Ens aixequem de nou els primers, resem, fem bugada que estenem a la corda que amarra la faluca i ens rentem, utilitzant per tot, la mateixa pastilla de sabó.
Avui sortim utilitzant els rems. De bon matí no bufa el vent i hem d’evitar que el corrent se’ns endugui perquè anem just a l’altra riba, davant per davant. Pocs metres abans d’arribar en Hamada es llença a l’aigua i, nedant, arriba a la riba i pren la corda que li llença en Galag. Veiem que hi ha moltes pedres i cal anar amb compte per atracar.
Abans que desembarquem arriben els guardes i policies que custodien l’altra part de Sílsila, on hi ha unes antigues tombes que, des de l’altra riba, ja vèiem el dia anterior i que avui hem estat navegant als seus peus. Els morts, com tot a l’Egipte, també estan abocats a la riba del Nil.
Evidentment l’accés al recinte és per una tanca, no pel riu, i mentre l’encarregat ha anat tranquil.lament a buscar les entrades, els altres ens expliquen que a l’altra riba hi ha una pedrera, però que no es pot visitar, cal un permís especial. Nosaltres somriem sota el nas i dissimulem. Ens acompanyen, com a Elefantina, a fer tota la visita. Quan tornem a la faluca la veiem neta i endreçada i els nostres mariners han aprofitat per banyar-se i fer bugada.
Al migdia ens aturem un moment a la riba occidental a comprar provisions. Aprofitem per fer un passeig pels camps i trobem, arraconats en un marge, uns rams ufanosos de menta que collim i que ens serveix per barrejar-la amb el te que fem al continuar la navegació.
Avui aprofitem al màxim per navegar i veiem pondre’s el sol dins la faluca. Ens envaeix una lleu melangia perquè demà abandonarem la barca. Passem a prop d’un poble abocat al riu i els nens ens saluden joganers. Ens creuem amb una barca amb una adolescent remant i portant al darrera la mare i les germanes. És el primer cop que veiem a una dona remar pel Nil.
Ens ha costat atracar. Han calgut els rems i el nostre ajut perquè el corrent no se’ns emportés. Ho hem fet, ja fosc, en una illa enmig del riu. Desembarquem i tenim al davant un immens sorral. Al costat de la barca dos pacífics bous ni s’immuten de la nostra arribada.
Ens ha quedat gravada l’escena abans de sopar: som al sorral, a uns trenta metres de la barca; la lluna creixent llueix just damunt del llargíssim pal travesser del velam, ara recollit i plegat; al darrera el Nil, silenciós, captivador, infinit; una lleugeríssima música núbia del radiocassete de la faluca acarona suaument el silenci de l’entorn; la sorra de la riba que ens fa pensar que som en un gran desert; els dos bous encara refrescant-se dins l’aigua; la passarel.la de la faluca que fa de pont existencial vers una manera diferent d’assaborir la vida.
Avui sortim utilitzant els rems. De bon matí no bufa el vent i hem d’evitar que el corrent se’ns endugui perquè anem just a l’altra riba, davant per davant. Pocs metres abans d’arribar en Hamada es llença a l’aigua i, nedant, arriba a la riba i pren la corda que li llença en Galag. Veiem que hi ha moltes pedres i cal anar amb compte per atracar.
Abans que desembarquem arriben els guardes i policies que custodien l’altra part de Sílsila, on hi ha unes antigues tombes que, des de l’altra riba, ja vèiem el dia anterior i que avui hem estat navegant als seus peus. Els morts, com tot a l’Egipte, també estan abocats a la riba del Nil.
Evidentment l’accés al recinte és per una tanca, no pel riu, i mentre l’encarregat ha anat tranquil.lament a buscar les entrades, els altres ens expliquen que a l’altra riba hi ha una pedrera, però que no es pot visitar, cal un permís especial. Nosaltres somriem sota el nas i dissimulem. Ens acompanyen, com a Elefantina, a fer tota la visita. Quan tornem a la faluca la veiem neta i endreçada i els nostres mariners han aprofitat per banyar-se i fer bugada.
Al migdia ens aturem un moment a la riba occidental a comprar provisions. Aprofitem per fer un passeig pels camps i trobem, arraconats en un marge, uns rams ufanosos de menta que collim i que ens serveix per barrejar-la amb el te que fem al continuar la navegació.
Avui aprofitem al màxim per navegar i veiem pondre’s el sol dins la faluca. Ens envaeix una lleu melangia perquè demà abandonarem la barca. Passem a prop d’un poble abocat al riu i els nens ens saluden joganers. Ens creuem amb una barca amb una adolescent remant i portant al darrera la mare i les germanes. És el primer cop que veiem a una dona remar pel Nil.
Ens ha costat atracar. Han calgut els rems i el nostre ajut perquè el corrent no se’ns emportés. Ho hem fet, ja fosc, en una illa enmig del riu. Desembarquem i tenim al davant un immens sorral. Al costat de la barca dos pacífics bous ni s’immuten de la nostra arribada.
Ens ha quedat gravada l’escena abans de sopar: som al sorral, a uns trenta metres de la barca; la lluna creixent llueix just damunt del llargíssim pal travesser del velam, ara recollit i plegat; al darrera el Nil, silenciós, captivador, infinit; una lleugeríssima música núbia del radiocassete de la faluca acarona suaument el silenci de l’entorn; la sorra de la riba que ens fa pensar que som en un gran desert; els dos bous encara refrescant-se dins l’aigua; la passarel.la de la faluca que fa de pont existencial vers una manera diferent d’assaborir la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada