dissabte, 18 de setembre de 2021

Pacífics i pacificadors (Diumenge 25)

“More’t Anton, que el qui es queda ja es compon”, esdevé una dita apropiada que resumeix la penosa escena que els deixebles de Jesús protagonitzen a l’evangeli. L’anunci que Jesús els fa de la seva mort i resurrecció provoca que, sense entendre res, discuteixin qui serà el més important després d’aquests esdeveniments. Els seus afanys personals passen pel damunt del missatge de Jesús i alhora malmeten l’harmonia del grup. Jesús, captant el que succeeix, els posa en evidència, tallant de soca-rel la disputa: “Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”. De fet, aquesta escena es repeteix amb nosaltres, els seus deixebles actuals, quan els nostres afanys personals instrumentalitzen el missatge de Jesús i malmeten l’harmonia del grup, criticant els defectes d’uns i altres i lloant les nostres virtuts.

La carta de sant Jaume ens ho corrobora quan diu: “On hi ha gelosies i rivalitats, hi ha pertorbacions i maldats de tota mena”. Això no només passa en l’àmbit eclesial, també succeeix en l’entorn més íntim que és el familiar, i s’estén a tots els àmbits que conformen les relacions humanes, des dels més propers, als més globals. Quan escoltem el tòpic tan tronat “Per què Déu permet que hi hagi tant de mal a la terra?”, la resposta la tenim en aquesta frase de la carta: són les nostres gelosies i rivalitats les que provoquen els mals que ens envolten. El problema no l’ha de resoldre Déu, l’hem de resoldre nosaltres, que l'hem provocat! Fins i tot, la carta afirmava que som capaços de matar per obtenir el que desitgem, i que les lluites i les baralles són fruit de les nostres enveges. Aquest retrat tan cru i tan real, que ens posa a tots en evidència, ens exhorta a ser pacífics quan ens assetgen aquests desitjos malèvols; ens exhorta a ser pacificadors quan apreciem aquests mals desitjos en els altres. Aleshores la tronada interior i exterior es calmarà, i l’harmonia personal i del grup es mantindrà.

Però allunyar-nos d’aquests cercles tan accentuats de rivalitats, de gelosies i enveges, que exigeixen ballar al so de la música que els altres t’imposen, té les seves conseqüències. Ho explicava el llibre de la Saviesa: “Posem un parany al just; ens fa nosa i és contrari a tot el que fem”. Tant de bo que, quan els altres ens posin paranys i els fem nosa, no sigui per retornar-nos la mateixa moneda, sinó perquè hem estat pacífics i justos, aspirant a ser el darrer i el servidor de tots. Aleshores ens assemblarem més a Jesús.

dissabte, 11 de setembre de 2021

El repte de concretar la fe (Diumenge 24)

La carta de sant Jaume continuava parlant clar i català: “Si algú deia que té fe i no ho demostrava amb les obres, ¿de què li serviria?”. Aquest pragmatisme insistent es remata quan diu: “Si no hi ha obres, la fe sola és morta”. Amb unes afirmacions d’aquesta mena i acompanyades d’un exemple tan clar, sobren els comentaris.

Però no podem negar que materialitzar la fe amb les obres genera conflictes i dificultats. De fet, això serveix per a tot: qui no es compromet i no actua fidel als seus principis no xocarà amb els altres, però viurà sense pena ni glòria. En la primera lectura el profeta Isaïes expressava les pròpies dificultats de concretar la fe, resistint i donant la cara davant assots i humiliacions, ofenses i escopinades. El motiu d’aquests ultratges són la fidelitat a Déu, però la seva resposta de persona creient és clara: “El Senyor Déu m’ajuda: per això no em dono per vençut”. També diu: “Sé que no quedaré avergonyit” i que “Déu, el Senyor, em defensa”. Són frases que brollen d’una ànima creient, que no perd la confiança en Déu malgrat les coses li vagin en contra.

A l’evangeli, Jesús també declarava contrarietats al traduir la fe en obres: “El Fill de l’home ha de patir molt, l’han de rebutjar, ha de ser mort”. Però acaba dient: “I al cap de tres dies ha de ressuscitar. I els ho deia amb tota claredat”. Aquesta és la dinàmica de creure en Jesucrist, que és assumir amb fe les contrarietats (patiments, rebuigs, mort) per acabar victoriosos. Per aquesta raó Jesús posa en evidència Pere dient-li “Satanàs”, perquè vol obtenir la victòria sense suar-la. Jesús ho deixa ben clar als deixebles i a la gent: “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l’Evangeli, la salvarà”. Dient això, Jesús no demana servilismes sinó que la nostra fe estigui a les verdes i a les madures, que es mulli quan plou, que suï quan fa sol, que tremoli quan fa fred, que resisteixi amb esperança quan hi ha una pandèmia.

dimarts, 7 de setembre de 2021

Manteniu-vos arrelats en ell (Dimarts 23)


Les homilies serveixen per fer exhortacions a partir de les lectures que s’han escoltat. Deixem que sigui la carta als Colossencs qui les faci directament: “Continueu vivint en ell; manteniu-vos arrelats en ell; manteniu-vos edificats sobre aquest fonament; manteniu-vos sòlids en la fe que us van ensenyar; manteniu-vos amb una acció de gràcies que mai no s’acabi”. De fet, és el que procurem fer.

dissabte, 4 de setembre de 2021

Ell mateix ens ve a salvar (Diumenge 23)

 “Digueu als cors alarmats: Sigueu valents, no tingueu por”. Així exhortava el profeta Isaïes al poble d’Israel; però la frase esdevé molt adequada per a nosaltres, que portem un any i mig alarmats per una pandèmia que es resisteix a desaparèixer. Amb un estat d’alarma tan perllongat, tenim el risc que els ànims es desinflin progressivament, i la por, ni que sigui disfressada de precaució extrema, es converteix en companya de camí. Però el profeta Isaïes no es limita a donar ànims, també anuncia el motiu per tenir-los: “Aquí teniu el vostre Déu, és ell mateix qui us ve a salvar”. Aquest anunci de proximitat divina també ens serveix a nosaltres, que tenim Déu al nostre costat gràcies a Jesucrist, el nostre salvador. Ell ens salva ara i aquí de l’alarmisme, del catastrofisme, de la por que provoca desànim personal, comunitari i social.

Aquesta salvació divina, l’evangeli la concretava amb l’episodi de Jesús guarint un sordmut. Sense fer espectacles, en la intimitat, Jesús guareix aquell home i li diu: “Efatà! que vol dir “Obre’t!”. Aquesta exclamació no esdevé sobrera, sinó que és el moviment interior que el sordmut ha de realitzar perquè la guarició sigui efectiva: obrir-se. Com nosaltres, que hem de desbloquejar-nos interiorment perquè Jesucrist actuï sense entrebancs i obri les nostres oïdes a la veu divina i dels qui pateixen, i destravi la nostra llengua perquè doni missatges positius i esperançats.

Per últim, la carta de sant Jaume, que ens acompanya aquests diumenges amb el seu pragmatisme, avui ens diu que evitem els favoritismes: “No heu de comprometre la vostra fe amb diferències entre les persones”. L’exemple que posava era prou descriptiu i ens deixa retratats, perquè aquest comportament és habitual en tots els àmbits. Però la carta denuncia que això s’esdevingui en una comunitat cristiana, més concretament en una assemblea, i subratlla que aquestes situacions no han de succeir perquè comprometen la nostra fe, que ens fa iguals i germans. Per aquesta raó acaba declarant que els petits de la comunitat (els nouvinguts siguin d’on siguin, els qui tenen pocs recursos materials i personals, els qui no es fan veure) són precisament els escollits de Déu per esdevenir grans en la fe i hereus del Regne. Quina gran contradicció la nostra! Fem diferències precisament contra els favorits de Déu!

dissabte, 28 d’agost de 2021

Praxi al servei de la fe (Diumenge 22)

“Compliu, guardeu, poseu en pràctica” són els verbs més repetits en el fragment del llibre del Deuteronomi que hem escoltat. De fet, si llegíssim el Deuteronomi sencer ens adonaríem que continuen sent els verbs més repetits. La insistència en observar els manaments lliurats per Iahvè dalt el Sinaí és perquè Israel esdevingui un poble assenyat i intel·ligent. També perquè gaudeixi de la proximitat divina. Així ho expressava la lectura. El llibre del Deuteronomi vol conscienciar els israelites del gran valor social i religiós dels decrets i les prescripcions de la Torà, que el seu compliment implicarà beneficis socials i religiosos de tota mena, i que el seu incompliment implicarà desastres de tota mena. Així de clar parla el Deuteronomi.

L’heu de posar en pràctica”, ressaltava també la carta de sant Jaume, referint-se a la paraula divina. Una paraula que té el poder de salvar, especificava. La carta insisteix que no ens limitem a escoltar aquesta paraula, sinó que la posem en pràctica. Ho concreta sense embuts dient: “La religió pura i sense taca als ulls de Déu és que ajudeu els orfes i les viudes en les seves necessitats, i us guardeu nets de la malícia del món”. La carta de sant Jaume, com el llibre del Deuteronomi, insisteixen molt en la praxi com a testimoniança de la nostra fe. Antic i Nou Testament es donen la mà en aquest sentit.

L’evangeli també plantejava un debat sobre la praxi religiosa, en concret sobre les purificacions rituals amb aigua, pràctica que la tradició jueva manté per viure la seva religiositat en qualsevol moment del dia. Igualment fa la tradició cristiana, proposant pràctiques rituals que ajudin a viure la fe en la quotidianitat. El problema que Jesús discuteix no és la inutilitat d’aquestes pràctiques. Com a bon  jueu practicant, Jesús no les qüestiona, sinó que les posa en el lloc que els correspon, que és de complement. Per això sentencia: “Abandoneu els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes”. Jesús qüestiona que el complementari es mengi el que és prioritari. Aquesta crítica als seus contemporanis, Jesucrist la continua fent des de les altures a les esglésies cristianes: amb tants segles de tradició, hem establert prescripcions i rituals amb la bona intenció de contribuir a la purificació interior, per posar els nostres pensaments, sentiments i accions tothora en Déu. Si oblidem aquesta finalitat, aleshores la praxi cristiana serà pura parafernàlia, pràctiques buides de contingut.

dijous, 26 d’agost de 2021

Fidels i prudents (Dijous 21)

Estigueu a punt”, deia Jesús als seus deixebles a l’evangeli. La frase al·ludeix a la segona vinguda de Crist a la fi dels temps, quan vindrà com a Fill de l’home i a l’hora menys pensada. Per això som nosaltres, més que els deixebles, els qui hem d’estar a punt.

Jesús indicava la manera d’estar a punt: essent servents fidels i prudents. Fidels a la confessió de fe en Jesús mort, ressuscitat, enlairat a les altures, i jutge de vius i de morts a la fi dels temps. Prudents a no estirar més el braç que la màniga en tot el que fem, per no bolcar el carro de la nostra existència.

La petició del salmista ens donava la clau per a ser servents fidels i prudents: “Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor”.