Maria coronada al cel (Assumpció de la Verge Maria 2026)

“El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s'obrí.” Adonem-nos que la frase del llibre de l’Apocalipsi parla del temple celestial. Per tant, hem de mirar cap amunt. La imatge que descriu és inaudita des de la comprensió del temple terrenal: el santuari, el lloc més sant del temple, s’obre i s’aprecia quelcom impensable, que és contemplar l’arca de l’aliança, el lloc més amagat i íntim de la presència divina. Però al cel sí que té sentit que sigui així. Amb aquesta visió del santuari celestial hi ha una altra escena en paral·lel: una dona vestida de sol (també inaudit), coronada amb dotze estrelles i amb dolors de part, això darrer més terrenal que celestial. Una tercera escena celestial és l’aparició d’un gran drac rogenc que provoca malvestats celestials fent caure estrelles del seu lloc i volent devorar el fill d’aquesta dona embolcallada pel sol. Però de cop, l’escena esdevé terrenal: el part de la dona és a la terra i el fill que neix és finalment endut  al setial diví. Per això se sent un crit celestial de victòria que proclama: “Ara és l'hora de la victòria del nostre Déu, l'hora del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa.” Aquest Messies celestial que tot ho governa és Jesús ressuscitat i entronitzat a les altures, i la tradició cristiana veu sobretot a Maria com aquesta dona resplendent i coronada que ha donat a llum un fill, però també a l’Església terrenal i celestial que ha engendrat la fe en Jesucrist.

Sant Pau, amb un llenguatge que comprenem millor, escrivia això als cristians de la metròpoli marinera de Corint: “Tots viuran gràcies al Crist. Cadascun al moment que li correspon.” L’apòstol ho escrivia als nous batejats. Els explicava el tema no gens fàcil de la resurrecció dels morts. La frase és òptima per explicar l’assumpció de Maria al cel: si segons Pau, tots viuran gràcies a Crist un cop morts, Maria també! A ella li correspon fer-ho immediatament després de la seva mort, com el seu Fill, per mostrar la dignitat celestial que ella mereix.  

Per últim, l’evangeli de sant Lluc presentava una escena terrenal: Maria anava de trajecte a casa de la seva cosina Elisabeth i el seu marit Zacaries. Les dues dones estaven embarassades, Elisabet amb bona panxa i Maria només amb panxeta. La benvinguda exultant d’Elisabet provoca la resposta inspirada de Maria, que explica amb senzillesa el misteri de l’Encarnació que té lloc a través d’ella. Una tal grandesa assumida per Maria amb tant de rubor i reverència, mereix el que ella mateixa proclamava, que Déu “exalça els humils”. És a dir, la humil Maria és exalçada de manera sublim a les altures després de la seva mort, al costat del seu Fill. La seva dignitat celestial s’expressa a través de la seva coronació reial, com apreciem en tantes imatges trobades de la marededeu on apareix amb el fill en braços i coronada com a signe de la seva reialesa celestial. Així ho ha reconegut la tradició cristiana des dels seus inicis.

Maria és assumpta al cel. És el que celebrem avui. Ho podem explicar de manera resumida com el retrobament celestial de Maria ressuscitada amb el seu Fill ressuscitat. Això és el que tants pobles celebren avui en la seva festa major o com la festa litúrgica més popular del mes d’agost.

A la presència del Senyor (Diumenge 19)

“Surt fora i estigue't a la muntanya, a la presència del Senyor que ara mateix passarà.” Així parlava Iahvè a Elies a l’Horeb, la muntanya de Déu, on s’havia revelat anteriorment a Moisès i a tot Israel. Si aleshores ho va fer amb tota solemnitat, amb Elies ho farà a través del so d’un aire suau. Una expressió difícil de traduir que l’original hebreu explica com una veu silenciosa i tènue. Elies capta aquesta discreció divina i es cobreix la cara amb el mantell com a gest reverencial. Aquest fragment del llibre dels Reis és una gran catequesi bíblica sobre la revelació divina als humans: primer, cal cercar llocs escollits o apropiats; i segon, estar més atents als silencis que als sorolls.  

Sant Pau escrivia als cristians de Roma amb qui compartia el dolor interior que el llinatge jueu al qual pertanyia no acceptés la grandesa de Jesús. Tanmateix, l’apòstol proclamava la proximitat històrica d’Israel amb Iahvè: “és d'ells la gràcia de fills, la glòria de la presència de Déu, les aliances, la Llei, el culte i les promeses; són d'ells també els patriarques.” Per últim, afegia que d’ells havia sortit el Crist, subratllant que: “és Déu per damunt de tot”. És cert que el judaisme té l’assignatura pendent d’encaixar adequadament Jesús en la seva tradició, però la tradició cristiana també té l’assignatura pendent amb el poble d'Israel de cercar canals de diàleg interreligiós fructífer, que esborri l’antisemitisme acusador que ha propagat durant tants i tants segles.

L’evangeli de sant Mateu situava Jesús navegant per les ribes del llac de Genesaret. De fet, són els deixebles els qui naveguen pel llac i ho fan de nit i amb el vent en contra: es tracta d’una imatge al·legòrica i actual de la barca eclesial, que navega amb dificultat a causa de la foscor i dels vents en contra. Però l’evangeli explicava que “Jesús hi anà caminant sobre l'aigua”, també una al·legoria escènica que manifesta el seu domini sobre foscors i aigües encrespades, un domini que només ell gaudeix. Així ho verifica l’apòstol Pere, que li manca confiança per sostenir-se com ho fa Jesús, i acaba enfonsant-se a causa de la seva inconsciència, com també ens passa a nosaltres quan volem fer més del que podem i ens enfonsem. Tanmateix, l’escena final ho posava tot a lloc: “quan hagueren pujat a la barca, el vent amainà.” La presència de Jesús enmig de foscors i de vents en contra, ja siguin personals, familiars i eclesials, aconsegueix que tornem a la calma, ni que sigui una estona, la suficient per continuar bregant.

Els assedegats, veniu a l'aigua (Diumenge 18)

“Oh tots els assedegats, veniu a l'aigua.” Ho anunciava Iahvè, per boca del profeta Isaïes, al poble d’Israel. Amb la provisió d’aigua, Iahvè afegia la provisió de llet i de vi, sense pagar res. També podia haver afegit: “Ho tots els acalorats veniu al meu refugi climàtic.” Creients i no creients hi aniríem ben decidits. De fet, els anuncis divins a Israel tenen un denominador comú: “Pactaré amb vosaltres una aliança eterna.” Pactar una aliança eterna segella el compromís diví de tenir cura incondicional d’Israel. Així mateix, el poble confiarà incondicionalment en la cura divina, passi el que passi, faci la calor que faci. Perquè Iahvè acabarà proveint, sempre a la seva manera, no pas a la nostra. La proximitat divina amb Israel la manifestava el salmista amb convicció: “El Senyor és a prop dels qui l'invoquen, dels qui l'invoquen amb sinceritat.”

Sant Pau, en la seva carta als cristians aplegats a Roma, escriu una de les seves declaracions més inspirades i convençudes. Ho fa amb una pregunta: “Qui serà capaç d'allunyar-nos del Crist, que tant ens estima?” Després d’enumerar un seguit d’obstacles contundents, l’apòstol declara: “res de l'univers creat no serà capaç d'allunyar-nos de Déu que, en Jesucrist, el nostre Senyor, ha demostrat com ens estima.” Aquest fragment de sant Pau era un estímul evident pels cristians d’aquelles primeres fornades, que vivien de manera martirial la seva fe. També ho és per a tants cristians i cristianes actuals, que viuen sota l’amenaça de persecució i de mort. També ha de ser un estímul per a nosaltres, que la vivim pacíficament, perquè no sigui una fe de cotó fluix, sinó arrelada i patida en la nostra quotidianitat.

L’evangeli de sant Mateu no presentava Jesús explicant paràboles com els darrers diumenges, sinó l'episodi de la multiplicació de pans i peixos. El miracle té una prèvia important, quan Jesús “veié una gran gentada, se'n compadí i curava els seus malalts.” Jesús posant en pràctica la seva compassió que concreta en la guarició de malalts. A continuació, obra el miracle, materialitzant les promeses divines a Israel que el profeta Isaïes havia anunciat. De fet, l’episodi de la multiplicació presenta detalls messiànics, on Jesús actuava com a Messies d’Israel, la mà directa de Déu a la terra. Jesús concretava l’aliança eterna anunciada per Isaïes i destinada a tot el poble. Així ho corroborava l’evangeli: “Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves plens de les sobres.” La provisió divina dona per a tothom i encara en sobra. Un gran missatge!

Què vols que et doni (Diumenge 17)

“Digue'm què vols que et doni.” Aquesta era la pregunta que Iahvè feia a Salomó, rei d’Israel. Imaginem-nos que la pregunta ens l’adrecés a nosaltres. Possiblement demanaríem segons el nostre moment vital: si som ancians, demanaríem una bona mort; si som grans, salut per resistir; si som adults, feina estable per criar els fills; si som joves, una bona parella i una bona feina. El rei Salomó va fer gala del seu seny en la petició. Demanà de saber escoltar, perquè volia ser un rei just que sabés destriar el bé del mal. Magnífica petició, que ens podem fer nostre per fonamentar adequadament de tot el que fem a la vida.

Sant Pau escrivia als cristians de Roma i afirmava això: “Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen.” L’apòstol exhortava els adults acabats de batejar que estimar Déu era una font de tot bé. Afegia que tot cristià és un projecte diví a la terra, com ho fou Jesucrist; i que la nostra existència és a les mans de Déu des del principi fins a la seva fi gràcies a Jesucrist: “Ell, que els havia destinat, els crida, els fa justos i els glorifica.”

L’evangeli de sant Mateu continuava un diumenge més amb els capítols destinats a les paràboles sobre el Regne del cel. La primera el comparava amb un tresor amagat que trobem al camp, que mereix vendre-ho tot per comprar el lloc on és aquest tresor per gaudir-lo. La segona comparava el Regne del cel amb una perla fina de molt preu, que val la pena adquirir venent tot el que es posseeix. El comú denominador de les dues paràboles és apostar amb joia i convicció pel Regne del cel, que valorem més que totes les nostres possessions. La tercera paràbola presentava un missatge diferent, que el comparava amb unes grans xarxes que arrepleguen bo i dolent. Aquesta és la realitat terrenal del Regne del cel, on estem barrejats uns i altres, on nosaltres mateixos som bons o dolents segons el dia o la circumstància. Però a la fi hi haurà la tria, explicava Jesús: “Igualment passarà a la fi del món: Sortiran els àngels, destriaran els dolents d'entre els justos...” L’amenaça del forn encès als dolents l’hem de prendre com una exhortació a viure la nostra vida de manera responsable, més que com un anunci determinista de càstig diví. Formar part del Regne del cel és, certament, un regal diví, però que exigeix assumir les seves lleis, com proclamava el salmista: “M'estimo els preceptes, i m'aparto dels camins enganyosos.”