Marcats al front (Tots Sants 2026)

“No feu cap mal a la terra, ni al mar, ni als arbres, fins que haurem marcat al front els servents del nostre Déu.” Aquesta era la indicació d’un àngel principal als quatre àngels amb poder de fer mal a la terra. Ho escoltàvem en el llibre de l’Apocalipsi, un text ple d’escenes celestials que mereixen ser llegides adequadament. Els àngels havien de complir l’ordre divina de marcar el front dels servents de Déu: una multitud procedent de les tribus d’Israel, més una multitud incalculable de totes les nacionalitats, races, pobles i llengües. La feina de marcar el front dels escollits continua vigent avui dia amb tots els qui ens esforcem per seguir Jesucrist, maldant de ser bons servents de Déu. Però entre les multituds de l'Apocalipsi destacaven uns que anaven vestits de blanc, els qui havien mort màrtirs a causa de la fe, que “Han rentat els seus vestits amb la sang de l'Anyell, i els han quedat blancs.” Es tractava d’homes i dones que la tradició cristiana ha qualificat de sants i de santes, i dels quals avui celebrem la festa de tots plegats: Tots Sants.

La Primera carta de san Joan feia una afirmació determinant: “Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som.” Aquesta consideració ens ha de donar ales com a éssers humans, constatant que som més que biologia: som semblants a Déu i ho apreciarem en plenitud quan Déu ho vulgui. Mentrestant, l’esperança d’aquest dia ens esperona i ‒com deia la lectura‒, ens purifica en Jesucrist, el pur per excel·lència.

L’evangeli de sant Mateu ens presentava el text conegut de les Benaurances. Jesús les proclamava a les multituds, és a dir, a tothom. Són nou les vegades que repetia “Feliços” als qui l’escoltaven i se sentien pobres d’esperit o estaven de dol, que es consideraven humils o tenien fam i set de ser justos, que eren compassius o nets de cor, que posaven pau o eren perseguits per ser justos. Jesús declarava que tots ells rebrien un premi celestial futur. També proclamava que tindrien un premi més gran els qui en nom seu rebessin ofenses, persecució o calúmnies i ho acceptessin en pau, cosa difícil.

Qui més qui menys de nosaltres participem d’aquestes benaurances, ni que sigui esporàdicament i Jesús ens convida a ser-ne conscients, perquè aquestes actituds i comportaments ens obren les portes a una existència benaurada que supera la dimensió terrenal. Per aquesta raó la litúrgia celebra la festa de Tots Sants unida a la dels Fidels Difunts. Els primers són un referent a les altures, els segons preguem per ells perquè així sigui.

Salutació paulina (Divendres 30)

“Us desitjo la gràcia i la pau de Déu, el nostre Pare, i de Jesucrist, el Senyor.” Aquesta era la salutació inicial de la carta de sant Pau als cristians de Filips, una colònia romana travessada per la Via Egnatia, la ruta comercial i militar que unia el mar Adriàtic amb Constantinoble, que enllaçava estratègicament Orient amb Occident.

Aquesta salutació paulina l'hem utilitzada expressament per iniciar la nostra celebració d’avui. Forma part de les propostes del missal per començar la missa i que recullen salutacions d’altres cartes del Nou Testament.

Es tracta d’un detall litúrgic significatiu i alhora rutinari, que enllaça el batec de les primitives comunitats eclesials amb nosaltres. Uns i altres utilitzaven i utilitzem la mateixa fórmula, enllaçant passat i present, i preparant el futur.

Encès d’indignació (Diumenge 30)

“Encès d'indignació, us mataré amb l'espasa.” Aquesta frase del llibre de l’Èxode ens permet alimentar el tòpic del Déu violent de l’Antic Testament sense preocupar-nos per entendre el seu context i missatge. La frase era una amenaça pedagògica als israelites, aleshores mancats de lleis civils. Calia protegir les persones més desfavorides i els manaments divins assumien aquest paper. L’amenaça deia que no maltractem ni oprimim els immigrants, les viudes, els orfes i els pobres. En una paraula, que no ens aprofitem d’ells. Utilitzant un llenguatge metafòric popular (també violent), quants caps no rodarien si apliquéssim avui dia aquest manament diví. Les nostres societats i les lleis que ens governen intenten corregir com poden els desequilibris socials, però la lectura proclamava en boca de Déu el principi fonamental perquè governs i individus actuem sense hipocresies davant la persona desprotegida:  “Si ell alçava a mi el seu clam, jo l'escoltaria, perquè soc compassiu.”

Sant Pau escrivia el següent als cristians de Tessalònica: “Des de la vostra ciutat, s'ha estès el ressò de la paraula del Senyor.” La frase ens ambienta en les beceroles de la predicació cristiana. L’apòstol lloava el testimoniatge estratègic dels tessalonicencs, que gràcies al seu port i la xarxa de camins, expandien en totes direccions la seva conversió a Jesucrist. Ho podríem assumir també a Igualada, que gaudim d’una bona xarxa de comunicacions i també de tradició religiosa, perquè la Paraula de Déu s’expandeixi en totes direccions mercès al nostre testimoniatge de vida cristiana.

L’evangeli de sant Mateu ambientava el debat de rabins i estudiosos de l'època sobre el valor dels manaments de la Torà. Aquest debat continua alimentant de manera decisiva la tradició jueva actual. L’evangeli explicava que Jesús és interrogat sobre quin manament és el més important. Jesús responia citant el Deuteronomi, que aleshores ja esdevenia la professió de fe de la tradició jueva, l’anomenat “Xemà”:  “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament.” Immediatament, per evitar que amb aquesta solemne declaració ens quedem bocabadats i passius mirant el cel, afegia un manament pràctic: “Estima els altres com a tu mateix.” Dient això, Jesús abraçava la seva tradició jueva. També l’actualitzava amb la proposta d'aquests dos principis com el fonament religiós de qualsevol persona creient i de qualsevol religió.

Jo soc el Senyor. No n'hi ha d'altre (Diumenge 29)

“Jo soc el Senyor. No n'hi ha d'altre.” Així ho declarava Iahvè per boca del profeta Isaïes. Ho deia dues vegades per subratllar la seva supremacia sobre qualsevol senyor terrenal, per gran i poderós que fos. En el cas de la lectura, es tractava del rei persa Cir, que conqueria i dominaria l’Orient Pròxim i Mitjà durant uns dos segles. Aquest rei estranger era contemplat per Israel com un instrument diví que qualificaven com a ungit de Déu. Una declaració perillosa pels nostres temps quan caps d’estat megalòmans es creuen escollits per Déu. Però en el context històric de la lectura volia dir alliberar Israel de l’implacable jou babiloni. Tanmateix, com insistia la lectura, de Senyor només n’hi ha un, que és Déu. El salm responsorial ho resumia molt bé en l’antífona de resposta: “Doneu al Senyor honor i majestat,” perquè l’honor i la majestat són una exclusiva de Déu que els humans volem apropiar-nos sovint.

Sant Pau escrivia als cristians de la marítima localitat de Tessalònica i lloava les seves capacitats: “la vostra fe treballa per propagar-se, la vostra caritat no es cansa de fer el bé, i la vostra esperança en Jesucrist aguanta les adversitats.” Es tracta d’un programari a assumir en qualsevol parròquia o comunitat cristiana d’arreu: maldar per propagar la nostra fe malgrat tots els malgrats, no defallir en la nostra generositat amb la comunitat i amb els altres, no perdre la perspectiva creient quan arriben les adversitats.

L’evangeli de sant Mateu explicava l’episodi on els fariseus preguntaven a Jesús: “És lícit o no, de pagar tribut al Cèsar?” L’evangeli explicava que es tractava d’una pregunta capciosa, com les que avui dia es fan a personatges públics de tota mena per encendre o alimentar polèmiques. Hi ha qui viu d’això. Jesús deixa ben clar que no vol ser manipulat i la seva resposta convida a no barrejar les coses, com tant sovint fem nosaltres per interessos personals. De fet, la lectura del profeta Isaïes i l’evangeli de Mateu tocaven el punt delicat de les connexions entre política i religió. Es tracta d'unes connexions que han de ser respectuoses i honestes, sense afanys de manipulació o d'establir fronteres artificials. Des de les files eclesials no podem oblidar el missatge de Jesús de donar a cadascú el què li correspon, sense barreges interessades ni negar que hi ha dues monedes: “retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu.”