Que reconegui el mal que havia fet (Diumenge 26)

“Només que reconegui el mal que havia fet i es converteixi, viurà i se salvarà.” Això declarava Iahvè per boca del profeta Ezequiel en la primera lectura. El discurs de Iahvè exhortava cada individu israelita a la reflexió personal de les seves culpes, deixant d’amagar el cap sota l’ala excusant-se amb els pecats de la col·lectivitat. En concret, es demanava reflexió sobre la culpa personal de la invasió dels babilonis, la destrucció de Jerusalem i del seu temple, i la deportació de molts a Babilònia. Avui dia, la nostra societat occidental prioritza l’individu, i el que hauria de facilitar la reflexió personal i l’assumpció individual de culpes, ens fa caure més exageradament en el mateix pecat de culpabilitzar els altres (l’Església, el municipi, el govern, la societat) mentre nosaltres ens espolsem les espatlles de qualsevol responsabilitat.

Sant Pau posava el dit a la nafra als cristians de la comunitat de Filips, i de fet, a totes les comunitats de tots els temps: “No feu res per rivalitat ni per vanaglòria. Mireu els altres amb humilitat i considereu-los superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no es guiï pels propis interessos, sinó que miri pels altres.” Ben mirat, l’apòstol proclamava tot el contrari del que l’entorn ens motiva a realitzar: ser competitius, tenir prestigi, destacar, mirar primer el propi interès. Amb les seves cartes a les comunitats, sant Pau no volia canviar el món. Però volia que els creients en Jesucrist tinguessin una manera personal i col·lectiva de funcionar que fos diferent. Apliquem el que anunciava la primera lectura: no ens excusem amb missatges globals que floten en l’ambient, sovint contradictoris als valors de la nostra fe. Posem en pràctica el que deia l’apòstol, començant per un mateix i seguint amb les nostres famílies i comunitats.

A l’evangeli de sant Mateu, Jesús explicava la paràbola d’un home amb dos fills: un de rebec que acabava fent el què el pare li demanava, i l’altre submís que acabava desobeint-lo. Amb aquesta història, Jesús interpel·lava els fariseus i sacerdots amb la pregunta: “Quin d'aquests dos va fer el que el pare volia?” Jesús aprofitava l’obvietat de la resposta per acusar-los, i de retruc, per acusar els qui som creients, i en especial els qui hem assumit algun compromís eclesial: que proclamem un missatge religiós que ens tranquil·litza la consciència i alhora que ens allunya del penediment i de la conversió personal i comunitària. Això és el que Jesús mateix exigia: “Ni després de veure això, encara no us en penediu ni voleu creure.”

Generós a perdonar (Diumenge 25)

“Que els injustos abandonin els seus camins... que tornin al nostre Déu, tan generós a perdonar.” Així exhortava el profeta Isaïes als israelites desorientats en la seva vida religiosa i quotidiana. Convidava que aprofitessin la generositat de Iahvè en perdonar malgrat el destinatari no en fos digne. Si diumenge passat les lectures exhortaven a perdonar setanta vegades set i a controlar la ira i la rancúnia, avui subratllen la generositat de Déu, en la primera lectura sobre perdonar. La raó d’aquesta generositat divina és que els seus pensaments i els seus camins tenen uns registres molt i molt diferents dels nostres. Una estrofa del salm responsorial ho descrivia així: “El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l'amor. El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement tot el que ell ha creat.”

Sant Pau escrivia des de la presó als cristians de la colònia romana de Filips. Quan un és a la presó el present i el futur és veuen incerts, com ell mateix expressa malgrat llegeixi el que li està passant des de la fe: “Tant si surto amb vida d'aquesta presó com si he de morir, sé que Crist serà glorificat en el meu cos.” L’apòstol se sent consagrat a Jesucrist i que tot el que li passi, sigui bo o dolent per a ell, servirà per enfortir el missatge de Jesucrist en les comunitats cristianes com la de Filips. Per això els exhortava així: “Porteu una vida digna de l'evangeli del Crist.” Això també va per a nosaltres.

L’evangeli de sant Mateu explicava la paràbola de Jesús sobre els treballadors d’una vinya, que explicava per mostrar la manera de funcionar en el Regne del cel: “Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que sortí de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya.” El propietari es passà tot el dia anant a la recerca de jornalers per, finalment, pagar el mateix salari als qui havien treballat molt i als qui havien treballat ben poc. El reclam dels treballadors permet que Jesús posi en boca del propietari aquesta resposta: “Tens enveja perquè jo soc generós?” De fet, el propietari de la vinya és una al·lusió al Pare del cel, que sempre és generós amb els humans, fins i tot amb els qui mereixen menys aquesta generositat, que en definitiva ho som tots. Quan pensem que Déu correspon merescudament als nostres comportaments, ens perdem el gaudi de la generositat divina i ens quedem amb la idea que la fe, més que un regal, és una obligació.

Quan em desvetlli us contemplaré (Divendres 24)

“Si Crist no hagués ressuscitat, la vostra fe no tindria objecte.” Així de determinant escriu sant Pau als cristians de Corint. Ho fa sobre el tema de la resurrecció dels morts i la fe en la resurrecció de Crist. 

De fet, creure en Jesucrist no és seguir un líder que, com explicava l’evangeli, passava pels pobles predicant i guarint malats, que tenia un discurs social i moral dignes d’imitar. Creure en Jesucrist és assumir un estil de vida terrenal que ens assenyala una vida celestial que gaudirem després de la nostra mort. 

La resposta del salm responsorial en feia una bella evocació: “Quan em desvetlli, us contemplaré fins a saciar-me'n, Senyor.”