Ningú no tornarà a fer-los por (Diumenge 16)

“Heu dispersat les meves ovelles i les heu fetes fugir”, era una de les acusacions que Iahvè adreçava als pastors d’Israel per boca per profeta Jeremies. L’acusació s’adreçava als líders polítics, els reis d’Israel, però també als líders religiosos, els gran sacerdots. El profeta es manifestava contundent contra ells, quan sentenciava en nom de Iahvè: “Passaré comptes amb vosaltres per reclamar tot el mal que heu fet”. Però també obria escletxes d’esperança als qui romanien fidels enmig del desconcert social que vivia el poble: “Els donaré pastors que les menin, i ningú no tornarà a fer-los por”. Finalment, anunciava uns nous temps messiànics, l’aparició d’un brot del llinatge de David, “que farà regnar en el país la justícia i el bé”. Tindrà un nom ben escaient:  “El-Senyor-és-el-nostre-bé”.

De fet, que sigui “el nostre bé” només ho pot ser de manera completa el Senyor. Els pastors humans, fins i tot els religiosos, tenen fissures, i no cal entrar en detalls, que ens desviaríem del tema. Per això responíem de manera col·lectiva en el salm: “El Senyor és el meu pastor, no em manca res”. Amb els pastors humans sempre mancarà alguna cosa.

L’evangeli de Marc explicava un episodi de Jesús al voltant d’una travessa pel llac de Tiberíades: “Quan Jesús desembarcà veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor”. De fet, la situació sociopolítica d’Israel en aquells temps era també de desconcert i de desconsol a causa de l’ocupació romana. El poble necessitava paraules i gestos salvadors, com els que Jesús oferia, per això el cercaven. Jesús “es posà a instruir-los llargament”, continuava l’evangeli, ajudant a que les tristes immediateses no els fessin perdre les expectatives futures, quelcom que els pastors humans no saben fer, massa atrafegats en lidiar la complexa quotidianitat i alhora en justificar la seva gestió, que mai no satisfarà a tothom.

La carta als Efesis feia una proclama meravellosa, parlant implícitament de Jesús com a gran pastor universal que aplega dos ramats, el poble d’Israel i els pobles gentils, convertint-los en un sol poble: “Ha posat pau entre tots dos pobles i ha creat una nova humanitat centrada en ell”. Aquests són els designis divins concretats en Jesucrist, però que els pastors humans no acaben de concretar, optant pel més fàcil, que són les divisions i els enfrontaments.

M'ha pres de darrere els ramats (Diumenge 15)

“El mateix Senyor m'ha pres de darrere els ramats”, era la resposta del profeta Amòs als retrets d’Amasies, sacerdot de Betel, on hi havia el santuari finançat pel rei, on els crítiques no eren “políticament correctes”. Amòs es reivindica dient que no forma part de l’estatus de profetes funcionaris que profetitzen a voluntat del rei, talment com el mateix sacerdot Amasies, sacerdot a les ordres reials. No hi ha cap afany ni interès personal per part d’Amòs en les seves denúncies profètiques, només fidelitat a Déu. Els seus orígens populars acrediten la seva genuïnitat i la popularitat dels seus discursos desafiants i provocadors davant les injustícies socials, que reben la recriminació del discurs oficialista.

L’evangeli de Marc reflectia també les dificultats que comporta anunciar la Bona Nova de l’evangeli. Jesús té l’estratègia d’enviar els seus deixebles de dos en dos, perquè s’ajudin mútuament en les incomprensions i els desafiaments que els tocarà encarar: “Si en un lloc no us volen rebre ni escoltar, a l'hora de sortir-ne, espolseu-vos la terra de sota els peus, com una acusació contra ells”. Els deixebles marxen plens de poders i d’empenta, amb fruits notoris, malgrat les dificultats: “Treien molts dimonis i ungien amb oli molts malalts, que es posaven bons”. Encara avui, no sense dificultats, el missatge de Jesús continua manifestant-se de múltiples maneres.

L’evidència dels fruits la corroborava la carta als Efesis en la vida personal dels creients: beneïts per Déu en Jesucrist, elegits per esdevenir sants, rescatats amb el preu de la seva sang, plens de favors divins, hereus de les promeses divines. Diu dues vegades que estem destinats a ser “lloança de la seva grandesa”.

Ser creient és lloar les grandeses divines, un repte constant, que el salm responsorial evocava de manera seductora i poètica: “La fidelitat i l'amor es trobaran, s'abraçaran la bondat i la pau; la fidelitat germinarà de la terra, i la bondat mirarà des del cel”. Quin ésser humà no estarà d’acord amb aquesta proclama?

JESÚS ANTIHEROI?

Francisco Ibáñez ha estat un gran dibuixant. És el creador de Mortadelo y Filemón i també el del Rompetechos i 13 Rue del Percebe, etc. Sempre t’arrencava un somriure. Jo havia llegit molt aquests còmics. Al costat d’aquests,n’hi havia d’altres en aquella època. Per exemple, El CapitánTrueno, Alcázar y Pedrín, Hazañas bélicas, Superman... però cal subratllar que hi havia una gran diferència entre uns i altres. Aquests últims eren grans herois i acabaven vencent l’enemic i hi triomfavasempre la veritat. Clavaven bufetades però s’imposava la justícia. En canvi, quan un llegeix els còmics d'Ibañez com Mortadelo y Filemón, el Rompetechos o El Botones Sacarino, sempre acabaven igual: perdent, ells corrent i al darrere algú tirant-los pedres o altres coses. Sempre acabaven perdent: els protagonistes eren perdedors i antiherois. I aquest acabar com a perdedors ens arrenca una certa tendresa i un somriure, perquè la vida humana s’assembla més a Mortadelo y Filemón que no pas al CapitánTrueno. La vida humana normalment acaba malament:morint-se. Cal, doncs, tenir un bon sentit d’humor i ens cal aprendre a somriure.

Podríem dir que l’Escriptura està plena d’antiherois. Un jueu deia a un cristià: “vosaltres els cristians heu fet massa sants. La Bíblia no en té gaires, de sants”. És veritat. Quan un s’aproxima una mica a la vida de la gent de la Bíblia, veureu que és així. Jacob mateix i molts altres personatges bíblics no eren massa exemplars. El sant, a la Bíblia, és Déu. I quina és la nostra feina? Creure i recolzar-nos en Ell, l’únic sant.

A les grans festes bíbliques se subratlla la grandesa de Déu i la infidelitat d’Israel; en definitiva, la infidelitat de l’home. Israel, si alguna cosa té que cal assenyalar, és la seva autoconsciència d’infidelitat. Al revés del CapitánTrueno, són tots com Mortadelo y Filemón, conscients que no són el que haurien de ser. Fixeu-vos que, a la Pasqua, què celebren? No la gran victòria dels exèrcits d’Israel, sinó la victòria de Déu. Cinquanta dies desprès, què se celebra? La Pentecosta, és a dir, la donació de la llei, la llei perfecta que ha donat Déu, però lògicament aquí hi ha la gran ombra de la infidelitat al poble d’Israel a aquesta llei. La tercera festa té a veure justament amb això que acabem de dir: és el Dia de l’Expiació, en què es demana perdó per la infidelitat i acaba amb la festa dels Tabernacles, que recorda el pas del poble d’Israel pel desert.Encara avui, a les cases dels jueus, munten unes casetes, com una espècie de tendes, i se n’hi van a viure durant aquests dies, recordant el seu pas pel desert,on cal demanar perdó per la infidelitat del poble. I és curiós que les celebracions acaben aquí:l’entrada a la Terra Santa no se celebra a Israel, no té festa pròpia. La Bíblia fa el nostre retrat, és un camí d’infidelitat i de no arribar a terme. L’únic sant és el Senyor i la gran virtut és la fe en Ell. Tant és així que el poble d’Israel té com a llibres centrals el Pentateuc, o sigui el Llibre de la llei, o dit també la Torà. Són els llibres que integren el cor de la Bíblia jueva i només té cinc llibres centrals.Els altres llibres de la Bíblia queden en segon lloc. I cal notar que el Pentateuc (La Torà) acaba abans d’entrar a la Terra Santa i Moisès, l'antiheroi, acaba no entrant a la Terra Promesa. Mor al desert.

Fixeu-vos que quan ve Jesús es mostra també com un antiheroi. Jesús és el petitíssim, quasi invisible gra de mostassa, el llevat amagat dintre de la pasta, el gra de blat que està entremig de tant de jull. Ell és el blat que cau a terra, mor i ressuscita. I qui és? Aquest Déu que es mostra en la quotidianitat, tant que ens costa reconèixer-lo. És infinitament difícil. I Marc diu que Jesús no va poder fer els miracles en el seu poble de Natzaret perquè no creien en ell. El Senyor ens demana aquesta fe amb un Déu que no ve victoriós, sinó que ve a fracassar i a assumir el nostre fracàs, la nostra petitesa com a vehicle que porta cap a la seva glòria. L’altre dia vaig llegir d'un autor que deia molt encertadament i que resumeix el que volem dir que: “El centre de la glòria de Déu és la humilitat”.  2023

 

 

D'Ell SORTIA UNA FORÇA QUE GUARIA TOTHOM

L’altre dia vaig veure una foto en un diari i em va cridar l’atenció. Era feta en un país, suposo que del nord de l’Àfrica però no sé exactament quin. Els homes anaven tots vestits amb túniques i les dones amb vel. Al primer pla hi havia una mesquita i es veia el seu minaret des d’on es fa la crida a la pregària. Però curiosament, al fons, no massa lluny de la mesquita, hi havia una creu, i em va estranyar perquè quan un país és molt musulmà, les expressions cristianes no estan massa ben vistes. Vaig mirar més a prop i resulta que la creu no era la d’una església, no era un signe cristià, sinó que era la d’una farmàcia. Estava en francès i posava “farmàcia”. Em va cridar l’atenció que fins i tot en un país musulmà la creu fos el signe que recordava una farmàcia, un medicament. Això em fa pensar en una cosa bonica, que el guarir, la cura dels malalts ha estat un dels trets significatius, i continua sent-ho, dels cristians. Jesús mateix és qui guareix. Els deixebles seran els qui guariran. I, a través de la història, a més de moltes congregacions religioses que es dediquen a curar malalts, hi ha molts santuaris a la Mare de Déu o als sants que curen malalties... Hi ha tota una tradició que no simplement és del passat sinó ben present en què la lluita contra la malaltia, és un signe distintiu del cristianisme.

És el que ens presenta l'Evangeli de sant Marc on es veu Jesús passant i guarint tothom, fins aquells que només li tocava el vestit. Sant Lluc, abans de fer el seu sermó del pla, diu que de Jesús sortia una força que guaria a tothom. És bonica l’expressió. De Jesucrist surt una força que guareix a tothom.

I això m’ha recordat el passatge bíblic de quan Moisés, en el desert,consagra el tabernacle. Quan posen l'arca dins el sant dels sants, s’omple tot de la glòria del Senyor, tot queda ple d’un núvol que ho cobreix tot,  i això impedeix que els sacerdots continuïn oficiant.

Això mateix passà quan Salomó consagrà el Temple de Jerusalem. També allí es posà la glòria del Senyor i els sacerdots no podien continuar oficiant. És el mateix que trobem en Jesús. Quan Jesús hi és no cal fer res, la seva sola presència guareix, ho omple tot de la glòria de Déu.

Hi ha un moment important en la vida de la fe. Nosaltres ,que som el temple de Déu, hem de deixar que la  glòria de Déu ho ompli tot i deixar-lo fer. La glòria del Senyor omple el lloc més santíssim del nostre cor i hem de deixar que ell faci el que creu. Deixar-lo fer. La glòria del Senyor ha d’omplir el nostre interior i d’ell surt una força que pot guarir a tothom, a nosaltres per començar.

 Déu fa miracles quan creu que els ha de fer. Nosaltres voldríem miracles quan Déu no ho vol. Quan els fa, segons l’evangeli, els fa mogut per la misericòrdia. Jesús plora quan veu plorar. Jesús es commou quan veu que la gent pateix. Per això fa els miracles, mogut per compassió. Però a nosaltres ens toca deixar-nos omplir del núvol del no saber el perquè i de confiança, de la fe.

Hi ha una salvació més profunda. Tots els miracles són com un dit que assenyalen la salut profunda de l’ànima. És l’ànima sobretot qui necessita la salvació.

Hem de deixar que Déu sigui tot en tots, en mi, que ho sigui tot. Com deia sant Francesc: “Deus meus et omnia”, “Déu meu i tot”. Deixar que Déu ho sigui tot en mi. I això és la salvació. Una salvació que té signes, que necessita llenguatge, que no descura la qüestió física, però que indica una realitat més profunda que és la presència total, salvadora, de la glòria de Déu en el nostre interior, la salvació profunda de l’ànima, del cor de la persona humana. Que porta a crear fraternitat, comunió.

Fra Jacint Duran
5 de febrer de 2024

 

Em va fer aixecar dret (Diumenge 14)

“L’Esperit em va fer aixecar dret”. La frase, expressiva i detallada, la deia el profeta Ezequiel en la primera lectura, per argumentar la inspiració divina que el feia actuar com a profeta. La frase anava precedida que l’esperit diví entrà dins d’ell, posant-lo dret, per expressar la dimensió activa, atenta i disponible en la que Déu posa a Ezequiel. Per això podem dir que el carisma profètic és una crida divina, un impuls diví que “aixeca” l’ésser humà, tant a nivell físic com espiritual, un aixecament que té la contrapartida de la mala receptivitat dels seus missatges: “T'envio a aquests fills de cara endurida i de cor empedreït.” Aquest és l’advertiment diví al seu nou rol de missatger diví. El salmista, fent-se ressò d’aquesta decepció profètica, proclamava de forma col·lectiva: “Compadiu-nos, Senyor, compadiu-nos, estem saturats de menyspreu”.

Sant Pau també expressava aquest contrast escrivint als cristians de Corint. Per un costat, manifestava les revelacions tan extraordinàries que havia rebut i que l'omplien d’una gran consolació espiritual, però per l’altre, aquestes experiències anaven acompanyades d’una “espina clavada a la carn” per expressar un dolor interior constant. L’explicació divina era perquè no caigués en l’orgull, equilibrant així la gran consolació divina amb un petit i constant desconsol humà. Es tracta d’un alliçonament diví perquè l’apòstol no oblidi mai les seves febleses. Per això acaba declarant: “M'agrada ser feble i veure'm ultratjat, pobre, perseguit i acorralat per causa de Crist. Quan soc feble és quan soc realment fort”.

L’evangeli de sant Marc explicava quelcom semblant a Ezequiel i a sant Pau en l’episodi de la sinagoga de Nazaret. Jesús és qüestionat entre els qui més el coneixen, els seus convilatans, que, a l’escoltar-lo a la sinagoga, s’estranyaven i fins i tot s’escandalitzaven d’ell. L’evangeli explicava la reacció de Jesús: “El sorprenia que no volguessin creure”, indicant que el refús era quelcom assumit com correspon a qualsevol profeta. La veritable sorpresa de Jesús era que no volguessin creure, és a dir, que no apreciessin en ell quelcom més que un inspirat discurs pronunciat per algú proper i conegut. Avui dia, Jesús no ens parla directament com als seus veïns de Nazaret. Ho fa en el silenci de la intimitat, on cal atenció i concentració per discernir la seva veu. També ens parla a través dels predicadors, que malgrat estiguin plens de defectes, el seu discurs mereix atenció per captar una veu divina que es fa perceptible, no en la veu, sinó en el ressò interior que desvetlla.

La bondat i la justícia són immortals (Diumenge 13)

“La bondat i la justícia són immortals”. Ho afirmava el llibre de la Saviesa i ho contraposava a la mort, afirmant que ella no és immortal. És cert que la mort ens afecta a tots els mortals, però el llibre de la Saviesa no la descriu com un destí final, sinó com un pas transitori, afirmant també que: “Déu no creà l'home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna”. L’existència eterna dels humans que indicava el llibre de la Saviesa ve a dir-nos que, malgrat la mort sigui un gran tràngol, no és un punt i final, sinó un punt i seguit, insinuant el fonament de la fe cristiana en la resurrecció dels morts, que el salm responsorial també semblava insinuar quan proclamava: “Senyor, m'heu arrencat de la terra dels morts, quan ja m'hi enfonsava, m'heu tornat a la vida”.

A l’evangeli de sant Marc, hem escoltat dos episodis on Jesús donava vida, en nom de Déu: guarint una dona que la perdia en forma d’hemorràgies i també reviscolant una adolescent morta. La dona malalta estava convençuda del poder guaridor de Jesús: “Encara que li toqui només la roba que porta, ja em posaré bona”. Respecte a l’adolescent morta, Jesús li diu al seu pare Jaire, el cap de la sinagoga: “Tingues fe i no tinguis por”. Abans havia dit a la dona guarida: “La teva fe t'ha salvat”. En ambdós casos, Jesús obra el prodigi perquè els destinataris tenen fe, que és el contrari de tenir por. Tenir fe és posar la confiança i l’esperança en coses que no veiem perquè són transcendents, però que són tan reals que ens fan perdre la por existencial de que tot trontolla, que no hi ha res segur i que tots acabarem malament.

Sant Pau escriu als corintis que a més de fe, tenen altres coses: “Teniu abundantment de tot: fe, doctrina, coneixement, interès per tot, i fins l'amor amb què us estimem”. Aquest és el gran regal de viure la fe en comunitat, dins l’Església, que per ella s’obren tantes portes imprevistes que omplen la vida de sentit i també d’estimació. Per això l’apòstol els demana d’afegir una cosa més: “Sigueu també generosos”, és a dir, que també es rasquin la butxaca col·laborant amb els germans necessitats de les comunitats de Judea. La motivació que els dona és clara: “Coneixeu prou bé la generositat de Jesucrist, el nostre Senyor: ell, que és ric, es va fer pobre per vosaltres, per enriquir-vos amb la seva pobresa”. Cal reconèixer sense embuts la nostra pobresa humana i existencial, convertida en riquesa interior gràcies a Jesucrist. Aquest gran regal mereix ser compartit de totes les maneres possibles.