La paraula de Déu s'anava estenent (Diumenge 5è de Pasqua)

“La paraula de Déu s'anava estenent, i a Jerusalem creixia molt el nombre dels creients.” Ho explicava el final del fragment dels Fets dels Apòstols, que corroborava el que es deia en el seu inici: “Per aquells dies, anava augmentant el nombre dels creients”. De fet, el creixement de qualsevol grup humà implica adaptar-se a les noves circumstàncies. Ho assenyalava la lectura, quan els apòstols van escollir set diaques perquè es responsabilitzessin de la creixent cura dels necessitats de la comunitat. Semblantment es podria fer ara en el sí de l’Església catòlica, que davant les necessitats ministerials, es puguin ordenar persones casades i dels dos sexes, com succeeix en les esglésies orientals i les esglésies evangèliques. Seria un bon sacseig que també demanaria adaptar-se a les circumstàncies.

La Primera carta de Pere feia un discurs que utilitzava la pedra com a signe. Començava dient: “Estimats, acosteu-vos al Senyor, que és la pedra viva.” Continuava dient que els destinataris també eren pedres vives i la raó era el baptisme que havien rebut, el qual els preparava a esdevenir un temple espiritual i a exercir un sacerdoci sant. Aquesta és la finalitat de la nostra condició de cristians: esdevenir temples dignes que acullen la presència de l’Esperit Sant; esdevenir mediadors dignes entre Déu i els humans. El llistó que proposa la carta és alt, perquè el nostre destí final també és alt.

L’evangeli de sant Joan presentava un fragment del discurs de comiat de Jesús als seus deixebles, després de rentar-los els peus. Les exhortacions a la confiança en Déu i a la fe en ell són clares: “Que els vostres cors s'asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi”, i també: “Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig”. Jesús també afirma que la fe en ell ens portarà a destins celestials: “A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots”; i també: “Jo soc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare si no hi va per mi”. La raó de la gran capacitat mediadora de Jesús és perquè el Pare i ell són una mateixa cosa: “Qui em veu a mi, veu el Pare”; i també: “Jo estic en el Pare i el Pare està en mi”. Aquestes exhortacions i declaracions de Jesús han de donar-nos pau interior i confiança existencial malgrat les turbulències que ens puguin envoltar.

Què hem de fer (Diumenge 4rt Pasqua)

“Germans, digueu-nos què hem de fer”. Ho demanaven als deixebles els qui havien escoltat el discurs eloqüent de Pere sobre Jesús crucificat, constituït Senyor i Messies per Déu. La resposta de l’apòstol era clara: “Convertiu-vos, i que cadascun de vosaltres es faci batejar en el nom de Jesús, el Messies, per obtenir el perdó dels pecats. Així rebreu el do de l'Esperit Sant”. Els gestos que Pere proposava han esdevinguts el signe de pertinença a la fe cristiana: un baptisme que perdona els pecats i que et fa digne del do de l’Esperit Sant. Gaudint d’aquests regals divins, podem assumir amb convicció la resposta del salm: “El Senyor és el meu pastor, no em manca res”, i també el verset: “Oh, sí! La vostra bondat i el vostre amor m'acompanyen tota la vida”. De fet, un creient no només és aquell que gaudeix del do de la fe, sinó també el qui la proclama als quatre vents amb els salms i tantes altres maneres.

La Primera carta de sant Pere no venia duros a quatre pessetes  als nous batejats (encara que l’expressió estigui antiquada). Se’ls advertia amb claredat: “Si després d'obrar bé us toca sofrir, i ho suporteu amb paciència, això sí que té mèrit davant de Déu. Aquesta és la vostra vocació”. El fonament de l’exhortació prové del tarannà humà del mateix Jesucrist, que entre altres coses: “Quan l'insultaven, no responia insultant; quan el turmentaven, no responia amb amenaces”. La capacitat de resistir de manera activa en els moments de prova va ser el gran testimoniatge humà de Jesús. També ho ha de ser dels cristians, a nivell personal, comunitari i social.

L’evangeli de sant Joan ens oferia un fragment del llarg discurs de Jesús, on es presentava com a bon pastor i també com a porta de les ovelles: “Jo soc la porta de les ovelles... Els qui entrin passant per mi, se salvaran de tot perill, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges”. El llenguatge pastorívol del discurs remet a la confiança incondicional que mereix la persona de Jesús. Ell és el millor guia que ens garanteix uns espais comunitaris immillorables per relacionar-nos amb Déu i que són els espais eclesials, que cal saber aprofitar. Jesús també afirmava: “Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir”. La frase de Jesús pren relleu durant aquest temps litúrgic de Pasqua, quan emfatitzem la seva resurrecció i els beneficis que rebem d’ella com a creients.

Amb ell a la dreta, mai no cauré (Diumenge 3r Pasqua)

“Amb ell a la dreta, mai no cauré”, era una de les frases del salm 16 que Pere, en els Fets dels Apòstols, posava en boca de Jesús per expressar la seva resurrecció. Altres versets del salm recollits en la lectura deien: “No abandonareu la meva vida enmig dels morts” i “M'ensenyareu el camí que duu a la vida”. Hem triat aquestes frases per imitar Pere, que llegia messiànicament el salm i l’encarnava en Jesús ressuscitat. Així mateix, nosaltres hem de rellegir el salm identificant-nos amb Jesús i posant la nostra condició creient a les mans divines: confiant que no caurem si Déu és al nostre costat, que la nostra vida superarà el pas de la mort, que el camí de la fe implica vida aquí i allí. Ho afirmava el salm responsorial: “Senyor, ningú com vós no em fa feliç.”

La Primera carta de sant Pere exhortava així als nous batejats: “vetlleu sobre la vostra conducta durant l'estada en aquest món”. La raó de l’exhortació l’explicava a continuació: “Penseu que heu estat rescatats de la manera absurda de viure que havíeu heretat dels vostres pares”. La nova condició de batejats en Jesucrist havia de ser un canvi de vida complet. Avui dia ho apreciem en els adults que es bategen o que recuperen la fe perduda, que mancats d’una quotidianitat religiosa anterior, adopten religiositats que semblen exagerades als ulls dels altres. Però tots coincidim en el final de la carta: “Per això teniu posada en Déu la fe i l'esperança.”

L’evangeli de sant Lluc ens oferia el llarg episodi dels dos deixebles d’Emaús. En un primer moment no saben reconèixer el Ressuscitat que se’ls fa present enmig del seu desencís i que li comparteixen obertament. La resposta del vianant és clara: “No havia de patir tot això el Messies abans d'entrar en la seva glòria?” A més, talment com Pere llegia messiànicament el salm 16, ell fa el mateix: “els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell.” Com a culminació, el vianant accepta la invitació de sojornar amb ells: “Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se'ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué”. Els dos deixebles d’Emaús caracteritzen l’experiència de qualsevol creient, que en primera instància, els maldecaps no ens permeten apreciar la proximitat del Ressuscitat. Però el coneixement i explicació de l’Escriptura, més el pa de l’eucaristia a què l’evangeli al·ludia implícitament, ens obre els ulls per reconèixer-lo, tot i ser quelcom fugisser. El missatge és clar: la Paraula de Déu i l'Eucaristia mantenen viva la fe en el Ressuscitat i això ho compartim amb la comunitat.