Asseguda a les portes de casa (Diumenge 32)

“Si algú matinejava per sortir a buscar-la, no s'hi haurà de cansar: la trobarà asseguda a les portes de casa.” La frase explicava la proximitat de la saviesa divina amb els humans, que es fa trobadissa fins i tot a les portes de casa. De fet, el llibre de la Saviesa compara de manera subtil i constant la saviesa humana amb la divina, la qual esdevé assequible a tothom, sense elitismes ni privilegis. Només cal bon cor i bona disponibilitat, com ho afirmava la lectura: “els qui l'estimen, arriben fàcilment a contemplar-la, la troben tots els qui la cerquen.” Avui dia parlem molt d’Intel·ligència Artificial: una saviesa que complementa la saviesa humana, però que no la substitueix. Així mateix, la saviesa humana complementa la saviesa divina, no la substitueix, malgrat un pensament de base materialista voldria que fos així.

Sant Pau, escrivia als cristians de la comunitat de Tessalònica sobre la realitat dels difunts que havien mort creient en Jesucrist. L’explicació de l’apòstol era clara: “Tal com creiem que Jesús morí i ressuscità, creiem també que Déu s'endurà amb Jesús els qui han mort en ell.” També visualitzava la fi dels temps de manera clara: “Al toc de corn de Déu, el Senyor mateix baixarà del cel, i els qui han mort en Crist ressuscitaran primer.” Pau explicava fins i tot el què succeiria amb els qui quedin en vida: “Els qui d'entre nosaltres quedem en vida serem enduts juntament amb ells pels aires, en els núvols, per sortir a rebre el Senyor.” L’apòstol estava convençut que la vinguda final de Jesucrist era imminent, però s’equivocà: encara l’estem esperant. Però les seves paraules finals segueixen sent-nos útils: “Consoleu-vos, doncs, els uns als altres amb aquestes paraules.”

L’evangeli de sant Mateu presentava Jesús explicant la paràbola de les deu verges: “Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Passarà amb el Regne del cel com amb deu noies, que sortiren amb torxes a rebre l'espòs. N'hi havia cinc de prudents, i les altres cinc eren desassenyades.” La paràbola servia per explicar l’accés al futur Regne de Déu, contemplat com una festa al voltant de l’espòs, que serà Jesucrist. El mateix Jesús advertia: “Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l'hora.” Per tant, visquem la nostra fe de manera assenyada, fins i tot rutinària, perquè aquell dia no ens agafi desprevinguts.

Marcats al front (Tots Sants 2026)

“No feu cap mal a la terra, ni al mar, ni als arbres, fins que haurem marcat al front els servents del nostre Déu.” Aquesta era la indicació d’un àngel principal als quatre àngels amb poder de fer mal a la terra. Ho escoltàvem en el llibre de l’Apocalipsi, un text ple d’escenes celestials que mereixen ser llegides adequadament. Els àngels havien de complir l’ordre divina de marcar el front dels servents de Déu: una multitud procedent de les tribus d’Israel, més una multitud incalculable de totes les nacionalitats, races, pobles i llengües. La feina de marcar el front dels escollits continua vigent avui dia amb tots els qui ens esforcem per seguir Jesucrist, maldant de ser bons servents de Déu. Però entre les multituds de l'Apocalipsi destacaven uns que anaven vestits de blanc, els qui havien mort màrtirs a causa de la fe, que “Han rentat els seus vestits amb la sang de l'Anyell, i els han quedat blancs.” Es tractava d’homes i dones que la tradició cristiana ha qualificat de sants i de santes, i dels quals avui celebrem la festa de tots plegats: Tots Sants.

La Primera carta de san Joan feia una afirmació determinant: “Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som.” Aquesta consideració ens ha de donar ales com a éssers humans, constatant que som més que biologia: som semblants a Déu i ho apreciarem en plenitud quan Déu ho vulgui. Mentrestant, l’esperança d’aquest dia ens esperona i ‒com deia la lectura‒, ens purifica en Jesucrist, el pur per excel·lència.

L’evangeli de sant Mateu ens presentava el text conegut de les Benaurances. Jesús les proclamava a les multituds, és a dir, a tothom. Són nou les vegades que repetia “Feliços” als qui l’escoltaven i se sentien pobres d’esperit o estaven de dol, que es consideraven humils o tenien fam i set de ser justos, que eren compassius o nets de cor, que posaven pau o eren perseguits per ser justos. Jesús declarava que tots ells rebrien un premi celestial futur. També proclamava que tindrien un premi més gran els qui en nom seu rebessin ofenses, persecució o calúmnies i ho acceptessin en pau, cosa difícil.

Qui més qui menys de nosaltres participem d’aquestes benaurances, ni que sigui esporàdicament i Jesús ens convida a ser-ne conscients, perquè aquestes actituds i comportaments ens obren les portes a una existència benaurada que supera la dimensió terrenal. Per aquesta raó la litúrgia celebra la festa de Tots Sants unida a la dels Fidels Difunts. Els primers són un referent a les altures, els segons preguem per ells perquè així sigui.

Salutació paulina (Divendres 30)

“Us desitjo la gràcia i la pau de Déu, el nostre Pare, i de Jesucrist, el Senyor.” Aquesta era la salutació inicial de la carta de sant Pau als cristians de Filips, una colònia romana travessada per la Via Egnatia, la ruta comercial i militar que unia el mar Adriàtic amb Constantinoble, que enllaçava estratègicament Orient amb Occident.

Aquesta salutació paulina l'hem utilitzada expressament per iniciar la nostra celebració d’avui. Forma part de les propostes del missal per començar la missa i que recullen salutacions d’altres cartes del Nou Testament.

Es tracta d’un detall litúrgic significatiu i alhora rutinari, que enllaça el batec de les primitives comunitats eclesials amb nosaltres. Uns i altres utilitzaven i utilitzem la mateixa fórmula, enllaçant passat i present, i preparant el futur.

Encès d’indignació (Diumenge 30)

“Encès d'indignació, us mataré amb l'espasa.” Aquesta frase del llibre de l’Èxode ens permet alimentar el tòpic del Déu violent de l’Antic Testament sense preocupar-nos per entendre el seu context i missatge. La frase era una amenaça pedagògica als israelites, aleshores mancats de lleis civils. Calia protegir les persones més desfavorides i els manaments divins assumien aquest paper. L’amenaça deia que no maltractem ni oprimim els immigrants, les viudes, els orfes i els pobres. En una paraula, que no ens aprofitem d’ells. Utilitzant un llenguatge metafòric popular (també violent), quants caps no rodarien si apliquéssim avui dia aquest manament diví. Les nostres societats i les lleis que ens governen intenten corregir com poden els desequilibris socials, però la lectura proclamava en boca de Déu el principi fonamental perquè governs i individus actuem sense hipocresies davant la persona desprotegida:  “Si ell alçava a mi el seu clam, jo l'escoltaria, perquè soc compassiu.”

Sant Pau escrivia el següent als cristians de Tessalònica: “Des de la vostra ciutat, s'ha estès el ressò de la paraula del Senyor.” La frase ens ambienta en les beceroles de la predicació cristiana. L’apòstol lloava el testimoniatge estratègic dels tessalonicencs, que gràcies al seu port i la xarxa de camins, expandien en totes direccions la seva conversió a Jesucrist. Ho podríem assumir també a Igualada, que gaudim d’una bona xarxa de comunicacions i també de tradició religiosa, perquè la Paraula de Déu s’expandeixi en totes direccions mercès al nostre testimoniatge de vida cristiana.

L’evangeli de sant Mateu ambientava el debat de rabins i estudiosos de l'època sobre el valor dels manaments de la Torà. Aquest debat continua alimentant de manera decisiva la tradició jueva actual. L’evangeli explicava que Jesús és interrogat sobre quin manament és el més important. Jesús responia citant el Deuteronomi, que aleshores ja esdevenia la professió de fe de la tradició jueva, l’anomenat “Xemà”:  “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament.” Immediatament, per evitar que amb aquesta solemne declaració ens quedem bocabadats i passius mirant el cel, afegia un manament pràctic: “Estima els altres com a tu mateix.” Dient això, Jesús abraçava la seva tradició jueva. També l’actualitzava amb la proposta d'aquests dos principis com el fonament religiós de qualsevol persona creient i de qualsevol religió.