Jo soc el Senyor. No n'hi ha d'altre (Diumenge 29)

“Jo soc el Senyor. No n'hi ha d'altre.” Així ho declarava Iahvè per boca del profeta Isaïes. Ho deia dues vegades per subratllar la seva supremacia sobre qualsevol senyor terrenal, per gran i poderós que fos. En el cas de la lectura, es tractava del rei persa Cir, que conqueria i dominaria l’Orient Pròxim i Mitjà durant uns dos segles. Aquest rei estranger era contemplat per Israel com un instrument diví que qualificaven com a ungit de Déu. Una declaració perillosa pels nostres temps quan caps d’estat megalòmans es creuen escollits per Déu. Però en el context històric de la lectura volia dir alliberar Israel de l’implacable jou babiloni. Tanmateix, com insistia la lectura, de Senyor només n’hi ha un, que és Déu. El salm responsorial ho resumia molt bé en l’antífona de resposta: “Doneu al Senyor honor i majestat,” perquè l’honor i la majestat són una exclusiva de Déu que els humans volem apropiar-nos sovint.

Sant Pau escrivia als cristians de la marítima localitat de Tessalònica i lloava les seves capacitats: “la vostra fe treballa per propagar-se, la vostra caritat no es cansa de fer el bé, i la vostra esperança en Jesucrist aguanta les adversitats.” Es tracta d’un programari a assumir en qualsevol parròquia o comunitat cristiana d’arreu: maldar per propagar la nostra fe malgrat tots els malgrats, no defallir en la nostra generositat amb la comunitat i amb els altres, no perdre la perspectiva creient quan arriben les adversitats.

L’evangeli de sant Mateu explicava l’episodi on els fariseus preguntaven a Jesús: “És lícit o no, de pagar tribut al Cèsar?” L’evangeli explicava que es tractava d’una pregunta capciosa, com les que avui dia es fan a personatges públics de tota mena per encendre o alimentar polèmiques. Hi ha qui viu d’això. Jesús deixa ben clar que no vol ser manipulat i la seva resposta convida a no barrejar les coses, com tant sovint fem nosaltres per interessos personals. De fet, la lectura del profeta Isaïes i l’evangeli de Mateu tocaven el punt delicat de les connexions entre política i religió. Es tracta d'unes connexions que han de ser respectuoses i honestes, sense afanys de manipulació o d'establir fronteres artificials. Des de les files eclesials no podem oblidar el missatge de Jesús, que és donar a cadascú la moneda que li correspon, sense barreges interessades ni negar que hi ha dues monedes: “retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu.”

Convit de plats gustosos (Diumenge 28)

“El Senyor de l'univers prepararà per a tots els pobles un convit de plats gustosos i de vins rancis.” El profeta Isaïes segurament provocaria salivera als seus destinataris amb aquest anunci. Repetia dues vegades el tema dels plats gustosos i dels vins rancis per captar l’atenció de tothom; també la nostra. Però adonem-nos que mentre els humans seleccionem els convidats als nostres convits, Isaïes parlava d’un convit per a tots els pobles. Una convocatòria així no és humana, sinó divina. Però més enllà de l’atractiva imatge del convit, el profeta assenyalava unes accions divines encara més increïbles: engolir per sempre la mort i eixugar les llàgrimes de tots els humans. Amb això Isaïes remetia a l’acompliment de la plenitud dels temps, insistint que això ha de tenir lloc a la muntanya de Sió, on hi havia el temple de Jerusalem, el punt de trobada entre Iahvè i els humans, a cura d’Israel. Fa pocs dies, el set d’octubre, es complia el tercer aniversari de la matança de més de mil israelians a mans de Hamas i l’inici d’una guerra catastròfica a Gaza amb tantíssims morts. La muntanya de Sió, on actualment hi ha l’esplanada de les mesquites i el mur de les lamentacions, llocs sagrats del judaisme i de l’islam, és el lloc on renovar la profecia d’Isaïes. Allí “el Senyor eixugarà les llàgrimes de tots els homes,” començant pels israelians i palestins.

Sant Pau, en la seva carta als cristians de Filips, escrivia: “Sé viure enmig de privacions, i sé viure igualment en l'abundància.” No és fàcil portar a la pràctica el que deia l’apòstol, perquè quan vivim amb privacions ens queixem d’aquesta situació, i quan vivim en l’abundància ens queixem dels problemes que això comporta. Sant Pau explicava la raó d’aquest equilibri: “Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dona forces.”

L’evangeli de sant Mateu explicava una paràbola de Jesús. Els destinataris eren els grans sacerdots i els notables del poble. El tema era un rei que volia celebrar un gran banquet en ocasió de les noces del seu fill. La resposta dels convidats va ser que “no hi volien anar.” Davant aquest menyspreu, el rei reaccionava amb violència envers els convidats i decidia convidar a tothom, sempre que assistís vestit per a l’ocasió. La paràbola era, per una banda, un retret als principals d’Israel pel menyspreu envers el Fill de Déu, que és Jesús. Per l’altra banda, la paràbola era un retret als nous batejats en Jesucrist que participaven indignament de la seva condició de creients. Preguem perquè els dos retrets de Jesús no s’adrecin a nosaltres.

Cant al meu estimat (Diumenge 27)

“Dedico aquest cant al meu estimat, cant de l'enamorat a la seva vinya.” Així començava un dels poemes més evocatius de la Bíblia hebrea, obra del profeta Isaïes. El que seria un cant popular durant la verema que tractava l’amor de dos enamorats, el profeta ho dedica a Iahvè, enamorat de la seva vinya que és Israel, que no ha correspost a tot el que ha rebut d'ell: “Per què em dona raïms agres quan jo n'esperava bon raïm?” es lamentava Iahvè. El poema afegeix que la vinya serà devastada: un anunci de les conquestes assíries i babilòniques que cauran sobre el poble. “N'esperava bondat, però hi sent el clam dels oprimits.” 

El salm responsorial plorava aquesta devastació i clamava Iahvè perquè tingués cura d’Israel: “Déu de l'univers, gireu des del cel els vostres ulls, veniu i visiteu aquesta vinya, que la vostra mà havia plantat i havia fet robusta i forta.” Així mateix, nosaltres, quan ens sembli que Déu ens ha deixat de la seva mà, no ho lamentem, sinó que clamem la seva proximitat amb insistència, bo i reflexionant sobre els nostres comportaments.

Sant Pau exhortava als cristians de Filips a no perdre els nervis: “Germans, no us inquieteu per res.” No és fàcil no inquietar-se per res, però l’apòstol donava pistes: “A cada ocasió acudiu a la pregària i a la súplica.” Quantes vegades no haurem perdut la calma i els nervis perquè no hem sabut aturar-nos una estona pregar, tot i saber el bé que ens això ens fa?

L’evangeli de sant Mateu també parlava de vinyes. Jesús explicava la paràbola del propietari d’una vinya que encarregava la seva cura a uns vinyaters. Les sintonies amb el cant de l’enamorat a la seva vinya del profeta Isaïes són evidents, amb un plus de crítica als responsables d’Israel que s’han apropiat sense escrúpols d’una vinya que és propietat divina. De fet, la paràbola llegeix la mort de Jesús com una transformació de la vinya d’Israel gràcies a la seva resurrecció: “La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l'edifici. És el Senyor qui ho ha fet i els nostres ulls se'n meravellen.” Jesús es serveix d’un salm messiànic per anunciar que la vinya del Senyor el presenta com a referent principal i que entre tots hem de fer-la fructificar. 

Així ho va fer de manera ben carismàtica Sant Francesc d’Assís en el segle XIIè, del qual celebrem els vuit-cents anys de la seva mort amb un any jubilar. Donem gràcies a Déu pels seus fruits en la vinya eclesial. Uns fruits que perduren amb els raïms bells i gustosos de la família franciscana, formada per persones laiques, monges i frares.