dissabte, 6 de març de 2021

Reverència divina (Diumenge 3 Quaresma)

Els Deu manaments, que hem escoltat en el llibre de l’Èxode, són un compendi d’actituds i de comportaments de la persona creient. Són un patrimoni de la humanitat que obren l’ésser humà a la dimensió transcendent i el configuren en la realitat immanent. El Decàleg és un declaració divina, que compromet al respecte reverencial vers Déu i al respecte moral vers els humans. Adonem-nos que, els manaments referits als humans, són molt concisos, a diferència dels manaments referits a Déu, que són més desenvolupats, més argumentats, i inclouen les conseqüències del seu incompliment. Són només quatre dels deu manaments, però ocupen un 80 % del contingut. La conclusió que podem treure és que el Decàleg prioritza la veneració absoluta de Déu adorant-lo en exclusiva, no jurant en nom seu, dedicant-li un dia setmanal de repòs. I si el respecte per Déu és gran, el respecte pels humans també serà gran.

Aquesta reverència per Déu, que els humans expressem amb espais i moments sagrats, amb vestidures i gestos sagrats, és la que empeny Jesús a expulsar de manera violenta els venedors del temple de Jerusalem. La frase del salm “el zel del vostre temple em consumia” farà entendre als deixebles el comportament desafiant i atípic de Jesús, que abandona els seus discursos habituals i passa directament a l’acció provocant un bon enrenou. Amb la mateixa contundència nosaltres hem d’expulsar sense concessions tot allò que aigualeixi i que desfiguri la nostra reverència a Déu: el vocabulari vulgar, els comportaments burletes, els gestos barroers, que converteixen la nostra identitat creient en un mercat animat i divertit, però mancat de serietat.

Aquesta reverència divina inclou el respecte per Jesucrist. Sant Pau, escrivint als cristians de Corint, explica que els cridats per Déu, jueus i grecs, “veuen en ell el poder i la saviesa de Déu”. Quan iniciem els infants a la fe, els diem que Jesús és el nostre amic, però quan som adults en la fe, hem de venerar en Jesucrist “el poder i la saviesa de Déu”. I això són paraules majors. Aquest poder i saviesa divina s’expressa, inconcebiblement, en la feblesa i la niciesa de Jesús crucificat, encara avui dia quelcom contemplat com un escàndol o un absurd. Però la nostra reverència per Jesucrist ha de començar per la veneració de la creu, i ha de culminar venerant la seva resurrecció, que celebrarem solemnement per Pasqua.

dimecres, 3 de març de 2021


 

EL BON LLADRE

Fins l'any 1981, a l'estat francès era legal la pena de mort. L'any 1981 es va suprimir. I l'any 2005 passà a ser un dels articles de la Constitució Francesa. La guillotina és un invent de la Revolució Francesa, filla de la Il·lustració, va tallar colls a dreta i  esquerra durant bastant temps.

En el mateix segle XX va haver-hi gent que va tastar la guillotina. Entre ells hi ha un xicot, Jacques Fesch, que tenia vint-i-set anys. Aquest xicot va néixer el 1930 en una família bastant rica i benestant, molt consentit. Tot i tenir els diners que volia, ell, pel seu cantó es va anar embrancant en deutes. Es va casar, va tenir una filla, va deixar plantades a la dona i a la filla i es va anar endeutant. Tant, que al final va resoldre ell,  d'atracar un banc. El va atracar i, en el moment en què s'emportava els diners,  arribà la policia, va haver-hi un rifi rafe i, al final,  va disparar i va matar a un policia.

Primer anà a la presó i desprès fou condemnat a mort. Va passar tres anys a la presó abans no van complir la condemna a mort. Durant els últims mesos va fer un diari que s'ha conservat. El primer any d'estar a la presó va tenir una forta experiència religiosa. Diu així: "Sento un gran dolor en el cor que m'ha fet patir moltíssim...I, bruscament, en un instant, he rebut la fe. Amb una certesa absoluta, he cregut,  no comprenc com ho feia per no creure!. La Gràcia m'ha visitat. Una gran alegria s'ha apoderat de mi i, sobretot una gran pau. Tot s'ha tornat clar en un instant".

Fixeu-vos que comença per un gran dolor, molt fort. Reconèixer el que ha fet. I s'obre la porta, i a l'instant ve la fe, una fe lúcida que fa difícil comprendre com es pot viure sense fe, i una fe que li porta una immensa alegria i una immensa pau. Tot es torna clar.

Ell mateix, en el seu dietari, ens diu que malgrat tot s'obre sota els seus peus l'abisme d' una gran temptació. Diu: "en aquell moment hi havia dues coses que podia fer, o revelar-me o viure com un monjo a la presó". Fins i tot en aquell moment tant lluminós, tant ple de pau, podia refusar la fe. Va optar pel segon, per viure com un monjo a la presó. I tenim el seu dietari en què descriu la seva experiència, experiència que va ser acompanyada pel capellà de la presó, pel seu advocat, convertit de feia poc, i per un parent de la seva dona. La seva vida canvià absolutament i l'experiència cristiana, mística fins i tot, brolla d'aquests textos que vaig poder llegir i que són d'una gran bellesa.

Es va reconciliar amb la seva dona i es va casar per l'Església. L'any 1957, el dia 1 d'octubre, festa de santa Tereseta de l'Infant Jesús que a ell tant li va impressionar, va morir, el van matar, va anar a la guillotina.

Tant van impressionat els seus textos i la seva experiència que l'any 1993, l'arquebisbe de París va començar el seu procés de canonització, que està obert.

Voldria subratllar un punt. Quan es presenta la fe es presenta com un diàleg, proposta. L'home sempre, sempre pot refusar la fe. Pels textos de Jacques que jo he llegit, podria ser que no fos la primera vegada que sentís la crida de la fe. I, nosaltres mateixos, moltes vegades sentim, i moltes vegades preferim revelar-nos i tancar la porta, i Déu es retira. Perquè la relació entre l'home i Déu és una relació d'aliança. Déu surt a l'encontre, és el primer, però sempre proposa, no imposa. És el que a la Bíblia s'anomena l'Aliança.

Aquest any la Quaresma ens presentarà les aliances que fan com  un fil conductor en  tota la història de la Bíblia: avui la de Noè, després la d'Abraham, la de Moisès, la de Josué, i la gran aliança, la nova aliança, en Crist crucificat i ressuscitat.

Avui la litúrgia parla de l'aliança de Déu amb Noè i la seva família, però no només amb ells, sinó amb "els vostres descendents" i, a més, diu: "amb els ocells del cel, les bestioles de la terra, els animals feréstecs i els animals domèstics". Tots els animals, amb els humans , amb tota la creació. És una aliança per a tots. I, fins i tot, va més enllà.

El text de la segona lectura ens presenta que l'Aliança és la que fa Jesucrist fins i tot amb aquells que "es van resistir a creure, en temps de Noè" i en tots els temps. Diu de Jesús ressuscitat el text del Credo, el curt: "I davallà als inferns". I és el que diu avui el text de la Primera carta de sant Pere. Jesús, "el just, morí pels injustos, per portar-los a Déu, i anar a les ànimes, als esperits empresonats a proclamar la seva Bona Nova a aquells que s'havien resistit a creure". O sigui, després de la mort, fins i tot, aquells que eren abans, aquells que seran després, aquells que han conegut, aquells que no han conegut Jesucrist, es trobaran amb Jesucrist, oferint-los la possibilitat d'una vida nova, d'un sí etern i per sempre. Perquè Ell ha sigut el que ha dominat la temptació, l'ha vençut i ens ensenya a vèncer-la.

Si anéssiu un dia a París i anéssiu a l'església del barri on era Jacques Fesch, trobaríeu una imatge curiosa, una imatge del bon lladre amb la cara de Jacques. Segurament que tots nosaltres estem en el bon i el mal lladre, però Jesús hi és i ens demana d'optar per una manera de ser o d'una altra, vèncer la temptació per participar en el mateix camí de Jesucrist fins arribar al Paradís. "D'aquí a cinc hores veure Jesucrist" Amb aquestes paraules acaba el dietari de Jacques Fesch . Aquesta és la seva esperança que ens crida a compartir.

Homilia Primer Diumenge de Quaresma
21/02/2021
Fra Jacint Duran

  

Vinc a reclamar (dimecres II Quaresma)


Escolteu-me, Senyor, que vinc a reclamar”. Així d'agosarat parla el profeta Jeremies a Iahvè. El motiu del seu reclam l’exposa a continuació: “És bo això de tornar mal per bé?”. Jeremies es queixa a Iahvè que la seva sol·licitud pel poble provoca els efectes contraris: que cerquin la seva perdició. Els qui haurien d'estar a favor seu, li van en contra.

Nosaltres imitem el profeta quan li reclamem a Déu: “Per què els qui m’envolten em fan mal quan jo els procuro el bé?”. Però potser no tenim en compte que els qui ens envolten també fan el mateix clam, però sobre nosaltres.

dissabte, 27 de febrer de 2021

Aquí em teniu (Diumenge II Quaresma)

Aquí em teniués la resposta immediata d’Abraham quan escolta el seu nom des de les altures. La primera vegada, és per obeir el que se li demana: sacrificar el seu fill. La segona vegada, és per desobeir el que se li havia demanat: aturar el sacrifici. El que, des d’una perspectiva humana, sembla que Déu jugui amb Abraham, des d’una perspectiva divina, es tracta d’un alliçonament, d’una prova, perquè el fidel, en aquest cas Abraham, comprengui que els sacrificis humans son rebutjats per Iahvè. Per això l’àngel atura Abraham i reconeix la seva reverència, però substitueix per un moltó la pràctica antiga d’oferir el propi fill en sacrifici a la divinitat. Abraham és posat a prova i lloat per la seva obediència, però una obediència que no ha de ser cega, sinó atenta i reflexiva. Altrament, si Abraham hagués sacrificat el seu fill, s’hagués convertit en un radical, en un fonamentalista religiós. No fent-ho, ens va obrir el camí del diàleg receptiu i enraonat amb Déu.

Però sant Pau, contràriament, escrivint als cristians de Roma explica que Déu “va entregar el seu propi Fill per tots nosaltres i no el va plànyer”. L’apòstol reinterpreta teològicament el relat del sacrifici d’Isaac i l’aplica a Jesucrist. Per això afirma que Déu oferí en sacrifici el seu Fill. El que, des d’una perspectiva humana esdevingué una mort ignominiosa i trista, des de la perspectiva divina esdevingué una mort intencionadament salvadora. La mort de Jesús entesa com un sacrifici voluntari de Jesús i volgut per Déu Pare, és una mort que ens allibera de condemnes. La raó definitiva és perquè després de la mort hi ha la resurrecció. Així ho concreta Pau: “va ressuscitar i està a la dreta de Déu intercedint per nosaltres”.

De fet, la resurrecció és la clau de volta de la nostra fe. La mort de Jesús (diguem-li si volem, el sacrifici de Jesús), té valor perquè després hi ha resurrecció: per a ell en primer lloc, i després per a tots els qui creguin en ell. Sense l’apèndix de la resurrecció, la mort de Jesús hagués estat l’eliminació d’un religiós radical que s’enfrontà a les autoritats i provocà la seva immolació. Quan Pere, Jaume i Joan contemplen l’episodi de transfiguració de Jesús es pregunten: “què volia dir això de ressuscitar entre els morts”. Doncs la resposta a la seva pregunta és contemplar la persona de Jesús i els esdeveniments de la seva vida des de la perspectiva divina de la resurrecció. De retruc, també contemplarem els esdeveniments de la nostra vida des de la resurrecció, i capgirarem el sentit i la manera de veure la realitat, que quedarà transfigurada per una realitat transcendent que ho il·luminarà tot amb els seus raigs.

dimecres, 24 de febrer de 2021

JESÚS PLORA

L'Ajuntament d'Arenys de Mar, ja fa bastant anys, va organitzar cursets per la formació permanent per la gent, cursets de moltes coses diferents. I ho feia en diferents locals que l'Ajuntament disposa. Veient les arrels de la nostra cultura van pensar que un curs que s'havia de donar era sobre la Bíblia, cosa estranya, però va sortir de l'Ajuntament. Em van demanar a mi que fes aquest curset. Hi vaig anar i vam fer-ho, si no m'equivoco, a les Escoles. Es va reunir força gent. Abans de començar els hi vaig preguntar: "Quins problemes teniu? Quines preguntes us suscita la Bíblia?" I una de les primeres va ser: "Per venir cap aquí he mirat una mica la Bíblia i he vist una cosa una mica estranya, que no sé ben bé què es això. La Bíblia, a més d'estar escrita, està plena de numerets per allà enmig. Què són aquests numerets?" Com sabeu vosaltres, la Bíblia és una autèntica biblioteca, hi ha de tot. Hi ha cartes, trossos històrics... de tot. I, antigament, la Bíblia se citava de moltes maneres però avui en dia, aquests numerets que deia aquest senyor són els versets de cada un dels capítols. La Bíblia se cita dient el llibre, el capítol i el  verset. Abans no era així. Això va començar a l'Edat Mitjana. Abans es deia un tros, la gent que tenia més bona memòria, i llavors ja sabien on estava. La nostra memòria ha anat cada vegada a pitjor.

Ara es cita la Bíblia dient el nom del llibre, el capítol i el verset. Quan es diu: "llibre del Gènesi, capítol 3, de l'1 al 3", doncs busques el llibre del Gènesi, el capítol tercer, i els versets corresponents.

Però hi ha una cosa curiosa, que els versets no són igual de llargs uns que els altres. Hi ha versets que són molt llargs, igual que hi ha capítols molt llargs... Hi ha versets molt llargs i altres que són molt curts.

L'altre dia, parlant entre els frares, amb uns jocs que anàvem fent, ens vam preguntar quin era el verset més curt de la Bíblia. No ens en vam sortir. No ho sabíem. Vosaltres ho sabeu? És curtíssim. Només té el subjecte i el verb, no té res més. És al capítol 11 de sant Joan, verset 35. Què diu aquest verset que només té una paraula i un verb? Doncs una cosa realment bonica: "Jesús plorà".

Quan vam fer el joc amb els frares em va commoure. "Jesús plorà". Aquest és el verset més curt de la Bíblia. I en aquest capítol 11 de l'evangeli de sant Joan, Jesús plora tres vegades. Es commou. És la mort de Llàtzer. I quan veu que Marta i Maria, les seves germanes, i els jueus ploren, Jesús es commou, plora. Jesús plora.

És allò que va dir un japonès: "M'he fet cristià perquè el vostre Déu plora". El nostre Déu plora, té compassió.

Avui veiem l'evangeli de sant Marc que és molt escuet. No fa masses explicacions. Però, malgrat tot, Marc és l'evangelista que parla més dels sentiments de Jesús. I avui ens ho diu: "Jesús, compadit, el tocà". Jesús es compadeix. Igual que en l'enterrament del fill únic de la vídua de Naín, quan Jesús veu aquella dona plorant per la mort del seu fill únic, diu el text: "Jesús es commogué, es compadí". Igual que es compadeix de la multitud que no té pa: "Jesús veié la gent i es compadí". O del cec, abans de curar-lo. És un Déu que es compadeix. És com un reflex d'un dels elements típics de l'Antic Testament. Hi ha fins i tot una paraula que es va repetint una i altra vegada a l'Antic Testament aplicada a Déu, a Yahvé: el "Heset", l'amor, l'estimar. "Quina mare hi hauria que s'oblidaria del fill de les seves entranyes? Però ni que hi hagués una que se n'oblidés, jo mai m'oblidaria de tu", diu Isaïes de Déu. O el profeta Osees: "les meves entranyes es commouen veient el desastre del meu poble". És un Déu que es compadeix, que té entranyes.

I això mateix Jesús ho aplica a les seves paràboles. En la paràbola del Fill Pròdig, el pare no simplement perdona el fill, com un jutge que és magnànim, sinó que quan el veu es commou, diu el text del capítol 15 de sant Lluc. Es commou, va corrents i l'abraça. I vol que aquesta compassió també la tinguem nosaltres, com es troba en la paràbola del Bon Samarità, l'únic que es compadí d'aquell que havia estat apallissat.

Perquè, deixeu-me fer una imatge poètica: Les llàgrimes de Crist que reguen el món fan néixer no simplement simpatia, sinó creen una nova realitat. Al bell mig de l'hivern, quan tots els arbres estan pelats, tot pelat, tot sec, que sembla tot mort, de cop i volta l'ametller floreix. Al bell mig de l' hivern, a finals de gener i principis de febrer. Al mig de l'hivern, quan tot està sec i mort, floreix l'ametller. Per això trobem en el llibre de Jeremies que Déu dirà: "Jo sóc com un ametller que vigila enmig de la mort". Déu és un ametller, i podríem dir que Jesús és, en la seva Pasqua, aquell ametller que floreix al bell mig de l'hivern del nostre món, no simplement ell, sinó que anticipa i fa present la primavera de la humanitat, la primavera de la vida de l'home, la primavera que està promesa a tota la humanitat.

La mort i resurrecció de Jesús és com l'ametller florit que ha florit gràcies a les llàgrimes de Crist. Per això dirà Jesús: "Benaurats els qui ploren", perquè comparteixen les llàgrimes de Jesús. Perquè davant de la misèria de l'altre es compadeixen, ploren, són capaços de commoure's, no tenen un cor de pedra sinó que es commouen. I aquest commoure's els porten a moure's, a crear al seu entorn, enmig de l'hivern, la florida d'una nova realitat, la florida d'una nova comunitat. Com dirà sant Pau: "Ja no busco el que em convé a mi sinó el que convé als altres". Aquí hi ha el principi. I podríem demanar al Senyor de fer-nos nostres les paraules de sant Pau: "Seguiu el meu exemple com jo segueixo el del Crist". Com més la nostra vida sigui aquesta florida i recordi l'arbre florit del Crits més aportarem una nova realitat, la primavera que el Senyor té promesa per a tota la humanitat. La Pasqua definitivament, realment ja present quan floreix al bell mig de l'hivern del nostre mon.

Homilia Diumenge VI durant l'any
14/07/2021
Fra Jacint Duran

dissabte, 20 de febrer de 2021

Estem més salvats que condemnats! (Diumenge I Quaresma)

No hi haurà mai més cap diluvi que devasti la terra”. Aquesta és la sentència divina que hem escoltat en el relat del llibre del Gènesi, que amb l’establiment d’una aliança, amb l’arc de sant Martí com a signe, clou el relat del diluvi. De fet, tantíssimes cultures, d’orient a occident del planeta, tenen un relat de diluvi com a mite ancestral. Però el relat bíblic té un final diferent: davant l’amenaça contínua que la malícia humana pot provocar un nou diluvi ‒un argument que utilitza l’ecologisme catastrofista‒, el relat del Gènesi declara que això no passarà. L’aliança amb els éssers creats, amb l’arc de sant Martí com a testimoni, ho segella. El missatge del diluvi bíblic és que, per gran que sigui la malícia humana i intenses les catàstrofes que puguem provocar o que ens sobrevinguin, Déu ho resisteix tot. Déu preservarà l’ordre terrenal perquè els humans de bona voluntat, per pocs que siguin, com Noè i la seva família, continuïn l’aventura de viure l'existència humana amb dignitat i oberts al Transcendent.

La primera carta de Sant Pere diu quelcom semblant, quan fa referència al diluvi com una al·legoria del baptisme: “se salvaren a través de l’aigua unes poques persones, vuit en total. L’aigua prefigurava el baptisme, que ara us salva”. Si del diluvi hi hagué salvació, i el compromís diví de protegir tots els éssers humans, amb Jesucrist aquesta salvació s’amplia a tots els qui creuen en ell. També s’amplia la confiança humana que la nostra existència reposa misteriosament i positivament en mans de Déu. En definitiva, el missatge és que estem més salvats que condemnats, gràcies a Jesucrist.

A l’evangeli de Marc se’ns presenta la versió més austera del relat de les temptacions, que ens ofereix una imatge expressiva de la lluita interior de Jesús: “vivia entre els animals feréstecs i l’alimentaven els àngels”. Nosaltres també vivim amenaçats per “animals feréstecs”: les passions interiors que ens ataquen i roseguen el bon seny; la pandèmia que ens menja la salut, l’economia i la confiança; els opressors de tota mena que imposen la seva voluntat. Però també ens “alimenten els àngels”: interiorment amb consols i avisos espirituals, exteriorment amb la protecció mèdica que se’ns procura enmig de la pandèmia, amb tantes persones que al voltant nostre vetllen per nosaltres. Per això té tanta raó Jesús quan predicant la Bona Nova, diu que “El Regne de Déu és a prop”; perquè malgrat les amenaces d’animals feréstecs, els àngels que ens rodegen testimonien aquesta veritat que Jesús proclama: que el Regne de Déu no és lluny, sinó que és a prop. Convertim-nos a aquesta manera de veure les coses, que ens repeteix el missatge: que gràcies a Jesucrist, encarnació del Regne de Déu, estem més salvats que condemnats. Aprofitem-ho!