Generós a perdonar (Diumenge 25)

“Que els injustos abandonin els seus camins... que tornin al nostre Déu, tan generós a perdonar.” Així exhortava el profeta Isaïes als israelites desorientats en la seva vida religiosa i quotidiana. Convidava que aprofitessin la generositat de Iahvè en perdonar malgrat el destinatari no en fos digne. Si diumenge passat les lectures exhortaven a perdonar setanta vegades set i a controlar la ira i la rancúnia, avui subratllen la generositat de Déu en perdonar. La raó d’aquesta generositat divina és que els seus pensaments i els seus camins tenen uns registres molt i molt diferents dels nostres. Una estrofa del salm responsorial ho descrivia així: “El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l'amor. El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement tot el que ell ha creat.”

Sant Pau escrivia des de la presó als cristians de la colònia romana de Filips. Quan un és a la presó el present i el futur és veuen incerts, com ell mateix expressa malgrat llegeixi el que li està passant des de la fe: “Tant si surto amb vida d'aquesta presó com si he de morir, sé que Crist serà glorificat en el meu cos.” L’apòstol se sent consagrat a Jesucrist i que tot el que li passi, sigui bo o dolent per a ell, servirà per enfortir el missatge de Jesucrist en les comunitats cristianes com la de Filips. Per això els exhortava així: “Porteu una vida digna de l'evangeli del Crist.” Això també va per a nosaltres.

L’evangeli de sant Mateu explicava la paràbola de Jesús sobre els treballadors d’una vinya, que explicava per mostrar la manera de funcionar en el Regne del cel: “Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que sortí de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya.” El propietari es passà tot el dia anant a la recerca de jornalers per, finalment, pagar el mateix salari als qui havien treballat molt i als qui havien treballat ben poc. El reclam dels treballadors permet que Jesús posi en boca del propietari aquesta resposta: “Tens enveja perquè jo soc generós?” De fet, el propietari de la vinya és una al·lusió al Pare del cel, que sempre és generós amb els humans, fins i tot amb els qui mereixen menys aquesta generositat, que en definitiva ho som tots. Quan pensem que Déu correspon merescudament als nostres comportaments, ens perdem el gaudi de la generositat divina i ens quedem amb la idea que la fe, més que un regal, és una obligació.

Quan em desvetlli us contemplaré (Divendres 24)

“Si Crist no hagués ressuscitat, la vostra fe no tindria objecte.” Així de determinant escriu sant Pau als cristians de Corint. Ho fa sobre el tema de la resurrecció dels morts i la fe en la resurrecció de Crist. 

De fet, creure en Jesucrist no és seguir un líder que, com explicava l’evangeli, passava pels pobles predicant i guarint malats, que tenia un discurs social i moral dignes d’imitar. Creure en Jesucrist és assumir un estil de vida terrenal que ens assenyala una vida celestial que gaudirem després de la nostra mort. 

La resposta del salm responsorial en feia una bella evocació: “Quan em desvetlli, us contemplaré fins a saciar-me'n, Senyor.”

Irritar-se i guardar rancúnia (Diumenge 24)

“És odiós irritar-se i guardar rancúnia, però el pecador ho fa i no vol apaivagar-se.” Així de categòrica començava la primera lectura. El discurs de Jesús fill de Sira ens avergonyeix i ens posa en evidència per les vegades que ens irritem ostentosament i per la rancúnia que ens domina. Tanmateix, donava un seguit de propostes per revertir la situació, totes elles al voltant de creure en Déu i de reconèixer la limitació humana: el Senyor ens demanarà comptes, saber perdonar per ser perdonats per Déu, reconèixer que som caducs i que un dia ens morirem, recordar-nos dels manaments divins, i finalment pensar en l’aliança que ens uneix amb Déu. Si amb tot això no apaivaguem la irritació i la rancúnia, fem-nos-ho mirar.

“Tant si vivim com si morim, som del Senyor,” deia sant Pau als cristians de Roma. L’apòstol ve a dir-nos que la nostra vida de persones batejades en Crist ens introdueix en una dimensió diferent de l’existència, on Jesucrist ens obre a la comunió amb Déu i amb els altres. Aleshores, el nostre projecte personal queda eixamplat i participem d’un projecte diví compartit amb altres creients, on uns i altres hem de tractar-nos controlant la irritació i la rancúnia, que és font de divisions i de trencaments: tot el contrari del que busca el projecte diví.

L’evangeli de sant Mateu explicava la conversa de l’apòstol Pere amb Jesús sobre les vegades que cal perdonar: “Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m'haurà fet? Set vegades?” Jesús no fa broma quan li respon que ha de perdonar setanta vegades set, és a dir, oferir al germà en la fe un perdó incondicional. És cert que la proposta de Jesús és complexa de realitzar, sobretot si posem exemples concrets de realitats marginals. Però la paràbola que Jesús explicava del ministre perdonat per una causa gran, el qual no perdona un col·lega per una causa petita, de nou ens posa entre les cordes i ens demana reflexió. La reacció final del rei posant el ministre en mans dels botxins vol ser un advertiment als creients: “Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.” Reconèixer que ens costa perdonar ja és un primer pas. El segon és practicar el perdó començant sempre per desinflar el nostre ego.