dissabte, 19 de juny de 2021

L’amor que Crist ens té ens obliga (Diumenge 12)

L’amor que Crist ens té ens obliga". Ens ho deia sant Pau en la segona lectura. I a què ens obliga, ens preguntem? El mateix apòstol ens respon: primer, ens obliga a reconèixer la seva mort salvadora; segon, ens obliga a viure la nostra existència en Crist i com si es tractés d'un món nou. Sant Pau estava convençudíssim que amb Crist havia començat un món nou, i així ho predicava en tota ocasió. Per valorar si la nostra vida de fe ens fa viure aquest món nou, tenim el criteri paulí, que deia: “No valorem ningú per la seva condició mortal”. És a dir, hem de mirar les persones, el món, l’existència humana segons la seva condició celestial, que és la que estem destinats a gaudir. Quan la realitat terrenal ens afeixuga constantment i ens aigualeix la fe, significa que seguim vivint en el món antic: un món mancat de perspectiva i que  engoleix amb la seva immediatesa; un món sense els horitzons transcendents que Jesús assenyala amb tanta claredat.

Per això podem llegir la frase de Jesús a l’evangeli: “Passem a l’altra riba”, com una invitació a passar del món antic al món nou. Passar, en la nostra vida personal i comunitària, del temporal a la bonança, dels vents agitats a la brisa suau, de la por a enfonsar-nos a la confiança en continuar surant. Tot plegat, gràcies a la intervenció de Jesucrist, al qual clamem el seu ajut tot i la falta de fe.

El gran respecte que el prodigi de Jesús desvetlla en els deixebles ha de ser la clau de volta de la nostra fe; és el que ha de fer-nos viure en un món nou ara i aquí. El gran respecte per la condició celestial i divina de Jesucrist ha de donar-nos confiança fonamental en tot i en tots. Ha d’ajudar-nos a mirar la vida amb serenor, sabent que Déu, a través de Jesucrist, ho governa tot de manera silenciosa però efectiva, no deixant mai que les aigües surtin de mare, com Iahvè proclama a Job de manera solemne .

ÉS L'HOME UN VIRUS?

Durant tot aquest període que estem vivint del covid-19 i que, a poc a poc, gràcies a Déu, va amainant, he sentit diverses vegades a diferents llocs que el virus aquest és una cosa molt greu, i és veritat, però el virus pitjor que ha caigut sobre la terra és l'home. Aquest és el virus que ho està destruint tot, que ho omple tot d'agressivitat, de conflictivitat i destruint tota la naturalesa. És el pitjor virus que ha caigut sobre la terra. I no solament això sinó que sovint veiem que es compara l'home amb els animals i sempre surten guanyant els animals, que es veuen més innocents, més bons, més caritatius, més simpàtics.

I, fins i tot, si el comparem amb les màquines, resulta que les màquines saben pensar i raonar més que nosaltres. Per tant, l'home és vist, avui en dia, com una espècie de virus a la terra, que potser és una equivocació no d'un laboratori però poc li falta.

Però, voleu dir que és així? L'home és tan dolent? És tan nefast? Som tan recargoladament dolents? I, la gran pregunta és: Déu pot estimar la dolenteria, la maldat? Jo crec que no. Déu estima la bondat i si ens estima a nosaltres no està estimant la maldat sinó la bondat. La persona humana pot ser el que sigui però, als ulls de Déu, és valuosíssima, és el més valuós. Per tant, no estem parlant d'una infecció de la terra; estem parlant d'allò pel qual Déu s'ha encarnat, ha estimat fins a donar la pròpia vida. No som qualsevol cosa.

Certament que l'home pot haver pecat, i certament que peca. Certament pot fer el mal, molt de mal, però no és dolenta la seva creació. Quan Déu crea l'home i la dona diu: "Era bo, i molt bo".

Hem pogut pecar, i ho fem, però la persona humana continua sent obra de Déu, més encara, imatge de Déu, més encara, tabernacle de la seva presència, més, algú pel qual Déu mateix es trasbalsa i dona la vida a la creu. No pot ser que siguem qualsevol cosa. No som un virus que per atzar infecta la terra. Som i tenim una dignitat infinita als ulls de Déu. I els ulls de Déu és la realitat tal i com és , no els nostres ulls. Déu veu la realitat com és. I, per tant, ens veu amb una dignitat infinita que Ell mateix ha imprès en nosaltres.

Així ho certifiquen les l'Escriptura. En la creu, Jesús ens mostra fins a quin punt ens estima. Ni cels, ni terra, ni present, ni futur, dirà sant Pau a la carta als romans, ni res de res ens pot separar de l'amor que Déu ens té i que s'ha manifestat en Jesucrist. En la creu de Crist es mostra l'amor de Déu, certament, i també la infinita dignitat de la persona humana, per la qual Déu és capaç de donar-ho tot, tot, a Ell mateix. A la creu es revela l'amor de Déu, certament, i també la dignitat de la persona humana. Quan el soldat obre el costat dret , on hi ha el cor de Jesús, raja la font fins a la vida eterna. Com en el llibre d'Ezequiel, que del costat dret del temple sortia un riu que desbordarà i transformarà el mar Mort en aigua dolça. I, al costat d'ell, fruitaran arbres que donen vida. Del costat dret del temple, que és Jesucrist, brolla la font dels sagraments, l'Església, la vida, és la font del Paradís...

Per això dirà sant Pau: "El pla de Déu és que Crist habiti en els vostres cors". Que habiti el seu amor, que és d'una llargada infinita, d'una amplada eterna, i d'una profunditat incalculable. Aquest amor habita en nosaltres, d'una manera molt concreta, dirà Osees: Us vaig ensenyar a caminar. Us agafava com un nen i us portava cap a la meva galta, m'inclinava damunt vostre per donar-vos el menjar, el meu cor es trasbalsa davant vostre. Us he alliberat d'Egipte. Ja no us parlaré amb amenaces. Aquest és l'amor que es manifestarà en Jesús de Natzaret.

Per això, davant la creu, davant el Cor de Jesús, queda clar aquest amor immens amb que Déu ens estima i que, per tant, revela la infinita dignitat que ens ve d'haver estat creats, estimats, seguits i acompanyats per Déu mateix. I saber això ens revela on hi ha aquesta font del bell mig del paradís, que és el costat obert,  del Cor de Jesús.

Homilia Festa del Sagrat Cor de Jesús
Fra Jacint Duran
11 de juny de 2021

 

dilluns, 14 de juny de 2021

A l’inrevés del món (Diumenge 11)

Abaixo els arbres alts i faig créixer els menuts, asseco els arbres verds i faig reverdir els secs”. Aquest és el missatge profètic que Ezequiel posa en boca de Déu respecte la seva consideració vers el que és insignificant. De fet, aquest capgirament diví de valors és el que descol·loca els humans, sempre atrets pel que llueix, per la majestuositat, la fastuositat i l’exhibició. Però el tarannà diví entre els humans consisteix en fer créixer el que no creix, en parar atenció en el que està descuidat, en tenir cura del que està oblidat.

Les comparances que Jesús fa sobre el Regne de Déu en l’evangeli van en la mateixa línia. El Regne de Déu no es mostra a la terra amb signes de poder, ni de força, ni de domini. Tot al contrari: “Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra...., la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com.” “El Regne de Déu és com un gra de mostassa, la més petita de les llavors”.  La insignificança, el silenci, la discreció, són les eines amb que treballa l’esperit diví a la terra. Són eines que no fan soroll, però que fan molta feina, i que transformen pausadament la realitat personal i comunitària.

Per captar aquesta presència amagada és fa imprescindible la fe. Ens ho deia sant Pau a la segona lectura respecte de Jesucrist, que és l’encarnació del Regne de Déu a la terra: “No podem fer altra cosa sinó creure, sense veure’l”. Aquesta fe en un Déu invisible i intangible, però real i experimentable, enlairat a les altures, ens fa proclamar amb el salmista: “Els justos creixeran com les palmeres, es faran grans com els cedres del Líban”. La fe és el que ens fa créixer, no en volum, sinó en qualitat espiritual i en sentit de transcendència.

diumenge, 6 de juny de 2021

La sang de les dues aliances (Corpus Christi 2021)

“Aquesta és la sang de l’aliança que el Senyor fa amb vosaltres”. Són paraules que Moisès adreça al poble d’Israel mentre els aspergeix amb sang ritual. Es tracta de corroborar l’Aliança realitzada amb Iahvè i concretada en els manaments. El poble es compromet, proclamant dues vegades: “Farem tot el que diu el Senyor”. Però tots sabem que les paraules se les emporta el vent, i malgrat els bons desitjos i el compromís, els incompliments de l’Aliança seran constants. Per això cal un signe ritual, que transcendeixi les paraules i que remogui l’esperit, segellant un pacte interior perenne malgrat els continus trencaments exteriors d’aquest pacte. El que les obres malmeten, ho manté aquest signe d’aliança amb sang.

Per aquesta raó, la carta als Hebreus proclama Jesús com a gran sacerdot d’un món renovat que comença amb ell. Explica que la sang d’animals oferts en sacrifici purifica i santifica des de la terra, però la sang de Crist té un valor afegit, perquè és una sang que purifica i santifica dels del cel. Jesucrist esdevé gran sacerdot d’un món renovat perquè exerceix el seu ministeri al santuari del cel i amb la seva pròpia sang, que  ens ha redimit per sempre”. Aquesta realitat celestial qualifica Jesucrist per tots costats: com a Fill, com a gran sacerdot, com a víctima, com a sacrifici redemptor. “El Crist, doncs, és mitjancer d’una nova aliança”, que segella encara més fort i més àmpliament els llaços divins i humans. Malgrat els continuats mancaments humans, la reconciliació esdevé més ràpida i fàcil gràcies a Jesucrist.

Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tots els homes”. És una frase de Jesús en el darrer sopar, que recull l’evangeli de sant Marc que hem proclamat. Ho diu després de mostrar el calze de vi i de repartir-lo perquè en beguin els deixebles. Si amb Moisès el signe de l’aliança era l’aspersió de sang, amb Jesús el signe de l’aliança és el calze de vi com a expressió de la seva sang. De la sang material passem a la sang espiritual. De l’aspersió passem a la comunió.

És aquest calze amb el pa, que consagrats per la nostra fe i la nostra pregària, mengem i bevem quan celebrem l’eucaristia. Fem comunió que celebra, gaudeix, i es beneficia de l’aliança realitzada per Jesucrist amb tots els pobles.

diumenge, 30 de maig de 2021

La proximitat divina (Santíssima Trinitat 2021)

Podem resumir el sentit de la celebració de la Santíssima Trinitat amb la paraula “proximitat”. En aquest sentit, avui celebrem la proximitat de Déu, expressada a través del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

En el llibre del Deuteronomi, Moisès adreça un discurs al poble on s’admira de tanta proximitat divina. Proclama si mai s’ha sentit a dir que un poble hagi escoltat la veu de Déu amb tanta claredat, i si mai s’ha sentit a dir que hagi protegit i alliberat un poble com ha fet amb Israel. Tot plegat, ho han experimentat de manera clara i privilegiada: “Ho heu vist amb els vostres ulls”, insisteix Moisès. Per aquesta raó, reclama al poble de conservar vivament aquest record en el seu cor. També exigeix de complir els decrets i manaments divins a fi de ser feliç, és a dir, per afirmar i per continuar gaudint aquesta proximitat.

Sant Pau, escrivint als cristians de Roma, també expressa la proximitat divina quan afirma: “Els qui viuen portats per l’Esperit de Déu són els fills de Déu”. Ser fill de Déu, com ho som des del baptisme, és la màxima expressió de familiaritat amb Déu, a qui concebem com a Pare i així el qualifiquem. Com continua explicant l’apòstol, gaudim d’un esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar “Abbà, Pare!”. Amb aquest qualificatiu, la proximitat de Déu i la seva resposta paternal esdevenen una garantia.

L’evangeli també és ben explícit amb la proximitat. Jesús, en les seves paraules finals en l’evangeli de Mateu, proclama: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”. Amb aquesta declaració,  Jesucrist assegura la seva companyia, la seva cura, la seva presència, la seva immediatesa. Però abans encarrega als seus deixebles d’anunciar la conversió a Déu i de batejar els pobles en el nom  de la Santíssima Trinitat: el Pare com a font d’amor que tracta els humans com a fills, el Fill com a mediació eficaç que enllaça els humans amb Déu, l’Esperit Sant que vivifica de manera contínua la nostra realitat.

Agraïm tanta proximitat, celebrem tanta proximitat, aprofitem tanta proximitat!

dijous, 27 de maig de 2021

La força expansiva de l’Esperit Sant (Pentecosta 2021)

A tots ens ha quedat ben clara la diferència entre una epidèmia i una pandèmia. Estem vivint la increïble força expansiva d’un virus que ha sacsejat la vida del planeta. Per captar l’abast d’aquesta expansió ens servim del llenguatge estadístic: indiquem constantment les xifres i els percentatges de persones infectades i guarides, els percentatges i xifres d’hospitalitzats i dels qui són a cures intensives, el nombre de difunts. Ara també parlem de xifres de vacunats.

Aquesta realitat pandèmica que vivim, ens serveix per introduir l’abast de la força expansiva de l’Esperit Sant en els orígens del cristianisme. Evidentment, en bé de les persones. Les lectures que hem escoltat ens expliquen la meravellosa força expansiva de l’esperit diví que s’escampa als deixebles, i a través d’ells, es va encomanant arreu. La manera d’explicar l’esdeveniment en els Fets dels Apòstols no és amb el llenguatge estadístic, sinó a través d’al·legories: es parla d’una forta ventada, d’un gran soroll i de llengües de foc. Son elements que testimonien la força de l’esdeveniment. Però el més destacat, és que tots els afectats es posen a parlar en diferents llengües, expressant metafòricament l’abast d’aquesta capacitat expansiva de l’Esperit Sant. La dada estadística, per dir-ho d’alguna manera, que corrobora l’esdeveniment, és que de fora estant escolten amb claredat el que succeeix on es troben els deixebles, i també que persones vingudes de totes les zones de la Mediterrània els escolten parlar en les seves llengües. El que allí s’esdevingué no ho sabem de forma detallada, però les al·legories manifesten que va ser quelcom real i decisiu. Aquells deixebles que estaven amb les portes tancades amb por, es dediquen tot seguit a anunciar que Jesús és viu, acompanyats per la força expansiva de l’Esperit Sant.

Cal definir com a fenomen històric la velocitat d’irradiació del cristianisme primitiu, talment com una encomanadissa epidèmia benèfica de l’esperit diví, que en poques dècades s’estengué a tots els països de la  Mediterrània. Cal definir també com a fenomen actual la presència contínua de l’Esperit Sant en la vida de les esglésies cristianes, animant-les, ungint-les, acompanyant-les, esdevenint un cable de connexió contínua amb l’esfera celestial, on hi ha el Pare i el Fill. Perquè Pentecosta és celebrar que l’esperit diví s’estén des de les altures a tot arreu, i de manera irrefrenable.

dilluns, 17 de maig de 2021

El baptisme de Jesús en l’Esperit Sant (Pasqua 7. Dilluns)

“Quan Pau els imposà les mans, vingué sobre ells l’Esperit Sant”. Aquesta acció de sant Pau a uns creients d’Efes, s’esdevé després de batejar-los en el nom de Jesús, el Senyor. El fragment dels Fets dels Apòstols, recalca que batejar en el nom de Jesús, va associat amb el do de l’Esperit Sant.

La litúrgia del temps pasqual ens ha convidat repetidament a renovar les promeses del baptisme: renunciant al mal i proclamant la nostra fe en el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Tot plegat, per preparar-nos espiritualment a la celebració del proper diumenge: Pentecosta, el solemne espetec final de la Pasqua.