Es tancaran les teves ferides (Diumenge 5)

“Es tancaran a l’instant les teves ferides”. Ens ho deia el profeta Isaïes en la primera lectura. De fet, tots arrosseguem ferides, que amb els anys incrementen en nombre: unes són externes en forma de malaltia i tot el que comporta; i altres són internes, és a dir, ferides morals, psicològiques, afectives i fins i tot espirituals. Les primeres es veuen i es tracten amb els metges dins del que es pot, mentre que les ferides interiors no es veuen i les patim en silenci. Unes i altres ferides es tancaran a l’instant, proclamava el profeta, si som capaços de dirigir la mirada vers l’altre de manera fraternal i no competitiva, tot passant a l’acció: compartint el pa amb els famolencs, acollint el vagabund, vestint qui li manca roba, no fent caure els altres, no assenyalant-los ni pronunciant maleficis contra ells. Aquest canvi de comportament més pacífic, dialogant i solidari implicarà una il·luminació interior. Ho afirmava el profeta dues vegades: “esclatarà en la teva vida una llum”, “s’omplirà de llum la teva foscor i el teu capvespre serà clar com el migdia”. No cal dir que el profeta està parlant de la llum divina, assolible si ens comprometem a tractar l’altre com un germà. Una cosa va sempre lligada amb l’altra, ens diu sempre la Paraula de Déu.

Per aquesta raó el salm responsorial apuntava que “l’home just és llum que apunta en la fosca” a causa de les seves bones obres. Per tant, no restem passius, obrem el bé i il·luminarem el nostre interior i el nostre entorn.

Ens ho repetia l’evangeli de sant Mateu, recordant les paraules de Jesús als deixebles: “Vosaltres sou la sal de la terra”; i després: “Vosaltres sou la llum del món”, afegint que “igualment ha de resplendir la vostra llum davant la gent”. El missatge del profeta Isaïes i el de Jesús coincideixen en què la persona creient ha de sentir-se responsable de compartir el tresor que guarda cor endins i que el qualifica com a ésser humà. Aquesta responsabilitat ha d’exercitar-se des de la modèstia i l’empatia amb els altres, com assenyalava sant Pau als cristians de Corint: “em vaig presentar davant vostre feble, esporuguit i tremolós”. La transparència i simplicitat de Pau esdevingué més convincent que discursos savis i eloqüents; perquè és aleshores quan es deixa actuar el poder convincent de Déu, és aleshores quan esdevenim sal i llum per als altres després de ser salats i il·luminats interiorment per l’esperit diví. Una cosa portarà automàticament a l’altra.

Contemplar la felicitat en perspectiva (Diumenge 4)

“Busqueu el Senyor, tots els humils del país”, era l’inici de la lectura del profeta Sofonies, el qual insistia en el tema dient: “Busqueu la humilitat”; i també afegia: “Deixaré en el teu país un poble humil i pobre”. Tres vegades són les que Sofonies repeteix el mateix terme per posar de manifest la rellevància d’aquesta virtut per resistir les dificultats de tota mena, per portar una vida honesta, i per restar atents a la voluntat divina.

De fet, la persona humil és aquella que reconeix i que assumeix les seves limitacions; o més encara, que li manquen capacitats físiques, psicològiques, morals, intel·lectuals o espirituals per tirar endavant per la vida amb la dignitat necessària. Per això el salm responsorial recitava un elenc dels humils necessitats de l’ajut diví en forma d’oprimits, famolencs, presos, cecs, vençuts, forasters, viudes i orfes. Ells són i seran sempre el col·lectiu principal a qui Déu dedica les seves atencions.

Els humils esdevingueren també els membres de les primeres comunitats cristianes. Així ho especificava sant Pau escrivint als membres de la nova comunitat de Corint: “Mireu els qui heu estat cridats; sou pocs els instruïts, els poderosos o de família noble”. De fet, aquestes primeres comunitats estaven barrejades socialment, però amb una majoria de gent senzilla on, gràcies a Jesucrist, tots esdevenien germans: una novetat que trencava esquemes sociològics on les persones, més enllà del seu estatus i condició, pel sol fet de creure en Jesucrist s’asseien juntes, pregaven juntes, i aprenien juntes. De fet, les nostres comunitats cristianes continuen essent així, barrejades i sense distincions.

Perquè la nostra vocació cristiana no ens converteix en membres d’una elit religiosa, sinó en germans i testimonis de les benaurances de Jesús recollides en l’evangeli de sant Mateu. Són nou les vegades que Jesús anomena “Feliços” als agosarats que s’afanyin a viure aquests valors tan genuïns que fonamenten i qualifiquen l’ésser humà: la pobresa d’esperit que ens obre existencialment vers Déu, el dol assumit que no evita el dolor, la humilitat que assumeix els propis límits, la fermesa en les justes conviccions, la compassió que dilueix el judici i el prejudici, la netedat de cor que irradia bonhomia, el treball constant perquè les relacions siguin pacífiques, la perseverança en les persecucions de tota mena; però sobretot encaixar amb dignitat els afronts terrenals en el seguiment de Jesucrist, sabent que la nostra recompensa “és gran en el cel”.

Confia en ell i deixa’l fer (Divendres 3)

“Només sofrint amb constància podreu complir la voluntat de Déu i obtenir el que ell ha promès”. Aquesta frase de la carta als Hebreus serveix com a síntesi de tot l’escrit, que és exhortar a la perseverança en la confessió de fe i en la vida comunitària. Per això també afirmava: “Nosaltres no som dels qui es fan enrere i es perden.”

De fet, malgrat sapiguem que el premi de la vida eterna que els creients obtenim sigui gros, el no palpar-lo con voldríem en aquesta vida ens afluixa la voluntat i ens empeny buscar consol en realitats humanes més tangibles. Per aquesta raó el salm responsorial ens deia: “Encomana al Senyor els teus camins, confia en ell i deixa’l fer”,

L’evangeli de sant Marc ens donava el mateix missatge quan Jesús explica a través de paràboles que el Regne de Déu que palpem a la terra no és gens mediàtic, sinó que germina i creix de manera quasi imperceptible com la llavor d’un gra de blat o d’un gra de mostassa, però que finalment acaba donant fruits ben visibles i tangibles. És a dir, els fruits visibles del Regne de Déu necessiten temps (que vol dir paciència i perseverança) i silenci. Per aquesta raó cal sofrir amb constància, diria la carta als Hebreus; per aquesta raó hem de confiar en ell i deixar-lo fer, diria el salm responsorial.