A casa amb les portes tancades (Diumenge 2 Pasqua)

“Eren a casa amb les portes tancades per por”. Ho escoltàvem a l’evangeli, referit als deixebles de Jesús. Estaven amagats per no seguir les passes fatals del seu mestre. La confiança i l’admiració per les persones ens duren fins que la situació se’ns gira en contra. Però Jesús ressuscitat es manifesta increïblement enmig d’ells, dient-los: “Pau a vosaltres”. No només això, també alena damunt d’ells dient-los: “Rebeu l’Esperit Sant”. Els qui estaven atemorits plegats, ara experimenten junts el Ressuscitat, i reben l’Esperit Sant, també junts. D’aquí la importància d’estar aplegats, compartint el dolent i el bo. Per això Tomàs, absent en un primer moment, gaudeix del Ressuscitat quan s’incorpora al grup de deixebles.

Nosaltres també som a casa, amb les portes tancades, no per por, però sí per prevenció i per complir les mesures sanitàries. Fins i tot tenim de nou les portes de la comarca tancades. És un bon moment per no quedar aïllats i cuidar la vida de la comunitat. Cal fer pinya, compartint incerteses, però sobretot experimentant que el Ressuscitat continua manifestant-se en les nostres assemblees dient-nos: “Pau a vosaltres” i alenant damunt nostre l’Esperit Sant.

La primera lectura, dels Fets dels Apòstols, també ens encoratja a cuidar les persones de la comunitat, de l’assemblea reunida, subratllant la dimensió social. D’aquelles primeres comunitats cristianes es diu: “Tenien tots els bens en comú”, “no hi havia ningú que visqués en la indigència”. Potser es descriu una situació idealitzada, però amb la intenció de subratllar que, compartir la fe en Jesús ressuscitat, demana compartir la realitat de la vida, quan és favorable i quan és adversa.

La primera carta de sant Joan explica quelcom semblant quan diu: “Si estimem Déu, no hi ha dubte que estimem els fills de Déu”. També deia: “No hi ha ningú que estimi el pare sense estimar els fills que han nascut d’ell”. Aquesta és la lògica de la fe en Jesús, extreta de la lògica de l’amor paternal, del qual deriva l’amor filial, i que es tradueix en l’amor fraternal. Creure en Jesucrist demana aquesta dimensió horitzontal i comunitària de la vida. Per la fe esdevenim germans, no de sang, però sí de confessió de fe. Per això la importància de cuidar-nos i de reunir-nos com a germans en la fe. Aquest és el gran repte i la prova del cotó de la nostra vida cristiana.

L’Anyell de Déu pasqual (Pasqua 2021)

“Aquesta és la festa de Pasqua, en la qual l’Anyell veritable és immolat; i es marquen les portes amb la seva sang”. Aquesta frase apareix en el cant Exultet, que inicia solemnement la vetlla pasqual dins l’església, il·luminats per la llum del ciri pasqual, acabat d’encendre, acompanyats per les candeles enceses dels fidels.

“Crist és l’Anyell veritable que esborra el pecat del món”, és una frase semblant, que es proclamarà en el Prefaci I de Pasqua, abans de la consagració del pa i del vi.

Així mateix, l’antífona de comunió de la Vetlla Pasqual ens dirà: “Crist, el nostre Anyell Pasqual, ha estat immolat. Prenguem el pa nou de la Pasqua, el pa de la sinceritat i de la veritat”.

Aquesta presentació de Jesús Ressuscitat com a Anyell Pasqual immolat procedeix de sant Pau, escrivint als Corintis: "Perquè Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat" (1Co 5,7). També sant Pere escriu “Crist és l’anyell sense tara ni defecte” (1Pe 1,19). Però sobretot és el llibre de l’Apocalipsi, que descriu a les altures la visió d’un “anyell dret com degollat” (Ap 5,6), una al·legoria a Crist ressuscitat i entronitzat a les altures i que serà el protagonista explícits dels capítols posteriors. El Nou Testament, identifica l’anyell del sopar pasqual de la tradició jueva amb Crist ressuscitat, el nou i veritable anyell pasqual que fent comunió al seu voltant, fem comunió amb Déu mateix. La litúrgia cristiana ho adapta convenientment a les celebracions del temps pasqual on anirem escoltant repetidament aquesta associació.

Per últim, la iconografia de Jesús ressuscitat, que trobem en tants llocs, el presenta amb la figura d’un anyell vivent, ajagut o dret, amb el cap rodejat  per una aureola amb el signe de la creu, i que sosté un estendard amb una banderola on hi ha gravada la creu.

L’Anyell de Déu sacrificat (Divendres Sant 2021)

Ahir, celebrant la Cena del Senyor, contemplàvem Jesucrist com l’Anyell de Déu consumit. Avui, commemorant la seva mort, el contemplem com l’Anyell de Déu sacrificat. Ho fem amb la frase del profeta Isaïes: “Com els anyells portats a matar, ell callava i no obria ni tan sols la boca”.

El profeta, per evocar el silenci de la víctima, la compara amb un anyell indefens i portat a l’escorxador. El protagonista del relat és el Servent sofrent de Iahvè: de vegades algú individual, de vegades algú col·lectiu, que pot referir-se al poble d’Israel, o a algun profeta destacat. Un i altres sempre són les víctimes indefenses de l’hostilitat de l’entorn.

La tradició del Nou Testament s’inspirà en els relats d’aquest Servent sofrent per explicar la passió i la mort de Jesús, el Servent de Iahvè en majúscula. La raó d’aquesta associació és per explicar que així com el sofriment d’aquest Servent no és en va, tampoc ho va ser el sofriment i la mort de Jesús: perquè es tracta d’un sofriment i una mort expiatoris, redemptors, que netegen les culpes, que guareixen, que són intercessors. Encara més, el profeta insinua un més enllà, quan diu: “s’elevarà i serà posat molt amunt”, una frase que la tradició cristiana la llegeix en clau resurrecció i glorificació de Jesucrist a les altures.

La carta als Hebreus expressava quelcom molt semblant quan deia, referent a Jesús: “aprengué en els sofriments què és obeir, i es convertí en font de salvació eterna”. Els sofriments de Jesús tenen una raó de ser, que és esdevenir font de salvació per a tots els humans que s’hi acostin. Es tracta, en suma, del misteri de la passió, la mort i la resurrecció de Jesús. Aquest és el misteri de la nostra fe, que com més la professem, com més la celebrem, i com més la compartim, amb més intensitat i més joia la viurem.

Avui hem proclamat finalment la passió de Jesucrist segons l’evangeli de Sant Joan, que presenta un canvi de calendari que pot passar desapercebut. Els altres evangelis expliquen que Jesús celebrà el sopar pasqual amb els seus deixebles (el Darrer Sopar), i que morí l’endemà. Però segons l’evangeli de Joan, Jesús mor el migdia del sopar pasqual, fent-ho coincidir amb el dia que es sacrificava l’anyell pasqual en el temple. No es tracta de cap error de calendari ni dels historiadors, sinó d’equiparar teològicament la mort de Jesús amb la mort de l’anyell pasqual, sacrificat aquell mateix dia, i consumit aquella mateixa nit.

“No li han de trencar cap os”, menciona l’evangeli, citant el ritual del sopar pasqual. La frase explica que a Jesús no li van trencar les cames perquè ja era mort, però sobretot corrobora que Jesús mort a la creu esdevenia el nou anyell pasqual sacrificat. Aquesta és la primitiva teologia cristiana, de matriu jueva, que veia en Jesús crucificat l’acompliment magnífic de tot el que significava l’anyell pasqual pel poble d’Israel.

Per aquesta raó, la frase de Joan Baptista al principi de l’evangeli de Joan: “Mireu l’Anyell de Déu: mireu el qui lleva el pecat del món”, assoleix el seu punt àlgid quan Jesús és enlairat a la creu. Sacrificat a la creu com Anyell de Déu, Jesús lleva el pecat del món. Ressuscitat a les altures com Anyell vivent, i amb la seva sang presentada al Pare, uneix els humans amb Déu, i uneix els humans entre sí. És que celebrarem demà a la Vetlla pasqual i el diumenge de Pasqua.

L’Anyell de Déu consumit (Dijous Sant 2021)

“Mireu l’Anyell de Déu: mireu el qui lleva el pecat del món”. És la frase que el prevere proclama, amb el pa enlairat, just abans de repartir la comunió als fidels. Aquesta declaració prové de l’evangeli de sant Joan, quan el Baptista veu Jesús i l’assenyala com l’Anyell de Déu que lleva el pecat del món. La frase és assumida en el context eucarístic, i s’aplica a Jesucrist sagramentat, qualificat com Anyell de Déu de qui mengem el seu cos i bevem la seva sang, sota les espècies de pa i de vi consagrat.

Aquest és el misteri eucarístic que celebrem avui, Dijous Sant, en la celebració de la Cena del Senyor. Per això, avui i demà contemplarem Jesucrist com l’Anyell de Déu. Avui el contemplarem com Anyell de Déu consumit. Demà, commemorant la seva mort, el contemplarem com Anyell de Déu sacrificat. La Vetlla de Pasqua esdevindrà l’Anyell pasqual. Tres adjectius diferents per parlar de Jesucrist com l’Anyell de Déu. 

La primera lectura que hem escoltat, del llibre de l’Èxode, explica el ritual del sopar pasqual jueu, que es practicà fins la destrucció del temple de Jerusalem, l’any 70 de la nostra era. La celebració girava al voltant d’un anyell o un cabrit sacrificat. La carn de l’animal era menjada en el cercle familiar i la seva sang era untada a la llinda de les portes com a protecció. Aquesta celebració esdevingué tant important per la tradició jueva, que es convertí en el memorial del seu alliberament d’Egipte: “Tingueu aquest dia com un memorial. Que totes les generacions el celebrin com una institució perpètua”.

Sant Pau, quan explica als cristians de Corint la incipient tradició de commemorar la mort del Senyor, menciona tres vegades la paraula “memorial” en referència al pa i al vi a consumir. L’anyell menjat i la sang untada en l’àpat pasqual, ara es converteixen en pa menjat i vi begut. El cos físic de l’animal és substituït pel cos eucarístic de Jesucrist. De consumir un anyell amb tot el contingut de memorial que té la celebració, passem en l’eucaristia a consumir l’Anyell de Déu amb tot el contingut de memorial que té la celebració: recordant el passat, actualitzant-lo en el present, i anunciant la seva plenitud en el futur. Per això Sant Pau conclou l’explicació dient: “Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni”.

Mentre esperem el retorn definitiu del Crist a la fi dels temps, celebrem assíduament l’eucaristia, com el signe de comunió amb ell. També mirem de concretar en la nostra vida personal i comunitària els seus gestos més simbòlics, especialment el del rentament de peus. Aquest gest tan expressiu de Jesús en la celebració del Sant Sopar, només el trobarem explicat en l’evangeli de sant Joan. Curiosament, aquest evangelista substitueix el relat del rentament de peus pel relat de la institució de la eucaristia narrat en els altres evangelis. L’evangelista Joan, més simbòlic i més teològic, converteix el rentament de peus en memorial del lliurament generós de Jesús en benefici dels altres. Per l’evangelista Joan, Jesús és l’Anyell de Déu que es fa home per servir els homes i rentar-los els peus com a memorial. Per això, Jesús acaba dient: “Us he donat exemple perquè vosaltres feu tal com jo us ho he fet”.

Model d’humilitat (Diumenge de Rams 2021)

“Déu omnipotent i etern, vós, per donar-nos un model d’humilitat, heu volgut que el nostre Salvador es fes home i que morís en la creu”.

Aquesta és la primera part de la pregària col·lecta que hem proclamat al començar la celebració: després de beneir els rams i abans de les lectures. La invocació resumeix, de manera magnífica, la celebració tan sentida de Diumenge de Rams, que obre les celebracions de la Setmana Santa.

Els esdeveniments converteixen Jesús en un model d’humilitat: primer es deixa aclamar, però a continuació es deixa trair, empresonar, jutjar i condemnar, i finalment es deixa crucificar.

Nosaltres no passem del primer pas, que es deixar-nos aclamar. La resta són figues d’un altre paner. Per això ens serveix tant la segona part de la pregària col·lecta: “Feu-nos aprendre la lliçó dels seus sofriments per a poder participar en la seva resurrecció”. Tenim tota la Setmana Santa per intentar-ho.