“Els qui et maleeixin, els maleiré” (Diumenge 2n Quaresma)

“Beneiré els qui et beneeixin, però els qui et maleeixin, els maleiré”. Amb aquesta determinació parlava Iahvè a Abram, després d’encoratjar-lo a deixar les seves arrels i omplir-lo de promeses. Cal dir que es tractava de promeses incertes, com dirigir-se un lloc que no sabia i tenir una gran descendència quan havia perdut la capacitat d’engendrar. Podríem pensar que Déu li “promet la lluna” o “l’oro i el moro”, com expressen les dites populars: tots sabem que fer promeses és una manera d’entabanar l’altre. Però en el cas de Iahvè, es tracta de promeses serioses fermes, que converteixen el patriarca en objecte de benedicció i també de maledicció, és a dir, en un referent de la proximitat divina que mereix respecte. Cert que qualsevol ésser humà mereix respecte, però en el cas d’Abram hi ha un plus que no és mèrit seu, sinó que és la conseqüència de la crida de Déu. El salm responsorial corroborava la serietat de les promeses divines quan deia:  “La paraula del Senyor és sincera, es manté fidel en tot el que fa”.

Sant Pau escrivia al seu deixeble Timoteu per animar-lo a perseverar en les dificultats i a creure les promeses divines: “Ell ens ha salvat i ens ha cridat a una vocació santa, no perquè les nostres obres ho hagin merescut, sinó per la seva pròpia decisió”. La crida que Déu realitza a l’ésser humà és gratuïta i esdevé més nítida a través de “la gràcia que ens ha concedit per Jesucrist”, arrodonia l’apòstol. Aquesta és la nostra responsabilitat creient: agrair la crida que hem rebut i viure-la amb humilitat.

L’evangeli de sant Mateu explicava la seva versió de l’episodi de la transfiguració de Jesús. Fem servir el llenguatge de les lectures anteriors per explicar que Jesús concedeix als seus deixebles Pere, Jaume i Joan, la gràcia d’assaborir la seva divinitat. Ho fa amb unes escenes espectaculars i ho arrodoneix una veu celestial: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo”. Aquesta experiència íntima confirmava la crida que Jesús havia fet als tres deixebles a seguir-lo. Aquesta és l’experiència que nosaltres també hem de buscar per confirmar o per renovar la nostra crida, que hem rebut sense cap mèrit. La Quaresma ens convida especialment a fer-ho, a apropar-nos més a Jesucrist a través de la pregària amb la Paraula de Déu i amb els sagraments de l’Església: l’eucaristia i la reconciliació. També a través de les obres de misericòrdia. Aleshores, tard o d’hora gaudirem d’aquesta experiència, més o menys discreta, però que ens confirmarà en la nostra fe.

Era el més astut (Diumenge 1r Quaresma)

“La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet”. Ho escoltàvem en la lectura del Gènesi sobre la famosa serp, organitzadora de tot el trasbals que té lloc en el paradís, on convivien en harmonia l’ésser humà amb l’entorn. La tradició cristiana converteix la serp en la gran provocadora del que anomenem pecat original i de les maldats humanes posteriors, però atenció que el Gènesi deia quelcom determinant: que la serp era l’animal més astut, però sobretot que Déu l’havia fet. Aquest detall que Déu és qui ha fet la serp no serveix per dir que Déu ha fet el mal, sinó per dir-nos que no li tinguem tanta por, perquè en última instància depèn de Déu, com tot. Així mateix, quan mencionem la serp no hem de pensat en la bèstia que s’arrossega i s’amaga en els forats de la nostra geografia, sinó en un animal mitològic que escenifica el mal que els humans som capaços de provocar a partir dels nostres desitjos irrefrenables, siguin quins siguin. En suma, el relat d’Adam i Eva al Paradís no és una crònica detallada d’esdeveniments sinó un relat que escenifica el principi actiu del mal que malmet constantment l’harmonia que els humans estem destinats a viure.

Sant Pau, escrivint als cristians de Roma, donava un missatge semblant quan explicava que si l’home havia pecat, la capacitat de recuperar-se és més gran que el mateix pecat: “el do de Déu no es pot ni comparar amb tot allò que va venir per haver pecat un sol home”. És cer que els humans pequem, i molt; que fem mal, i molt; però això no té comparança amb les oportunitats de perdó que Déu ens ha donat a través de Jesucrist.

L’evangeli de sant Mateu proclamava l’episodi de les temptacions de Jesús al desert amb un final de pel·lícula: “el diable el deixà estar, i vingueren uns àngels per proveir-lo”. Això que Jesús domini les grans temptacions de tenir poder, de ser admirat i de gaudir de possessions només ho pot fer ell. Nosaltres podem acostar-nos-hi només si som humils. De fet, els pares del desert d’Egipte insistien molt que l’única manera de vèncer els dimonis que els assetjaven era a través de la humilitat. També explicaven que els dimonis tenen les mateixes capacitats que els humans menys una, que és la de ser humils. Davant la humilitat no hi tenen res a fer. Aprofitem la lliçó i adonem-nos que la manca d’humilitat és la que provoca els nostres mals humors, discussions, baralles i enfrontaments.