Irritar-se i guardar rancúnia (Diumenge 24)

“És odiós irritar-se i guardar rancúnia, però el pecador ho fa i no vol apaivagar-se.” Així de categòrica començava la primera lectura. El discurs de Jesús fill de Sira ens avergonyeix i ens posa en evidència per les vegades que ens irritem ostentosament i per la rancúnia que ens domina. Tanmateix, donava un seguit de propostes per revertir la situació, totes elles al voltant de creure en Déu i de reconèixer la limitació humana: el Senyor ens demanarà comptes, saber perdonar per ser perdonats per Déu, reconèixer que som caducs i que un dia ens morirem, recordar-nos dels manaments divins, i finalment pensar en l’aliança que ens uneix amb Déu. Si amb tot això no apaivaguem la irritació i la rancúnia, fem-nos-ho mirar.

“Tant si vivim com si morim, som del Senyor,” deia sant Pau als cristians de Roma. L’apòstol ve a dir-nos que la nostra vida de persones batejades en Crist ens introdueix en una dimensió diferent de l’existència, on Jesucrist ens obre a la comunió amb Déu i amb els altres. Aleshores, el nostre projecte personal queda eixamplat i participem d’un projecte diví compartit amb altres creients, on uns i altres hem de tractar-nos controlant la irritació i la rancúnia, que és font de divisions i de trencaments: tot el contrari del que busca el projecte diví.

L’evangeli de sant Mateu explicava la conversa de l’apòstol Pere amb Jesús sobre les vegades que cal perdonar: “Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m'haurà fet? Set vegades?” Jesús no fa broma quan li respon que ha de perdonar setanta vegades set, és a dir, oferir al germà en la fe un perdó incondicional. És cert que la proposta de Jesús és complexa de realitzar, sobretot si posem exemples concrets de realitats marginals. Però la paràbola que Jesús explicava del ministre perdonat per una causa gran, el qual no perdona un col·lega per una causa petita, de nou ens posa entre les cordes i ens demana reflexió. La reacció final del rei posant el ministre en mans dels botxins vol ser un advertiment als creients: “Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.” Reconèixer que ens costa perdonar ja és un primer pas. El segon és practicar el perdó començant sempre per desinflar el nostre ego.

Disposat a fer tot el que calgui (Divendres 23)

“Germans, jo no puc gloriar-me d'anunciar l'evangeli: hi estic obligat, i pobre de mi, que no ho fes!”. Així d’eloqüent escrivia Sant Pau als cristians de Corint. La raó d’aquest compromís ell mateix explica que és un encàrrec que ha rebut de Déu i que li exigeix una donació total, sense esperar cap recompensa, només poder participar dels dons de l’evangeli: “Estic disposat a fer tot el que calgui per poder-hi tenir part.”

Així mateix, Jesús a l’evangeli de sant Lluc exhortava a mirar menys els defectes dels altres i estar més atents als nostres: “Treu-te primer la biga del teu ull, i llavors t'hi veuràs per poder treure l'estella de l'ull del teu germà.” La tradició jueva ho explica molt bé amb una imatge: quan acusem els altres assenyalant-los amb el dit, no oblidem que hi ha tres dits que ens assenyalen a nosaltres.

L'amor edifica (Dijous 23)

“Germans, la consciència de conèixer la veritat enorgulleix, mentre que l'amor edifica.” Així començava la primera lectura, on sant Pau tractava amb lucidesa el problema de menjar carn sacrificada als ídols. Per a un cristià madur en la fe, menjar aquesta carn no representava cap problema, perquè els ídols no signifiquen res. Però per als nous batejats això esdevenia un escàndol, perquè haurien menjat conscientment d’aquesta carn abans de batejar-se. L’apòstol resol la qüestió amb mestratge i demana comprensió als creients més madurs: “Si el menjar ha de fer caure un germà meu, no tastaré carn mai de la vida: és un germà meu, i no el vull escandalitzar!”

Sant Pau ens dona una lliçó d’integració de nouvinguts a una comunitat cristina, quan els exigim adaptació i nosaltres som incapaços de canviar res en benefici seu.

Ell serà la pau (Nativitat de Maria 2026)

El profeta Miquees, en la primera lectura, anunciava la vinguda del Messies: “Els tindrà abandonats fins que la mare haurà tingut un fill; aleshores la resta dels germans tornarà cap al poble d'Israel.” La tradició cristiana identifica l’anunci del profeta amb Maria i amb Jesús. El profeta també subratllava sobre el Messies que “Ell serà la pau.” Diguem-ho clar: la fe en Jesús i la devoció a Maria aporten pau interior. Discreta, que no fa soroll, però pau interior.

Així mateix, l’evangeli de sant Mateu explicava com Jesús vingué al món gràcies a Maria i així mateix amb la col·laboració de Josep. Però no sense dificultats: “Josep, el seu espòs, que era un home bo... es proposava de desfer en secret l'acord matrimonial.” La receptivitat de Maria, acollint i creient la paraula de l’àngel Gabriel, implicava resistir davant els recels humans. La receptivitat de Josep, escoltant i obeint la veu d’un altre àngel perquè acollís Maria a casa seva, implicava resistir davant els comentaris i crítiques de l’entorn. De fet, aquesta és la veritable pau interior, la que ha estat posada a prova i hem sabut resistir. La pau interior que neix aleshores tindrà pujades i baixades, però quedarà arrelada en la nostra ànima.

La pau veritable ve a ser com l’eclipsi total de sol que hem viscut recentment. Malgrat la lluna cobrís completament el sol, aquest resplendia més enllà dels marges de la lluna. Malgrat que la foscor de vegades ens cobreixi del tot, la pau interior continuarà resplendint més enllà dels marges de la foscor. Més encara, amb calma i paciència la foscor s’esvairà i tornarà la normalitat.