La fe enmig d’empentes i rodolons (Diumenge 4 Pasqua)

“Es posaren a impugnar amb paraules injurioses tot el que deia Pau”. Ho escoltàvem en els Fets dels Apòstols quan expliquen la gelosia que provocà l’arribada de Pau i Bernabé a Antioquia de Pisídia. La resposta valenta dels dos apòstols així com l’èxit de la seva predicació encengueren més els ànims i s’organitzà “una persecució contra Pau i Bernabé fins que els expulsaren del seu territori”. Les hostilitats religioses entre compatriotes van obrir les portes a nous creients no jueus: “els convertits de nou vivien feliços, plens d’alegria i de l’Esperit Sant”. El missatge és ben alliçonador: malgrat es tanquin les portes de casa, s’obren les portes del veí.

L’Apocalipsi també exposava aquesta doble vessant conflictiva i joiosa que implica la difusió de la fe: el vident contempla “una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar”; però també li expliquen que es tracta dels “qui venen de la gran tribulació”, dels martiritzats per confessar el nom de Jesucrist. El seu destí final serà increïble: donar culte ininterromput a l’Anyell en les altures i gaudir de la benaurança de no plorar mai més, una imatge molt expressiva del que representa la vida eterna.

A l’evangeli de Joan, Jesús manifesta que “les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen”: és una imatge pastorívola bucòlica que Jesús arrodoneix amb la promesa de vida eterna. Les propostes de Jesús són atractives però la contrapartida la tenim en la repetició de la frase “arrencar de les mans” de Jesús i del Pare. Sempre hi ha llops interiors, llops propers i llops llunyans que procuren devorar la nostra fe.

En definitiva, viure la fe implica resistir les contrarietats que ens sobrevenen de l’entorn, fins i tot el més proper, que és el que fa més mal. Aquestes setmanes de Pasqua que celebrem la victòria del Ressuscitat han d’omplir-nos de vitalitat i de convicció interior per resistir les contrarietats de tota mena, sabent que la celebració de la Pentecosta ens donarà l’empenta final que sempre ens falta.

NO HO TENIA PREVIST

Fa molts anys que em dedico a l’acolliment i a la formació dels qui volen iniciar-se en la nostra vida de fraternitat. Una de les coses que és interessant de veure és la reacció que tenen els pares quan els seus fills els diuen que tenen vocació religiosa. Les reaccions són curioses. Una vegada un em deia: “la meva mare, parlant amb una amiga seva li va dir:"el meu fill s’ha fet frare". I l'altra li va respondre: "millor això que no pas que s’hagi tirat a les drogues”. De fet, pocs pares pensen que el seu fill pugui ser religiós i fer-se frare. N’hi ha molts pocs. Això no entra dins dels plans d’uns pares. Per tant, avui dia, quan un jove diu: “Vull fer-me frare”, és una espècie de trencamentd’esquemes.La cosa queda realment estranya.

Hi ha tres reaccions dels pares que he conegut davant d'aquesta notícia. Recordo casos concrets. Una mare que des que el seu fill va trucar a la porta del convent, no va venir mai, mai, mai. De fet, va morir fa poc i cridava l’atenció que mai havia posat els peus al convent, ni tan sols a la celebració de la professió del seu fill, ni quan el van ordenar de diaca... Res.Es va negar en banda i punt. Hi ha d’altres pares, en canvi, que reaccionen d’una manera una mica més suau. Els sap greu però al cap del temps ho acaben incorporant al seu projecte. És allò que deia aquella dona sobre la droga: millor que es faci frare que no pas que es tiri a les drogues. Són pares que ho acaben incorporant. I encara hi ha un tercer cas, el dels que no simplement ho incorporen, sinó que ho fan amb alegria.

Aquesta és, justament, la manera com Déu intervé a les nostres vides. Ho fa tot incorporant el que nosaltres fem i decidim i alhora que ho transfigura. És la història entre Déu i Israel, paradigma de la nostra pròpia història. Déu va elegir, va cridar, un poble: el poble d’Israel. Déu tenia un projecte sobre aquest poble. Havia de ser un poble sacerdotal, una nació santa, instrument de salvació per a tota la humanitat. Però, moltes vegades, aquest poble va fer coses que Déu va haver d’acceptar, incorporar i fer “de tripas, corazón”, com es diu en castellà. Per exemple, Déu va haver d’empassar-se una cosa que no volia de cap manera: la monarquia. Quan al llibre de Samuel es diu que el poble volia un rei, el Senyor diu al profeta: “Fes-li cas. No et rebutgen a tu sinó que em rebutgen a mi”. Però, amb tot, Déu va acceptar allò, i no simplement ho va acceptar sinó que ho va incorporar al seu pla de salvació. Aquell rei que Déu no volia es va anar transformant, poc a poc, en la imatge del Messies.

Igual passa amb el Temple. David, que era el gran rei, volia construir un Temple. Però Déu li va dir: “No em construeixis cap temple. Jo no vull temples. Sempre he anat en una tenda pel desert i no vull temples”. Finalment, tant si com no, van fer el Temple. I què va fer Déu? Doncs ho va incorporar en el seu pla, en el seu projecte.El Temple va esdevenir lloc d’oració per a tots els pobles. Veiem un cop més com Déu va canviar els seus projectes. D’alguna manera, el poble li va marcar un camí a Déu, i Déu obeïa i ho transformava.

Això és el que passa amb Jesucrist. Jesucrist és la gran acceptació del que el poble demanava a Déu i, a la vegada, la gran transformació. Jesucrist és el Temple per excel·lència. En Ell resideix la presència de Déu: no en un Temple fet per mans d’homes, sinó en el Temple vivent, Jesucrist. Amb Ell, nosaltres, el seu cos, esdevenim el temple de Déu. Jesús, també serà el rei escollit, el Messies que durà a terme el projecte de Déu, d’una manera absolutament impensable pel poble d’Israel. La Llei mateixa quedarà totalment trabucada i encarnada d’una manera absolutament diversa en Jesús de Natzaret, que serà llum de les nacions i glòria d’Israel.

Quan hi ha llum, també es veu la brutícia, i molts no la volen, com diu sant Joan: “Va venir la llum al món i molts la van rebutjar i van preferir les tenebres”. Que sigui llum no vol dir que tothom la desitgi. Jesús va portar a terme tot el projecte de Déu.

La nostra vocació ha de ser co-vocació de Jesucrist, seguir en l’entrega total i absoluta aquest Déu que es manifesta.

A la presentació de Jesús infant al temple de Jerusalem, Simeó dirà a Maria: “Una espasa et traspassarà l’ànima i seran descoberts els sentiments amagats de molts cors.”Quan se segueix la pròpia vocació, és com una espasa que travessa l’ànima dels pares. Moltes vegades ens toca fer aquests paper i assumir i transformar, com fan els paresamb un projecte dels fills en què no comptaven. Però també la vocació travessa l'ànima del cridat. Si no ho fa, és a dir, si el projecte casa perfectament amb el que tu pensaves, vol dir que no és el que pensa Déu, no és el que Ell et proposa, no és vocació. La vocació és una crida profundíssima a trencar els teus projectes, a saber escoltar, a oferir-te absolutament a Aquell que totalment s’ofereix a tu. I això coincideix amb el que Jesús de Natzaret va fer, que es dóna totalment i ens obre el camí d’aquesta donació de nosaltres mateixos, on Déu ens surt a l’encontre, on Déu se'ns dóna, on Déu ens crida.

 

Homilia Festa de la Candelera
Fra Jacint Duran
02 de febrer de 2022

 

Reverència a Jesús Ressuscitat (Diumenge III Pasqua)

“Heu omplert Jerusalem de les seves doctrines” és l’acusació que el gran sacerdot, en nom del sanedrí, fa als apòstols. De fet, és meravellós contemplar que, vint i un segles després, Jerusalem continua plena de les doctrines de Jesús. Els seus deixebles actuals pertanyents a les diferents esglésies orientals i occidentals continuen donant un testimoniatge convençut, en una situació de clara minoria. Per això a Jerusalem és fan més intenses les proclames del salmista: “Canteu al Senyor els qui l’estimeu, enaltiu la seva santedat”.

De les lloances i testimoniatges terrenals, el llibre de l’Apocalipsi ens transporta a les lloances celestials, on el vident Joan escolta i contempla una multitud d’àngels proclamant que Jesucrist ressuscitat ‒l’Anyell degollat‒ “és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança”. Ho corroboren amb un càntic totes les criatures del cel, de la terra, de sota terra i del mar. Aquesta participació en la lloança universal a Jesucrist esdevé el compromís terrenal dels seus seguidors, que des dels nostres llocs, per petits que siguin, participem d’aquest càntic que reverencia Jesucrist per damunt de tot i per damunt de tots.

Aquesta reverència també la manifesten els deixebles en l’episodi de l’evangeli de la pesca miraculosa, gràcies a obeir les instruccions del Ressuscitat. Pere esdevé el més expressiu, vestint-se apropiadament,  malgrat es llenci a l’aigua, per presentar-se adequadament davant el Senyor. També els altres deixebles, rodejant Jesús amb el peix i el pa damunt les brases, “no gosaven preguntar-li qui era, ja ho sabien que era  el Senyor”. Aquesta reverència és posada a prova quan Jesús pregunta tres vegades a Pere si l’estima de veritat. No obstant el sacseig interior, Jesús confia en ell dient-li: “Pastura les meves ovelles” i “Vine amb mi”. També la nostra reverència a Jesucrist, que podem expressar de tantes maneres, queda en entredit si al darrere no hi ha estimació, si al darrere no hi ha compromís, si al darrere no hi ha seguiment incondicional.

Els altres i l’Altre (Diumenge II Pasqua)

“Ningú dels altres no gosava anar amb ells, encara que el poble en feia grans elogis”. Ho explica la lectura dels Fets dels Apòstols respecte al primer impacte dels apòstols a Jerusalem. Malgrat les lloances a la seva presència guaridora “Ningú dels altres no gosava anar amb ells”. No s’explicita qui són aquests “altres”, però deduïm que serien els qui contemplarien amb mals ulls o desqualificarien aquell grup de deixebles envalentits de Jesús de Natzaret.

De fet, aquest grup “dels altres” acostuma a fer-se present en les nostres vides amb més o menys incidència: són aquells que no ens contemplen amb bons ulls o ens desqualifiquen, no quan ho mereixen els nostres actes, sinó quan no ho mereixen, com succeí amb Jesús i els apòstols. Ho explica més manifestament l’inici del llibre de l’Apocalipsi, quan Joan comparteix que “vaig ser deportat a l’illa de Patmos per predicar la paraula de Déu i haver donat testimoni de Jesús”. Aquí queda clar que “els altres” són els qui ostenten l’autoritat d’haver provocat la deportació de Joan. Però enmig d’aquest rebuig es fa present l’Altre en majúscula, el Ressuscitat, “que semblava un fill d’home, vestit amb una túnica llarga fins als peus i cenyit a l’alçada del pit amb un cenyidor d’or”. Aquesta presència extraordinària va acompanyada d’una veu que li parla: “No tinguis por. Jo soc el primer i el darrer. Soc el qui viu”. Per molt que facin els altres, mai no podran vèncer l’Altre ni el seu testimoniatge.

Ho corrobora l’evangeli de sant Joan, quan explica que “els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus”. Els “altres” aquí són manifestament els jueus, però no tots els jueus com es pensava antigament amarats d’antisemitisme dissimulat, sinó aquells jueus amb autoritat que veien amb mals ulls i desqualificaven el nou moviment religiós desvetllat per Jesús: ells eren els causants del temor dels deixebles. Però enmig del temor pels altres apareix l’Altre, el Ressuscitat, anunciant “Pau a vosaltres” als deixebles atemorits com a salutació pacificadora; anunciant “Rebeu l’Esperit Sant” com a do d’un poder espiritual que contraresta els poders materials. El relat continua explicant que “vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada”, però ja no diu res de portes tancades ni de temors. La presència de l’Altre amb el do de la seva pau i de l'Esperit Sant han fet perdre les pors als altres. Tomàs, que s’havia perdut l’experiència es posa a to compartint la nova trobada amb el Ressuscitat. Nosaltres, segles després, gaudint del Crist Ressuscitat en les nostres celebracions ‒especialment les pasquals‒, anem perdent les pors que els altres provoquen en la nostra existència quan ens contemplen amb mals ulls i ens desqualifiquen.

Dissabte Sant i Pasqua a Jerusalem 2022

Sortim de bon matí i apressats cap el Sant Sepulcre, com les dones el matí de Pasqua; anem a la celebració de la Vetlla Pasqual que començarà a les set i mitja del matí per motiu del Status Quo que regeix les relacions entre les tres principals tradicions eclesial que regeixen el funcionament del Sant Sepulcre: ortodoxa, armènia i catòlica. Succeirà el mateix el proper dissabte quan les esglésies orientals celebraran la seva Vetlla Pasqual també durant el matí.

Enguany hem passat de Divendres Sant a Pasqua sense gaudir del gran silenci del Dissabte Sant, però la celebració d’ahir al capvespre permetia fer aquest tast: una processó fúnebre dins la basílica del Sant Sepulcre seguia les estacions que commemoren el final de la passió de Jesús i  la seva mort. Una creu amb una imatge del crucificat encapçalava la processó acompanyada pels fidels amb candeles enceses.

Dalt el Calvari es realitzava una dramatització austera i expressiva de desclavar el Crucificat. Amb unes estenalles es treia la corona d’espines del cap de la imatge i s’arrencaven els claus de les mans i els peus. A continuació es dipositava el cos en un llençol i en processó es baixava a la llosa de la unció. Tot seguit, s’introduïa el cos embolicat a l’edícula del Sant Sepulcre i es tancaven les portes. Amb els ressons d’aquesta celebració que finia a les deu de la nit anàvem al llit amb la fretura d’alçar-nos aviat  per celebrar la Pasqua l’endemà.  

La celebració de la Vetlla Pasqual ha estat tan solemne com les anteriors celebracions, seguint al peu de la lletra tots els detalls litúrgics d’aquesta magnífica cerimònia: cantant i proclamant en diverses llengües totes les lectures, renovant les promeses del baptisme i celebrant que el sepulcre és buit perquè Ell ha ressuscitat. El patriarca de Jerusalem ha realitzat una homilia que convidava a viure les sorpreses de la vida amb fe, com succeïa aquell matí de Pasqua. A les onze del matí sortim del Sant Sepulcre amb la Vetlla Pasqual celebrada i desitjant-nos bona Pasqua. El primer cop en la nostra vida!

A la tarda, per seguir amb l’entonació pasqual, tornem al Sant Sepulcre per celebrar les Vespres solemnes de la diada davant la santa edícula de la Resurrecció. Hem entrat a venerar la tomba en processó, a tastar que és buida però que el Ressuscitat continua reunint-nos devotament al seu voltant a cristians de totes les esglésies.

Amb l’experiència d’haver experimentat una jornada pasqual intensíssima, tornem a casa en ple capvespre. Travessem la ciutat vella enmig del bullici i lluminàries del barri musulmà que s’apressa a vendre menjar i beguda abans de trencar el dejuni de Ramadà i començar amb els àpats.

Quan som a fora de les muralles, baixant pel torrent de Cedró, continua el sacseig religiós: contemplem una processó d’ortodoxos de les comunitats russes de Jerusalem que han començat la celebració del Diumenge de Rams. Dos religiosos transporten una gran icona guarnida amb flors amb la imatge de Jesús baixant per la muntanya de les Oliveres. Els fidels, rodegen la icona amb palmons i aire festiu. El trànsit rodat, un cop més, està aturat perquè la processó arribi a les muralles de la ciutat per la porta dels Lleons.  

Reprenem la marxa havent gaudit del pas animat de la processó i de reviure la que vam participar diumenge passat amb la comunitat llatina de Jerusalem resseguint el mateix itinerari.

Pensant que aquest ha estat el darrer impacte religiós de la jornada, escoltem els altaveus dels minarets de l’esplanada de les mesquites. El muetzí anuncia que s’ha acabat el dia i que es pot trencar el dejuni per menjar. Una nova jornada marcada pels impactes de la pròpia identitat religiosa acompanyada aquesta volta per la processó de cristians de procedència russa i pel trencament del sant dejuni del Ramadà.

Divendres Sant a Jerusalem 2022

Dijous a la nit anem al llit impactats per l’Hora Santa tant ben preparada a la basílica de l’Agonia de Getsemaní. Pleníssima de fidels amb ganes de pregar, amb la vivència compartida que la roca endurida de l’Agonia estova el cor endurit si hom la venerem amb devoció i humilitat.

Avui, Divendres Sant, no calia matinar tant perquè el Sant Sepulcre romandrà tancat fins a les vuit del matí, quan s’obriran les portes per celebrar dalt el Calvari la commemoració de la mort del Senyor. Sortim a peu poc després de les set, sabent que arribarem uns deu minuts abans que obrin les portes.

El cel està clar i sense cap boirina, augurant un nou dia càlid. Ahir feia fresca en aquesta hora del matí, però avui només fa fresqueta. L’ambient convida a gaudir d’un plàcid Divendres Sant. Ens ho diem mentre baixem de Ras el Amud acompanyats del color verd ‒encara intens‒ de la muntanya de les Oliveres i del torrent de Cedró. Però enmig d’aquesta escena bucòlica albirem de lluny unes quantes ambulàncies als peus del carrer que ascendeix a la porta dels Lleons. Intuïm que hi ha hagut algun embolic com acostuma a passar els divendres del mes de Ramadà. Afortunadament ha succeït de bon matí i no quan la gent assisteix en massa a l’esplanada de les mesquites.

Els controls policials avui són més estrictes però passem entremig sense que ningú ens digui res. Quan encarem la pujada a la porta dels Lleons contemplem un escenari amb restes de batalla campal: rocs escampats al llarg del carrer que hauran servit de munició durant els enfrontaments. Els vianants passem entremig com si res no hagués passat.

Després de la tempesta ha tornat la calma de manera immediata en una jornada especial per la coincidència de tres celebracions religioses importants: un divendres de Ramadà, el sopar pasqual jueu que aquesta nit obrirà les festes de Pesah, i la celebració del Divendres Sant llatí (el proper divendres es celebrarà l’ortodox). És una diada amb molta efervescència on la vigilància per la ciutat vella és intensíssima. Un gran desplegament policial protegeix tota mena de pelegrins que es desplacen per la ciutat vella per resar en el seu lloc sant.

Després de la celebració al Sant Sepulcre, intensa i participadíssima, ens dirigim al convent de la Flagel·lació per iniciar la Via Crucis que avui es celebrarà al matí i no a la tarda com s’acostuma. Baixant pel carrer de la Via Dolorosa en direcció contraria, ens creuem amb una bellíssima multitud de cristians locals que fan la Via Crucis en direcció al Sant Sepulcre. Una tanca de protecció ens atura el pas. Al darrere hi ha una policia hebrea, joveneta i guarnida amb un parament militar complet, arma inclosa. 

Restem un al costat de l’altre separats per la tanca, contemplant plegats la processó. Mirant-nos de reüll, i després directament, la policia ens pregunta: ‒«Ets sacerdot?» A la nostra resposta afirmativa exclama amb serietat: ‒«Què bonic!». Sorpresos per la naturalitat i l'expressivitat de la noia policia volem correspondre i li diem: ‒«Us desitjo que vosaltres també tingueu una bona festa de Pesah». Ens dona les gràcies en veu baixa, mentre ja podem continuar el nostre camí.

Retornem a casa en ple migdia, després d'una Via Crucis accelerada per la Via Dolorosa i una estona de descans i de pregària en el Sant Sepulcre. Caminem a quarts de dues de la tarda amb un bon sol pel tram final del barri àrab on ens allotgem. Un cotxe s’atura al nostre costat: el jove conductor toca el clàxon i amb la mà ens convida a pujar per portar-nos. Tanta amabilitat ens avergonyeix i optem per dir que no agraïdament amb el cap i els braços. No sabem si aquest jove àrab seria cristià o musulmà, però ha volgut ser delicat amb una persona gran i religiosa que camina pel carrer quan el sol pica més fort.

La noia hebrea policia i el jove àrab del cotxe han estat dos brevíssims e improvisats encontres que hem viscut amarats de respecte i de reconeixença per les diferents tradicions religioses; tot plegat durant una intensíssima jornada de divendres per a jueus, cristians i musulmans que celebràvem la nostra respectiva festa a Jerusalem.