dissabte, 8 de juny del 2024

La serp m'ha enganyat (Diumenge 10)

“És que la serp m'ha enganyat”, és l’excusa que Eva dona a Déu en l’episodi del paradís, en el Gènesi. La parella primordial, Adam i Eva, han menjat el fruit de l’arbre prohibit per Déu, l’arbre del coneixement del bé i del mal, donant peu a un seguit de conseqüències negatives. Cal dir que aquest i els altres episodis dels primers capítols del Gènesi, són unes històries paradigmàtiques, que remeten als orígens els estira i arronsa de la condició humana. De fet, l’episodi del paradís, descrit com un espai bucòlic malmès per la intervenció humana, no és aigua passada, sinó aigua actualíssima. El comportament humà continua malmetent tantes realitats, com les guerres inacabables, l’explotació laboral inacabable, l’abús de poder inacabable. Però si en el relat del paradís la transgressió la suggeria la serp, la seva realització la concretava l’ésser humà. “Ell t'atacarà al cap” era la imatge descriptiva de la lluita continua de l’ésser humà per anul·lar el poder de la serp, que tipifica la temptació humana de voler ser déus i dominar-ho tot. “I tu l'atacaràs al taló” era la contrapartida de la serp, que la temptació sempre ens atacarà d’una manera o altra.

L’evangeli de sant Marc explicava l’episodi on acusen Jesús d’estar posseït de Beelzebul, el príncep dels dimonis, anomenat també Satanàs. Jesús respon sense embuts: “Com pot ser que Satanàs vulgui treure fora Satanàs?”, desmuntant la seva acusació. Però Jesús afegeix amb contundència un dels comentaris més rigorosos dels evangelis: “El qui injuria l'Esperit Sant, Déu no el perdonarà mai i sempre serà reu del seu pecat”. Sembla que Jesús hagi oblidat un dels trets d’identitat de la seva acció, que és el perdó incondicional dels pecats. De fet, injuriar l’Esperit Sant són paraules majors i fa referència a negar de manera provocativa i ostentosa la divinitat de Jesús, que la reconeixem per la inspiració de l’Esperit Sant. Tot té un límit, i jugar amb el nom de Déu, també. Però el fragment de l’evangeli no acabava aquí, sinó que afegia l’episodi del trobament de Jesús amb la seva mare i germans, on Jesús aprofita per dir: “Tothom qui compleix la voluntat de Déu és el meu germà, la meva germana, la meva mare”. 

Amb aquesta declaració, Jesús s’erigeix com a portaveu de la voluntat divina i tots aquells que la compleixen esdevenen part de la seva família, una família terrenal de creients que té posada la mirada en l’àmbit celestial, com bé proclamava sant Pau escrivint als corintis: “Nosaltres no apuntem a això que veiem, sinó a allò que no veiem, perquè les coses que veiem passen, però les que no veiem duren per sempre”.

divendres, 31 de maig del 2024

Vessada per tots els homes (Corpus Christi 2024)

“Aquesta és la sang de l'aliança que el Senyor fa amb vosaltres”. La frase no és de Jesús com podríem pensar en primera instància, sinó de Moisès, en el llibre de l’Èxode. Jesús dirà quelcom semblant en el relat d’institució de l’eucaristia, però Moisès el precedí en la cerimònia de ratificació de l’Aliança al Sinaí, davant del poble reunit. La lectura del document de l'Aliança s’acompanyà d’una aspersió ritual amb sang de vedells, sacrificats com a víctimes de comunió. L’aspersió ratificava les paraules del document i el compromís del poble a complir-lo. Des d’aleshores, i malgrat els alts i baixos que seguiran, el poble d’Israel establia uns llaços eterns amb Iahvè, que es concretaven en la cura divina del poble i en el compromís d’adorar només a Iahvè.

Això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tots els homes”. Aquestes sí que són paraules de Jesús, pronunciades al voltant del calze amb vi durant el darrer sopar. L’evangeli de sant Marc, com els altres evangelis sinòptic, expliquen com Jesús converteix el pa i el vi en memorial del seu cos i de la seva sang com a signe de futura comunió amb ell. A més, Jesús afegia que la seva sang esdevenia la sang d’una nova aliança no aspergida sobre un sol poble com feu Moisès, sinó vessada per tots els humans de tots els pobles. Des d’aleshores, el pa i el vi consagrats en el ritual de l’eucaristia esdevenen sagrament de comunió amb Jesús, entronitzat a les altures com a Fill de Déu. En aquest sentit, la frase que hem repetit en el salm esdevé ben expressiva si la posem en boca de Jesucrist en les altures: “Invocant el nom del Senyor, alçaré el calze per celebrar la salvació”. Per això, quan ens atansem a combregar acollim la salvació de Déu en les nostres vides.

La carta als Hebreus realitza un discurs allunyat de la nostra sensibilitat religiosa, però proclama quelcom determinant sobre Jesús: “La sang del Crist ens purificarà de les obres que porten la mort, perquè puguem donar culte al Déu viu”. La carta als Hebreus estableix una comparança entre la sang d’animals sacrificats i la incomparable sang de Jesús. L’objectiu és fer entendre el valor de la seva mort, entesa com un sacrifici salvador i redemptor per a tothom. Un sacrifici que segella una nova aliança que inclou a tots els pobles i a totes les persones que s’hi vulguin acostar degudament catequitzades. Això és el celebrem avui, en la festa de Corpus Christi, la presència de Jesús eucaristia que irradia acollida i pau, que irradia respecte i veneració, que irradia l’abraçada salvadora de Déu.


dissabte, 25 de maig del 2024

Recorda-ho sempre en el teu cor (Santíssima Trinitat 2024)

Reconeix avui que el Senyor és l'únic Déu; recorda-ho sempre en el teu cor”. Aquestes dues frases del llibre del Deuteronomi sintetitzen la lectura que hem escoltat i també tot el llibre. Els verbs reconèixer, recordar, complir, escoltar, estimar, sempre al voltant de Déu, caracteritzen aquest llibre de la Torà. La intenció del Deuteronomi és encoratjar el poble d’Israel a optar de manera coral, convençuda i decidida per Iahvè, després de contemplar els grans beneficis rebuts per ell, des de l’alliberament d’Egipte a l’entrada a la terra promesa. La resposta del salm que hem compartit anava en aquesta línia de reconeixement i d’agraïment: “Feliç el poble que el Senyor s'ha escollit per heretat.

La proximitat divina amb el poble d’Israel que evocava el llibre del Deuteronomi, la trobem també en sant Pau quan escriu als cristians de Roma. Els parla sobre l’acció de l’Esperit Sant en els creients: “Tots els qui viuen portats per l'Esperit de Déu són els fills de Déu”. L’apòstol insisteix en aquesta proximitat quan afirma que no som esclaus obedients a Déu, sinó fills i hereus seus, destinats a gaudir amb Crist del seu Regne de benaurança. Quina grandíssima responsabilitat que tenim els creients: viure la condició de fills de Déu amb la dignitat i el compromís que això requereix! Animats per l’Esperit Sant, que ens fa cridar “Abba, Parea Déu, aprofitem degudament la proximitat divina que Jesucrist, el Fill, ens aconseguí. Aquesta proximitat es segellà en el nostre baptisme, rebent el do de l’Esperit Sant.

L’evangeli de sant Mateu ens recordava el seus versets finals, quan Jesús ressuscitat, envoltat de reverència i de dubtes, donava als onze deixebles el seu darrer missatge, bo i afegint un compromís de proximitat:  Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.” Amb aquest suport celestial, els qui volem ser deixebles de Jesucrist i viure-ho en comunitats cristianes, tenim un encàrrec seu: “Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant”. En aquest encàrrec es proclama el nostre ADN cristià, que és invocar un Déu que és Pare, que s’ha manifestat intensament amb el Fill, Jesucrist, i que ens empeny quotidianament amb la força l’Esperit Sant. Això és el que celebrem avui. Això és el que creiem. Això és el que anunciem. Això és el que perdura, enmig de reverències d’uns i dubtes d’altres, com sempre passa en cada època.