Déu veu el fons del cor (Diumenge 4rt Quaresma)

“Allò que l'home veu no és allò que val; l'home veu només l'aspecte exterior, però Déu veu el fons del cor”. Així de clar parlava Iahvè a Samuel, quan l’enviava al clan de Jesè, a Betlem, a triar i ungir un dels seus fills com a rei de Judà. La tria divina no es decantà pel primogènit, l’hereu diríem els catalans, sinó pel més petit, que era David. Iahvè alterava la lògica social i es fixava en el fons del cor del jove, que en el seu cas anava acompanyat de bona presència exterior. El missatge teològic del relat és clar: Déu obra a través dels seus mitjancers com Samuel i escull els portaveus del poble segons el seu voler i no segons la lògica humana. El missatge moral també és clar: darrere de persones insignificants a primera vista s’hi amaga un gran cor.

La carta als cristians d’Èfes exhortava la comunitat a viure responsablement la “il·luminació” que havien rebut pel baptisme (de fet, el cristianisme primitiu anomenava al baptisme la Il·luminació). Per això proclamava: “en altre temps vosaltres éreu foscor, però ara que esteu en el Senyor, sou llum. Viviu com els qui són de la llum”. La llum de la fe concedeix als creients una mirada diferent a les coses, als esdeveniments i a les persones, una mirada que no és superficial sinó que “veu més enllà”. Una mirada que, com a batejats i il·luminats, ens obliga a donar fruits “de bondat, de justícia i de veritat”, com deia la carta.

L’evangeli de Joan, ple de simbolisme, explicava el llarg episodi de la guarició del cec de naixement. El cec i Jesús són els protagonistes principals, acompanyats a segon pla pels deixebles, els fariseus i els pares del cec. L’episodi està marcat pel pas simbòlic de la foscor a la llum, de la ceguesa física a la visió espiritual, que culmina amb la confessió de fe del cec guarit: “Hi crec, Senyor”. De fet, el simbolisme de la llum es presentava associat amb la fe en Jesús: creure en ell il·lumina la vida, mentre que no creure l’enfosqueix, seria la conclusió de l’evangeli. D’una manera popular també ho expressa la dita: “No hi ha pitjor cec que el qui no vol veure”: el cec volia veure i acaba creient en Jesús; els fariseus no volen veure més enllà i acaben sense creure. Nosaltres som un entremig dels dos: amb desitjos de veure Jesús, però també amb esquemes tancats que ens allunyen d’ell. Però Jesús ho proclamava ben clar en el relat: “Mentre soc en el món soc la llum del món”. Aprofitem-ho i no badem.

Jo estaré allà davant teu (Diumenge 3r Quaresma)

“Jo estaré allà davant teu dalt la roca”. Aquesta era la resposta decidida de Iahvè, que indicava a Moisès com reaccionar als dubtes i les queixes dels israelites, delerosos de quelcom essencial com l’aigua. Iahvè es manifestava damunt la roca per proveir l’aigua necessària i mostrar la seva proximitat. La tradició bíblica donà nom a aquest lloc, que no va ser “Déu proveeix”, sinó tot el contrari: “Massa i Meribà”, que significa “discussió i posar a prova”. Aquests noms volien deixar memòria de quelcom habitual en la condició humana, que és queixar-nos del que ens passa i donar-li les culpes a Déu. La frase recelosa dels israelites: “El Senyor, és amb nosaltres o no hi és?”, la continuem repetint de diferents maneres. Però el salm responsorial ens deia on fallem: “No enduriu els vostres cors com a Meribà, com el dia de Massà en el desert”.

Sant Pau responia a aquesta actitud humana de recel i desconfiança vers Déu, quan deia: “L’esperança no pot defraudar ningú”. L’apòstol no parlava d’una esperança anímica o psicològica, sinó fonamentada en la fe en Jesucrist. Per això afirmava: “com a creients que som, estem en pau amb Déu gràcies a Jesucrist”. La nostra fe en Jesucrist ens ha de donar pau i confiança, perquè ens sabem i ens sentim estimats per ell. Això mai no defrauda!

L’evangeli de sant Joan explicava el llarg episodi de Jesús i la samaritana al voltant d’un pou ancestral, relacionat amb el patriarca Jacob. Com en la primera lectura, l’aigua esdevé el fil conductor de l'episodi. Si en el llibre de l’Èxode l’aigua brollava d’una roca divina, l’evangeli estableix una dialèctica entre l’aigua del pou patriarcal i l’aigua de Jesús. Així li ho diu a la samaritana: “Els qui beuen aigua d'aquesta tornen a tenir set, però el qui begui de la que jo li donaré, mai més no tindrà set; l'aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d'ell per donar-li vida eterna”. L’aigua que es converteix en font interior és la fe, i la fe ens dona vida eterna. Aquestes són les respostes dels neòfits en un bateig: demanar la fe a l’Església de Déu i afirmar que dona la vida eterna. L’episodi de la samaritana ens diu que beguem quotidianament del pou de la nostra tradició cristiana que ens configura, però sobretot que cuidem la font interior de la nostra fe en Jesús, que vam rebre en el baptisme. Aleshores proclamarem amb els samaritans: “Sabem que aquest és de debò el Salvador del món”.