Et convertiràs al Senyor (Diumenge 15)

“Et convertiràs al Senyor, el teu Déu, amb tot el cor i amb tota l'ànima”. Són paraules que Moisès adreça als israelites perquè optin de manera decidida per Iahvè i integrin els manaments de la Torà dins la seva forma de viure. Ho han de fer amb tot el cor i tota l’ànima; no obligats sinó convençuts; no com una submissió sinó com una font d’alliberament interior i exterior; no com complir impossibles sinó posar ordre al que és proper i donar sentit al que és possible. Moisès ho deia clar: “La Llei que avui et dono no és massa difícil per a tu, ni és fora del teu abast”.

La carta als Colossencs adreçava una mirada universal i contemplativa a l’obra divina, on hi destacava Jesucrist com a “imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació”. Ell és l’abans, l’ara i el després. Ell és també el cap de l’Església, família universal de creients disposats a anunciar que Jesucrist és “la plenitud de tot el que existeix”. Jesucrist ho agermana tot amb Déu, pacificant cors i esperits a través de la sang de la creu.

L’evangeli de sant Lluc explicava el debat de Jesús amb un mestre de la Llei sobre la vida eterna. El mestre de la Llei responia amb els arguments de l’Escriptura d’estimar Déu per damunt de tot i als altres com a un mateix per aconseguir-la. Jesús aprova el seu comentari i explica la paràbola del bon samarità, que apuja el llistó amb un punt de crítica al tractar el tema sobre qui són els altres. Jesús vol deixar ben clar, explicant la paràbola, que els altres es refereix a tothom, i no només als qui són del meu grup, del meu col·lectiu, de la meva família, del meu país o de la meva ètnia. El mestre de la Llei ho entén i per això Jesús li diu: “Doncs tu fes igual”.  Però si nosaltres no entenem que els altres es refereix a tothom, mai no podrem fer igual que el bon samarità i romandrem tancats en els nostres cercles de confort, despreocupats fins i tot de la vida eterna.

Déu es proposava de salvar un gran poble (Dissabte 14)

“Déu es proposava de salvar un gran poble”. Amb aquesta declaració solemne, Josep responia als seus germans, atemorits de revenja després de la mort de Jacob i el seu enterrament a la cova de Macpelà. Els diàlegs entre germans traspuen emotivitat a flor de pell: “Et preguem que ens perdonis la nostra culpa. Pensa que també nosaltres som servidors del Déu del teu pare”; ho diuen els germans, agenollant-se davant Josep, que “plorava mentre escoltava aquestes paraules”. Déu escriu recte amb ratlles tortes, seria la conclusió de la història de Josep i de tota la història bíblica. Els designis divins sempre superaran els designis humans.

Amb aquest pensament, Jesús exhorta els seus deixebles, dient-los: “No tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar l'ànima”. Jesús anima a desafiar les conveniències humanes quan aquestes dilueixen els designis divins. Tanmateix, conscient de les dificultats que implica anar contracorrent, Jesús anima ser valents: “Déu us té comptats cada un dels cabells. No tingueu por.”

Per salvar-vos la vida (Dijous 14)

“Déu m'ha enviat aquí abans que vosaltres, per salvar-vos la vida”. Aquesta era la resposta emocionadíssima de Josep als seus germans, després d’haver posat a les mans de Déu les vicissituds i defallences que havia sofert. Josep constata que la seva missió ha estat salvar tot el clan de Jacob. Les seves penes i fatigues havien valgut la pena.

Com també van valer la pena les dels apòstols, enviats per Jesús a anunciar que el Regne de Déu és a prop. Les seves capacitats d’obrar prodigis s’havien de realitzar amb generositat: “doneu-ho sense pagar” i assumint precarietats: “no porteu res”; també acceptant el rebuig de la seva missió, bo i posant a les mans de Déu el curs dels esdeveniments per contraris que siguin, com també feia Josep.

Jo soc un home que crec en Déu (Dimecres 14)

“Jo soc un home que crec en Déu”. Així parlava Josep als seus germans com a garantia de la seva integritat. La seva estratègia de retenir el germà petit a Egipte desvetlla el sentiment de culpa dels altres germans i així mateix el plor emocionat de Josep. L’encontre entre germans, que sacseja uns i altres de manera diferent, és l’inici de la futura reconciliació entre els dotze fill de Jacob, el pare de les dotze tribus d’Israel. Gràcies a Josep, el clan de Jacob se salvarà i es mantindrà unit.

A l'evangeli de Mateu, Jesús enviava els seus deixebles, que eren dotze com els fills de Jacob. Ens enviava amb poder d’expulsar dimonis per aplegar les ovelles disperses d’Israel i mantenir-les agermanades dins el mateix ramat. Si els esperits malignes cerquen de dispersar els germans i els pobles, l’esperit de Jesucrist els aplega i els uneix sota la consigna que el Regne de Déu és a prop.

He vist Déu cara a cara sense perdre la vida (Dimarts 14)

“Jacob donà a aquell lloc el nom de Fanuel”. Ho explicava el llibre del Gènesi respecte l’enigmàtica lluita del patriarca amb un ésser diví. En l’intercanvi final de noms, Jacob es converteix en Israel per la seva gosadia, però el misteriós personatge diví evita de donar el seu, tanmateix, beneeix el patriarca. Jacob sí que posa nom al lloc: “Fanuel”, per deixar constància que Déu se li va manifestar i no va perdre la vida, només quedà “tocat” de la cama, però tocadíssim per dins.

Jesús esdevé el Fanuel, el “rostre de Déu” del Nou Testament, que també ens deixa tocats si ens hi atansem i que foragita dimonis de tota mena, interiors i exteriors, silenciosos i cridaners. Jesús també parla de collites abundants, com les que ens envolten al Miracle, i demana més segadors que animin la multitud de gent “malmenada i desesperançada”, perquè es faci seva la frase del salm responsorial: “Quan em desvetlli, us contemplaré fins a saciar-me'n”.

La mà del Senyor (Diumenge 14)

“La mà del Senyor es farà conèixer als seus servents.” Era la conclusió del profeta Isaïes en els seus oracles de restauració de Jerusalem. La ciutat havia estat devastada pels babilonis i els seus habitants morts, deportats o fugits. L’anunci de retornar a la ciutat en un futur proper ha d’alegrar el present dels supervivents i de tot el poble d’Israel. Tots participaran del consol diví, expressat amb entranyables termes femenins: “Els teus nodrissons seran portats al braç i amanyagats sobre els genolls. Com una mare consola el seu fill, jo també us consolaré: a Jerusalem sereu consolats.”

Sant Pau escrivia als cristians de la regió de Galàcia que el seu únic mèrit era procurar que la creu de Jesucrist regís totes les circumstàncies de la seva vida: “En ella [la creu] és com si el món fos crucificat per a mi i jo per al món.” L’apòstol parla d’una nova manera de ser i de fer que té la creu com a fonamentació i com a motivació, que l’impulsa a viure de manera diferent. Per això insisteix que no l’amoïnin, perquè ell vol portar la creu impresa en tot el seu ésser: “Que ningú no m'amoïni, perquè jo porto en el meu cos les marques distintives de Jesús.”

L’evangeli de sant Lluc explicava la tramesa de Jesús de setanta-dos deixebles a anunciar la Bona Nova. Jesús els omple d’instruccions perquè el fons i la forma han d’anar en consonància. Entre altres coses, els diu: “Us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni calçat, no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa digueu primer: Pau en aquesta casa.” Amb aquestes i altres instruccions els deixebles aconsegueixen neutralitzar fins i tot els dimonis: “Els setanta-dos tornaren tots contents i deien: «Senyor, fins els dimonis se'ns sotmeten pel poder del vostre nom»”. La sorpresa i alegria dels deixebles en compartir aquesta experiència manifesta els efectes positius de proclamar el nom de Jesucrist. Això ens ha de donar confiança i convicció en continuar proclamant-la, sabedors del bé que fem al nostre món.

La comunitat pregava Déu per ell (Solemnitat de sant Pere i sant Pau)

“La comunitat pregava Déu per ell sense parar”. Ho explicava els Fets dels Apòstols respecte Pere, empresonat per Herodes després d’haver fet matar Jaume, el germà de Joan i primer apòstol martirizat. La persecució contra els seguidors de Jesús s’explicava a l’inici de la lectura: “Herodes detingué alguns de l'Església per fer-los mal”. És el mateix mal que fa pocs dies un extremista provocava en una església greco-ortodoxa de Damasc en plena celebració, assassinant una vintena de fidels i deixant-ne molts d’altres de ferits. Terrible! Però enmig de les dificultats, la comunitat persevera en la pregària pel germà empresonat i apareix la intervenció divina: un àngel allibera Pere de la presó, per sorpresa de tothom, inclòs el mateix apòstol, que exclamava: “Ara veig que el Senyor ha enviat de debò el seu àngel i m'ha alliberat”.

Sant Pau, escriu al seu col·laborador Timoteu compartint la mateixa experiència que Pere, que enmig de les dificultats la presència divina serà sempre efectiva: “Déu m'ha salvat de la gola del lleó. El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar i em guardarà per al seu Regne celestial.” De fet, aquesta confiança en Déu a prova de bomba és la que diferència aquests referents de la fe com Pere i Pau, que avui commemorem, de la resta de creients. Com més confies, més suport diví, seria la conclusió. Fàcil de dir, però més complicat de portar-ho a terme.

L’evangeli de sant Mateu explicava l’episodi de la confessió de fe de Pere i la confirmació de Jesús que ell serà el referent principal de la seva Església. L’episodi té lloc al nord de la Galilea, a Cesarea de Felip, un indret  transfronterer que connectava amb Damasc i les rutes caravaneres d’orient i occident. La geografia de l’episodi no és anecdòtica ni accidental, sinó que anticipa la projecció vers orient i occident que Jesús és “el Messies, el Fill de Déu viu”. Així mateix, tindrà lloc la difusió organitzada de l’Església amb el referent de Pere i els altres apòstols. La confirmació de Jesús a Pere és a tall individual, però sempre ha estat assumida de manera sinodal, com s’ha posat de moda de dir avui en cercles eclesials, i que conté un encàrrec final: “tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel”. Lligar i deslligar, fer i desfer és una gran responsabilitat que empeny a anar més enllà de jugar tòpicament a bons i dolents. La responsabilitat petrina i eclesial és lligar tots els humans amb Déu a través de Jesucrist.