No els defugis (Diumenge 5)

“No els defugis, que són germans teus”. Aquesta exhortació del profeta Isaïes es referia als qui passen fam, als pobres vagabunds, als mal vestits. L’argument per atendre aquestes persones empobrides era que es tracta de germans. El profeta afegia que atendre’ls tenia efectes personals immediats: llum interior i tancament de ferides. Quina proposta més accessible fa Isaïes! Sobretot quan els ànims s’ofusquen i quan les ferides del cor supuren. “Aquí em tens” serà la resposta directa de Déu si obrem amb rectitud i amb sensibilitat vers els altres, rematava el profeta. El salm ho corroborava en la resposta que hem compartit: “L'home just és llum que apunta en la fosca.”

Sant Pau continuava amb el discurs de la setmana passada als cristians de Corint:  “no us vaig anunciar el misteri de Déu amb el prestigi de l'eloqüència i de la saviesa”. L’apòstol argumentava que es presentà “feble, esporuguit i tremolós” perquè la resposta no fos fruit de la seva oratòria, sinó del “poder convincent de l'Esperit”. La raó d’actuar així és Jesús crucificat, com ell mateix declara: “Entre vosaltres no vaig voler saber res més que Jesucrist, i encara clavat a la creu”.

L’evangeli de sant Mateu presentava el discurs de Jesús als seus deixebles dient-los, primer: “Vosaltres sou la sal de la terra”; i després: “Vosaltres sou la llum del món”. El missatge continua vigent per a nosaltres, que volem assumir amb responsabilitat el significat de les dues imatges: la sal com a metàfora de les realitats petites i quotidianes que donen gust a la vida; la llum com a metàfora d’irradiar una manera diferent de plantejar-se la vida. En suma, no es tracta de fer gran coses, que a la majoria ens costa molt, sinó de fer-ne moltes de petites, que sempre vagin sumant. No es tracta d’enlluernar els altres de manera fugaç, sinó de perseverar quotidianament amb el nostre testimoniatge.

La resta d’Israel (Diumenge 4)

“La resta d'Israel buscarà refugi en el nom del Senyor.” Ho deia el profeta Sofonies en la primera lectura, respecte aquella part del poble que es mantenia fidel als preceptes divins. La “resta d’Israel” és una expressió utilitzada per alguns profetes per designar un col·lectiu petit i poc rellevant, de segona fila diríem avui, que es manté fidel a Déu sense fer remor, malgrat la situació convidi a fer el contrari, com passa avui dia. L’expressió profètica pot ser un revulsiu pels discrets creients catalans d’avui dia, silenciats per religiositats desencarnades al voltant d'estètiques i emotivitats. La resposta del salm ho deia ben clar: “Feliços els pobres en l'esperit: el Regne del cel és per a ells”. Els pobres en l’esperit mai destaquen, però sempre hi són, faci fred, faci calor.

Sant Pau escrivia als cristians de Corint en la mateixa línia: “mireu qui sou els qui heu estat cridats: als ulls dels homes, sou pocs els instruïts, sou pocs els poderosos o de família noble”. L’originalitat i l’atractiu d’aquelles primeres comunitats cristianes era precisament aquest: que tothom en podia formar part, sense necessitat de presentar cap currículum; tan sols calia fe en Jesucrist. Després de tants segles, vivim de manera rutinària aquest sentit de pertinença cristiana, sense adonar-nos suficientment que aquest és el nostre gran tresor i el nostre revulsiu, que l’apòstol ja expressava amb claredat: “per destituir els qui són alguna cosa, Déu ha escollit els qui no valen per a res”. Les comunitats cristianes hem de valorar la nostra insignificança com el punt de partença de la nostra identitat i com el secret de la nostra perseverança.

L’evangeli de Sant Mateu presentava l’episodi de Jesús ensenyant les benaurances a les multituds en general i als deixebles en particular: ”en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s'assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa”. Aquesta doble referència vol ressaltar, en primer lloc, que el missatge de les benaurances va destinat a tothom, i al dir tothom inclou els pobres d’esperit, els qui estan de dol, els humils, els afamats i assedegats d’honestedat, els compassius, els nets de cor, els pacífics, els perseguits; en suma: els qui no fan soroll. En segon lloc, els deixebles més propers a Jesús són els responsables que, aquest missatge, es mantingui com el segell de la identitat cristiana, com el nostre “copyright”. L’elogi de la feblesa que Jesús proclama en el discurs de les benaurances no té parangó amb cap altre discurs humà per la seva concreció i per la seva alçada de mires.

El jou que li pesava (Diumenge 3)

“Heu trossejat el jou que li pesava, la barra que duia a l'espatlla i l'agulló del qui l'arriava”. Ho explicava el profeta Isaïes, amb imatges d'animals de conreu, respecte el poder diví que altera la realitat humana. Déu humilia Israel per acabar enaltint-lo i alliberant-lo de tota mena de jous. Qui més qui menys, portem jous personals que ens pesen, barres a l’espatlla que ens condicionen, agullons que ens fan anar on no voldríem. Però el profeta proclama “Tot ho heu trossejat com al dia de Madian.” Si el deixem fer, Déu és capaç de trossejar realitats internes i externes que ens anul·len i oprimeixen. Així ho proclamava una estrofa del salm: “El Senyor és el mur que protegeix la meva vida, qui em pot esfereir?”

Sant Pau escrivia a la comunitat cristiana de Corint, preocupat per les seves desavinences: “m'han parlat de les desavinences que hi ha entre vosaltres”. L’apòstol tracta quelcom que afecta molt les comunitats: els partidismes que comparen i desqualifiquen. Això que passa en tants àmbits no ha de passar en una comunitat cristiana. La raó és determinant per sant Pau: El Crist està dividit? El que aplega una comunitat cristiana és la fe en Crist, no les maneres de manifestar aquesta fe. El que ens uneix és la creu que presideix l’altar i el pa que combreguem, no les maneres de vestir i de celebrar de qui presideix.

L’evangeli de sant Mateu explicava l’episodi de Jesús començant el seu ministeri públic a Cafarnaüm, a la riba del llac de Genesaret. L’evangelista declarava que Jesús acompleix l’anunci del profeta Isaïes en la primera lectura: “El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós”. Només des de la fe entendrem que Jesús és una llum que resplendeix enmig de les tenebres interiors i exteriors. Només des de la fe entendrem la seva invitació: “Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop”. Només des de la fe reaccionarem a la crida personal que ens adreça: “Veniu amb mi, i us faré pescadors d'homes”. La presència de Jesús transforma, només cal deixar-se embolcallar per ella.

D'un cap a l'altre de la terra (Diumenge 2)

“T'he fet llum de tots els pobles perquè la meva salvació arribi d'un cap a l'altre de la terra”. Aquesta era la declaració divina per boca del profeta Isaïes respecte el seu servent. Déu anomenava servent al poble d'Israel i afegia que n’estava orgullós d’ell. A més, li adjudicava una responsabilitat que anava més enllà de restablir les malmeses tribus de Jacob i aplegar els seus deportats a Jerusalem. Es tractava també de ser llum de tots els pobles amb la finalitat que la salvació divina arribés a tothom, gràcies al seu testimoniatge col·lectiu. Aquest anunci profètic, vigent per la tradició jueva, la tradició cristiana el veu acomplert en una persona del poble d’Israel: Jesucrist.

Sant Pau donava fe de l’acompliment d’aquesta profecia en Jesucrist quan escrivia a la comunitat cristiana de Corint, majoritàriament formada per creients gentils. Ells constituïen part d’aquests nous pobles dels quals Jesucrist esdevenia llum i que l’apòstol anomenava “la comunitat de Déu que és a Corint”. La salvació divina que els era anunciada havia de ser compartida, segons Pau: “en unió amb tots els qui pertot arreu invoquen el nom de Jesucrist.” Ser cristià és un regal que agermana a tantíssims milions de creients arreu del món, on les diferències en la forma d’expressar aquesta fe han de ser viscudes com un enriquiment. I ho diem perquè avui comença la Setmana de pregària per la unitat dels cristians.

L’evangeli de Joan confirmava, a través del testimoniatge de Joan Baptista, que Jesús és el Messies d’Israel i el Messies de tots els pobles. En aquest sentit, qualificava Jesús d’anyell de Déu: “Mireu l'anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món”. Jesús encarna el Messies que el profeta Isaïes anunciava com a sofrent i que amb el seu sacrifici voluntari ens salva del pecat, que progressivament ens deteriora fins a destruir-nos. El Baptista també confirmava la condició divina de Jesús: “Jo ho he vist, i dono testimoniatge que aquest és el Fill de Déu”. Les salvacions que els humans proposem són només parcials, temporals, limitades, i també interessades, com apreciem aquests dies en els mitjans de comunicació. Però la salvació del Fill de Déu és global, eterna, sense horitzons i desinteressada. Això possibilita viure el present com a creients alliberats, no com a éssers humans subjectats al poderós benefactor de torn.

Governaràs el poble del Senyor i el salvaràs (Dissabte 1)

“El Senyor t'ungeix per rei d'Israel, el seu poble: governaràs el poble del Senyor i el salvaràs dels enemics”. Aquesta és la declaració del profeta Samuel mentre ungia rei a Saül per indicació divina. El fragment del Primer llibre de Samuel enalteix Saül com el jove més ben plantat i més alt d’Israel, que buscava les someres perdudes del seu pare i que torna a casa ungit com a rei d’Israel. 

No volem fer paral·lels actuals de com els governants i dirigents de tota mena han arribat al seu càrrec, però en el cas de Saül els mèrits són escassos: ser ben plantat i alt, condició que li servirà per ser un bon cap de l’exèrcit i prou, perquè Déu, que l’havia escollit, acabarà desdient-se de la seva elecció i traspassarà la reialesa a David, que també tindrà les seves falles. 

De fet, la tradició jueva crearà la imatge d’un rei més diví que humà, que governarà el poble i que el salvarà dels seus enemics, com anunciava Samuel. Aquest rei serà el Messies, l’Ungit, no pas pels profetes o sacerdots, sinó per Déu mateix. Per la tradició cristiana Jesucrist és qui protagonitza aquest paper terrenal de Messies i que continua exercint des de les altures, ressuscitat i enaltit a la dreta del Pare.