Què vols que et doni (Diumenge 17)

“Digue'm què vols que et doni.” Aquesta era la pregunta que Iahvè feia a Salomó, rei d’Israel. Imaginem-nos que la pregunta ens l’adrecés a nosaltres. Possiblement demanaríem segons el nostre moment vital: si som ancians, demanaríem una bona mort; si som grans, salut per resistir; si som adults, feina estable per criar els fills; si som joves, una bona parella i una bona feina. El rei Salomó va fer gala del seu seny en la petició. Demanà de saber escoltar, perquè volia ser un rei just que sabés destriar el bé del mal. Magnífica petició, que ens podem fer nostre per fonamentar adequadament de tot el que fem a la vida.

Sant Pau escrivia als cristians de Roma i afirmava això: “Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen.” L’apòstol exhortava els adults acabats de batejar que estimar Déu era una font de tot bé. Afegia que tot cristià és un projecte diví a la terra, com ho fou Jesucrist; i que la nostra existència és a les mans de Déu des del principi fins a la seva fi gràcies a Jesucrist: “Ell, que els havia destinat, els crida, els fa justos i els glorifica.”

L’evangeli de sant Mateu continuava un diumenge més amb els capítols destinats a les paràboles sobre el Regne del cel. La primera el comparava amb un tresor amagat que trobem al camp, que mereix vendre-ho tot per comprar el lloc on és aquest tresor per gaudir-lo. La segona comparava el Regne del cel amb una perla fina de molt preu, que val la pena adquirir venent tot el que es posseeix. El comú denominador de les dues paràboles és apostar amb joia i convicció pel Regne del cel, que valorem més que totes les nostres possessions. La tercera paràbola presentava un missatge diferent, que el comparava amb unes grans xarxes que arrepleguen bo i dolent. Aquesta és la realitat terrenal del Regne del cel, on estem barrejats uns i altres, on nosaltres mateixos som bons o dolents segons el dia o la circumstància. Però a la fi hi haurà la tria, explicava Jesús: “Igualment passarà a la fi del món: Sortiran els àngels, destriaran els dolents d'entre els justos...” L’amenaça del forn encès als dolents l’hem de prendre com una exhortació a viure la nostra vida de manera responsable, més que com un anunci determinista de càstig diví. Formar part del Regne del cel és, certament, un regal diví, però que exigeix assumir les seves lleis, com proclamava el salmista: “M'estimo els preceptes, i m'aparto dels camins enganyosos.”

Sou moderat en les sentències (Diumenge 16)

“Sou moderat en les sentències i ens governeu amb tota consideració.” Amb aquesta i altres referencies, el llibre de la Saviesa evocava la rectitud i la sensibilitat divina pels humans. Escollim aquesta frase per les respostes tan oposades a la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre l’aplicació de la llei d’amnistia a casa nostra. La moderació i la consideració reflecteixen la justícia divina i el seu govern eficaç sobre els humans. L’ús de la força només té lloc amb els presumptuosos i els arrogants: ho explicava la lectura, per neutralitzar els abusos de confiança. La justícia humana, en canvi, es mou com pot enmig d’aquestes consideracions. El salm responsorial reblava el clau a les consideracions del llibre de la Saviesa i proclamava la immensa misericòrdia divina: “Vós, Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l'amor.”

Sant Pau, quan escrivia als cristians de Roma, es deixava portar per la intuïció en referència a la companyia de l’Esperit Sant en els creients batejats. La definia com un gemec interior, que recondueix vers Déu tots els anhels humans. L’apòstol diu que “ell intercedeix a favor del poble sant tal com Déu ho vol”. L’Esperit diví posa ordre, posa mots, posa desig a les nostres vivències de fe, que no sempre estan ordenades, no sempre són clares, no sempre tenen l’empenta necessària.

L’evangeli de sant Mateu presentava una nova paràbola de Jesús explicada a la gent. Avui se’ns parlava d’un altre sembrador de bona llavor de blat, alterada pel jull sembrat per l’enemic. Jesús explica que la paràbola reflecteix com el Regne del cel creix entre els humans: malgrat l’amenaça del jull aquest no ofegarà la bona llavor: “Deixeu que creixin junts fins a l'hora de la sega i llavors diré als segadors: colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; després colliu el blat i porteu-lo al meu graner.” La confiança que el Regne de Déu creixerà malgrat les dificultats, ens ha de fer perdre la por al jull interior i exterior amenaçador i destructor. Però Jesús explicava més paràboles en al·lusió al Regne del cel: la del gra de mostassa insignificant, que creix de manera increïble; la del llevat silenciós que fa créixer tota la massa. En definitiva, el Regne del cel que Jesús predicava i testimoniava, no té aturada malgrat els seus efectes no siguin visibles a bell ull. Els sovintejats comentaris fatalistes sobre la nefasta situació social i mundial, no haurien de sortir de la boca d’un creient, perquè confia que el Regne del cel acabarà guanyant la partida.

Els sofriments del món present no són res (Diumenge 15)

“Els sofriments del món present no són res comparats amb la felicitat de la glòria que més tard s'ha de revelar en nosaltres.” Amb aquesta convicció escrivia sant Pau als cristians de Roma, convençut de la felicitat reservada als qui perseveren en les dificultats de tota mena. L’apòstol expressava amb una gran sensibilitat i una inspirada intuïció el destí final dels humans. Ho feia enllaçant el món present, amarat de gemecs i dolors, que llegia com a necessaris per arribar al part d’una vida nova i plena de Déu. Sant Pau exhortava a perseverar en la fe, bo i esperant “l'hora que serem plenament fills, quan el nostre cos serà redimit”.

El profeta Isaïes, en la primera lectura, feia unes declaracions semblants en nom de Déu: “la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà infecunda”. És a dir, els designis divins sobre la humanitat acabaran succeïnt, malgrat les traves humanes de tota mena. El triomf, en definitiva, és dels qui creuen en silenci i es mantenen ferms en la confiança, esperant que els fruits arribaran quan sigui el moment oportú.

L’evangeli de sant Mateu presentava Jesús explicant la coneguda paràbola del sembrador. Es tracta d’una catequesi llarga i entenedora dels efectes de la llavor divina en la realitat dels humans: sigui quina sigui la nostra receptivitat personal, comunitària i social, sempre hi ha fruits. Aquest és el gran missatge de Jesús que corrobora les profecies d’Isaïes, el qual també afirmava que els designis divins de Déu sobre els destins de la humanitat són de benaurança i no de malaurança. Malgrat els nostres terrenys poc o gens receptius als seus designis, la paraula divina acaba fent forat i donant fruit: “cent, o seixanta, o trenta.” Davant un ésser humà que, ple de vanitat, es creu la mesura de totes les coses, les lectures d’avui ens posen a lloc. És cert que la receptivitat humana condiciona, i si volem, condiciona molt, però la darrera paraula la tindrà sempre Déu, reconduint-ho tot amb la tranquil·la discreció de la seva omnipotència i grandesa.

Paraules de pau (Diumenge 14)

“Adreçarà a tots els pobles paraules de pau.” La declaració divina per boca del profeta Zacaries, en la primera lectura, la podríem adjudicar també al papa Lleó, que ben sovint té a la boca un discurs pacificador. Tanmateix, la frase continuava dient: “el seu domini s'estendrà d'un mar a l'altre.” Això ja s’allunya del papa, que no gaudeix de cap domini més enllà dels estats pontificis que governa. Però sí que gaudeix d’una influència, la qual s’estén d’un mar a l’altre; no per mèrit propi, sinó com a gran portaveu eclesial. Però el profeta Zacaries no anunciava cap mediació humana sinó una mediació divina, a través d’un enviat messiànic ple d’autoritat i de poder celestial. Però simultàniament molt proper, benvolent, i de tarannà discret: “És bo i salvador, muntat humilment en un ase.” La primitiva tradició cristiana associà aquesta descripció profètica amb la figura de Jesús. La seva davallada per la muntanya de les Oliveres, muntat en un ase i aclamat com a Messies, esdevenia la materialització d’aquest text. Això succeïa, com expliquen els evangelis, pocs dies abans de la seva mort, també messiànica i anunciada pel profeta Isaïes en els càntics del servent sofrent de Iahvè.

Sant Pau escrivia als membres de la comunitat cristiana de Roma i afirmava que: “no viviu segons les mires de la carn sinó segons les de l'Esperit, perquè l'Esperit de Déu habita en vosaltres”. L’apòstol fa un discurs comparatiu que associava l’Esperit de Crist amb la vida, i les mires de la carn amb la mort. El missatge és clar i anava destinat als acabats de batejar per estimular la seva fe i la seva opció de vida. És cert que una cosa i l’altra estan barrejades en els creients, però com a batejats la balança es decanta inicialment a favor de l’Esperit de Crist. La nostra tasca creient és que es mantingui sempre decantada a favor d’ell.

L’evangeli de sant Mateu recollia una pregària personal de Jesús en veu alta. De fet, és una de les seves declaracions més conegudes junt amb l’ensenyament del Parenostre. Jesús manifestava la seva immensa proximitat amb el Pare i el seu rol de portaveu diví: “El Pare ho ha posat tot a les meves mans.” Però aquesta gran autoritat ell l'exercia no de superior a inferior, sinó de tu a tu, horitzontalment i des de l’empatia, que és quan les relacions són més còmodes i profitoses. Per això deia que en ell: “trobareu el repòs que tant desitjàveu.” Les relacions humanes tendeixen a cansar-nos, però la relació amb Jesús sempre ens donarà repòs. Només cal fomentar-la per comprovar-ho.