Avui és el dia en què ha obrat el Senyor (Dia de Pasqua 2026)

“Avui és el dia en què ha obrat el Senyor, alegrem-nos i celebrem-lo.” Ho proclamava la resposta del salm responsorial, el nº 117. La Litúrgia de les Hores l’utilitza els diumenges per cantar la resurrecció de Jesús, amb frases tan eloqüents com: “La dreta del Senyor fa proeses, la dreta del Senyor em glorifica”, que es pot posar en boca de Jesús Ressuscitat; o bé “La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l'edifici”, que es llegeix com el rebuig a Jesús com a Messies i la seva gloriosa resurrecció.

Prèviament, en els Fets dels Apòstols, sant Pere proclamava després d’evocar la vida i la mort de Jesús, que “Déu el ressuscità el tercer dia”. Així mateix, compartia l’encàrrec que els deixebles havien rebut de predicar que Jesús ressuscitat havia esdevingut el jutge escatològic de vius i de morts. Així ho corroboraven, segons Pere, tots els profetes d’Israel amb aquesta importantíssima particularitat messiànica: “tothom qui creu en ell rep el perdó dels pecats gràcies al seu nom.” Així de clar! Així de magnífic!

Sant Pau, escrivint als cristians de Corint, comentava la Pasqua de Jesús en referència al llevat durant els preparatius del sopar pasqual jueu: “celebrem Pasqua cada dia, no amb el llevat que érem abans, el llevat de la dolenteria i de la malícia, sinó amb pans sense fermentar, vivint amb sinceritat i veritat”. Encara avui, la celebració del sopar de Péssah implica la neteja prèvia de qualsevol element que contingui llevat antic, com a símbol de l’ego i els pecats a eliminar, i el pa àzim o sense llevat que es menja durant l’àpat pasqual i els set dies posteriors representen la humilitat i la puresa a preservar. L’apòstol demanava fer això no un cop a l’any sinó cada dia, gràcies a la Pasqua de Jesucrist.

L’evangeli de sant Joan explicava l’episodi de Maria Magdalena que trobà buit el sepulcre de Jesús i que corregué a anunciar-ho a Pere i al deixeble estimat. El desconcert inicial és complet, però l’evangeli explica que el deixeble estimat “veié i cregué”, és a dir, va ser capaç de veure més enllà d’un sepulcre buit, i captà que quelcom meravellós havia succeït. L’evangeli continuava dient: “Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts”. Aquest entendre dels deixebles no es refereix a una apreciació intel·lectual, sinó una constatació de fe, que els impulsà a anunciar per tot arreu que Jesús havia ressuscitat. Així mateix, en cada celebració anual de la Pasqua, els cristians estem convidats a renovar aquest “veure i creure” en Jesucrist, sentint-nos també impulsats a compartir aquesta bona nova amb tothom.

Serà posat molt amunt (Divendres Sant 2026)

“Mireu, el meu servent prosperarà, s'elevarà i serà posat molt amunt”. Eren paraules de Iahvè, expressades pel profeta Isaïes. Fan referència al Messies, a qui el profeta dedicava els diversos Càntics del servent de Iahvè. Les seves descripcions de sofriment expiatori i de confiança en Déu s’encarnaran a la perfecció en Jesús de Natzaret, a qui avui, crucificat, li podem aplicar la mateixa frase. Amb el “Mireu el meu servent” se’ns convida a contemplar-lo mort a la creu, però sense perdre la perspectiva que “prosperarà, s’elevarà i serà posat molt amunt,” que anuncia la seva futura resurrecció. També és adient la frase del salm responsorial posada en boca de Jesús: “Pare, confio el meu alè a les vostres mans” i que l’evangeli de sant Lluc i els Fets dels Apòstols posen als seus llavis abans d’expirar: “A les vostres mans encomano el meu esperit”.

La carta als Hebreus exhortava els destinataris a mantenir “ferma la fe que professem.” Ho feia explicant que Jesús “travessant els cels, ha entrat davant Déu”, és a dir, que ha ressuscitat i ha estat exalçat a la dreta del Pare. Aquest és l’argument principal per manifestar que els cristians no creiem en un home mort, sinó en Aquell que és viu i al costat de Déu, perquè és el Fill de Déu. Això són paraules majors que ens conviden a apropar-nos a ell des de la fe, a fi que, com resava la carta: “perquè es compadeixi de nosaltres, ens aculli i ens concedeixi, quan sigui l'hora, l'auxili que necessitem.”

Aquesta seria, de manera semblant, l’experiència de Jesús en la seva passió i mort, quan el Pare es compadia d’Ell i li concedia l’auxili després d’inclinar el cap i lliurar l’esperit, tot dient: “Tot s’ha acomplert”. Cert, tot s’acomplí a la terra i tot s’acomplí al cel amb la seva posterior resurrecció. Per arribar a una cosa, s'havia de passar per l'altra. Però abans de morir, l’evangeli joànic explicava, en exclusiva, el detall que després de la llançada del soldat “a l’instant en sortí sang i aigua. En dona testimoni el qui ho veié”. Es tracta d’una imatge més teològica que material, d’un testimoniatge més de fe que ocular. La sang i l’aigua expliquen el sentit de la mort de Jesús pels creients: la sang expressava el sentit expiatori que prenia la seva mort en creu; l’aigua feia referència a l’aigua baptismal que submergeix el creient en la mort salvadora de Jesucrist i el fa renéixer a una vida nova. És el que celebrarem demà a la Vetlla Pasqual.

Aquella mateixa nit (Dijous Sant 2026)

“Aquella mateixa nit han de menjar-ne la carn, rostida a la brasa, amb pans sense llevat i herbes amargues.” Aquesta era una de les indicacions del ritual de Pasqua que Déu havia prescrit a Israel i que recollia el llibre de l’Èxode. Tot havia de preparar-se amb cura, perquè la memòria de l’esdeveniment mereixia una celebració molt digna. De fet, la tradició jueva celebrava aquest ritual de Péssah la nit passada arreu del món. Fidel al seu calendari de fer coincidir la festa amb la primera lluna plena de primavera, complia la petició de Iahvè en la lectura: “Que totes les generacions el celebrin com una institució perpètua.” Des d’aleshores, Israel celebra aquesta festa com la commemoració del seu “pas” (que significa Pasqua) de l’esclavatge a l’alliberament, de tenir el faraó com a senyor a tenir Déu com a únic Senyor, de viure humiliats a viure amb el cap ben alt. Per aquestes raons, celebrar la Pasqua és més que fer memòria: és fer memorial, és a dir, actualitzar la festa llegint els esdeveniments presents amb aquest referent. Així els ho assenyalava també Iahvè: “Tingueu aquest dia com un memorial.”

Sant Pau escrivia a la comunitat de cristians de Corint, que eren majoritàriament no jueus i sense la mateixa tradició religiosa. L’apòstol comparteix la tradició novella del sopar del Senyor i que ell mateix havia rebut: “Aquesta tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres, ve del Senyor”. És colpidor que recordem aquest testimoni quan portem vint-i-un segles preservant aquesta tradició. Com passava amb la Pasqua jueva, no es tracta de fer memòria, sinó memorial, com el mateix Jesús proclamà: “Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això per celebrar el meu memorial”.

L’evangeli de sant Joan, com és tradicional el Dijous Sant, presentava l’episodi del rentament de peus, el preludi del Darrer sopar de Jesús amb els seus deixebles. “Eren ja les vigílies de la festa de la Pasqua”, explicava el relat, quan Jesús aprofitava el memorial de la Pasqua jueva per instituir un nou memorial. Però abans es dedicà a rentar els peus als seus deixebles, per demostrar “fins a quin punt els estimava.” També els donava un missatge posterior: “Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet.” El quart evangeli és l’únic evangeli que inclou l’escena del rentament de peus abans del sopar. La raó de l’evangelista seria perquè el memorial eucarístic dels altres evangelis anés acompanyat de l’estimació de Jesús pels seus deixebles, fins al punt de rentar-los els peus. De fet, nosaltres som capaços de qualsevol abnegació per les persones que estimem: fills, pares, parents, persones malaltes. Però no és tan fàcil transmetre aquesta estimació i voluntat de servei als no propers. Tanmateix, transmetre l’amor de Jesús ha estat el tresor intangible de l'Església, que els cristians conservem junt amb el tresor tangible del memorial del Senyor. Ambdues coses les preservem fins que ell vingui en la plenitud dels temps.  

Beneït el qui ve en nom del Senyor! (Diumenge de Rams 2026)

Beneït el qui ve en nom del Senyor!, era l’aclamació del poble mentre Jesús baixava la muntanya de les Oliveres. De fet, aquesta era l’aclamació popular del Messies d’Israel, que segons la tradició havia de fer el mateix recorregut triomfal. Però el que un dia és aclamació, pocs dies després serà el contrari. La lectura de la passió ho posava de manifest de manera dramàtica. Semblantment ens passa a nosaltres, que en un tres i no res passem de ser reconeguts i valorats, a ser arraconats i oblidats.

El profeta Isaïes cantava les dures vicissituds i la personalitat del servent de Iahvè, un Messies sofrent, que Jesús encarnarà a la perfecció segles després. El profeta posava en boca del servent aquestes declaracions de fortalesa interior: “No he amagat la cara davant d'ofenses i escopinades”. La raó d’aquesta capacitat de resistir l’expressa tot seguit: “El Senyor Déu m'ajuda: per això no em dono per vençut”. La fortalesa d’aquest personatge i del mateix Jesús prové d’una confiança en Déu total i sense escletxes. Una gran lliçó a seguir quan experimentem que tot ens cau al damunt.

Sant Pau, escrivia als cristians de la colònia romana de Filips, en plena Macedònia. Els descrivia l’itinerari messiànic de Jesús en forma d’himne litúrgic, segurament proclamat en les seves reunions de pregària: “Jesucrist, que era de condició divina... es va fer no-res... Havent-se fet semblant als homes... es feu obedient fins a acceptar la mort... Per això Déu l'ha exalçat.”. Vint-i-un segles després de la seva composició, els cristians continuem proclamant-lo en les nostres celebracions com a compendi expressiu de la nostra fe.

Enguany la litúrgia proposava la lectura de la passió de Jesucrist segons l’evangeli de sant Mateu, que sovint repeteix que tot succeeix perquè s’acompleixin les Escriptures, és a dir, segons els misteriosos designis divins. El relat començava amb l’episodi de la traïció de Judes, un deixeble, que per molt que ho sapiguem, no deixa de ser escandalós. S’acabava amb enterrament de Jesús en un sepulcre i la seva vigilància amb soldats, per evitar que passes “alguna cosa” amb el seu cos. Entremig una mort humiliant e indigna, un tots contra un, on els més propers, esporuguits, segueixen els esdeveniments a distància. Però amb l’enterrament de Jesús no s’acaba la història. L’evangeli continua narrant la seva resurrecció, per dir-nos que la darrera paraula sempre la diu Déu i no els humans. Ho celebrarem el proper diumenge de Pasqua, després de commemorar la passió i mort de Jesús durant el Tríduum.No deixem de participar!