Beneït el qui ve en nom del Senyor! (Diumenge de Rams 2026)

Beneït el qui ve en nom del Senyor!, era l’aclamació del poble mentre Jesús baixava la muntanya de les Oliveres. De fet, aquesta era l’aclamació popular del Messies d’Israel, que segons la tradició havia de fer el mateix recorregut triomfal. Però el que un dia és aclamació, pocs dies després serà el contrari. La lectura de la passió ho posava de manifest de manera dramàtica. Semblantment ens passa a nosaltres, que en un tres i no res passem de ser reconeguts i valorats, a ser arraconats i oblidats.

El profeta Isaïes cantava les dures vicissituds i la personalitat del servent de Iahvè, un Messies sofrent, que Jesús encarnarà a la perfecció segles després. El profeta posava en boca del servent aquestes declaracions de fortalesa interior: “No he amagat la cara davant d'ofenses i escopinades”. La raó d’aquesta capacitat de resistir l’expressa tot seguit: “El Senyor Déu m'ajuda: per això no em dono per vençut”. La fortalesa d’aquest personatge i del mateix Jesús prové d’una confiança en Déu total i sense escletxes. Una gran lliçó a seguir quan experimentem que tot ens cau al damunt.

Sant Pau, escrivia als cristians de la colònia romana de Filips, en plena Macedònia. Els descrivia l’itinerari messiànic de Jesús en forma d’himne litúrgic, segurament proclamat en les seves reunions de pregària: “Jesucrist, que era de condició divina... es va fer no-res... Havent-se fet semblant als homes... es feu obedient fins a acceptar la mort... Per això Déu l'ha exalçat.”. Vint-i-un segles després de la seva composició, els cristians continuem proclamant-lo en les nostres celebracions com a compendi expressiu de la nostra fe.

 Enguany la litúrgia proposava la lectura de la passió de Jesucrist segons l’evangeli de sant Mateu, que sovint repeteix que tot succeeix perquè s’acompleixin les Escriptures, és a dir, segons els misteriosos designis divins. El relat començava amb l’episodi de la traïció de Judes, un deixeble, que per molt que ho sapiguem, no deixa de ser escandalós. S’acabava amb enterrament de Jesús en un sepulcre i la seva vigilància amb soldats, per evitar que passes “alguna cosa” amb el seu cos. Entremig una mort humiliant e indigna, un tots contra un, on els més propers, esporuguits, segueixen els esdeveniments a distància. Però amb l’enterrament de Jesús no s’acaba la història. L’evangeli continua narrant la seva resurrecció, per dir-nos que la darrera paraula sempre la diu Déu i no els humans. Ho celebrarem el proper diumenge de Pasqua, després de commemorar la passió i mort de Jesús durant el Tríduum.No deixem de participar! 

RELACIONS TÒXIQUES

En les relacions humanes, hi ha unes a les que anomenem “relacions tòxiques”, que són difícils, complicades, tòxiques. No deixa de ser una cosa de vegades dura. La relació tòxica és com una boira que s’escampa i que fa que el cor de la persona humana estigui ressentit, fosc, tòxic.

En l’època de Jesús ens trobem que hi havia una relació tòxica molt forta entre els jueus i els samaritans. L’any 722 aC., els assiris deportaren la població que vivia al nord d’Israel i van fer portar tota una altra població que no era originàriament jueva. Això feia que entre els jueus, que es creien gent de sang pura, i els samaritans, que era gent deportada, hi hagués molt mala relació. Tant, que en època de Jesús els samaritans van agafar un sac, el van omplir d’ossos de morts, i pocs dies abans de la Pasqua van tirar tots els ossos dintre del temple, cosa que feia que el temple quedés impur i no es pogués celebrar la Pasqua. Aquell any no es va poder celebrar la Pasqua perquè al fer això van declarar impur el temple. O sigui, que la relació no era cap meravella, era una relació tòxica. L’evangeli de Joan diu que la relació entre samaritans i jueus no era fàcil, era tòxica. I això ens ho trobem en moltes relacions humanes. Hi ha moltes que són tòxiques, que posen etiquetes, que fan mal...

Fixeu-vos que Jesús el que fa és intentar guarir aquesta relació tòxica. Recordeu que un dels textos més coneguts de l’evangeli de sant Lluc és el del Bon Samarità. Per tant, Jesús diu que els samaritans no són tan dolents, sinó al revés. I veiem com Jesús demana aigua a una samaritana, a una dona samaritana. Jesús vol desfer això. Jesús ve per treure la toxicitat de les relacions humanes i fer-les transparents, respirables, que no siguin tòxiques, que sapiguem mirar als ulls de les persones, que sapiguem escoltar-les, que traiem el que és tòxic de les persones, que les sapiguem veure amb els ulls de la fe.

Veiem com Jesús fa una cosa impossible a la seva època. Aquest demanar a una dona i, samaritana. Jesús li demana aigua. És ell qui demana aigua. És Déu que ens demana. És Ell que vol treure la toxicitat de les nostres relacions.

L’aigua. Els israelites tenen set enmig del desert. Som nosaltres que tenim set enmig del nostre desert. Estem en unes relacions tòxiques, però també en unes relacions assedegades de proximitat, d’humanitat. Jesús té set, diu el text, i demana aigua. La samaritana té set. Jesús a la creu dirà: tinc set, sent gairebé la darrera paraula que diu. I, a l’evangeli de sant Joan dirà que del seu costat obert per la llançada, sortirà sang i aigua. Aquesta aigua que regenera, que surt del costat de Crist i dona vida.

Per això dirà Jesús: “El qui begui de l’aigua que tu li dones tornarà a tenir set, però el qui begui de l’aigua que jo li donaré mai més tindrà set i del seu interior brollaran fonts d’aigua viva que rajaran fins a la vida eterna”. Aquest text té una força especial quan el connectem amb la Carta als Romans. Fixeu-vos la força que té la frase. Diu sant Pau: “Quan nosaltres érem dolents, Déu va enviar el seu fill i morí per nosaltres”. Quan érem dolents, Ell donà la vida per nosaltres, no quan érem bons, no quan ens ho vam merèixer. Déu actua, no pels nostres mèrits, sinó que actua per la seva misericòrdia. Ell actua perquè estima, no perquè ens ho mereixem.

Podríem dir que Jesús ve a treure la toxicitat de la relació humana i el primer en que ho ha de treure és la seva relació amb Déu. Déu es mostra com aquell que estima però nosaltres no ho copsem. Déu és la font d’aigua viva que dona vida i crea en nosaltres una font que raja fins a la vida eterna.

Estem cridats, amb Jesús, a treure les toxines de les relacions humanes. Hi ha tantes, tantes, que els cristians tenim el gran treball de treure aquestes toxines, que les nostres relacions no siguin tòxiques sinó transparents, serenes. Que sapiguem escoltar, acollir, fer un món en el qual la font d’aigua viva brolli amb intensitat, amb plenitud, fins a la vida eterna. Hem d’acollir Déu amb tota la seva grandesa i amb un cor ben agraït perquè quan nosaltres érem pecadors, Ell ens ha donat la vida.

 Homilia Diumenge III de Quaresma

Fra Jacint Duran

Recobrareu la vida (Diumenge 5è Quaresma)

“Us infondré el meu esperit i recobrareu la vida”. Ho anunciava Iahvè, per boca dels profeta Ezequiel, als israelites que vivien deportats a Babilònia. Es tractava d’aixecar els ànims d’un poble desesperançat amb l’anunci d’un retorn imminent a Israel, a casa, per recuperar l’antiga vida perduda. Quan això succeeixi, com va ocórrer històricament, el poble reconeixerà que Déu compleix la seva paraula, no com fem els humans: “Llavors sabreu que jo, el Senyor, ho he anunciat i ho he complert”. La resposta del salm corroborava la incondicionalitat divina per Israel: “Són del Senyor l'amor fidel i la redempció generosa.”

Sant Pau escrivia a la comunitat cristiana aplegada a Roma que l’Esperit diví sosté i guia qui es deixa portar per ell. L’apòstol recordava que, com a creients, havien de viure segons aquest esperit i no segons les mires naturals: “vosaltres no viviu segons les mires naturals sinó segons les de l'esperit, perquè l'Esperit de Déu habita en vosaltres.” Aquest do de l’Esperit rebut en virtut del baptisme, ens associa a la mort i resurrecció de Jesús i ens garanteix la proximitat divina, fins i tot en el moment de la mort, com afirmava Pau: “aquell que va ressuscitar el Crist d'entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals.” Això són paraules majors!

L’evangeli de Joan presentava l’episodi de la resurrecció de Llàtzer. La tradició oriental anomena “diumenge de Llàtzer” aquest darrer diumenge de Quaresma, que enllaça amb el diumenge de Rams i la Setmana Santa. L’evangeli continuava el tema de recobrar la vida de la primera lectura i de la resurrecció de la segona. Ho concretava amb Llàtzer, l’amic íntim de Jesús, però l’evangeli no s’oblidava d’anomenar les seves germanes: Maria, que dies després ungirà Jesús amb perfum de nard preuadíssim, preveient la seva mort; Marta, que proclamava una solemne confessió de fe:  “Jo crec que vós sou el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món”. Jesús corroborarà aquesta declaració quan ressusciti Llàtzer, mostrant amb aquest gest que és el Messies de Déu, capaç de capgirar el que sembla impossible de capgirar, com és la mort. De fet, Jesús ho havia proclamat abans i havia provocat la confessió de fe de Marta: “Jo soc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més.” Aquesta declaració toca el nucli de la nostra fe, que a partir de diumenge de Rams compartirem de manera intensa seguint el misteri de la passió, mort i resurrecció de Jesús.

Déu veu el fons del cor (Diumenge 4rt Quaresma)

“Allò que l'home veu no és allò que val; l'home veu només l'aspecte exterior, però Déu veu el fons del cor”. Així de clar parlava Iahvè a Samuel, quan l’enviava al clan de Jesè, a Betlem, a triar i ungir un dels seus fills com a rei de Judà. La tria divina no es decantà pel primogènit, l’hereu diríem els catalans, sinó pel més petit, que era David. Iahvè alterava la lògica social i es fixava en el fons del cor del jove, que en el seu cas anava acompanyat de bona presència exterior. El missatge teològic del relat és clar: Déu obra a través dels seus mitjancers com Samuel i escull els portaveus del poble segons el seu voler i no segons la lògica humana. El missatge moral també és clar: darrere de persones insignificants a primera vista s’hi amaga un gran cor.

La carta als cristians d’Èfes exhortava la comunitat a viure responsablement la “il·luminació” que havien rebut pel baptisme (de fet, el cristianisme primitiu anomenava al baptisme la Il·luminació). Per això proclamava: “en altre temps vosaltres éreu foscor, però ara que esteu en el Senyor, sou llum. Viviu com els qui són de la llum”. La llum de la fe concedeix als creients una mirada diferent a les coses, als esdeveniments i a les persones, una mirada que no és superficial sinó que “veu més enllà”. Una mirada que, com a batejats i il·luminats, ens obliga a donar fruits “de bondat, de justícia i de veritat”, com deia la carta.

L’evangeli de Joan, ple de simbolisme, explicava el llarg episodi de la guarició del cec de naixement. El cec i Jesús són els protagonistes principals, acompanyats a segon pla pels deixebles, els fariseus i els pares del cec. L’episodi està marcat pel pas simbòlic de la foscor a la llum, de la ceguesa física a la visió espiritual, que culmina amb la confessió de fe del cec guarit: “Hi crec, Senyor”. De fet, el simbolisme de la llum es presentava associat amb la fe en Jesús: creure en ell il·lumina la vida, mentre que no creure l’enfosqueix, seria la conclusió de l’evangeli. D’una manera popular també ho expressa la dita: “No hi ha pitjor cec que el qui no vol veure”: el cec volia veure i acaba creient en Jesús; els fariseus no volen veure més enllà i acaben sense creure. Nosaltres som un entremig dels dos: amb desitjos de veure Jesús, però també amb esquemes tancats que ens allunyen d’ell. Però Jesús ho proclamava ben clar en el relat: “Mentre soc en el món soc la llum del món”. Aprofitem-ho i no badem.