A la presència del Senyor (Diumenge 19)

“Surt fora i estigue't a la muntanya, a la presència del Senyor que ara mateix passarà.” Així parlava Iahvè a Elies a l’Horeb, la muntanya de Déu, on s’havia revelat anteriorment a Moisès i a tot Israel. Si aleshores ho va fer amb tota solemnitat, amb Elies ho farà a través del so d’un aire suau. Una expressió difícil de traduir que l’original hebreu explica com una veu silenciosa i tènue. Elies capta aquesta discreció divina i es cobreix la cara amb el mantell com a gest reverencial. Aquest fragment del llibre dels Reis és una gran catequesi bíblica sobre la revelació divina als humans: primer, cal cercar llocs escollits o apropiats; i segon, estar més atents als silencis que als sorolls.  

Sant Pau escrivia als cristians de Roma amb qui compartia el dolor interior que el llinatge jueu al qual pertanyia no acceptés la grandesa de Jesús. Tanmateix, l’apòstol proclamava la proximitat històrica d’Israel amb Iahvè: “és d'ells la gràcia de fills, la glòria de la presència de Déu, les aliances, la Llei, el culte i les promeses; són d'ells també els patriarques.” Per últim, afegia que d’ells havia sortit el Crist, subratllant que: “és Déu per damunt de tot”. És cert que el judaisme té l’assignatura pendent d’encaixar adequadament Jesús en la seva tradició, però la tradició cristiana també té l’assignatura pendent de cercar canals de diàleg interreligiós fructífer, que esborri l’antisemitisme acusador que ha propagat durant tants i tants segles.

L’evangeli de sant Mateu situava Jesús navegant per les ribes del llac de Genesaret. De fet, són els deixebles els qui naveguen pel llac i ho fan de nit i amb el vent en contra: es tracta d’una imatge al·legòrica i actual de la barca eclesial, que navega amb dificultat a causa de la foscor i dels vents en contra. Però l’evangeli explicava que “Jesús hi anà caminant sobre l'aigua”, també una al·legoria escènica que manifesta el seu domini sobre foscors i aigües encrespades, un domini que només ell gaudeix. Així ho verifica l’apòstol Pere, que li manca confiança per sostenir-se com ho fa Jesús, i acaba enfonsant-se a causa de la seva inconsciència, com també ens passa a nosaltres quan volem fer més del que podem. Tanmateix, l’escena final ho posava tot a lloc: “quan hagueren pujat a la barca, el vent amainà.” La presència de Jesús enmig de foscors i de vents en contra, ja siguin personals, familiars i eclesials, aconsegueix que tornem a la calma.

Els assedegats, veniu a l'aigua (Diumenge 18)

“Oh tots els assedegats, veniu a l'aigua.” Ho anunciava Iahvè, per boca del profeta Isaïes, al poble d’Israel. Amb la provisió d’aigua, Iahvè afegia la provisió de llet i de vi, sense pagar res. També podia haver afegit: “Ho tots els acalorats veniu al meu refugi climàtic.” Creients i no creients hi aniríem ben decidits. De fet, els anuncis divins a Israel tenen un denominador comú: “Pactaré amb vosaltres una aliança eterna.” Pactar una aliança eterna segella el compromís diví de tenir cura incondicional d’Israel. Així mateix, el poble confiarà incondicionalment en la cura divina, passi el que passi, faci la calor que faci. Perquè Iahvè acabarà proveint, sempre a la seva manera, no pas a la nostra. La proximitat divina amb Israel la manifestava el salmista amb convicció: “El Senyor és a prop dels qui l'invoquen, dels qui l'invoquen amb sinceritat.”

Sant Pau, en la seva carta als cristians aplegats a Roma, escriu una de les seves declaracions més inspirades i convençudes. Ho fa amb una pregunta: “Qui serà capaç d'allunyar-nos del Crist, que tant ens estima?” Després d’enumerar un seguit d’obstacles contundents, l’apòstol declara: “res de l'univers creat no serà capaç d'allunyar-nos de Déu que, en Jesucrist, el nostre Senyor, ha demostrat com ens estima.” Aquest fragment de sant Pau era un estímul evident pels cristians d’aquelles primeres fornades, que vivien de manera martirial la seva fe. També ho és per a tants cristians i cristianes actuals, que viuen sota l’amenaça de persecució i de mort. També ha de ser un estímul per a nosaltres, que la vivim pacíficament, perquè no sigui una fe de cotó fluix, sinó arrelada i patida en la nostra quotidianitat.

L’evangeli de sant Mateu no presentava Jesús explicant paràboles com els darrers diumenges, sinó l'episodi de la multiplicació de pans i peixos. El miracle té una prèvia important, quan Jesús “veié una gran gentada, se'n compadí i curava els seus malalts.” Jesús posant en pràctica la seva compassió que concreta en la guarició de malalts. A continuació, obra el miracle, materialitzant les promeses divines a Israel que el profeta Isaïes havia anunciat. De fet, l’episodi de la multiplicació presenta detalls messiànics, on Jesús actuava com a Messies d’Israel, la mà directa de Déu a la terra. Jesús concretava l’aliança eterna anunciada per Isaïes i destinada a tot el poble. Així ho corroborava l’evangeli: “Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves plens de les sobres.” La provisió divina dona per a tothom i encara en sobra. Un gran missatge!

Què vols que et doni (Diumenge 17)

“Digue'm què vols que et doni.” Aquesta era la pregunta que Iahvè feia a Salomó, rei d’Israel. Imaginem-nos que la pregunta ens l’adrecés a nosaltres. Possiblement demanaríem segons el nostre moment vital: si som ancians, demanaríem una bona mort; si som grans, salut per resistir; si som adults, feina estable per criar els fills; si som joves, una bona parella i una bona feina. El rei Salomó va fer gala del seu seny en la petició. Demanà de saber escoltar, perquè volia ser un rei just que sabés destriar el bé del mal. Magnífica petició, que ens podem fer nostre per fonamentar adequadament de tot el que fem a la vida.

Sant Pau escrivia als cristians de Roma i afirmava això: “Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen.” L’apòstol exhortava els adults acabats de batejar que estimar Déu era una font de tot bé. Afegia que tot cristià és un projecte diví a la terra, com ho fou Jesucrist; i que la nostra existència és a les mans de Déu des del principi fins a la seva fi gràcies a Jesucrist: “Ell, que els havia destinat, els crida, els fa justos i els glorifica.”

L’evangeli de sant Mateu continuava un diumenge més amb els capítols destinats a les paràboles sobre el Regne del cel. La primera el comparava amb un tresor amagat que trobem al camp, que mereix vendre-ho tot per comprar el lloc on és aquest tresor per gaudir-lo. La segona comparava el Regne del cel amb una perla fina de molt preu, que val la pena adquirir venent tot el que es posseeix. El comú denominador de les dues paràboles és apostar amb joia i convicció pel Regne del cel, que valorem més que totes les nostres possessions. La tercera paràbola presentava un missatge diferent, que el comparava amb unes grans xarxes que arrepleguen bo i dolent. Aquesta és la realitat terrenal del Regne del cel, on estem barrejats uns i altres, on nosaltres mateixos som bons o dolents segons el dia o la circumstància. Però a la fi hi haurà la tria, explicava Jesús: “Igualment passarà a la fi del món: Sortiran els àngels, destriaran els dolents d'entre els justos...” L’amenaça del forn encès als dolents l’hem de prendre com una exhortació a viure la nostra vida de manera responsable, més que com un anunci determinista de càstig diví. Formar part del Regne del cel és, certament, un regal diví, però que exigeix assumir les seves lleis, com proclamava el salmista: “M'estimo els preceptes, i m'aparto dels camins enganyosos.”

Sou moderat en les sentències (Diumenge 16)

“Sou moderat en les sentències i ens governeu amb tota consideració.” Amb aquesta i altres referencies, el llibre de la Saviesa evocava la rectitud i la sensibilitat divina pels humans. Escollim aquesta frase per les respostes tan oposades a la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre l’aplicació de la llei d’amnistia a casa nostra. La moderació i la consideració reflecteixen la justícia divina i el seu govern eficaç sobre els humans. L’ús de la força només té lloc amb els presumptuosos i els arrogants: ho explicava la lectura, per neutralitzar els abusos de confiança. La justícia humana, en canvi, es mou com pot enmig d’aquestes consideracions. El salm responsorial reblava el clau a les consideracions del llibre de la Saviesa i proclamava la immensa misericòrdia divina: “Vós, Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l'amor.”

Sant Pau, quan escrivia als cristians de Roma, es deixava portar per la intuïció en referència a la companyia de l’Esperit Sant en els creients batejats. La definia com un gemec interior, que recondueix vers Déu tots els anhels humans. L’apòstol diu que “ell intercedeix a favor del poble sant tal com Déu ho vol”. L’Esperit diví posa ordre, posa mots, posa desig a les nostres vivències de fe, que no sempre estan ordenades, no sempre són clares, no sempre tenen l’empenta necessària.

L’evangeli de sant Mateu presentava una nova paràbola de Jesús explicada a la gent. Avui se’ns parlava d’un altre sembrador de bona llavor de blat, alterada pel jull sembrat per l’enemic. Jesús explica que la paràbola reflecteix com el Regne del cel creix entre els humans: malgrat l’amenaça del jull aquest no ofegarà la bona llavor: “Deixeu que creixin junts fins a l'hora de la sega i llavors diré als segadors: colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; després colliu el blat i porteu-lo al meu graner.” La confiança que el Regne de Déu creixerà malgrat les dificultats, ens ha de fer perdre la por al jull interior i exterior amenaçador i destructor. Però Jesús explicava més paràboles en al·lusió al Regne del cel: la del gra de mostassa insignificant, que creix de manera increïble; la del llevat silenciós que fa créixer tota la massa. En definitiva, el Regne del cel que Jesús predicava i testimoniava, no té aturada malgrat els seus efectes no siguin visibles a bell ull. Els sovintejats comentaris fatalistes sobre la nefasta situació social i mundial, no haurien de sortir de la boca d’un creient, perquè confia que el Regne del cel acabarà guanyant la partida.

Els sofriments del món present no són res (Diumenge 15)

“Els sofriments del món present no són res comparats amb la felicitat de la glòria que més tard s'ha de revelar en nosaltres.” Amb aquesta convicció escrivia sant Pau als cristians de Roma, convençut de la felicitat reservada als qui perseveren en les dificultats de tota mena. L’apòstol expressava amb una gran sensibilitat i una inspirada intuïció el destí final dels humans. Ho feia enllaçant el món present, amarat de gemecs i dolors, que llegia com a necessaris per arribar al part d’una vida nova i plena de Déu. Sant Pau exhortava a perseverar en la fe, bo i esperant “l'hora que serem plenament fills, quan el nostre cos serà redimit”.

El profeta Isaïes, en la primera lectura, feia unes declaracions semblants en nom de Déu: “la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà infecunda”. És a dir, els designis divins sobre la humanitat acabaran succeïnt, malgrat les traves humanes de tota mena. El triomf, en definitiva, és dels qui creuen en silenci i es mantenen ferms en la confiança, esperant que els fruits arribaran quan sigui el moment oportú.

L’evangeli de sant Mateu presentava Jesús explicant la coneguda paràbola del sembrador. Es tracta d’una catequesi llarga i entenedora dels efectes de la llavor divina en la realitat dels humans: sigui quina sigui la nostra receptivitat personal, comunitària i social, sempre hi ha fruits. Aquest és el gran missatge de Jesús que corrobora les profecies d’Isaïes, el qual també afirmava que els designis divins de Déu sobre els destins de la humanitat són de benaurança i no de malaurança. Malgrat els nostres terrenys poc o gens receptius als seus designis, la paraula divina acaba fent forat i donant fruit: “cent, o seixanta, o trenta.” Davant un ésser humà que, ple de vanitat, es creu la mesura de totes les coses, les lectures d’avui ens posen a lloc. És cert que la receptivitat humana condiciona, i si volem, condiciona molt, però la darrera paraula la tindrà sempre Déu, reconduint-ho tot amb la tranquil·la discreció de la seva omnipotència i grandesa.