Els sofriments del món present no són res (Diumenge 15)

“Els sofriments del món present no són res comparats amb la felicitat de la glòria que més tard s'ha de revelar en nosaltres.” Amb aquesta convicció escrivia sant Pau als cristians de Roma, convençut de la felicitat reservada als qui perseveren en les dificultats de tota mena. L’apòstol expressava amb una gran sensibilitat i una inspirada intuïció el destí final dels humans. Ho feia enllaçant el món present, amarat de gemecs i dolors, que llegia com a necessaris per arribar al part d’una vida nova i plena de Déu. Sant Pau exhortava a perseverar en la fe, bo i esperant “l'hora que serem plenament fills, quan el nostre cos serà redimit”.

El profeta Isaïes, en la primera lectura, feia unes declaracions semblants en nom de Déu: “la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà infecunda”. És a dir, els designis divins sobre la humanitat acabaran succeïnt, malgrat les traves humanes de tota mena. El triomf, en definitiva, és dels qui creuen en silenci i es mantenen ferms en la confiança, esperant que els fruits arribaran quan sigui el moment oportú.

L’evangeli de sant Mateu presentava Jesús explicant la coneguda paràbola del sembrador. Es tracta d’una catequesi llarga i entenedora dels efectes de la llavor divina en la realitat dels humans: sigui quina sigui la nostra receptivitat personal, comunitària i social, sempre hi ha fruits. Aquest és el gran missatge de Jesús que corrobora les profecies d’Isaïes, el qual també afirmava que els designis divins de Déu sobre els destins de la humanitat són de benaurança i no de malaurança. Malgrat els nostres terrenys poc o gens receptius als seus designis, la paraula divina acaba fent forat i donant fruit: “cent, o seixanta, o trenta.” Davant un ésser humà que, ple de vanitat, es creu la mesura de totes les coses, les lectures d’avui ens posen a lloc. És cert que la receptivitat humana condiciona, i si volem, condiciona molt, però la darrera paraula la tindrà sempre Déu, reconduint-ho tot amb la tranquil·la discreció de la seva omnipotència i grandesa.

Paraules de pau (Diumenge 14)

“Adreçarà a tots els pobles paraules de pau.” La declaració divina per boca del profeta Zacaries, en la primera lectura, la podríem adjudicar també al papa Lleó, que ben sovint té a la boca un discurs pacificador. Tanmateix, la frase continuava dient: “el seu domini s'estendrà d'un mar a l'altre.” Això ja s’allunya del papa, que no gaudeix de cap domini més enllà dels estats pontificis que governa. Però sí que gaudeix d’una influència, la qual s’estén d’un mar a l’altre; no per mèrit propi, sinó com a gran portaveu eclesial. Però el profeta Zacaries no anunciava cap mediació humana sinó una mediació divina, a través d’un enviat messiànic ple d’autoritat i de poder celestial. Però simultàniament molt proper, benvolent, i de tarannà discret: “És bo i salvador, muntat humilment en un ase.” La primitiva tradició cristiana associà aquesta descripció profètica amb la figura de Jesús. La seva davallada per la muntanya de les Oliveres, muntat en un ase i aclamat com a Messies, esdevenia la materialització d’aquest text. Això succeïa, com expliquen els evangelis, pocs dies abans de la seva mort, també messiànica i anunciada pel profeta Isaïes en els càntics del servent sofrent de Iahvè.

Sant Pau escrivia als membres de la comunitat cristiana de Roma i afirmava que: “no viviu segons les mires de la carn sinó segons les de l'Esperit, perquè l'Esperit de Déu habita en vosaltres”. L’apòstol fa un discurs comparatiu que associava l’Esperit de Crist amb la vida, i les mires de la carn amb la mort. El missatge és clar i anava destinat als acabats de batejar per estimular la seva fe i la seva opció de vida. És cert que una cosa i l’altra estan barrejades en els creients, però com a batejats la balança es decanta inicialment a favor de l’Esperit de Crist. La nostra tasca creient és que es mantingui sempre decantada a favor d’ell.

L’evangeli de sant Mateu recollia una pregària personal de Jesús en veu alta. De fet, és una de les seves declaracions més conegudes junt amb l’ensenyament del Parenostre. Jesús manifestava la seva immensa proximitat amb el Pare i el seu rol de portaveu diví: “El Pare ho ha posat tot a les meves mans.” Però aquesta gran autoritat ell l'exercia no de superior a inferior, sinó de tu a tu, horitzontalment i des de l’empatia, que és quan les relacions són més còmodes i profitoses. Per això deia que en ell: “trobareu el repòs que tant desitjàveu.” Les relacions humanes tendeixen a cansar-nos, però la relació amb Jesús sempre ens donarà repòs. Només cal fomentar-la per comprovar-ho.

Amanyagaràs un fill (Diumenge 13)

“L'any que ve, per aquest temps, amanyagaràs un fill.” Aquest era l’anunci del profeta Eliseu, en la primera lectura, a aquella dona benestant per la seva consideració vers ell. La sensibilitat d’aquella dona a reconèixer en Eliseu un home de Déu i tractar-lo amb respecte i reverència, tenen aquesta recompensa impensada: omplir el buit matrimonial de manca de descendència amb l’engendrament d’un fill. La frase del salm: “Senyor, cantaré tota la vida els vostres favors” la podríem posar també en boca d’aquella dona, com una evidència de la dita popular: “Tal faràs, tal trobaràs.”

Sant Pau, insistia als cristians de Roma sobre la rellevància del baptisme i explicava les seves conseqüències benèfiques. Una, en la nostra vida mortal: “que emprenguem una nova vida”. L’altra, després de la mort: “creiem que viurem amb ell.” El baptisme que vam rebre de petits ens obria les portes a una vida terrenal amb sentit i ens obrirà les portes, així ho creiem, a una vida celestial plena. La raó és que el pecat, si no el deixem actuar, no malmetrà la nostra vida. Així ho declarava l’apòstol: “Penseu que sou morts pel que fa al pecat, però viviu per a Déu en Jesucrist.” El missatge és clar: viure amb dignitat el nostre baptisme cristià.

L’evangeli de sant Mateu exposava un discurs de Jesús als seus apòstols ple d’exigències. La primera és que per anar amb ell cal estimar-lo més que als pares i als fills. Jesús no diu en cap moment que no estimem els pares i els fills, sinó que el posem a ell com a primer referent. Això ens ajudarà a estimar pares i fills i altres coses amb més sentit i amb més generositat. També els deia: “Qui no pren la seva creu i m'acompanya, no és bo per venir amb mi.” Es tracta d’assumir la realitat que ens envolta i integrar-la en el seguiment de Jesús, perquè no hi ha moments ideals en la nostra vida, i si hi són, són sempre efímers. Seguir Jesús és una opció a les verdes i a les madures, no un ara sí, ara no. Finalment, Jesús parlava de recompenses als qui tracten amb respecte i reverència els portaveus de Déu, com el cas de la dona benestant a Eliseu. Imaginem, doncs, la recompensa que tindrem per la gran acollida que hem prodigat al papa Lleó a casa nostra. Però Jesús afegia que també hi haurà recompensa quan siguem sensibles “a un d’aquests petits, només perquè és el meu deixeble.” Aquí, les recompenses són més difícils d’obtenir perquè ens costa més fes cas i atendre els petits.