dissabte, 8 de maig de 2021

Evitar prostracions per viure l’amor fratern (Pasqua 6. Diumenge)

“Posa’t dret, que jo soc home igual que tu”, és la sàvia resposta que l’apòstol Pere dona al centurió Corneli, que l’esperava freturós i es prosternà davant seu. A continuació, Pere, admirat de la conversió d’un gentil, declara amb solemnitat: “Déu no fa diferències a favor d’uns o d’altres. Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui”. Aquesta proclama de l’apòstol estava precedida pel gest de refusar la prostració de Corneli. La praxi i el discurs coincidien. Si Déu no fa diferències, tampoc les hem de fer nosaltres: tots drets, al mateix nivell, amb els mateixos drets, amb les mateixes obligacions. El bateig de Corneli i la seva família marcava un punt d’inflexió en aquell cristianisme naixent, que obria les seves portes als qui no eren jueus i els incorporava de tu a tu en el seguiment de Jesucrist. Els Fets dels Apòstols ho narren de manera solemne, però les cartes de sant Pau testimonien les naturals dificultats d’aquest encaix en les comunitats que naixien i creixien a redós de la Mediterrània.

De fet, aquesta és la clau de volta de l’experiència cristiana: una vida comunitària que malda per evitar les diferències i les prostracions. Això facilita la convivència i desvetlla l’estimació dels altres membres de la comunitat, amb qui compartim l’amor a Déu. Ens ho recordava la primera carta de sant Joan: “Hem d’estimar-nos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu”. Si l’amor de Déu és concreta en Jesucrist, el nostre amor a Déu s’ha de concretar en l’amor als germans. Si Déu estima els germans de la comunitat, jo he de procurar de fer el mateix, sense demanar prostracions, sense organitzar estatus, sense promoure divisions, com tant ens agrada de fer.

Jesús repeteix el mateix en l’evangeli, declarant el tarannà del seu amor: “Jo us estimo tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tinc”. Es tracta d’entrar en aquesta roda amorosa, sense ser-ne dignes i participant-hi amb humilitat i agraïment. Aleshores, sentirem pròxims els qui, com nosaltres, comparteixen aquesta roda. Aleshores, pren sentit el manament de Jesús: "que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat”, la frase més coneguda de l’evangeli, que resumeix la utopia que Ell ens proposa. Una utopia que comença per evitar que els altres ens facin prostracions de tota mena, que és el nostre pecat original.

dijous, 6 de maig de 2021

FONT, HOSPITAL, BANQUET

 

Hi ha un sant franciscà que ha marcat una gran empremta en la història de l'Església i del món: sant Joan XXIII, el papa bo, el qui va convocar i va començar el Concili Vaticà II. En un dels seus escrits deia que l'Església havia de ser com una font que raja sempre al bell mig de la plaça del poble. S'imaginava l'Església com una font on tothom podia beure i saciar la seva set. Enmig del poble, una font, que remoreja, que crida, que sacia.

El papa Francesc també ha fet una comparació amb l'Església, però no l'ha comparat amb una font que raja al bell mig de la plaça, sinó amb un hospital de campanya, on els ferits, siguin d'on siguin, són guarits, acollits, escoltats. Certament que la visió de l'Església continua sent una visió bella, bonica, però les imatges que la representen, la de Joan XXIII és contrastant amb la del papa Francesc. Era  una època més optimista quan escriu Joan XXIII: el món és un poble i l'Església, una font. En canvi, Francesc quan parla de l'Església la veu com un hospital enmig d'una guerra. El matís és important.

I quan preguntem a Jesús, Ell ho veu com un convit en què tothom hi és convidat, bons i dolents. El convit està tot preparat: "Veniu a la festa". Ell veu aquesta comunitat creient com una festa, com un lloc de celebració. "Veniu, tot és a punt, veniu a la festa". Així ho veu Jesús.

Però també podríem dir que Jesús veu aquesta Església, aquesta comunitat cristiana, també la veu com una font, com Joan XXIII, una font que raja, i no simplement raja aigua sinó que raja vi: com diu Isaïes: "En aquesta muntanya, el Senyor de l'univers oferirà a tots els pobles un banquet de plats gustosos i de vins selectes", on tothom quedarà saciat. És una font, però més que una font. Sacia, omple.

Però podríem dir que la veu també com un hospital. Diu el profeta: "Ell eixugarà les llàgrimes de tots els homes". Més encara, "engolirà la mort". Crist Ressuscitat és vist com la gran font i la gran festa que aglutina.

I això no ho faran les persones, ho farà Ell mateix. El salm ho diu d'una manera molt bonica: "Vós pareu taula davant meu i ompliu a vessar la meva copa". Jesús ho dirà en un altre l'Evangeli també: "En aquell temps, quan vindrà el nuvi i us trobarà vetllant, us farà seure i us servirà un a un".

Antigament, sembla ser, que quan es feia una festa solemne d'algú que tenia molts calers, i més la festa com la que Jesús ens parla del casament del rei, no simplement feia el banquet sinó que a l'entrada de la sala del banquet hi havia els vestits de festa. Per tant, tothom abans d'entrar a la festa es revestia del vestit que l'amfitrió li regalava. Era l'amfitrió el qui donava el vestit. Per tant, el que el rei retreu a aquell que anava sense el vestit de festa no és que no hagués portat el vestit, sinó que no se l'havia posat. És el retret que ens podria fer a nosaltres, que hem estat convidats, hem vingut fins i tot a la festa però, com deia Nietzsche dels cristians, no fem cara de ressuscitats sinó de desenterrats, que és diferent.

Per tant, el que cal és revestir-se, com dirà sant Pau: "Revestiu-vos de Crist" , "revestiu-vos dels sentiments de Crist". Ens crida a aquesta festa, a una experiència de Crist, real i concreta. Ell mateix, a mi, pel qual Ell ha mort, vol eixugar-me les llàgrimes. Ell mateix, a mi, em vol saciar. Ell mateix, a mi, em crida a una festa íntima, profunda, en la qual jo estic i sento com Crist mateix truca a les meves portes. L'experiència de Crist l'he de tenir jo, personalment. Aquesta experiència ningú no la pot fer per mi, he de deixar que Crist em revesteixi. He de deixar que eixugui els meus ulls, que engoleixi les meves morts, que m'ompli de festa. I així, en la mesura que jo El deixi fer, quan deixi de girar els ulls sobre mi, que allà, en mi, hi ha el cruixir de dents perquè és l'infern –jo soc l'infern per a mi mateix–, quan giro els ulls cap a Crist, que és la font d'aigua viva, llavors jo també ho seré per als altres. I en la mesura que soc i deixo que s'actuï en mi, jo esdevindré una font enmig del poble, una font amb els altres cristians, i deixaré que la veu de Crist soni com una veu profunda que dirà: "Qui tingui set que vingui a mi i begui, i del seu interior brollaran fonts d'aigua viva". Que jo també esdevingui un hospital en el qual guareixi les ferides de les quals jo he estat ferit. Com diu sant Pau: "Crist em consola perquè jo pugui ser també consol per als meus germans".

 

 Homilia Diumenge XXVIII del temps ordinari
Fra Jacint Duran
11 d'octubre de 2020

 

 

dimarts, 4 de maig de 2021

Joioses llàgrimes

De petit no recordo veure mai a la meva mare plorar. Ni a la meva mare, ni al meu pare, ni als meus avis. A casa no es plorava. Només ho feien els nens. Plorar era cosa dels nens. A casa meva, quan un arribava a adult, no es plorava. Passaven les coses, feies cara més o menys seriosa, de gravetat, però no es plorava.

De fet plorar és una cosa ben estranya, que surti aigua dels ulls... ho trobava molt estrany. Les llàgrimes són una cosa curiosíssima, i d'una gran bellesa. Que caigui aigua dels ulls, les llàgrimes... A mi m'emocionava. Però a casa meva no s'utilitzaven.

Als divuit anys vaig fer-me frare, i allà vaig començar a familiaritzar-me més amb les llàgrimes, no perquè els frares ploressin molt..., però ploraven. No solament els frares, també la comunitat cristiana que hi havia entorn dels frares, ploraven de tristesa, per una pèrdua, ploraven d'alegria, de ràbia... ploraven. Això em va acostumar a les llàgrimes, que les veia sempre lluny. Jo no plorava,  però les vaig assumir més fàcilment.

Però hi havia unes llàgrimes misterioses que no eren les de riure o plorar. No. Hi havia unes llàgrimes especials. I, si la memòria no em falla, la primera vegada que les vaig veure, aquestes llàgrimes, va ser aquí, en aquest convent, a la biblioteca. Hi havia una reunió de frares, no sé si era un Capítol. Estaven parlant de la Paraula de Déu i de diferents coses relacionades. I, en un moment determinat, un dels frares es va posar a parlar, a parlar de la seva experiència de Déu, i no va poder contenir-se. Va començar a plorar, a llàgrima viva. Jo no ho entenia. M'hi sentia identificat, però aquelles llàgrimes no expressaven ni tristesa, ni alegria, ni seriositat... expressaven una experiència profundíssima, les llàgrimes de la fe, que remouen per dintre el que surt.

A mi encara em costa plorar, però aquestes llàgrimes em surten amb molta facilitat, us ho he de confessar.  A Cafarnaum, als camins de Galilea, quan vaig anar a aquella casa on Jesús havia estat, i gairebé no la podia veure de les llàgrimes que vessava. Quan vaig entrar al sant Sepulcre, al costat del lloc on Jesús va morir... No podia parar. I no és la primera vegada, no simplement a mi. Si ho recordeu, una vegada fra Jesús, que estava fent la predicació del Via Crucis, es va interrompre plorant d'emoció. L'emoció aquesta és única, és l'emoció que t'agafa tot. No pots aturar-ho. Ets tu, en la part més profunda que s'expressa. Les llàgrimes és l'únic que t'expressa. Per això la tradició cristiana ha donat tanta importància a les llàgrimes. Quan un s'apropa a una situació que recorda (que porta al cor...)  a l'evangeli, quan el que veus està  està coincidint amb el que Jesús va fer, és molt difícil aturar, impossible. No crec que s'hagi d'aturar.

Una de les pintures més antigues de Sant Francesc que tenim, segurament que va ser feta en vida, el posen plorant, amb un mocador, eixugant-se les llàgrimes. I tota la tradició ho posa en relació amb un fet de la vida de sant Francesc, en què estava plorant i li pregunten: "Per què plores?" I va dir: Perquè l'Amor no és estimat. A sant Francesc li sortia de dintre, profundament, tot el que feia referència a Jesús. Agafava dos bastons i feia com si fos un violí, i es posava al mig del bosc cantant, perquè no podia contenir-se. Hi ha una incontinència quan un toca allò de més a prop que s'assembla a Jesús de Natzaret. O , com diuen les Floretes i altres fonts antigues,  ploren els germans, quan es retroben, a la petita capella de la Porciúncula. S'abracen, ploren, s'agafen... O quan està a Greccio... O quan està al mont Laverna on rep els estigmes. Perquè aquesta alegria, aquest plor, és profundament joiós i, a la vegada, connectat profundament amb el dolor de la humanitat i de Jesucrist. Està arrelat, cisellat per la creu de Crist. No és simplement com un anunci, no és simplement un whatsapp, és arrelat en la realitat dura del dia a dia, arrelat en la creu de Crist.

Això és el que veiem en el text meravellós de Marc de la resurrecció,  molt auster, profundament auster, però ja ho diu tot. Les dones estaven esglaiades, van quedar esglaiades. Aquest rapte (en castellà diem arrobamiento) davant del Sagrat, del que està passant allà, de la Resurrecció de Crist, serà allò que esclatarà en plors de Maria Magdalena, que fa saltar d'entusiasme les processons de tants llocs que fan el trobament de Jesús Ressuscitat amb Maria. No és simplement alegria, no és simplement goig..., és una cosa que té una arrel molt profunda en l'ànima humana, però sempre connectant aquest fet gloriós de Crist arrelat a la creu. El rapte.

Fixeu-vos com l'àngel que anuncia la Resurrecció diu: "Heu vingut a buscar Jesús de Natzaret..." I com el qualifica? "El crucificat". I els diu: aneu a Galilea, el lloc de la vida quotidiana, allà l'hem de trobar a Crist Ressuscitat, i el reconeixerem per les nafres. Crist Ressuscitat és amb nosaltres per sempre més, però l'identifiquem amb les nafres, en el sofriment, però amb un goig que és la nostra força. I és aquest goig el que la nit santa de Pasqua vull proclamar i l'Església vol proclamar, el goig que tot el mal ha estat vençut. Crist ha ressuscitat, i si ell ha ressuscitat, el món té sentit, la meva vida no està tancada. És el que Nehemies dirà a la comunitat reunida quan escoltarà la Paraula de Déu: "La joia del Senyor és la nostra fortalesa". I els cristians no podem fer res sense aquesta joia. Aquesta nit és el fonament d'aquesta joia. Posem aquesta joia en el nostre cor i veurem com tindrem ulls per veure les nafres del Crist, força per guarir-lo, a la vida quotidiana, de cada dia, a Galilea.

Homilia Vetlla Pasqual
3 d'abril de 2021
Fra Jacint Duran

diumenge, 2 de maig de 2021

De defugir a protegir (Pasqua 5. Diumenge)

“Tots el defugien”, va ser la reacció de la comunitat de Jerusalem a l’arribada de Saule, anomenat també Pau. La reacció de la comunitat era lògica per la fama que ell havia acreditat perseguint i empresonant els seguidors de Jesucrist, fins i tot essent present en el martiri d’Esteve. “Ells no creien que s’hagués convertit”, ens deia el relat.  Però com sempre, passa, una mediació, en aquest cas de Bernabé, l’introduí als apòstols, que cregueren la seva conversió. Li van permetre de conviure amb ells amb total llibertat i “predicava amb valentia el nom del Senyor”. La mediació de Bernabé, la credulitat dels apòstols, i el testimoniatge valent de Pau, aconseguiren revertir la consideració de Pau en la comunitat, arribant fins i tot a protegir-lo, quan els jueus de parla grega el volen matar: “Es proposaren de matar-lo i els germans, que ho saberen, l’acompanyaren a Cesarea i el feren marxar a Tars”. Subratllem que el text utilitza el terme “germans”, quan ara menciona la comunitat de Jerusalem. De defugir-lo, passen a considerar-lo germà, i  a protegir-lo. Quin canvi més espectacular, on el comportament de Pau tindria un pes fonamental.

La primera carta de sant Joan també subratlla la transcendència del comportament quan diu a la comunitat: “Que el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat”. Una frase que no necessita comentaris. Sant Joan la repeteix de diferent manera com el gran manament de Déu: creure en Jesucrist, el seu Fill, i estimar-nos els uns als altres tal i com ens ho té manat. Posant a la pràctica aquesta prescripció passarem, com sant Pau, de sentir-nos rebutjats a sentir-nos germans, i fins tot a protegir i a ser protegits quan sigui l’ocasió.

A l’evangeli, Jesús continua amb les metàfores. Diumenge passat es presentava com un bon pastor, i avui es presenta com un cep: “Jo soc el cep veritable i el meu pare és el vinyater”. També ens diu: “Jo soc el cep i vosaltres les sarments”. Els creients en Jesucrist hem de ser com les sarments: hem d’estar ben empeltats al cep perquè la saba de l’Esperit flueixi dins nostre amb força i donem bons fruits. El missatge vitícola és molt expressiu i entenedor: “Qui està en mi i jo en ell, dona molt de fruit, perquè sense mi no podríeu fer res”. Els ceps amb sarments que no han estat podats, son exuberants i vistosos quan han tret les fulles, però els fruits tenen escassa qualitat. Igualment nosaltres, si volem ser bons creients, hem de deixar-nos podar cada temporada per brotar amb nova intensitat i donar els bons fruits del nostre comportament.

dissabte, 24 d’abril de 2021

El poder del nom de Jesucrist (Pasqua 4. Diumenge)

“Déu no ha donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos”. Amb aquesta rotunditat finalitzava el fragment dels Fets dels Apòstols explicant la guarició d’un invàlid a mans de Pere. L’apòstol proclama que el miracle ha estat possible gràcies al poder del nom de Jesucrist. Per aquesta raó, Pere subratlla que el nom de Jesucrist és l’únic nom capaç de salvar els humans. La raó és clara: Jesucrist és l’únic que ha baixat de les altures ple de divinitat i hi ha retornat. Els humans ens omplim la boca de noms de persones, de sigles de partits, d’institucions, ara de farmacèutiques, on dipositem la nostra confiança de salvació. Però aquesta salvació sempre serà terrenal i de resultats parcials, mai totals. Només Déu, a través de Jesucrist, ofereix una salvació total. Però no en aquesta vida, sinó en l’altra.

Però per creure en la salvació divina, i per creure en Jesucrist com a salvador, és imprescindible sentir-se fill de Déu. Ho proclamava la primera carta de sant Joan: “Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som!”. El nostre baptisme esdevé una concreció d’aquesta filiació divina, que en aquest món només podem assaborir des de la fe. En el món venidor assaborirem que som fills de Déu en plenitud “perquè el veurem tal com és”.

Mentrestant no arriba aquesta plenitud, que hem d’anhelar com a culminació del nostre camí existencial, tenim la invitació constant del Bon pastor: Jesucrist. Ell és el Fill en majúscula, que acompanya ressuscitat des del cel els fills en minúscula, que som nosaltres. La imatge del bon pastor i del mal pastor és habitual en l’Antic Testament, referida als líders polítics i religiosos del poble, però en el Nou Testament es refereix sempre a Jesucrist. Ell ens mena a les pastures celestials, les millor que hi pugui haver. Ell vol aplegar un gran ramat, com més gran i nombrós millor. Ell té el crèdit d’haver donat la vida per les ovelles i haver-la recobrat després: “El Pare m’estima perquè dono la vida i després la recobro”, deia Jesús en l’evangeli de Joan. “Aquesta és la missió que he rebut del Pare”, sentenciava Jesús. La missió de Jesús és tenir la gran gosadia de donar la vida per les ovelles, un prodigiós salt al vuit que fa feredat de pensar-hi. Déu, el Pare. entoma aquesta gosadia i la recondueix ressuscitant i entronitzant Jesús a la seva dreta. Aquest és el misteri de la nostra fe pasqual, que avui celebrem per quart diumenge seguit, i que continuarem celebrant fins a Pentecosta.

dimecres, 21 d’abril de 2021

Reinventar-nos (Pasqua 3. Dimecres)

Els Fets dels Apòstols ens explicaven que després de la mort d’Esteve, es desfermà una persecució contra la comunitat cristiana de Jerusalem. Això provocà la dispersió dels seus membres. Es puntualitza que Saule, el futur Pau, entrava a les cases dels creients i arrossegava homes i dones a la presó.

Però com sempre passa, Déu escriu recte amb ratlles tortes. La persecució destinada a reprimir els seguidors de Jesucrist aconseguí els efectes contraris. Ho expliquen també els Fets dels Apòstols: “Els creients que la persecució havia dispersat anaven d’un lloc a un altre tot anunciant la Bona Nova de l’evangeli”.

Seguint aquest referent, no ens alarmem quan ens reprimeixin i ens empresonin amb el desig d’anul·lar-nos. Serà l’ocasió de reinventar-nos.

divendres, 16 d’abril de 2021


MAMA, M' AVORREIXO !

 

Hi ha un professor d’institut a Cadis que es diu Pablo Gutiérrez i que acaba de publicar un llibre sobre una experiència pedagògica força interessant que ell ha fet. En aquest llibre hi ha una frase que diu així: “Un nen que no s’avorreix és un nen que no pensa”.

Ell té dos fills, i tant amb els alumnes com amb els propis fills sempre programa les coses de tal manera que quedi temps per avorrir-se. Quan els nens (que són en definitiva els grans filòsofs, els grans pensadors, igual que els avis haurien de ser-ho) no tenen temps d’avorrir-se i passen tot el dia divertint-se, el nen deixa de tenir capacitat de preguntar-se. Perquè en l’avorriment un comença a pensar, a preguntar i a adonar-se que potser hi ha un altre món, que potser hi ha una porta màgica, sagrada, que fa veure les coses des d’una altra perspectiva, que no tot és tan fàcil, que hi ha un "altre món". En l'avorriment es pot arribar a descobrir què és pregar, descobrir la pregària.

Si el nen sempre està divertint-se, no hi haurà manera ni de pensar ni de pregar. I això que passa amb els nens ens passa encara més a nosaltres. Quantes vegades estem preocupats i horroritzats amb la perspectiva d’avorrir-nos i passem dies, hores buscant, dintre dels aparells o en les programacions, alguna diversió, tot per no avorrir-nos. Ens espanta l’avorriment.

Però això és també el que ha passat sempre en la vida de l’home. Nicodem, que surt al capítol tercer de l’evangeli de Joan. Va a trobar Jesús de nit. Nicodem podria ser un d’aquests personatges que es passés tot el dia "divertit", lluny de l'avorriment. Era un dels grans personatges de la noblesa sacerdotal i, per tant, estava en el Sanedrí i estava al dia de totes les incidències i xafarderies. Podia passar tot el dia divertidíssim només passant notícies i rumors d’un cantó a un altre, fent xafarderies un dia i un altre, parlant d’un i de l’altre. I fugir així de l’avorriment. Fins i tot podia participar d’aquells banquets que organitzaven els grans personatges, entre ells Herodes i que va costar al pobre Joan el cap. Era divertit, no s’avorrien...

En canvi, Nicodem va ser capaç d’anar a mitja nit a buscar Jesús. Va ser capaç d’anar-hi perquè ja s’havia interrogat. Ja havia sortit del divertiment general de la seva classe social. Havia estat capaç de pensar.

I en el text del capítol 3 de sant Joan, veiem a Nicodem preguntant, parlant, dialogant amb Jesús. Va ser capaç de fugir de la diversió i preguntar-se, anar a Jesús i així descobrir  tres grans coses aquella nit, que són part del cor de la Bona Nova.

Primer va escoltar dels llavis de Jesús que Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic, no per condemnar-lo sinó per salvar-lo, perquè aquells qui creuen en Ell trobin la vida. Déu estima el món fins l'infinit, per tota l'eternitat.

En segon lloc Nicodem va descobrir que aquest Fill únic de Déu, que és u amb el Pare, ha de ser enlairat, ha de mostrar en la creu fins allà on ens estima, donant-ho tot. Llavors atraurà tothom cap a Ell. Cal mirar fit a fit a Crist aquesta porta santa i sagrada que ens mena a una altra vida que és ja aquí i per sempre.

També va aprendre, Nicodem,  aquella nit que si Déu ho ha fet tot per nosaltres, ho fa i ho farà per salvar-nos, queda a les nostres mans entrar-hi o no, deixar-lo entrar o no. Optem per la llum o optem per les tenebres? Ens toca a nosaltres. Això ningú ho suplirà. I aquesta és la terrible afirmació i exhortació del cristianisme. Déu ho ha fet tot, i ho continuarà fent però nosaltres podem refusar-lo, preferir les tenebres a la llum.

D'aquí la insistència a predicar, tocar a les portes, i desvetllar consciències, i de deixar que la gent deixi de distreure’s i sigui capaç d’afrontar el seu destí etern i infinit pel qual Déu el truca, li ofereix i l’acompanya.

Hi ha un autor que va néixer l’any 155 d'una família pagana i després va convertir-se al cristianisme gràcies a l'exemple dels màrtirs. Sant Jeroni ens en parla d'ell i dels seus escrits. A més tenim alguns escrits d' ell, tot molt a prop dels fets del Nou Testament. Ell té un text que parla de la pregària i que l’ofici diví que l’Església recita cada dia ens l’ofereix. Aquest personatge és Tertulià. Després tindrà algunes actituds una mica més intransigents, però el text que us voldria llegir i que parla de la pregària és d’una gran bellesa. A mi m’agrada molt i demà toca llegir-lo a l’ofici. Diu així:

“L’oració cristiana no fa ploure sobre les fogueres, no tanca la boca dels lleons (en aquella època molts cristians que morien cremats i a la boca dels lleons) i tampoc dona aliment als famolencs. No, no aparta el sofriment físic però ensenya els homes a sofrir, el dona la ciència del sofriment. Perquè quan creix la pregària creix la fe. Abans l’oració (es refereix a l’Antic Testament) desfeia els exèrcits enemics. Ara, en canvi, l’oració ens aparta de la ira, ens fa suplicar pels nostres enemics i ens fa vetllar per aquells que ens persegueixen”. I ara el text de Tertulià parla de la pregària de tota la creació: “Preguen tots els àngels, totes les criatures, els ramats i les feres, fins i tot preguen els ocells que, quan es desperten, s’aixequen cap al cel i estenen les seves ales com dos mans i piulen quelcom que s’assembla a l’oració. Prega el mateix Jesús. Ell i a Ell la glòria pels segles”.

L’avorriment ens pot fer descobrir la pregària. L’avorriment pot centrar-nos en l’essencial.

 

Homilia IV Diumenge de Quaresma
14/03/2021
Fra Jacint Duran