Com un clau en un indret segur (Diumenge 21)

“El fixaré com un clau en un indret segur.” Així parlava Iahvè per boca del profeta Isaïes en la primera lectura. Fixar una persona com un clau i fer-ho en un indret segur implica solidesa i perdurabilitat. El relat feia referència a Eljaquim, el substitut de Sobnà com a majordom del palau reial, l’equivalent a un primer ministre actual. El profeta denunciava públicament Sobnà per la seva mala gestió i abús de poder. També anunciava el seu enderrocament i el nom del seu successor, a qui Déu posarà “a l'espatlla la clau del palau de David.” El relat d’Isaïes explicava un canvi de majordom del palau reial, però la tradició jueva ho interpreta com l’anunci del futur Messies, que actuarà en nom de Déu: “Quan ell haurà obert, ningú no tancarà, i quan haurà tancat, ningú no podrà obrir.”

Sant Pau escrivia als cristians de Roma ple d’admiració per la transcendència divina i pels seus designis inabastables: “Qui pot conèixer el pensament del Senyor? Qui l'ha assessorat com a conseller?” Ho proclamava l’apòstol junt amb altres interrogants. Però l’admiració va acompanyada d’una resposta clara i contundent: “Tot ve d'ell, passa per ell i s'encamina cap a ell,” que remata amb un “Amén” final.

L’evangeli de sant Mateu explicava l’episodi de Jesús que interrogava els seus deixebles sobre la percepció popular de la seva persona: “Què diu la gent del Fill de l'home? Qui diuen que és?” Les respostes són positives, considerant-lo un enviat de Déu. Però Jesús afina més i pregunta directament als deixebles la seva opinió personal. Un inspirat Pere li respon: “Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu.” Una resposta tan afinada provoca el reconeixement de Jesús i l’anunci de Pere com el majordom de l’Església. Jesús ho proclama amb paraules semblants a les del profeta d’Isaïes amb Eljaquim com a majordom del palau reial: “Et donaré les claus del Regne del cel: tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel.” La lliçó personal que podem extreure és que com més inspirada sigui la nostra confessió de fe, més gran serà el reconeixement i la proximitat de Jesús. No pas a l’inrevés. Una estrofa del salm ens indicava l’actitud a tenir: “El Senyor és excels, però es mira els humils, mentre que els altius, els esguarda de lluny.”

Maria coronada al cel (Assumpció de la Verge Maria 2026)

“El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s'obrí.” Adonem-nos que la frase del llibre de l’Apocalipsi parla del temple celestial. Per tant, hem de mirar cap amunt. La imatge que descriu és inaudita des de la comprensió del temple terrenal: el santuari, el lloc més sant del temple, s’obre i s’aprecia quelcom impensable, que és contemplar l’arca de l’aliança, el lloc més amagat i íntim de la presència divina. Però al cel sí que té sentit que sigui així. Amb aquesta visió del santuari celestial hi ha una altra escena en paral·lel: una dona vestida de sol (també inaudit), coronada amb dotze estrelles i amb dolors de part, això darrer més terrenal que celestial. Una tercera escena celestial és l’aparició d’un gran drac rogenc que provoca malvestats celestials fent caure estrelles del seu lloc i volent devorar el fill d’aquesta dona embolcallada pel sol. Però de cop, l’escena esdevé terrenal: el part de la dona és a la terra i el fill que neix és finalment endut  al setial diví. Per això se sent un crit celestial de victòria que proclama: “Ara és l'hora de la victòria del nostre Déu, l'hora del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa.” Aquest Messies celestial que tot ho governa és Jesús ressuscitat i entronitzat a les altures, i la tradició cristiana veu sobretot a Maria com aquesta dona resplendent i coronada que ha donat a llum un fill, però també a l’Església terrenal i celestial que ha engendrat la fe en Jesucrist.

Sant Pau, amb un llenguatge que comprenem millor, escrivia això als cristians de la metròpoli marinera de Corint: “Tots viuran gràcies al Crist. Cadascun al moment que li correspon.” L’apòstol ho escrivia als nous batejats. Els explicava el tema no gens fàcil de la resurrecció dels morts. La frase és òptima per explicar l’assumpció de Maria al cel: si segons Pau, tots viuran gràcies a Crist un cop morts, Maria també! A ella li correspon fer-ho immediatament després de la seva mort, com el seu Fill, per mostrar la dignitat celestial que ella mereix.  

Per últim, l’evangeli de sant Lluc presentava una escena terrenal: Maria anava de trajecte a casa de la seva cosina Elisabeth i el seu marit Zacaries. Les dues dones estaven embarassades, Elisabet amb bona panxa i Maria només amb panxeta. La benvinguda exultant d’Elisabet provoca la resposta inspirada de Maria, que explica amb senzillesa el misteri de l’Encarnació que té lloc a través d’ella. Una tal grandesa assumida per Maria amb tant de rubor i reverència, mereix el que ella mateixa proclamava, que Déu “exalça els humils”. És a dir, la humil Maria és exalçada de manera sublim a les altures després de la seva mort, al costat del seu Fill. La seva dignitat celestial s’expressa a través de la seva coronació reial, com apreciem en tantes imatges trobades de la marededeu on apareix amb el fill en braços i coronada com a signe de la seva reialesa celestial. Així ho ha reconegut la tradició cristiana des dels seus inicis.

Maria és assumpta al cel. És el que celebrem avui. Ho podem explicar de manera resumida com el retrobament celestial de Maria ressuscitada amb el seu Fill ressuscitat. Això és el que tants pobles celebren avui en la seva festa major o com la festa litúrgica més popular del mes d’agost.

A la presència del Senyor (Diumenge 19)

“Surt fora i estigue't a la muntanya, a la presència del Senyor que ara mateix passarà.” Així parlava Iahvè a Elies a l’Horeb, la muntanya de Déu, on s’havia revelat anteriorment a Moisès i a tot Israel. Si aleshores ho va fer amb tota solemnitat, amb Elies ho farà a través del so d’un aire suau. Una expressió difícil de traduir que l’original hebreu explica com una veu silenciosa i tènue. Elies capta aquesta discreció divina i es cobreix la cara amb el mantell com a gest reverencial. Aquest fragment del llibre dels Reis és una gran catequesi bíblica sobre la revelació divina als humans: primer, cal cercar llocs escollits o apropiats; i segon, estar més atents als silencis que als sorolls.  

Sant Pau escrivia als cristians de Roma amb qui compartia el dolor interior que el llinatge jueu al qual pertanyia no acceptés la grandesa de Jesús. Tanmateix, l’apòstol proclamava la proximitat històrica d’Israel amb Iahvè: “és d'ells la gràcia de fills, la glòria de la presència de Déu, les aliances, la Llei, el culte i les promeses; són d'ells també els patriarques.” Per últim, afegia que d’ells havia sortit el Crist, subratllant que: “és Déu per damunt de tot”. És cert que el judaisme té l’assignatura pendent d’encaixar adequadament Jesús en la seva tradició, però la tradició cristiana també té l’assignatura pendent amb el poble d'Israel de cercar canals de diàleg interreligiós fructífer, que esborri l’antisemitisme acusador que ha propagat durant tants i tants segles.

L’evangeli de sant Mateu situava Jesús navegant per les ribes del llac de Genesaret. De fet, són els deixebles els qui naveguen pel llac i ho fan de nit i amb el vent en contra: es tracta d’una imatge al·legòrica i actual de la barca eclesial, que navega amb dificultat a causa de la foscor i dels vents en contra. Però l’evangeli explicava que “Jesús hi anà caminant sobre l'aigua”, també una al·legoria escènica que manifesta el seu domini sobre foscors i aigües encrespades, un domini que només ell gaudeix. Així ho verifica l’apòstol Pere, que li manca confiança per sostenir-se com ho fa Jesús, i acaba enfonsant-se a causa de la seva inconsciència, com també ens passa a nosaltres quan volem fer més del que podem i ens enfonsem. Tanmateix, l’escena final ho posava tot a lloc: “quan hagueren pujat a la barca, el vent amainà.” La presència de Jesús enmig de foscors i de vents en contra, ja siguin personals, familiars i eclesials, aconsegueix que tornem a la calma, ni que sigui una estona, la suficient per continuar bregant.