“El Senyor de l'univers prepararà per a tots els pobles un convit de plats gustosos i de vins rancis.” El profeta Isaïes segurament provocaria salivera als seus destinataris amb aquest anunci. Repetia dues vegades el tema dels plats gustosos i dels vins rancis per captar l’atenció de tothom; també la nostra. Però adonem-nos que mentre els humans seleccionem els convidats als nostres convits, Isaïes parlava d’un convit per a tots els pobles. Una convocatòria així no és humana, sinó divina. Però més enllà de l’atractiva imatge del convit, el profeta assenyalava unes accions divines encara més increïbles: engolir per sempre la mort i eixugar les llàgrimes de tots els humans. Amb això Isaïes remetia a l’acompliment de la plenitud dels temps, insistint que això ha de tenir lloc a la muntanya de Sió, on hi havia el temple de Jerusalem, el punt de trobada entre Iahvè i els humans, a cura d’Israel. Fa pocs dies, el set d’octubre, es complia el tercer aniversari de la matança de més de mil israelians a mans de Hamas i l’inici d’una guerra catastròfica a Gaza amb tantíssims morts. La muntanya de Sió, on actualment hi ha l’esplanada de les mesquites i el mur de les lamentacions, llocs sagrats del judaisme i de l’islam, és el lloc on renovar la profecia d’Isaïes. Allí “el Senyor eixugarà les llàgrimes de tots els homes,” començant pels israelians i palestins.
Sant Pau, en la seva carta als cristians de Filips, escrivia: “Sé viure enmig de privacions, i sé viure igualment en l'abundància.” No és fàcil portar a la pràctica el que deia l’apòstol, perquè quan vivim amb privacions ens queixem d’aquesta situació, i quan vivim en l’abundància ens queixem dels problemes que això comporta. Sant Pau explicava la raó d’aquest equilibri: “Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dona forces.”
L’evangeli de sant Mateu explicava una paràbola de Jesús. Els destinataris eren els grans sacerdots i els notables del poble. El tema era un rei que volia celebrar un gran banquet en ocasió de les noces del seu fill. La resposta dels convidats va ser que “no hi volien anar.” Davant aquest menyspreu, el rei reaccionava amb violència envers els convidats i decidia convidar a tothom, sempre que assistís vestit per a l’ocasió. La paràbola era, per una banda, un retret als principals d’Israel pel menyspreu envers el Fill de Déu, que és Jesús. Per l’altra banda, la paràbola era un retret als nous batejats en Jesucrist que participaven indignament de la seva condició de creients. Preguem perquè els dos retrets de Jesús no s’adrecin a nosaltres.
