Salva la vida del pobre (Diumenge 12)

“Ell salva la vida del pobre de les mans dels qui volen fer-li mal.” Ho proclamava amb convicció el profeta Jeremies en la primera lectura. El fragment que hem escoltat pertany als capítols de les seves “confessions”, on el profeta comparteix els seus sentiments més íntims, veient-se “amenaçat per tots costats”. La causa d’aquest assetjament social és la seva activitat profètica, que provoca un malestar col·lectiu pels seus mals presagis, que malauradament acabaran complint-se. El salmista repetia les mateixes vicissituds de Jeremies quan proclamava: “Per vós, Déu meu, he d'aguantar els escarnis.” Però també manifestava: “El Senyor escolta sempre els desvalguts.” La recent vinguda del papa ens ha fet viure la cara amable del qui parla en nom del Senyor. Tot eren aplaudiments. Però no oblidem que la cara amarga forma part de la mateixa moneda. Recordem només el papa Francesc i les oposicions directes al seu ministeri petri.

Sant Pau escrivia als cristians de la comunitat de Roma tractant el tema del pecat i la mort on Adam, el primer ésser humà, era el protagonista. Però l’apòstol no és de cap manera determinista, sinó que realitza una lectura cristològica: “Adam prefigurava l'home que havia de venir més tard.” Jesús és aquest home que havia de venir, el segon Adam que reconcilia la humanitat amb Déu de manera definitiva. Per això afirma: “el do no té comparació amb la caiguda.” El missatge és clar: la caiguda humana en el pecat no és definitiva, perquè gràcies a Jesucrist sortim del pou i caminem alliberats, vigilant sempre de no tornar a caure en el pou.

L’evangeli de sant Mateu explicava el discurs de Jesús on exhortava els apòstols a la missió. Els deia tres vegades que no tinguin por. La primera, “no tingueu por dels homes”. La segona, que no tinguin por  “dels qui maten només el cos, però no poden matar l'ànima.” La tercera, que no tinguin por, perquè “valeu més que tots els ocells plegats.” Hem d’acceptar que, pel sol fet de ser creients, mai no caurem bé a tothom. Al contrari, hi haurà qui, de forma evident o de forma subtil, ens qüestionarà i s’oposarà al que som i al que diem. Però no oblidem que la fe que perdura és la que ha estat provada. La fe que busca aplaudiments acaba esvaint-se.

Igual que una àguila (Diumenge 11)

“Us he pres sobre les ales igual que una àguila, i us he portat fins a mi.” Iahvè utilitza la imatge tan expressiva de les ales de l’àguila per explicar la seva sol·licitud pels israelites durant el trajecte pel desert. Han arribat als peus del mont Sinaí i el poble ja ha fet suficient aprenentatge per establir una aliança amb Déu: “Si vosaltres m'escolteu i observeu les condicions de la meva aliança, sereu la meva possessió personal”. Iahvè els proposa de ser la seva possessió personal a la terra, un reialme sacerdotal i una nació sagrada, consagrada a fer-lo present. Però els demana la contrapartida: escoltar-lo i complir els compromisos de l’aliança. La resposta del salm responsorial ho expressava de manera convençuda: “Som el seu poble i el ramat que ell pastura.” La tradició jueva i la tradició cristiana, fonamentats en aquests mateixos textos, assumim aquest repte de ser el gran poble de Déu que vol concretar a la terra els seus designis.

Sant Pau escrivia als cristians de Roma amb un missatge rotund: “Crist va morir pels qui érem dolents.” Incloent-se en la llista dels dolents, l’apòstol es declarava directe receptor de la salvació divina a través de Jesús: ”Déu donà prova de l'amor que ens té quan Crist morí per nosaltres, que érem encara pecadors”. Sant Pau afirmava que Jesús ens fa justos, però per experimentar-ho cal primer reconèixer-se pecador. Es tracta d’assenyalar-se a un mateix, no als altres, per gaudir de la reconciliació integral: amb Déu, amb els altres, amb un mateix.

L’evangeli de sant Mateu recollia una petició de Jesús als seus deixebles: “Demaneu a l'amo dels sembrats que hi faci anar més segadors.” Aquestes setmanes són temps de sega, ho apreciem al sortir de la ciutat. Ara, les màquines substitueixen de manera eficaç la mà d’obra, però Jesús es refereix a segadors per a la collita del Regne de Déu, on calen veus i testimoniatges humans. Així ho hem viscut amb la vinguda del papa a Catalunya. Venia com a successor de Pere, un dels dotze deixebles a qui Jesús encarregà l'anunci del Regne de Déu a tots els pobles. Les capacitats que Jesús els atorgava encara perduren: “Prediqueu anunciant que el Regne de Déu és a prop. Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis.” La feina continua i continuarà. Aquesta és també la responsabilitat, en diferents graus, de tots els qui ens sentim deixebles de Jesús.

Va fer saltar un doll d'aigua (Solemnitat de Corpus Christi 2026)

“Per a tu va fer saltar un doll d'aigua de la roca dura, i t'hi alimentava amb el mannà”. Ho explicava el llibre del Deuteronomi, evocant els quaranta d’anys de trajecte israelita pel desert. Moisès feia memòria del camí recorregut i subratllava que tot plegat havia estat obra de Iahvè. Primer, alliberava el poble d’Egipte i a continuació el posava a prova pel desert. Però sempre tenint-ne cura amb la provisió del mannà del cel i d’aigua de la roca, dues imatges extraordinàries per reflectir que “l'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.” L’aliment diví cert que no és material, però sacia l’ànima humana com res ni ningú ho pot fer.

Sant Pau escrivia als cristians de Corint i evocava el memorial del Senyor a través del calze beneït i del pa compartit. La referència eucarística de l’apòstol insisteix que el calze i el pa són per fer comunió amb la sang i el cos de Crist. La materialitat del vi i del pa esdevenen comunió espiritual amb Jesucrist gràcies a la fe, una fe que aplega els creients a formar un sol cos: “Per això tots nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem del mateix pa”.

L’evangeli de sant Joan recollia el discurs de Jesús sobre el pa de vida: “Jo soc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre.” Jesús fa afirmacions importants amb el pa i el vi com a referent, una al·lusió a la nostra eucaristia: “Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia.” També insisteix en la comunió amb ell: “Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell.” Les al·lusions de Jesús al mannà, al pa del cel amb que Iahvè proveí Israel, no son per desqualificar-lo, sinó per fer entendre que ell és un nou pa de cel, que roman per sempre més al costat dels qui creuen en ell. En aquesta vida i en l’altra vida. Això és que celebrem avui, diada de Corpus Christi.

Baixà enmig del núvol (Santíssima Trinitat 2026)

“El Senyor baixà enmig del núvol i proclamà el seu nom.” Ho explicava el llibre de l’Èxode sobre la manifestació divina a Moisès, dalt del món Sinaí. De fet, Moisès buscava refer l’aliança que el poble acabava de menysprear amb l’adoració del vedell d’or. La resposta divina no té parangó, on Iahvè revela a Moisès la seva identitat més pregona, que constitueix la fórmula més arrodonida de l’Antic Testament sobre la inalterable incondicionalitat divina: “Jo soc el Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l'amor.” Iahvè baixà solemnement enmig del núvol per romandre, discretament i per sempre més, al costat del seu poble.

Aquest és el Déu meravellós de la tradició jueva, que enllaça de manera natural amb Jesucrist, que encarna en forma humana aquest Déu compassiu i benigne, pacient i fidel. Sant Pau, en la segona carta als Corintis, expressava la proximitat divina amb una fórmula litúrgica: “Que la gràcia de Jesucrist, el Senyor, l'amor de Déu i el do de l'Esperit Sant siguin amb tots vosaltres.” Adonem-nos, que es tracta d’una de les fórmules tradicionals que la litúrgia ha assumit per saludar l’assemblea quan es comença l’eucaristia. El Déu únic i transcendent de la tradició jueva, sant Pau el proposa més immanent i proper a través de l’amor del Pare, de la gràcia del Fill Jesucrist, i del do de l’Esperit Sant. Amb aquesta fórmula litúrgica tenim concentrat el misteri de la Santíssima Trinitat, que avui commemorem just després de la celebració de la Pentecosta.

L’evangeli de sant Joan és fidel a la tradició jueva, amb la qual l’evangelista dialoga constantment. En aquest sentit, la dimensió divina de Jesús es revela progressivament al llarg dels seus capítols i avui escoltàvem això: “Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell.” El missatge de proximitat d’aquesta frase coincideix amb el de les lectures anteriors: si Iahvè s’autoproclamava com a Déu compassiu i benigne, pacient i fidel, Jesús de Natzaret ho materialitzava de manera meravellosa. La seva resurrecció ho confirmava i el do de l’Esperit Sant ho corroborava: ho feia amb la distribució d’aquest esperit diví entre els  humans batejats en el nom de Jesucrist, que acullen el misteri d’un Déu únic, que es manifesta en Jesucrist a través dels dons de l’Esperit Sant. En suma, la Trinitat és un cant a la proximitat divina amb els humans.

Batejats en un sol Esperit (Solemnitat de Pentecosta 2026)

“Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit”. Ho proclamava sant Pau escrivint als corintis, una comunitat on hi convivien jueus i grecs, esclaus i lliures. Enmig d’aquesta barreja ètnica, cultural i social, l’apòstol proclamava que tots, sense diferències, havien estat batejats pel mateix Esperit. Això demanava de formar un sol cos, una sola comunitat, reunida no per afinitats, sinó per la fe en Jesucrist i confirmada per l’Esperit Sant. La nostra capacitat de conviure amb creients d’altres procedències i sensibilitats religioses, es posarà a prova amb l’afirmació paulina que: “Les manifestacions de l'Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots.”

Els Fets dels Apòstols ja anunciaven aquesta pluralitat creient en l’escena de la vinguda de l’Esperit Sant, quan pelegrins jueus vinguts dels quatre punts cardinals afirmaven: “Tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengües.” La raó d’aquesta diversitat és que els deixebles quedaren plens de l’Esperit Sant, és a dir, de l’impuls interior de proclamar arreu la Bona Nova de Jesús. Això implica llengües, ètnies, cultures i sensibilitats diferents, que participen d’una mateixa fe en Jesucrist i d’un mateix Esperit, que ens reuneix i que ens uneix.

L’evangeli de sant Joan evocava l’episodi del dia de Pasqua, amb la particularitat que l’evangelista uneix la primera manifestació de Jesús ressuscitat als deixebles amb el lliurament de l’Esperit Sant: “Llavors alenà damunt d'ells i els digué: Rebeu l'Esperit Sant”. Això implica una autoritat i una gran responsabilitat: “A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó.” L’Esperit Sant, que no és més que l’esperit de Déu i l’esperit de Jesucrist, omple de dinamisme l’univers en general. Però també, de manera específica, omple de dinamisme els batejats en el nom de Jesucrist, responsables d’irradiar aquest regal immerescut amb dignitat i reverència, a fi que també sigui rebut amb dignitat i reverència.