Ell serà la pau (Nativitat de Maria 2026)

El profeta Miquees, en la primera lectura, anunciava la vinguda del Messies: “Els tindrà abandonats fins que la mare haurà tingut un fill; aleshores la resta dels germans tornarà cap al poble d'Israel.” La tradició cristiana identifica l’anunci del profeta amb Maria i amb Jesús. El profeta també subratllava sobre el Messies que “Ell serà la pau.” Diguem-ho clar: la fe en Jesús i la devoció a Maria aporten pau interior. Discreta, que no fa soroll, però pau interior.

Així mateix, l’evangeli de sant Mateu explicava com Jesús vingué al món gràcies a Maria i així mateix amb la col·laboració de Josep. Però no sense dificultats: “Josep, el seu espòs, que era un home bo... es proposava de desfer en secret l'acord matrimonial.” La receptivitat de Maria, acollint i creient la paraula de l’àngel Gabriel, implicava resistir davant els recels humans. La receptivitat de Josep, escoltant i obeint la veu d’un altre àngel perquè acollís Maria a casa seva, implicava resistir davant els comentaris i crítiques de l’entorn. De fet, aquesta és la veritable pau interior, la que ha estat posada a prova i hem sabut resistir. La pau interior que neix aleshores tindrà pujades i baixades, però quedarà arrelada en la nostra ànima.

La pau veritable ve a ser com l’eclipsi total de sol que hem viscut recentment. Malgrat la lluna cobrís completament el sol, aquest resplendia més enllà dels marges de la lluna. Malgrat que la foscor de vegades ens cobreixi del tot, la pau interior continuarà resplendint més enllà dels marges de la foscor. Més encara, amb calma i paciència la foscor s’esvairà i tornarà la normalitat.  

Et faré responsable (Diumenge 23)

“Et faré responsable de la seva sang.” Amb aquesta contundència parlava Iahvè al profeta Ezequiel en la primera lectura. No ens fixem només en les categòriques declaracions divines respecte els pecadors, perquè no entendrem el missatge de la lectura, que vol fer responsable al profeta de la seva tasca de vetllar sobre Israel. Que un israelita s’allunyi de Iahvè i del pacte col·lectiu establert amb ell a través de l’Aliança, serà responsabilitat seva. Però el profeta té la responsabilitat d’advertir-lo en nom del poble, altrament, com diem en llenguatge judicial, en serà còmplice i també rebrà les conseqüències. Davant afirmacions actuals que un és lliure de fer el que vulgui si no fa mal als altres, el fragment del profeta Ezequiel ens ve a dir que tots som responsables de tots i uns més que altres en virtut dels seus compromisos socials i eclesials.

Sant Pau, en la línia de la primera lectura, exhortava als cristians de Roma a tenir cura els uns dels altres: “L'únic deute vostre ha de ser el d'estimar-vos els uns als altres.” Estimar els altres ho concreta en no fer-los cap mena de mal, abusant d’ells o aprofitant-nos d’ells, tothora respectant la seva integritat. L’apòstol ho condensa repetint una afirmació del llibre del Levític: “Estima els altres com a tu mateix.” Quan afegeix que “Estimar és tota la Llei”, Pau traspua el pensament de rabins destacats de l’època, com Aquiba, que utilitzava la mateixa frase del Levític per resumir la Torà.

L’evangeli de Mateu reproduïa la lliçó de Jesús als deixebles sobre com actuar davant un germà pecador. Fent-se ressò de la tradició jueva sobre aquesta casuística, l’objectiu serà sempre guanyar-se el germà, no pas acusar-lo ni condemnar-lo. Primer, cal parlar-li directament. Si no reacciona, fer-ho de nou en petit grup. Si tampoc no reacciona, fer-ho enmig de la comunitat. Si tampoc no vol fer cas de la comunitat, ell mateix ha provocat l’exclusió. L’evangeli és enèrgic amb el tema i repeteix el mateix que fa dues setmanes Jesús deia a Pere:  “Tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel.” L’evangeli toca un tema delicadíssim i que confronta l’Església amb decisions inoportunes i dràstiques: què cal fer amb casos com els lefrevians que ordenen bisbes desobeint i enfrontant-se obertament a la Santa Seu? És un cas recent, que posem com exemple.

Divertint-se a costa meva (Diumenge 22)

“Passen el dia divertint-se a costa meva, tothom es riu de mi.” Gosem dir que aquesta confessió del profeta Jeremies a la primera lectura és el pitjor que li pot passar socialment a una persona. Que es riguin d’un i juguin amb ell significa que se li ha perdut el respecte i la consideració. La raó d’aquest desdeny, com declara el mateix Jeremies, és el seu ofici de profeta, que és el fruit d’una seducció divina que l’ha omplert de goig interior, però que té la contrapartida del rebuig exterior. La lluita personal entre la vivència de fe, que és positiva, i les topades amb l’entorn, que fan mal al cor, el profeta ho expressa amb dramatisme:  “Estic rendit de tant aguantar, ja no puc més.”

Sant Pau convidava als cristians de Roma a prendre les degudes distàncies amb la realitat que ens envolta per mantenir íntegra la fe: “No us emmotlleu al món present; transformeu-vos renovellant la vostra manera de veure les coses.” Les paraules de Pau són molt entenedores, però portar-les a la pràctica implica la mateixa lluita interior que mencionàvem amb Jeremies. No és fàcil mantenir l’equilibri. Aquí és on entra el discerniment que cal fer periòdicament sobre si el nostre estil de vida s’ajusta suficientment a les nostres opcions de fe. Els fruits d’aquest discerniment els assenyalava l’apòstol i no són poca cosa: “Perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu.”

L’evangeli de sant Mateu explicava l’episodi de Jesús anunciant als deixebles el rebuig social que patirà i que implicarà la seva mort. Una mala notícia que no deixa d’anunciar un bon final: la seva resurrecció. Pere, posant de manifest la seva reverència per Jesús però també l’anhel humà d’èxits i triomfs socials, contradiu el Mestre: “De cap manera, Senyor: a vós això no us pot passar!” La resposta de Jesús és tallant i expressiva. El seu missatge al respecte és definitiu: negar-se un mateix, prendre la creu i acompanyar-lo. També afegeix en forma de pregunta: “Què en trauria l'home de guanyar tot el món si perdia la vida?” Quantes energies els creients arribem a malmetre  per guanyar reconeixements, aplaudiments i prestigis, ni que siguin per causa del Regne de Déu i el seu servei a l’Església! Sabem que caldria reconduir aquestes energies a cercar primer el reconeixement diví, però també sabem que segurament ens passaria el mateix que al profeta Jeremies i al mateix Jesús: el desdeny o rebuig dels altres. Això no ens fa tanta gràcia, per molt creients i devots que siguem.