Era el més astut (Diumenge 1r Quaresma)

“La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet”. Ho escoltàvem en la lectura del Gènesi sobre la famosa serp, organitzadora de tot el trasbals que té lloc en el paradís, on convivien en harmonia l’ésser humà amb l’entorn. La tradició cristiana converteix la serp en la gran provocadora del que anomenem pecat original i de les maldats humanes posteriors, però atenció que el Gènesi deia quelcom determinant: que la serp era l’animal més astut, però sobretot que Déu l’havia fet. Aquest detall que Déu és qui ha fet la serp no serveix per dir que Déu ha fet el mal, sinó per dir-nos que no li tinguem tanta por, perquè en última instància depèn de Déu, com tot. Així mateix, quan mencionem la serp no hem de pensat en la bèstia que s’arrossega i s’amaga en els forats de la nostra geografia, sinó en un animal mitològic que escenifica el mal que els humans som capaços de provocar a partir dels nostres desitjos irrefrenables, siguin quins siguin. En suma, el relat d’Adam i Eva al Paradís no és una crònica detallada d’esdeveniments sinó un relat que escenifica el principi actiu del mal que malmet constantment l’harmonia que els humans estem destinats a viure.

Sant Pau, escrivint als cristians de Roma, donava un missatge semblant quan explicava que si l’home havia pecat, la capacitat de recuperar-se és més gran que el mateix pecat: “el do de Déu no es pot ni comparar amb tot allò que va venir per haver pecat un sol home”. És cer que els humans pequem, i molt; que fem mal, i molt; però això no té comparança amb les oportunitats de perdó que Déu ens ha donat a través de Jesucrist.

L’evangeli de sant Mateu proclamava l’episodi de les temptacions de Jesús al desert amb un final de pel·lícula: “el diable el deixà estar, i vingueren uns àngels per proveir-lo”. Això que Jesús domini les grans temptacions de tenir poder, de ser admirat i de gaudir de possessions només ho pot fer ell. Nosaltres podem acostar-nos-hi només si som humils. De fet, els pares del desert d’Egipte insistien molt que l’única manera de vèncer els dimonis que els assetjaven era a través de la humilitat. També explicaven que els dimonis tenen les mateixes capacitats que els humans menys una, que és la de ser humils. Davant la humilitat no hi tenen res a fer. Aprofitem la lliçó i adonem-nos que la manca d’humilitat és la que provoca els nostres mals humors, discussions, baralles i enfrontaments.

Ets tu qui has de decidir (Diumenge 6)

“Ets tu qui has de decidir si et mantindràs fidel”. Aquesta era la interpel·lació del llibre de Jesús, fill de Sira, molt útil quan eludim compromisos de tota mena i culpabilitzem els altres de les nostres situacions. La lectura convidava a la sinceritat interior: “Si tu vols, guardaràs els manaments”, a situar-nos de manera honesta davant Déu, que “tot ho veu”. Amb ell no es poden fer trampes, ni valen excuses que justifiquin les nostres accions dubtoses. Així ho proclamava la lectura: “No mana a ningú que faci el mal ni autoritza ningú a pecar.” En aquesta línia, el salm proclamava els beneficis dels qui viuen la seva condició creient de manera responsable: “Feliços els homes que guarden el seu pacte i busquen el Senyor amb tot el cor.”

Així mateix, sant Pau referia a la comunitat de Corint d’una saviesa amagada i de la qual ells eren els directes receptors: “als qui tenen una fe prou madura, sí que els ensenyem una saviesa, però una saviesa que no és del món present”. Per l’apòstol, aquesta saviesa divina està contraposada a la humana i es manifesta en la creu de Jesucrist. Aleshores, abraçar la creu significa abraçar la saviesa divina, que obre les portes de la nostra existència a realitats impensades: “Cap ull no ha vist mai, ni cap orella no ha sentit, ni el cor de l'home somniava això que Déu té preparat per als qui l'estimen.”

L’evangeli de sant Mateu presentava un llarg discurs de Jesús on explicava als seus deixebles la rellevància de la Llei de Moisès: “No us penseu que jo vinc a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes. No vinc a desautoritzar-los sinó a completar-los.” Fidel a la seva tradició, Jesús exprimeix a fons a Llei, bandejant els formalismes teòrics i proposant una lectura més immediata, més fraterna i pràctica dels manaments, que assoleixen el ple compliment en Jesús. De fet, Jesús reivindicava la mateixa honestedat personal que demanava la primera lectura, un reclam molt útil per preparar l’inici de la Quaresma, dimecres vinent, que un any més ens convidarà a millorar espiritualment.

No els defugis (Diumenge 5)

“No els defugis, que són germans teus”. Aquesta exhortació del profeta Isaïes es referia als qui passen fam, als pobres vagabunds, als mal vestits. L’argument per atendre aquestes persones empobrides era que es tracta de germans. El profeta afegia que atendre’ls tenia efectes personals immediats: llum interior i tancament de ferides. Quina proposta més accessible fa Isaïes! Sobretot quan els ànims s’ofusquen i quan les ferides del cor supuren. “Aquí em tens” serà la resposta directa de Déu si obrem amb rectitud i amb sensibilitat vers els altres, rematava el profeta. El salm ho corroborava en la resposta que hem compartit: “L'home just és llum que apunta en la fosca.”

Sant Pau continuava amb el discurs de la setmana passada als cristians de Corint:  “no us vaig anunciar el misteri de Déu amb el prestigi de l'eloqüència i de la saviesa”. L’apòstol argumentava que es presentà “feble, esporuguit i tremolós” perquè la resposta no fos fruit de la seva oratòria, sinó del “poder convincent de l'Esperit”. La raó d’actuar així és Jesús crucificat, com ell mateix declara: “Entre vosaltres no vaig voler saber res més que Jesucrist, i encara clavat a la creu”.

L’evangeli de sant Mateu presentava el discurs de Jesús als seus deixebles dient-los, primer: “Vosaltres sou la sal de la terra”; i després: “Vosaltres sou la llum del món”. El missatge continua vigent per a nosaltres, que volem assumir amb responsabilitat el significat de les dues imatges: la sal com a metàfora de les realitats petites i quotidianes que donen gust a la vida; la llum com a metàfora d’irradiar una manera diferent de plantejar-se la vida. En suma, no es tracta de fer gran coses, que a la majoria ens costa molt, sinó de fer-ne moltes de petites, que sempre vagin sumant. No es tracta d’enlluernar els altres de manera fugaç, sinó de perseverar quotidianament amb el nostre testimoniatge.