Aclamem la roca que ens salva (Diumenge 27)

“L'home d'esperit orgullós se sentirà insegur”, afirmava el profeta Habacuc en la primera lectura. La frase ens fa pensar en el nostre tarannà europeu occidental, que fins a la pandèmia ens sentíem segurs i orgullosos de les nostres capacitats i de les nostres possibilitats. Però malgrat ho dissimulem, aquest orgull i seguretat s’han esvaït. La incertesa s’ha apoderat del nostre ambient, només cal repassar els diaris, i la frase del profeta Habacuc ens retrata. Però lluny de caure en el desànim, el profeta continua dient: “però el just viurà perquè ha cregut”. Perquè el creient és aquella persona que aprèn a mesurar les circumstàncies de manera justa: sense enorgullir-se quan les coses van bé, ni deprimir-se quan van malament. La persona creient es la que s’aferra més en les realitats celestials que en les terrenals. Ho expressava de meravella el salm responsorial: “Aclamem la roca que ens salva”. Déu esdevé, pel creient, la roca salvadora que no s’esberla, el lloc segur on reposa la nostra existència.

Per tant, davant les circumstàncies difícils que ens puguin envoltar, hem d’encarar-les amb fe, acompanyats de l’Esperit diví, que com sant Pau escrivia a Timoteu: “L'Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d'amor i de seny”. Per tant, com a batejats que som, no ens acovardim, no defallim, no ens bloquegem, no perdem el seny. Això a tots els nivells: personal, conventual, eclesial, laboral, social i polític. Sant Pau ho remata dient: “tot el que has de sofrir juntament amb l'obra de l'evangeli, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dona”. A tots ens toca sofrir, uns més i altres menys, uns físicament per malalties, altres ambientalment per les relacions, altres moralment o espiritualment pels cops de la vida real.

Com a creients, hem de suportar-ho amb la fortalesa que Deu ens dona i, com deia Jesús a l’evangeli de sant Lluc, sense posar-nos medalles per les nostres capacitats de resistència o per ser fidels als nostres compromisos: “Quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu: «Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure»”. Complir amb el que Déu ens mana no és acumular més mèrits que els altres, sinó concretar la nostra fe amb humilitat i amb la convicció del seu poder transformador de la realitat.

La fossa immensa entre pobres i rics (Diumenge 26)

“Pensa que entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa”, era l’explicació d’Abraham a l’home ric en la paràbola de l’evangeli. La fossa immensa que, després de morir, separa el pobre Llàtzer, assegut a la falda d’Abraham, del ric sense nom submergit en un lloc de turments, esdevé el capgirament de la fossa també immensa que els separava en vida. Aleshores, l’home ric, vestit de porpra i lli finíssim, s’asseia celebrant festes esplèndides, mentre que el pobre Llàtzer, nafrat i pidolaire, vivia turmentat per la misèria: malgrat la proximitat física els separava la fossa immensa de la seva condició social.

Adonem-nos que la paràbola no explica en cap moment que el ric sigui dolent i el pobre sigui bo, i que, després de morir, cadascú rebi el càstig o el premi merescut. La paràbola de Jesús esdevé un clam a favor dels pobres no perquè siguin bons, sinó simplement perquè són pobres; i simultàniament esdevé un advertiment als rics, no perquè siguin dolents, sinó perquè viuen insensibles a les necessitats dels pobres. Per rematar l'advertiment, es subratlla fins i tot la seva insensibilitat a les veus celestials; per això Abraham sentencia amb duresa: “Ni que ressuscités algú entre els morts no es deixarien convèncer”.

En la primera lectura, el profeta Amós també denunciava amb contundència l’ostentació i la insensibilitat dels rics del seu temps: descrivia la seva tranquil·litat ajaguts en llits de marfil i aclofats en sofàs, cruspint-se els millors anyells al so de l’arpa, bevent vi en grans copes i ungint-se amb els millors perfums; però el profeta critica sobretot que viuen insensibles als patiments del poble: “no els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep”. Però Amós anuncia que ells també seran deportats quan els assiris conquereixin el regne del Nord i els adreça un judici implacable: “Seran els primers en les files dels deportats; així s’acabarà l’orgia dels vividors”.

És cert que el salm responsorial proclamava que Déu és qui té la cura veritable dels oprimits, dels famolencs, dels presos, dels cecs, dels vençuts, dels forasters, de les viudes i dels orfes; però Jesús i el profeta Amós assenyalen amb el dit els rics que viuen insensibles a les necessitats de l’entorn, deixant “a la mà de Déu” aquests col·lectius i vivint aliens a les seves dificultats per superar el dia a dia.

Al parlar de rics no hem de pensar únicament en el milió de ciutadans espanyols a qui el govern estatal vol gravar amb un impost addicional, o en el llistat de persones més riques del món que es publica periòdicament, perquè aleshores la immensa majoria quedem alliberats de qualsevol pressió. Parlar de rics també és aplicable a col·lectius, comunitats, pobles, barris, ciutats, municipis, regions, països, confederacions de països i continents. Aleshores apareixen amb molta claredat les fosses immenses que separen rics i pobres. Però les paraules de sant Pau a Timoteu ens poden ajudar a omplir-les: “Busca de practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l'amor, la paciència, la mansuetud”.

Sense fer trampes (Diumenge 25)

“Farem trampa amb les balances i vendrem el rebuig barrejat amb el gra”. Amb aquesta frase i altres, el profeta Amós denunciava les classes benestants del seu temps, que utilitzaven els privilegis de la seva condició per aprofitar-se dels pobres i omplir-se les butxaques. La situació que el profeta critica no caduca: fa pocs dies apareixia al diari l’arrest dels responsables d’una clínica barcelonina acusats de desviació de fons. En aquest cas, la trampa no es feia amb les balances sinó amb les factures.

La paràbola que Jesús explica a l’evangeli de sant Lluc també al·ludeix a fer trampes: és el cas d’un administrador que malversa els béns del seu amo. Denunciat per l’entorn, l’amo li anuncia l’acomiadament. Però mentrestant l’home continua amb les trampes: retoca els rebuts a favor dels clients perquè li tornin el favor quan es quedi sense feina. Sorprenentment, l’amo lloa la intel·ligència del seu administrador: “Has estat prudent” ‒li diu. Però aquesta lloança esdevé la gran acusació: ha utilitzat la intel·ligència només per fer trampes i en benefici propi.

D’aquí la sentència que pronuncia Jesús en l’evangeli: “L’home que és fidel en els béns que valen poc també ho serà en els de més valor”. És a dir, i tornant a les trampes: si fem trampes en les coses petites, farem trampes en les coses grans, i també farem trampes amb Déu. Si som fidels i de fiar en les coses petites, ho serem en les coses importants i ho serem amb Déu.

De fet, quan Jesús sentenciava a l’evangeli: “No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses” està dient-nos que si utilitzem la nostra intel·ligència en servir les riqueses perdrem el nord i serem infidels als nostres principis, ens oblidarem dels altres i de Déu; però si utilitzem la nostra intel·ligència en servir Déu fidelment no perdrem el nord i farem molt de bé als altres. Jesús és taxatiu: servir Déu i les riqueses és incompatible, perquè servir les riqueses és centrar-se en un mateix mentre que servir Déu implica sortir d’un mateix. Així de clar i així d’important.

Això ho podem aplicar al què escrivia sant Pau a Timoteu: “Desitjo que els homes puguin alçar les mans netes, evitant les baralles i les discussions”. Si servim les riqueses les mans se’ns embrutaran tard o d’hora, i les baralles i discussions seran inevitables. Si servim Déu, les mans es mantindran netes o seran més fàcils de rentar, així com les baralles i les discussions seran més fàcils de reconduir i de pacificar.