Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies (Diumenge 18)

“Què en treu l'home de tot esforç i de tot el neguit amb què treballa sota el sol?”, és la pregunta lapidària que llença a l’aire el llibre del Cohèlet en la seva reflexió sobre el sentit de la vida. La pregunta anava precedida d’una proclama no menys lapidària: “Vanitat i més vanitat... tot és en va”. De fet, l’autor del llibre del Cohèlet, anomenat també Eclesiastès, no és cap pessimista ni cap amargat de la vida que tot ho critica: es tracta d’un sacsejador de consciències, d’un provocador que vol fer reflexionar, d’un pensador que exhorta a concentrar les energies en les coses que realment valen la pena.

Semblantment sant Pau, amb un to menys contundent i més teològic, convida als cristians de Colosses a cercar allò que és de dalt: “estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra”. Perquè no hagi malentesos especifica molt bé quines són les coses de la terra que no hem d’estimar: “fornicació, impuresa, passions, mals desigs i amor al diner”. Els humans de tots els temps som capaços de justificar subtilment o descaradament totes aquestes realitats, però l’apòstol ho deixa clar: “no us enganyeu els uns als altres”. I perquè no comprem duros a quatre pessetes, sant Pau recorda el canvi de mentalitat que comporta la fe en Jesucrist: “us heu despullat de l’home antic i del seu estil d’obrar, i us heu revestit del nou”.

Per les mateixes raons l’evangeli de sant Lluc explica que Jesús no vol entrar en litigis quan li demanen que intervingui en la disputa de dos germans en el repartiment d’una herència. Quan uns germans de sang entren en disputa per una herència significa que els valors han perdut la seva rellevància i l’afany de possessions els ha obnubilat el cor, el cervell i l’ànima. Jesús ho deixa clar: “Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses, perquè ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida”. Per fer entenedor el seu discurs, Jesús explica la paràbola de l’home ric que projecta eixamplar els seus dominis per enriquir-se als ulls dels humans i no als ulls de Déu, quelcom que és malauradament incompatible. Una frase del salm responsorial resumia molt bé l’actitud a tenir davant de tot plegat: “Senyor, ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor”.

La forma i el fons de demanar com cal (Diumenge 17)

“De debò que fareu desaparèixer tant el just com el culpable?”, és la rèplica que Abraham adreça a Déu per la decisió de destruir Sodoma i Gomorra. La intercessió del patriarca esdevé efectiva quan especifica el tarannà diví: “Vós que judiqueu tot el món, us podríeu desatendre de fer justícia?” En aquest cas, fer justícia es concretarà en no destruir la ciutat per la sola presència de deu justos. 

La intercessió respectuosa i convençuda d’Abraham dona els seus fruits i esdevé un model de formes i de fons de com demanar com cal. La forma és que Abraham mai perd la consideració i la reverència a Iahvè. El fons és la petició confiada i insistent que té la seva recompensa. Això ens ha de fer pensar, i preguntar-nos quina és la nostra forma i el nostre fons quan preguem: som respectuosos i reverents? Som perseverants i convençuts?

Aquest fons i forma de demanar adequadament es repetien en  l’evangeli de sant Lluc. La forma és la recitació del parenostre que Jesús proposa als deixebles com a model d’una pregària ben feta. Nosaltres sabem el parenostre des de petits: ja tenim una cosa guanyada! El fons és l’exemple de l’home que demana pans en hores intempestives sabent que el seu amic no li ho negarà. Per aquesta raó, Jesús proclama: “Demaneu, i Déu us donarà, cerqueu i trobareu, truqueu i Déu us obrirà”. Són paraules de Jesús que coneixem de sobres i que ens conviden a tenir cura del fons i de la forma de la nostra pregària perquè sigui efectiva.

La resposta del salm responsorial que hem compartit era la veu del creient que reconeix que la seva pregària arriba a bon port: “Senyor, sempre que us invocava m’heu escoltat”. Tant de bo que nosaltres puguem dir el mateix, pregant convençuts que Déu escolta i respon, conscients i agraïts del que sant Pau escrivia als cristians de Colosses: “Déu us dona la vida juntament amb Crist, després de perdonar-vos generosament totes les culpes”.

El propòsit de Déu és que Crist estigui en vosaltres (Diumenge 16)

“Abraham seia a l’entrada de la tenda, quan la calor del dia era més forta”, explicava el llibre del Gènesi. El relat no concreta si hi havia una onada de calor com la que vivim aquests dies, però sí explica l’aparició de tres personatges que Abraham rep amb tota mena d’atencions com si es tractés del mateix Déu. Ho fa amb la col·laboració de la matriarca Sara. El relat explica que Abraham “es quedà dret al costat d’ells mentre menjaven”, un gest que expressa el respecte que li desvetllen aquells homes misteriosos. Finalment, com si fos el mateix Déu qui parla, Abraham rep l’anunci que Sara engendrarà un fill.

A l’evangeli, trobem una nova escena d’acollida amb Jesús com a protagonista: la parella d’amfitrions ara són les germanes Marta i Maria, que repeteixen els rols anteriors: Marta, com Sara, es dedica a preparar el menjar i a servir, i Maria, com Abraham, roman al costat del convidat: “Maria, asseguda als peus del Senyor, escoltava la seva paraula”, on el gest expressa la reverència de Maria per la presència de Jesús i la seva docilitat a la paraula del Senyor. Si el tàndem Abraham-Sara funciona sense problemes en l’acollida dels tres convidats, amb les dues germanes surten algunes espurnes amb les queixes de Marta. Però Jesús posa les coses a lloc dient que cadascú fa el què ha de fer, fins i tot decanta la balança a favor de Maria: “La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa”.

Si l’equip Sara-Abraham reben un premi diví compartit, amb Marta i Maria el premi només el rep Maria, mentre que Marta es queda amb les mans buides perquè no sap fer equip: cadascuna havia d’assumir el seu rol sense perdre de vista l’objectiu primordial, que era gaudir de la proximitat de Jesús. També nosaltres, com Marta, malgrat la sintonia que puguem tenir amb Jesucrist, les preocupacions i els neguits de tota mena, fins i tot per causa dels nostres compromisos eclesials, ens poden impedir de gaudir de la seva proximitat, que és l’essencial. Aleshores el nostre servei esdevé una càrrega i el realitzem amb queixes i reprovant els altres que ens envolten perquè no fan el mateix que nosaltres.

Sant Pau, escrivint als cristians de Colosses els diu: “el propòsit de Déu és que Crist estigui en vosaltres”. Així de clar! Gaudim, doncs, que Crist estigui en nosaltres! Gaudim de la proximitat de Crist sense complicar-nos la vida, sense queixar-nos, no deixant que res ni ningú –ni nosaltres mateixos!– enterboleixi aquesta proximitat.