dissabte, 30 de gener de 2021

Calla i surt d’aquest home (Diumenge 4)

Germans, jo voldria que visquéssiu sense neguit”, escriu sant Pau als cristians de Corint. Tant de bo! ‒li responem nosaltres, quasi impulsivament. Sant Pau continua el discurs de la setmana passada, de no viure enganxats a les persones i a les coses. Avui ho aplica al debat sobre dedicar-se en exclusiva a Déu o combinar-ho formant una família. L’apòstol convida a no casar-se a qui vulgui dedicar-se plenament al Senyor. Aquesta és la tradició que l’Església universal ha concretat amb la vida monàstica, amb la vida consagrada i la vida celibatària. Es tracta de canalitzar en la mateixa direcció les energies internes i les externes, la vida interior i la vida pràctica. Una opció d’harmonia existencial que es considera desfasada, i fins i tot ridícula per un pensament que no és majoritari, però sí dominant, que enalteix la satisfacció immediata dels impulsos.

A l’evangeli, Jesús diu “Calla i surt d’aquest home” a un home posseït d’un esperit maligne que, prèviament, l’invocava com el “Sant de Déu”. Els esperits malignes i els esperits benignes coincideixen en reconèixer la santedat de Jesús; però la diferència abismal és que els primers el defugen i el temen, i els segons l’accepten i el veneren. El problema és que ambdós acudeixen a la sinagoga en el cas de l’evangeli, o acudeixen a l’església en el nostre cas. L’altre problema és que ambdós esperits formen part de la persona humana. En l’evangeli, el mal esperit arriba a posseir un fidel de la sinagoga, que és guarit per la paraula de Jesús. Que l’autoritat de Jesús també faci callar i expulsi els esperits malignes que ens assetgen per dins i per fora, i fins i tot que ens dominen cor endins i cor enfora.

Moisès, en la lectura del Deuteronomi, anuncia la vinguda d’un profeta que guiarà el poble en lloc seu. També demana al poble que se l’escolti, perquè els parlarà en nom de Déu. Davant de tanta responsabilitat, l’advertiment diví al profeta és ben rotund: “Si un profeta s’atreveix a dir en nom meu alguna paraula que jo no li hauré ordenat, o bé parla en nom d’altres déus, morirà”. Aquesta contundència, que avui dia en diríem tolerància zero, exigeix màxima fidelitat, màxima honestedat i màxima responsabilitat en el desplegament de la seva activitat. Això ha de distingir qualsevol tipus de portaveu religiós, però també a portaveus socials, econòmics, sanitaris, i també polítics.  Per la seva fidelitat, honestedat i responsabilitat apreciarem la seva qualitat.

diumenge, 24 de gener de 2021

No deixem perdre l’oportunitat present (Diumenge 3)

Germans, no podem deixar perdre l’oportunitat present”. La frase l’escriu sant Pau als cristians de Corint, una comunitat cristiana de nova generació, formada per creients de matriu gentil, en una ciutat cosmopolita i estratègica pel seu activíssim trànsit marítim. L’apòstol els exhorta a anar més enllà del tràfec del seu intens present, a desenganxar-se de les immediateses, a prendre’n distància, i a posar les expectatives d’aquesta vida només en Jesucrist. Perquè “aquest món que veiem amb els ulls passa aviat”, sentencia Pau.

Aquestes dues frases de l’apòstol esdevenen un revulsiu per aprofitar el present i vure’l de manera alliberada. Així ho va fer l’equip de futbol de l’Alcoiano aquesta setmana que acabem. Fent honor a la seva moral emblemàtica, no va “deixar perdre l’oportunitat present” vencent al Reial Madrid. També el Cornellà no va “deixar perdre l’oportunitat present” vencent l’Atlètico de Madrid i fent patir el Barça. Igualment nosaltres, no hem de “deixar perdre l’oportunitat present” com a creients: perdent les pors i convertint les dificultats en aprenentatges; revisant el sentit del què fem, del perquè ho fem, i del com ho fem. Perquè el “que veiem amb els ulls passa aviat”. La pandèmia ens ho confirma cruament, posant de manifest la fragilitat de la condició humana.

També la gent de Nínive, en la primera lectura,  no van “deixar perdre l’oportunitat present”. Va fer cas al profeta Jonàs, que proclamava la destrucció d’aquella gran ciutat. La desgràcia s’evita gràcies a la reacció col·lectiva. S’aturà tota l’activitat declarant un estat d’alarma: tothom, poderosos i humils, “cregué en Déu: proclamaren un dejuni”.

Aquesta capacitat de no “deixar perdre l’oportunitat present”, d’abandonar el que un té entre mans per quelcom superior, la mostren els germans Simó i Andreu, Jaume i Joan en l’evangeli. Aquells pescadors del llac de Galilea deixaren el seu ofici, el seu benefici, per seguir a Jesús. No van necessitar grans discursos ni arguments convincents, no van caler pandèmies que els fessin reaccionar. N’hi hagué prou amb la presència de Jesús dient: “Ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”. Aquesta proclama, més la crida personalitzada, van ser suficients perquè abandonessin el que és visible i es dediquessin a la pesca de béns invisibles.

dijous, 21 de gener de 2021

PARLEU SENYOR QUE EL VOSTRE SERVENT US ESCOLTA!



No sé si recordeu a sor Amparo. La recordeu? O a sor Pilar. Són dues clarisses que estaven en el monestir de santa Clara d'Arenys de Mar. Ara una està al monestir de Pedralbes i una altra al convent de santa Maria de Jerusalem, al peu del Tibidabo, a Barcelona. Fa poc temps vaig anar, amb altres frares,  a fer Exercicis a les monges de Pedralbes, on viu sor Pilar, i fa poc que rebia whatsapps de l'Amparo. És per a mi com un record que tinc molt present en el cor.

Quan passo per davant del monestir de santa Clara em ve molta enyorança. Gràcies a Déu ara es farà servir i serà una biblioteca i una sala d'exposicions. Està bé, és bonic, però ja no és el monestir, és un ex-monestir. Acabarà que la gent parlarà de la biblioteca d'Arenys, de la sala d'exposicions, però no es dirà el convent, ni ho serà. Per què? Perquè un convent no són les pedres. Un convent són les persones: frares, monges... les persones. I un monestir o un convent de vida contemplativa ens diu una cosa ben clara: només hi ha una cosa necessària. És com un dit assenyalant el cel. Només hi ha una cosa necessària. I una manera d'arribar-hi: l'oració, la pregària. I sense això és impossible la fe. Sense pregar és impossible la fe. Que enmig de la ciutat hi hagi el signe no físic de l'edifici sinó el signe real d'una comunitat pregant, recorda la finalitat per la qual hem estat creats, per a Déu. "El nostre cor està inquiet i no reposa sinó en Déu", dirà sant Agustí.

 Joan Baptista ens recorda que les arrels de la nostra fe les tenim al desert, a l'èxode en el qual neix el poble d'Israel i neix el Nou Testament, en el silenci profund del desert. Silenci. No és un silenci relaxant, com els que a vegades fem servir aquí nosaltres, sinó un silenci habitat. El silenci, on Déu pot parlar, en què l'home ha callat. El silenci.

I aquest és el sentit d'un monestir i d'un convent, ser un espai en què un no sap massa bé per què serveix. Per què serveix un convent? Per a res, per a res. I contra més convent és menys serveix. Perquè no es tracta de "servir per a" sinó d'assenyalar la finalitat per a la qual hem estat creats.

És això el que ens presenta l'Escriptura amb el salm39. L'experiència bàsica d'un que està en un convent o forma part d'una comunitat, és la vocació. Fixeu-vos quina manera tan bella d'expressar-lo: "Tenia l'esperança posada en el Senyor, i Ell, inclinant-se cap a mi, ha inspirat als meus llavis un càntic nou". Déu, inclinant-se cap a mi... aquesta és l'experiència que té un creient, un Déu que s'inclina cap a mi, que m'inspira un cant de lloança i continua dient el salm: "i em parla a cau d'orella". Per això he de saber callar, perquè Ell pugui parlar a cau d'orella i jo el pugui escoltar. Aquest Déu que acabarà engendrant en mi el que diu el salmista "Déu meu, vull fer la vostra voluntat".

És el que santa Clara dirà en el seu Testament, al principi del tot: "Hem de ser agraïts a Déu, i com més gran és el do, més agraïment li devem". I el do més gran, diu santa Clara, és la vocació. I continua dient: "Diu l'Escriptura: coneix la teva vocació". I la descriu així santa Clara: "El Fill de Déu se'ns ha fet camí, i el nostre pare Francesc ens l'ha mostrat amb les seves obres i paraules".

Aquesta és la finalitat, si es pot parlar així, del desert, de l'home de Déu, de l'home recremat pel desert i el dolor de la solitud i el silenci. És algú que tot ell ens recorda Déu.

Sant Pau dirà: "els vostres cossos no us pertanyen".  Per a un creient el seu cos és part, diu sant Pau, del cos de Crist. Veient-lo, ens recorda a Crist. I és temple on habita l'Esperit Sant. Per això continua Pau dient: "glorifiqueu-lo en el vostre cos". Aquest cos que, com tota la creació, serà assumit per Déu i serà transfigurat i ressuscitat.

Per tant, primera paraula: Joan, desert, callar, ser signe...

Segona paraula: Reconèixer.  Reconèixer la seva veu. El gran problema avui dia, i de sempre,  no és que Déu no parli, sinó que l'home no l'entén, no el reconeix, o en fuig. El que trobem en el llibre de Samuel és això. Samuel està dormint i el Senyor el crida, però ell no reconeix la seva veu. Diu: "No sabia discernir la veu de Déu". I qui li ajuda? Un altre. Aquesta és la nostra feina, ajudar la gent i a nosaltres mateixos a discernir quan Déu ens parla, a discernir que tenim un clam de Déu en el nostre cor, una ferida que l'ha feta l'absència d'un Déu que vol venir a habitar en nosaltres. Hauríem ser com com Elí, que era un sacerdot no massa exemplar, però sabia discernir, reconèixer  : "Quan et torni a parlar digues: parleu que el vostre servent us escolta". Elí comprèn que era Déu que li estava parlant. Tot i que no era un sacerdot exemplar, però era algú que havia dedicat la seva vida a Déu. El coneixia, per això el reconeixia.

Primera paraula: desert. Aprofitem aquest temps dur que estem vivint per entrar en el nostre desert, per aprofundir en la nostra pregària.

Segona: ensenyar, ajudar, fer com de llevadores per treure dintre de la persona el crit, el clam de Déu, reconèixer-lo.

I tercer, fer xarxa. Fixeu-vos que en l'Evangeli de sant Joan és el que fan els dos deixebles del Baptista: Andreu, que ja va amb un amic, va a buscar a Pere. Després va a veure Felip i després Natanael... I aquesta serà la primera xarxa, els amics, els contactes, parlar de Déu, ajudar Déu a expressar-se... és la feina del creient. I això no treu que cadascú hagi de fer la seva pròpia experiència de la proximitat de Déu. Ells veuran on Jesús vivia, i es quedaran amb Ell. I aquell record és tan fort que recorden fins i tot l'hora, les quatre de la tarda. O quan Jesús veu Pere: "Tu ets Simó i et diràs Pere". Déu en Jesucrist canvia l'essència de la persona humana amb un nom nou que només Ell coneix i a cadascú li revela.

 Homilia II diumenge durant l'any (17 gener 2021)
Fra Jacint Duran


dimecres, 20 de gener de 2021

Estén la mà (dimecres 2/ Setmana de pregària per la unitat dels cristians 2021)

Estén la mà”, diu Jesús a l’home de la mà paralitzada. El malalt recuperà el moviment perquè cregué en la paraula de Jesús.

Estén la mà”, ens diu Jesús a nosaltres, que vivim paralitzats per la pandèmia. Estenent amb fe la mà exterior i interior, recuperarem el moviment.

Estén la mà”, ens diu Jesús en el context de la setmana de pregària per la unitat dels cristians. Estenent-la com el paralític, recuperarem la unitat perduda.

divendres, 15 de gener de 2021

Els Mags no porten mai el que els demanes

A casa meva som quatre germans, però l'últim, el més petit, va néixer quan jo tenia catorze anys, per tant, tots els records de petit només els tinc dels altres dos germans. I un dels records dels que més queden presents, lògicament és la nit de Reis i tot el que envoltava aquella nit màgica: fer la carta, el nerviosisme de la nit. Et fas l' adormit però sents sorolls, etc. I quan a mitjanit ,més o menys, picaven de mans i deien: "Ja han arribat els Reis", sortíem del llit corre-cuita per veure què havien portat.

I els dos germans tenien reaccions molt diferents.  Els Reis, normalment  no portaven el que demanaves, i menys en aquella època en què tothom estava tan justet, i els Reis també anaven justets, lògicament. I aquella nit màgica trobaves el que trobaves, no el que havies demanat. Alguna cosa s'hi assemblava, però de lluny. I recordo la reacció dels meus germans. No dic la meva, deixem-ho córrer. ..El meu germà el petit, quan veia que no li havien portat el que ell havia demanat, feia una rebequeria de primera categoria, s'enfadava... i encara que li haguessin portat alguna cosa millor del que havia demanat, no ho volia. Al final moltes vegades havien de posar una carta firmada pels Reis que es comprometien a portar-li el que no havien pogut, cosa que no arribava mai, però almenys calmava aquella situació.

En canvi l'altre germà, que era el gran, s'ho sabia prendre d'una altra manera. No li portaven el que havia demanat, però normalment deia: "Bé, això servirà per allò", "això, no ho havia pensat,  però m'agrada", "allò ho faré servir pel que havia demanat, una mica arreglat"... I sempre ho arreglava de tal manera que el que li portaven ho feia servir i ho feia en positiu. Són dues maneres de veure les coses.

 Els Reis i la vida passa el mateix. A la vida hem fet nosaltres, conscient o inconscientment, una carta. Li hem demanat a la vida unes coses, que com els Reis, normalment no les porten. I què pot passar? Les dues actituds: fer una rabieta, fer-se la víctima, anar plorant tot el dia, o buscant succedanis..., o el contrari: "no és el que havia demanat, però donant-li la volta potser és millor que el que havia demanat". És tota una altra actitud, una altra actitud molt diferent, i val la pena pensar-hi.

Hi ha un escriptor britànic, que ara no recordo el nom, que diu: "molt millor que les utopies són les esperances", perquè les utopies han fet molt de mal a la Història, històries personals i històries col·lectives. Són millor les esperances. Les utopies són molt quadriculades, saber ben bé el que volem. Les utopies són molt concretes, i acaben forçant la realitat. En canvi, les esperances, són com les del meu germà gran: asperes als Reis, et fa il·lusió, no saps ben bé què és en concret que esperes, però podríem dir que les esperances es construeixen, ajuden a construir. Les utopies s'imposen, o et fas la víctima tota la vida. És molt diferent.

Ara ens toca una situació que no ens agrada. A ningú se li hagués acudit demanar el que està passant avui dia. I, a més, hem d'estar confinats, ara gràcies a Déu almenys dintre de la població, i aquesta frase que va repetint-se una i altra vegada a molts llocs: "quedeu-vos a casa", i té la seva de raó, i hem d'obeir.

Però quedar-se a casa no vol dir tancar-se un mateix. Quedar-se a casa no vol dir no sortir d'un mateix. Hem de sortir de nosaltres mateixos, sigui la situació que sigui. Els Reis, la vida, ens ha portat això que ara vivim. Podem passar-nos tota l'estona queixant-nos, o podem fer-ho servir per donar la volta a la truita. Podem fer de la nostra vida la realització d'una utopia que si no es realitza, pategem, o buscar entremig del que ens porta la vida i fins de les runes brins de vida i d'esperança.

En  l'Epifania, l'actitud dels Mags és ben diferent de la d'Herodes i els grans sacerdots. Què fan Herodes i els grans sacerdots? Fan el que ens recomanen avui, estan a casa, no es mouen. Tampoc surten d'ells. Herodes i els grans sacerdots, tenen unes utopies ben concretes i realitzades. Herodes és un tirà i va construir un regne a la seva mida. Tot voltava la seva persona, va fer les grans obres a Israel explotant a tot el poble. Ell tenia una idea del que havia de ser Israel, carregant-se a tothom, però tenia una idea. Els grans sacerdots en tenen una altra molt diferent, però no poden col·laborar amb Herodes, són utopies contradictòries, no són gent diferent, són contraris, són enemics, i això passa molt avui en dia. Enlloc de veure al davant algú que pensa diferent, en qui col·laborar veiem un enemic, i no és el mateix.

Maria, els Mags, surten d'ells mateixos. Els tres Mags són capaços de deixar el que es seu i on viuen, no perquè tinguin una utopia, una il·lusió tancada del que han de ser les coses, sinó que tenen la llum d'una esperança. Ha nascut el gran rei. No saben ni com és. Una llum enmig de les tenebres els va guiant. Tenen esperança, no tenen utopia. No van encartonats, no van com Herodes o els grans sacerdots. No van rígids. Busquen, pregunten, surten d'ells mateixos. Igual que Maria. Segurament que Maria no esperava un Messies d'aquella manera, però el Senyor va fent el seu camí en l'inesperat, en l'esperança.

Potser en aquests moments que ens fan estar a casa, que ens aconsellen que no ens moguem i hem de fer-ho, hem de fer cas. Però sí que hem de sortir de nosaltres mateixos, crear ponts amb els altres. Sortir de nosaltres mateixos, no tancar-nos, i sobretot, aprofitar l'ocasió per obrir-se a aquest Déu que ens ve d'una manera tan inesperada, d'una manera tan diferent a la que nosaltres havíem pensat... Hem de fer la carta als Reis, i cal fer-la, però amb una actitud d'esperança, no amb una actitud tancada que força, sinó amb una actitud oberta que construeix amb els altres i per als altres.

fra Jacint Duran i Boada

dimecres, 13 de gener de 2021

Mirar i sentir-se mirat

Poques coses són més boniques que un somriure. Un somriure pot alegrar un dia. Un somriure és com una porta lluminosa oberta. Però pocs somriures es poden veure avui a nostre assemblea. No perquè esteu enfadats, és perquè no es veuen. Hem quedat amb la boca tapada, no es veuen. La mascareta. Què és el que es veu? Els ulls. I els ulls poden ser molt expressius. Fins i tot diem: "Hi ha mirades que maten". Hi ha mirades de menyspreu, que no necessiten la boca. Hi ha mirades fredes.  Hi ha mirades que et miren i no et veuen perquè estan als llimbs o estan fent zàping en el seu cervell, mirades que no veuen. Hi ha mirades tendres, acollidores, amoroses. La mirada és profundament humana i expressiva.

La mirada és una categoria que els homes tenim molt endins, tan endins que quasi la defineix. La persona humana és algú que estranyament se sent mirat, encara que no hi hagi ningú. La persona humana és aquella realitat misteriosa, entre d'altres coses, però diria d'una manera especial, que se sent mirada, com si algú el mirés. I aquest sentir-se mirat, gairebé  ens constitueix. I de vegades ens posa molt nerviosos. Avui dia vas pel carrer i hi ha tantes càmeres, tantes fotografies... A mi em posen a cent. Per què ? Perquè d'alguna manera mostren una realitat molt més profunda: ens sentim mirats. I aquest sentir-nos mirats no és sempre còmode, al revés, a vegades és dolorós.

Hi ha un llibre a la Bíblia, d'una gran bellesa i duresa, que és el llibre de Job, i que fa unes pregàries que estan al llindar de la mateixa blasfèmia. Diu a Déu: "Aparta de mi la teva mirada, espia dels homes, que em pugui almenys empassar un moment la saliva sense que Tu em miris". Una expressió molt dura la de Job en aquesta pregària. Però és aquesta la sensació que tenim, com si "la mirada de Déu ens escrutés les entranyes", diu la Bíblia. La mirada escrutadora de Déu. Tant és així que hi ha una llibre de Jean-Paul Sartre, que alguns diuen que és el primer llibre que s'ha de llegir per introduir-se al pensament d'aquest pensador una mica corrosiu, que es diu "els mots",  les paraules (em sembla que s'ha traduït així al català), on ell descriu la seva infantesa. Allà descriu el moment en què va començar el seu ateisme:  nen, encara, després d'haver fet una malifeta, de cop i volta se sent profundament mirat. Diu: "aquesta mirada me la vull treure de sobre, no la vull". I serà la lluita de Jean-Paul Sartre a través del seu esforç filosòfic i literari. No sé si se'n va sortir. La mirada escrutadora que pesa sobre nosaltres.

La Paraula de Déu no simplement es queda amb el que diu Job. Un text del llibre dels Nombres i després els salms , ens fa veure la mirada de Déu des d'una altra perspectiva. Diu: "Que el Senyor giri el seu esguard vers tu i et doni la pau". Per tant, és un esguard que dona pau. "Que giri el seu esguard i et beneeixi. Que et faci sentir la claror de la seva mirada". La mirada de Déu, en aquests altres textos de la Bíblia que són la majoria, és una mirada portadora, creadora de pau. I això el llibre dels Nombre ho posa en boca d'Aaron, en el moment de beneir a la comunitat israelita.

I aquesta mirada per a nosaltres els cristians queda aprofundida i  concretada en la mirada de Jesús. Els textos dels evangelis que ens parlen de com Jesús mira, cal meditar-los, cal visibilitzar-los, cal interioritzar-los.

És curiós que els textos que m'han vingut a mi al cap són textos en què Jesús no mira des de dalt, sinó normalment mira des de baix. La mirada tan bonica que expressa quan hi ha l'adúltera: la dona està dreta i Jesús està agenollat dibuixant a terra. I el text del capítol 8 de sant Joan diu: "Jesús, alçant els ulls, (per tant, mira des de baix) la mirà i li digué: ningú no t'acusa? No. Doncs jo tampoc no t'acuso. Ves-te'n i no pequis més". La mirada des de baix. Com és la mirada de Jesús rentant els peus als deixebles, mira als deixebles des de baix. "Jesús  alçà els ulls i digué: "baixa Zaqueu que avui em cal restar a casa".

Com és la mirada d'aquest temps de Nadal en què els ulls no poden mirar des de més avall, com un infant desarmat i a les nostres mans. Déu ens mira de més avall impossible.

Hi ha dos textos que són impactants. Un text del capítol segon de sant Marc en què hi ha un home que té la mà seca i Jesús pregunta als de la sinagoga: "Puc curar en dissabte?" I tothom calla. I diu el text: " Jesús els mirà un a un, indignat i entristit". Com podia ser aquesta mirada de Jesús, indignat i entristit per la seva duresa de cor? diu:"Estén la mà i va quedar guarit".

O aquella altra que resumeix totes, la de sant Pere després de les negacions, quan porten a Jesús presoner. Segons l'Evangeli de Lluc, Jesús es gira i el mira. Una altra mirada de Jesús.

I avui ens demana l'Escriptura assumir la manera de mirar de Jesús, que és la dels pastors, que després de veure una cosa tan insignificant, tan pobre, com una mare que dona a llum entre els animals, puguin sortir glorificant Déu, agraint el que han vist... són capaços d'entreveure la presència de Déu,

I és el que ens demana avui l'Escriptura, assumir aquesta actitud, obrint-nos a l'Esperit que envia Jesucrist que ens fa cridar "abba, Pare". Aquest Esperit de Jesucrist que l'Església Oriental diu que té la mirada del colom, de l'Esperit Sant. Que aquest mateix colom, aquest mateix Esperit que va fecundar les entranyes de la Verge Maria, fecundi també la nostra vida i transformi la nostra mirada.

Homilia Solemnitat de Maria Mare de Déu
01/01/2021
Fra Jacint Duran

dimarts, 12 de gener de 2021

Glòria celestial i glòries terrenals (Dimarts 1)


 
Déu volia portar molts fills a la glòria”, ens deia la carta als Hebreus. També explicava que Jesucrist ha esdevingut el perfecte mitjancer per aconseguir-ho.

Al mencionar “portar a la glòria”, la carta als Hebreus es refereix a la glòria celestial, que és inabastable als humans, però que esdevé accessible gràcies a Jesucrist, enlairat a les altures.

La glòria celestial és un regal diví que tendim a oblidar, capficats, i gairebé obsessionats, en aconseguir glòries terrenals, més visibles, més apetitoses, però més fugisseres.

diumenge, 10 de gener de 2021

L’Estimat (Baptisme del Senyor 2021)

Això diu el Senyor: aquí teniu el meu estimat”. Ho diu el profeta Isaïes, posant en boca de Déu la presentació del seu servent, el seu enviat celestial, el seu messies. Es tracta d’algú que, trencant tota lògica humana, no exhibeix les seves qualitats en campanyes electorals, ni a través de les xarxes socials, ni fent publicitat en els mitjans de comunicació. El profeta explica que aquest enviat ple de poders i de facultats “no crida ni alça la veu, ni es fa sentir pels carrers”. També explica la seva delicadesa: “no trenca la canya que s’esberla, no apaga la flama del ble que vacil·la”; uns trets que no impliquen feblesa de caràcter, sinó al contrari: “porta el dret amb fermesa”. La missió d’aquest messies celestial és ben clara: “ser aliança del poble, llum de les nacions, tornar la vista als cecs, treure de la presó els encadenats, alliberar del calabós els qui vivien a la fosca”. El programa d’aquest servent estimat de Iahvè supera, i de llarg, el programa que els partits polítics de casa nostra ens presentaran en breu, tractant els mateixos temes: fer aliances, ser llum pels altres països, com alliberar els empresonats.

Pels cristians, Jesús esdevé la concreció d’aquest programa que explica el profeta Isaïes, però sobretot esdevé el fill estimat en majúscula. Així ho proclamava la veu celestial en l’escena evangèlica del baptisme de Jesús: “Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”. Si durant el temps litúrgic de Nadal celebràvem que Jesús era el fill de Maria i de Josep, la celebració d’avui proclama que Jesús és el fill de Déu, ple de l’Esperit Sant. Els cels baixen a la terra damunt la figura de Jesús de Natzaret. El Pare i l’Esperit Sant acompanyen el Fill en aquesta escena on Jesús pren consciència de la seva persona i de la seva missió.

Els Fets dels Apòstols, en boca de Pere, expliquen amb simplicitat aquesta missió: “passà per tot arreu fent el bé i donant la salut”. No és tan fàcil com sembla passar per tot arreu fent el bé, i menys encara donar la salut a qui ho necessita. Nosaltres mateixos experimentem sovint que volent fer el bé, provoquem el contrari, i volent donar la salut, ens falten mans per repartir-la, com succeeix amb les vacunes. Però Pere també subratllava que “Déu el va consagrar ungint-lo amb l’Esperit Sant i amb poder”. De nou, es subratlla la seva grandesa amagada rere un tarannà humà gens ostentós, gens exhibicionista, gens presumit, perquè qui se sent estimat per Déu no necessita fer cap d’aquestes coses.

dimecres, 6 de gener de 2021

Clareja el Senyor i apareix la seva glòria (Epifania 2021)

Alça’t radiant Jerusalem, que arriba la teva llum”. Així començava el fragment de la lectura del profeta Isaïes, que ens remet a l’actual capital d’Israel, l’estat que lidera la vacunació mundial contra la pandèmia amb més d’un milió de vacunats en pocs dies. La dita diu que les comparances són odioses, però molts pobles, inclòs el nostre, voldríem gaudir d’aquesta celeritat, voldríem gaudir d’aquesta llum de la vacuna, “mentre les tenebres embolcallen la terra i fosques nuvolades cobreixen les nacions”, utilitzant de nou el llenguatge d’Isaïes. El profeta parla de llum, de la claror d’albada que irradia la ciutat fins aleshores desolada. Però ara contempla joiosa l’arribada dels deportats de Babilònia, dels exiliats i dels fugits en diàspora. La ciutat recuperarà el seu esplendor perquè sobre d’ella “clareja el Senyor i apareix la seva glòria”. Aquesta serà la veritable llum de Jerusalem: la manifestació del Senyor, la seva epifania que dissiparà tenebres i foscors col·lectives.

En l’episodi evangèlic també apareix una llum celestial, una estrella que il·lumina el camí de tres savis, portant-los fins a Betlem. El seu itinerari no l’assenyala cap mapa, cap GPS, cap guia, sinó un senyal del cel que els permet esquivar reis malintencionats i arribar al seu destí. L’estrella els permet gaudir d’una altra epifania, més discreta però més rellevant: la manifestació del Senyor en la seva glòria en forma d’infant. Una escena que omple aquells homes de terres llunyanes d’una alegria immensa, perquè contemplen i participen de la glòria que irradia el Senyor enmig del poble d’Israel.

Sant Pau també ho explica escrivint als efesis: “que des d’ara, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa”. Beneïda epifania de Jesús a la terra, que a través de la figura dels tres savis prostrant-se a terra i fent-li homenatge, representen tots els pobles que anhelen la llum divinal i comparteixen la seva visió.

Enmig de noves restriccions i l’augment de contagis, quan els nostres esforços per dominar la pandèmia no assoleixen els  resultats desitjats,  l’epifania de Jesús, el fill de Déu, segueix il·luminant els destins humans, de manera discreta però efectiva.