“No hi ha cap fill de Déu que pequi”. Ho deia, entre altres coses, el fragment de la primera carta de Joan, que contraposava ser fill de Déu amb ser fill del diable, ser bo com Jesucrist amb ser pecador com el diable.
Es tracta d’un llenguatge declaratiu, clarament dualista, de blancs i de negres, però la realitat personal i col·lectiva sempre està plena de tons grisos. Pel baptisme, nosaltres hem esdevingut fills de Déu, però les nostres obres no sempre ho corroboren, perquè ens deixem seduir per les temptacions del pecat. Però això no significa que siguem fills del diable.
El desllorigador d’aquest llenguatge tan contrastat és la frase “Qui no estima el seu germà no és de Déu”. La carta insisteix en l’amor al proïsme com la mesura de la nostra filiació divina. Si no estimem el germà, la nostra filiació divina queda en entredit, ve a dir-nos la carta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada