No sé si recordeu a sor Amparo. La recordeu? O a sor Pilar. Són dues clarisses que estaven en el monestir de santa Clara d'Arenys de Mar. Ara una està al monestir de Pedralbes i una altra al convent de santa Maria de Jerusalem, al peu del Tibidabo, a Barcelona. Fa poc temps vaig anar, amb altres frares, a fer Exercicis a les monges de Pedralbes, on viu sor Pilar, i fa poc que rebia whatsapps de l'Amparo. És per a mi com un record que tinc molt present en el cor.
Quan passo per davant del monestir de santa Clara em ve molta enyorança. Gràcies a Déu ara es farà servir i serà una biblioteca i una sala d'exposicions. Està bé, és bonic, però ja no és el monestir, és un ex-monestir. Acabarà que la gent parlarà de la biblioteca d'Arenys, de la sala d'exposicions, però no es dirà el convent, ni ho serà. Per què? Perquè un convent no són les pedres. Un convent són les persones: frares, monges... les persones. I un monestir o un convent de vida contemplativa ens diu una cosa ben clara: només hi ha una cosa necessària. És com un dit assenyalant el cel. Només hi ha una cosa necessària. I una manera d'arribar-hi: l'oració, la pregària. I sense això és impossible la fe. Sense pregar és impossible la fe. Que enmig de la ciutat hi hagi el signe no físic de l'edifici sinó el signe real d'una comunitat pregant, recorda la finalitat per la qual hem estat creats, per a Déu. "El nostre cor està inquiet i no reposa sinó en Déu", dirà sant Agustí.
Joan Baptista ens recorda que les arrels de la nostra fe les tenim al desert, a l'èxode en el qual neix el poble d'Israel i neix el Nou Testament, en el silenci profund del desert. Silenci. No és un silenci relaxant, com els que a vegades fem servir aquí nosaltres, sinó un silenci habitat. El silenci, on Déu pot parlar, en què l'home ha callat. El silenci.
I aquest és el sentit d'un monestir i d'un convent, ser un espai en què un no sap massa bé per què serveix. Per què serveix un convent? Per a res, per a res. I contra més convent és menys serveix. Perquè no es tracta de "servir per a" sinó d'assenyalar la finalitat per a la qual hem estat creats.
És això el que ens presenta l'Escriptura amb el salm39. L'experiència bàsica d'un que està en un convent o forma part d'una comunitat, és la vocació. Fixeu-vos quina manera tan bella d'expressar-lo: "Tenia l'esperança posada en el Senyor, i Ell, inclinant-se cap a mi, ha inspirat als meus llavis un càntic nou". Déu, inclinant-se cap a mi... aquesta és l'experiència que té un creient, un Déu que s'inclina cap a mi, que m'inspira un cant de lloança i continua dient el salm: "i em parla a cau d'orella". Per això he de saber callar, perquè Ell pugui parlar a cau d'orella i jo el pugui escoltar. Aquest Déu que acabarà engendrant en mi el que diu el salmista "Déu meu, vull fer la vostra voluntat".
És el que santa Clara dirà en el seu Testament, al principi del tot: "Hem de ser agraïts a Déu, i com més gran és el do, més agraïment li devem". I el do més gran, diu santa Clara, és la vocació. I continua dient: "Diu l'Escriptura: coneix la teva vocació". I la descriu així santa Clara: "El Fill de Déu se'ns ha fet camí, i el nostre pare Francesc ens l'ha mostrat amb les seves obres i paraules".
Aquesta és la finalitat, si es pot parlar així, del desert, de l'home de Déu, de l'home recremat pel desert i el dolor de la solitud i el silenci. És algú que tot ell ens recorda Déu.
Sant Pau dirà: "els vostres cossos no us pertanyen". Per a un creient el seu cos és part, diu sant Pau, del cos de Crist. Veient-lo, ens recorda a Crist. I és temple on habita l'Esperit Sant. Per això continua Pau dient: "glorifiqueu-lo en el vostre cos". Aquest cos que, com tota la creació, serà assumit per Déu i serà transfigurat i ressuscitat.
Per tant, primera paraula: Joan, desert, callar, ser signe...
Segona paraula: Reconèixer. Reconèixer la seva veu. El gran problema avui dia, i de sempre, no és que Déu no parli, sinó que l'home no l'entén, no el reconeix, o en fuig. El que trobem en el llibre de Samuel és això. Samuel està dormint i el Senyor el crida, però ell no reconeix la seva veu. Diu: "No sabia discernir la veu de Déu". I qui li ajuda? Un altre. Aquesta és la nostra feina, ajudar la gent i a nosaltres mateixos a discernir quan Déu ens parla, a discernir que tenim un clam de Déu en el nostre cor, una ferida que l'ha feta l'absència d'un Déu que vol venir a habitar en nosaltres. Hauríem ser com com Elí, que era un sacerdot no massa exemplar, però sabia discernir, reconèixer : "Quan et torni a parlar digues: parleu que el vostre servent us escolta". Elí comprèn que era Déu que li estava parlant. Tot i que no era un sacerdot exemplar, però era algú que havia dedicat la seva vida a Déu. El coneixia, per això el reconeixia.
Primera paraula: desert. Aprofitem aquest temps dur que estem vivint per entrar en el nostre desert, per aprofundir en la nostra pregària.
Segona: ensenyar, ajudar, fer com de llevadores per treure dintre de la persona el crit, el clam de Déu, reconèixer-lo.
I tercer, fer xarxa. Fixeu-vos que en l'Evangeli de sant Joan és el que fan els dos deixebles del Baptista: Andreu, que ja va amb un amic, va a buscar a Pere. Després va a veure Felip i després Natanael... I aquesta serà la primera xarxa, els amics, els contactes, parlar de Déu, ajudar Déu a expressar-se... és la feina del creient. I això no treu que cadascú hagi de fer la seva pròpia experiència de la proximitat de Déu. Ells veuran on Jesús vivia, i es quedaran amb Ell. I aquell record és tan fort que recorden fins i tot l'hora, les quatre de la tarda. O quan Jesús veu Pere: "Tu ets Simó i et diràs Pere". Déu en Jesucrist canvia l'essència de la persona humana amb un nom nou que només Ell coneix i a cadascú li revela.
Homilia II diumenge durant l'any (17 gener 2021)
Fra Jacint Duran
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada