“Germans, jo voldria que visquéssiu sense neguit”, escriu sant Pau als cristians de Corint. Tant de bo! ‒li responem nosaltres, quasi impulsivament. Sant Pau continua el discurs de la setmana passada, de no viure enganxats a les persones i a les coses. Avui ho aplica al debat sobre dedicar-se en exclusiva a Déu o combinar-ho formant una família. L’apòstol convida a no casar-se a qui vulgui dedicar-se plenament al Senyor. Aquesta és la tradició que l’Església universal ha concretat amb la vida monàstica, amb la vida consagrada i la vida celibatària. Es tracta de canalitzar en la mateixa direcció les energies internes i les externes, la vida interior i la vida pràctica. Una opció d’harmonia existencial que es considera desfasada, i fins i tot ridícula per un pensament que no és majoritari, però sí dominant, que enalteix la satisfacció immediata dels impulsos.
A l’evangeli, Jesús diu “Calla i surt d’aquest home” a un home posseït d’un esperit maligne que, prèviament, l’invocava com el “Sant de Déu”. Els esperits malignes i els esperits benignes coincideixen en reconèixer la santedat de Jesús; però la diferència abismal és que els primers el defugen i el temen, i els segons l’accepten i el veneren. El problema és que ambdós acudeixen a la sinagoga en el cas de l’evangeli, o acudeixen a l’església en el nostre cas. L’altre problema és que ambdós esperits formen part de la persona humana. En l’evangeli, el mal esperit arriba a posseir un fidel de la sinagoga, que és guarit per la paraula de Jesús. Que l’autoritat de Jesús també faci callar i expulsi els esperits malignes que ens assetgen per dins i per fora, i fins i tot que ens dominen cor endins i cor enfora.
Moisès, en la lectura del Deuteronomi, anuncia la vinguda d’un profeta que guiarà el poble en lloc seu. També demana al poble que se l’escolti, perquè els parlarà en nom de Déu. Davant de tanta responsabilitat, l’advertiment diví al profeta és ben rotund: “Si un profeta s’atreveix a dir en nom meu alguna paraula que jo no li hauré ordenat, o bé parla en nom d’altres déus, morirà”. Aquesta contundència, que avui dia en diríem tolerància zero, exigeix màxima fidelitat, màxima honestedat i màxima responsabilitat en el desplegament de la seva activitat. Això ha de distingir qualsevol tipus de portaveu religiós, però també a portaveus socials, econòmics, sanitaris, i també polítics. Per la seva fidelitat, honestedat i responsabilitat apreciarem la seva qualitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada