divendres, 15 de gener de 2021

Els Mags no porten mai el que els demanes

A casa meva som quatre germans, però l'últim, el més petit, va néixer quan jo tenia catorze anys, per tant, tots els records de petit només els tinc dels altres dos germans. I un dels records dels que més queden presents, lògicament és la nit de Reis i tot el que envoltava aquella nit màgica: fer la carta, el nerviosisme de la nit. Et fas l' adormit però sents sorolls, etc. I quan a mitjanit ,més o menys, picaven de mans i deien: "Ja han arribat els Reis", sortíem del llit corre-cuita per veure què havien portat.

I els dos germans tenien reaccions molt diferents.  Els Reis, normalment  no portaven el que demanaves, i menys en aquella època en què tothom estava tan justet, i els Reis també anaven justets, lògicament. I aquella nit màgica trobaves el que trobaves, no el que havies demanat. Alguna cosa s'hi assemblava, però de lluny. I recordo la reacció dels meus germans. No dic la meva, deixem-ho córrer. ..El meu germà el petit, quan veia que no li havien portat el que ell havia demanat, feia una rebequeria de primera categoria, s'enfadava... i encara que li haguessin portat alguna cosa millor del que havia demanat, no ho volia. Al final moltes vegades havien de posar una carta firmada pels Reis que es comprometien a portar-li el que no havien pogut, cosa que no arribava mai, però almenys calmava aquella situació.

En canvi l'altre germà, que era el gran, s'ho sabia prendre d'una altra manera. No li portaven el que havia demanat, però normalment deia: "Bé, això servirà per allò", "això, no ho havia pensat,  però m'agrada", "allò ho faré servir pel que havia demanat, una mica arreglat"... I sempre ho arreglava de tal manera que el que li portaven ho feia servir i ho feia en positiu. Són dues maneres de veure les coses.

 Els Reis i la vida passa el mateix. A la vida hem fet nosaltres, conscient o inconscientment, una carta. Li hem demanat a la vida unes coses, que com els Reis, normalment no les porten. I què pot passar? Les dues actituds: fer una rabieta, fer-se la víctima, anar plorant tot el dia, o buscant succedanis..., o el contrari: "no és el que havia demanat, però donant-li la volta potser és millor que el que havia demanat". És tota una altra actitud, una altra actitud molt diferent, i val la pena pensar-hi.

Hi ha un escriptor britànic, que ara no recordo el nom, que diu: "molt millor que les utopies són les esperances", perquè les utopies han fet molt de mal a la Història, històries personals i històries col·lectives. Són millor les esperances. Les utopies són molt quadriculades, saber ben bé el que volem. Les utopies són molt concretes, i acaben forçant la realitat. En canvi, les esperances, són com les del meu germà gran: asperes als Reis, et fa il·lusió, no saps ben bé què és en concret que esperes, però podríem dir que les esperances es construeixen, ajuden a construir. Les utopies s'imposen, o et fas la víctima tota la vida. És molt diferent.

Ara ens toca una situació que no ens agrada. A ningú se li hagués acudit demanar el que està passant avui dia. I, a més, hem d'estar confinats, ara gràcies a Déu almenys dintre de la població, i aquesta frase que va repetint-se una i altra vegada a molts llocs: "quedeu-vos a casa", i té la seva de raó, i hem d'obeir.

Però quedar-se a casa no vol dir tancar-se un mateix. Quedar-se a casa no vol dir no sortir d'un mateix. Hem de sortir de nosaltres mateixos, sigui la situació que sigui. Els Reis, la vida, ens ha portat això que ara vivim. Podem passar-nos tota l'estona queixant-nos, o podem fer-ho servir per donar la volta a la truita. Podem fer de la nostra vida la realització d'una utopia que si no es realitza, pategem, o buscar entremig del que ens porta la vida i fins de les runes brins de vida i d'esperança.

En  l'Epifania, l'actitud dels Mags és ben diferent de la d'Herodes i els grans sacerdots. Què fan Herodes i els grans sacerdots? Fan el que ens recomanen avui, estan a casa, no es mouen. Tampoc surten d'ells. Herodes i els grans sacerdots, tenen unes utopies ben concretes i realitzades. Herodes és un tirà i va construir un regne a la seva mida. Tot voltava la seva persona, va fer les grans obres a Israel explotant a tot el poble. Ell tenia una idea del que havia de ser Israel, carregant-se a tothom, però tenia una idea. Els grans sacerdots en tenen una altra molt diferent, però no poden col·laborar amb Herodes, són utopies contradictòries, no són gent diferent, són contraris, són enemics, i això passa molt avui en dia. Enlloc de veure al davant algú que pensa diferent, en qui col·laborar veiem un enemic, i no és el mateix.

Maria, els Mags, surten d'ells mateixos. Els tres Mags són capaços de deixar el que es seu i on viuen, no perquè tinguin una utopia, una il·lusió tancada del que han de ser les coses, sinó que tenen la llum d'una esperança. Ha nascut el gran rei. No saben ni com és. Una llum enmig de les tenebres els va guiant. Tenen esperança, no tenen utopia. No van encartonats, no van com Herodes o els grans sacerdots. No van rígids. Busquen, pregunten, surten d'ells mateixos. Igual que Maria. Segurament que Maria no esperava un Messies d'aquella manera, però el Senyor va fent el seu camí en l'inesperat, en l'esperança.

Potser en aquests moments que ens fan estar a casa, que ens aconsellen que no ens moguem i hem de fer-ho, hem de fer cas. Però sí que hem de sortir de nosaltres mateixos, crear ponts amb els altres. Sortir de nosaltres mateixos, no tancar-nos, i sobretot, aprofitar l'ocasió per obrir-se a aquest Déu que ens ve d'una manera tan inesperada, d'una manera tan diferent a la que nosaltres havíem pensat... Hem de fer la carta als Reis, i cal fer-la, però amb una actitud d'esperança, no amb una actitud tancada que força, sinó amb una actitud oberta que construeix amb els altres i per als altres.

fra Jacint Duran i Boada