“Ho disposa tot en bé dels qui l’estimen” (Diumenge 17)

“Et faré tan prudent i sagaç que ni abans de tu ni després, ningú no se't podrà comparar”. Iahvè dona aquesta resposta al rei Salomó després d’escoltar la seva petició, centrada no en privilegis personals, sinó en capacitats per governar el poble de manera justa. De fet, el rei Salomó passarà a la història precisament pels seus dots de govern. L’escena més emblemàtica és quan dues dones litiguen davant del rei sobre l’intercanvi d’un fill mort, un afer que Salomó solucionarà demanant que parteixin l’infant amb una espasa i el reparteixin a fi de descobrir la mare veritable. Les capacitats de Salomó esdevenen un do que Déu li atorga com a resposta al seu desig de regnar, no seguint el seu caprici, sinó els designis divins. De fet, Déu dignifica i qualifica a qui es mostra receptiu i disposat, com el salmista quan deia: “Jo aprecio els vostres manaments més que l’or i més que tot”.

Semblantment ho afirmava sant Pau escrivint als cristians de Roma quan deia: “Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen”. Estimar Déu té conseqüències ben palpables: primer donant sentit i orientació a la vida i a les accions quotidianes; segon adquirint un pòsit d’experiència creient que esdevé un far enmig de la foscor, un matalàs que amoroseix les ensopegades i les caigudes. L’apòstol indicava que Déu també ens crida a ser imatges vives del seu Fill, una gran responsabilitat que va acompanyada de grans dons per portar-la a terme. De fet, tot batejat és una imatge viva de Jesucrist, amb la responsabilitat de fer-la lluir tot el possible amb els dons de l’Esperit que se’ns han concedit.

A l’evangeli d’avui, Jesús continua explicant paràboles, com diumenge passat, per parlar del Regne de Déu. Primer el compara amb un tresor amagat que s’ha descobert, i amb perles fines que hom busca i troba. La reacció en aquestes dues situacions és radical: jugar al tot o res, optar decididament per la troballa abandonant tot el que puguem posseir, material i immaterial. També parla del Regne de Déu com unes xarxes, que ho recullen tot i que després es selecciona el que és bo i el que és dolent. Per últim, al·ludeix al Regne de Déu com un cofre que barreja joies modernes i antigues, on totes llueixen. Aquestes escenes sobre el Regne de Déu es concreten amb Jesús de Natzaret, per qui cal optar decididament com amb el tresor o les perles fines; qui posa en evidència el que és bo i dolent com en unes xarxes que tot ho apleguen; i que seguir-lo fa brillar el cofre del nostre passat i del nostre present, però sobretot farà brillar el nostre futur.

Gemecs que no es poden expressar (Diumenge 16)

“Tracteu amb tota consideració”, explicava el llibre de la Saviesa referent al tarannà diví vers els humans. Es repetia el terme quan deia “ens governeu amb tota consideració”. Ser tractat amb consideració és un desig humà. Què bé ens sentim quan ens tracten amb consideració! I com ens afecta el tracte desconsiderat! Però cal reconèixer que nosaltres també fallem en la consideració amb els altres. Tot plegat, no deixa de ser un estira i arronsa de reconeixements i d’afanys dels quals Déu n’està pel damunt: la seva grandesa i omnipotència li permeten ser considerat de natural, a diferència dels humans que ho fem a l’inrevés: com més som, més fums i menys consideració.

Per això el salm insistia en dir “Vós sou indulgent i bo” adreçat a Déu. Nosaltres, en canvi, podem ser-ho en moments concrets, si voleu en temporades concretes, però ser-ho en tot moment són figues d’un altre paner.

De fet, tots voldríem ser sempre considerats, indulgents i bons, però fallem. El perquè d’aquest voler i no poder, ho explicava Jesús a l’evangeli amb la paràbola del blat i el jull, on el mal esperit intenta de malmetre la bona llavor de que tots portem a dins i espatllar els nostres fruits. Però adonem-nos que, malgrat aparegui el jull, hi ha collita; malgrat espatllem situacions, no vol dir que no donem fruits. Com a complement, les paràboles del gra de mostassa i del llevat dins la massa ens encoratgen a evitar els exhibicionismes religiosos explicant que el Regne de Déu fa la seva feina sense remor i sense deixar-se veure de bell principi. Només al final, mostrarà la ufana dels seus fruits. La discreció és la gran arma del Regne de Déu!

 Sant Pau, seguint amb la carta als Romans dels darrers diumenges, també feia referència a les nostres febleses: “Germans, és l'Esperit mateix el qui, per ajudar la nostra feblesa, intercedeix amb gemecs que no es poden expressar”. L’apòstol explica que els gemecs de l’Esperit expressen els nostres anhels de plenitud; però també esperonen la nostra feblesa per mantenir-nos ferms en les nostres conviccions i accions de persones creients. Per això esdevé vital compartir la fe, encara que costi, encara que faci sofrir, perquè aquesta compartició ens permet en primer lloc reconèixer les nostres febleses, és a dir, acceptar que el jull també creix dins nostre; en segon lloc, ens permet madurar en la fe de manera silenciosa i positiva, com fa el gra de mostassa i el llevat dins la pasta.

No tornarà infecunda (Diumenge 15)

“No tornarà infecunda”, era la declaració divina proclamada pel profeta Isaïes sobre la capacitat generadora de la paraula de Déu. L’evocació de la pluja i la neu que cauen sobre la terra són una imatge ben eloqüent dels efectes benèfics de la veu divina sobre els humans.

Per això el salm responsorial ens convidava a repetir “La llavor caigué en bona terra i donà fruit”; una frase del món agrícola que serveix de metàfora per a expressar l’acollida humana de la paraula de Déu. Els creients i les comunitats cristianes hem de ser aquesta bona terra que acull la paraula divina i que dona fruits. La frase també remet de manera intencionada a la paràbola del sembrador que Jesús proclamava en l’evangeli.

 L’evangeli de Mateu es prodiga en recollir paràboles de Jesús que expressen el seu estil de predicar, realitzat de manera popular i entenedora. Però les paràboles també li permeten aprofundir el seu sentit quan es troba només amb els seus deixebles. Interrogat pel seu estil de predicar amb paràboles, Jesús es justifica dient-los: “Déu us fa a vosaltres el do de conèixer els secrets del Regne, però a ells no”. Dient això Jesús no fa cap sectarisme, sinó que reconeix la resistència que sempre acompanyarà la predicació de la paraula divina i subratlla la necessitat de compartir-la posteriorment en petit grup, tal i com fem cada diumenge en les esglésies. Però malgrat la resistència inicial, Jesús proclama que la paraula divina sempre dona fruit enmig de diferents graus d’acollida: a voltes fugaç, a voltes només benintencionada, a voltes finalment ofegada, i a voltes fructificant amb diferents intensitats: cent, seixanta o trenta. El missatge de Jesús és ben encoratjador i positiu, acomplint els oracles d’Isaïes: que la paraula divina no esdevé mai infecunda, malgrat la poca fecunditat que a primera vista puguem percebre.

Per rematar, sant Pau escriu als cristians de Roma amb aquest missatge també engrescador de lidiar les dificultats amb perspectiva, no terrenal sinó celestial: “els sofriments del món present no són res comparats amb la felicitat de la glòria que més tard s’ha de revelar en nosaltres”. L’apòstol fa molt més que posar-nos la pastanaga agafada amb una canya per fer-nos avançar com faríem amb un ase. Sant Pau toca de peus a terra, constatant les dificultats de viure plenament la nostra condició de fills de Déu, però també confiant en la redempció que finalment assolirem: “Nosaltres gemeguem igualment dins nostre, esperant l’hora que serem plenament fills, quan el nostre cos serà redimit”.

Nosaltres tenim un deute (Diumenge 14)

“Adreçarà a tots els pobles paraules de pau”. Ho deia el profeta Zacaries, descrivint el rei Messies que alliberarà Israel. Muntat en un ase bandejarà carros de guerra i allunyarà els cavalls, una desproporció exageradíssima i físicament impossible, però que serveix per anunciar la gran força i la gran bondat d’aquest salvador diví: ell bandejarà el poder dels enemics, restablirà les fronteres d’Israel, i en mantindrà la pau.  Aquest anunci profètic de Zacaries: un rei poderós cavalcant humilment damunt un ase i entrant a Jerusalem, servirà als evangelistes per a expressar l’entrada messiànica de Jesús a la ciutat, un episodi que celebrem cada any el diumenge de Rams.

Aquest contrast entre les formes humanes i divines de manifestar el poder, la grandesa i l’autoritat, les evocava l’evangeli de Mateu en una pregària de Jesús: “Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos”. De fet, la saviesa i el coneixement humà ens premien amb el reconeixement i l’admiració dels altres, mentre que la senzillesa ens premia amb el desconeixement i la indiferència dels altres. Els savis i entesos analitzen la revelació divina mentre que els senzills l’acullen com un regal. Per aquestes raons Jesús no busca ni admiració ni reconeixement, sinó l’acceptació senzilla i el seguiment. Per això ens deia: “Feu-vos deixebles meus, que jo soc benèvol i humil de cor i trobareu el repòs que tant desitjàveu”.

Sant Pau corroborava aquest missatge escrivint als cristians de Roma: “Germans, vosaltres no viviu segons les mires de la carn sinó segons les de l'Esperit”. La carn, que tipifica la nostra dimensió humana, ens portarà sempre a lluites de poder i a triomfs parcials; mentre que l’Esperit, que tipifica la nostra dimensió transcendent, dilueix els afanys de poder i ens portarà a un triomf absolut sobre la mort, donant vida als nostres cossos mortals: primer en la nostra vida terrenal en virtut del baptisme, i segon en la nostra vida celestial ressuscitats gràcies a Jesucrist. “Per tant, germans, nosaltres tenim un deute”, deia sant Pau, el deute com a batejats de viure segons l’Esperit, fent morir les obres de la carn per omplir-nos de vida espiritual: “Si per l’Esperit feu morir les obres pròpies de la carn, viureu”.