diumenge, 27 de setembre del 2020

Deixa de fer el mal i obra amb justícia i bondat (Diumenge 26)

Un company caputxí, amb qui vaig compartir els intensíssims primers anys de vida religiosa, abans de fer-se frare havia estat venedor d'enciclopèdies per les cases. De la meva generació en endavant ho podem recordar. Em revelà que el secret per entrar a les cases era aquesta consigna: "Una venda comença per un no".

Aquesta anècdota d'un no inicial que podia convertir-se en un sí segons la traça del venedor, ens remet a la paràbola de l'evangeli de Mateu, quan el primer fill respon inicialment que no al pare, quan li demana d'anar a la vinya, però després s'ho repensa i acaba anant-hi. El segon fill, en canvi, s'omple de paraules d'acatament, però no hi va. Jesús utilitza aquesta paràbola per posar en evidència aquells discursos de les autoritats del seu temps, plens de bones paraules però que evadien la realitat. No posem exemples actuals perquè ningú no es posi nerviós. Jesús contraposa els protagonistes d'aquests discursos amb els qui la societat assenyalava amb un dit acusador: els publicans i les prostitutes, i declara amb contundència que ells els passaran davant cap el Regne de Déu. No perquè uns siguin dolents i els altres pitjors, sinó perquè els publicans i prostitutes no poden dissimular la realitat, en canvi les autoritats, siguin religioses i civils, tenen moltes maneres per fer-ho. Aquestes paraules de Jesús són una veritable provocació, i el missatge de tot plegat el donava el final de l'evangeli, quan Jesús els acusa de no penedir-se ni de voler creure.

Penedir-se significa reconèixer que fem les coses malament, i que de retruc, fem mal als altres, ni que sigui involuntàriament. Això demana humilitat, i com més som, més ens costa de ser humils. Com més càrrecs, títols, honors i reconeixements tenim, més ben protegides tenim les vergonyes i més ens atrevim a exhibir les vergonyes dels altres.

I creure significa, encara avui dia, trencar els esquemes convencionals i els discursos apresos, àdhuc religiosos. Per això sant Pau, escrivint als filipencs, abans de pronunciar un dels himnes cristològics més antics de la tradició cristiana, segurament recitat en les primeres assemblees cristianes, menciona tot els beneficis que aporta creure en Jesucrist: "fortalesa d'ànima, amor que consola, dons de l'Esperit, afecte entranyable i compassió". Si som creients, és perquè en major o menor mesura, experimentem això.

Per últim, el profeta Ezequiel, insistia que reconeguem el mal que hem fet i que ens convertim, així viurem i ens salvarem de la mort. Es tracta de reconèixer-nos pecadors, de deixar de fer el mal i obrar amb justícia i bondat. El salm responsorial també insistia en la humilitat: "El Senyor encamina els humils per sendes de justícia, els ensenya el seu camí". Sant Pau també ho deia: "Mireu els altres amb humilitat".

dijous, 24 de setembre del 2020

Alliberadora dels captius de la pandèmia (Mare de Déu de la Mercè 2020)

"Jacob viurà tranquil i sense inquietuds", proclamava el profeta Jeremies en la primera lectura. La raó d'aquesta tranquil·litat i d'aquesta quietud és que el Senyor serà al costat d'Israel per salvar-lo. Aquest anunci encoratjador del profeta s'esdevé quan al poble d'Israel li falta ànim per suportar l'exili a Babilònia, que s'està fent massa llarg i pesat, tant pels exiliats com pels pocs que han romàs en un territori ocupat i devastat. Aquest anunci profètic de viure tranquils i sense inquietuds també ens serveix a nosaltres, que a causa de la pandèmia estem intranquils i inquiets, vivint una situació que s'està fent massa llarga i pesada. És cert que no podem canviar la realitat, però podem contribuir a no empitjorar-la amb la nostra prudència, podem contribuir a resistir-la amb la nostra solidaritat i cura dels altres, i podem viure-la de manera confiada cercant la proximitat divina, que sempre és salvadora.

La carta als Hebreus que hem escoltat en la segona lectura és un escrit que encoratja a resistir en moments difícils, en aquell moment de persecucions externes i de dissensions internes, tot plegat per desanimar el més animat. Per això diu tan expressivament: "Enfortiu les mans que es deixen anar i els genolls que es dobleguen, aplaneu el camí per on passa el vostre peu, perquè el qui va coix no es faci més mal, sinó que es posi bo". L'escrit anima a perseverar plegats, encoratjant als qui afluixen, posant oli, posant paciència, i sobretot "tenint la mirada fixa en Jesús".

A l'evangeli de Joan, en l'episodi de les noces de Canà, Maria esdevé la protagonista secundària que empeny Jesús a transformar l'aigua en vi, a fi de continuar el convit amb l'alegria que pertoca. Només amb dues frases: "No tenen vi", dirigida a Jesús, i "Feu tot el que ell us digui", adreçada als servents, Maria es converteix en artífex que permet continuar el convit sense decepcions.

L'aparició discreta però efectiva de Maria en l'evangeli, ens permet parlar de la Mare de Déu de la Mercè, copatrona de Barcelona amb santa Eulàlia. En una ciutat afeixugada per les restriccions i la crisi a causa de la pandèmia, Maria vetlla des del cel, de manera discreta i eficaç, perquè no se'ns acabi el vi. Maria també ens diu amb claredat que  fem tot el que ens digui Jesús, per reconduir positivament les situacions.

La Mare de Déu de la Mercè també és patrona dels empresonats. L'orde de frares mercedaris, de manera discreta i efectiva, continua fent realitat aquest patronatge en tants centres penitenciaris del món, amb el seu missatge alliberador i la seva companyia redemptora.

Per això, demanem amb fe la intercessió de Maria, sota l'advocació de la Mare de Déu de la Mercè, perquè el Pare del cel alliberi la nostra ciutat i el nostre món, que viuen captius de la pandèmia.

diumenge, 20 de setembre del 2020

Recompensa per a tothom (Diumenge 25)

Fa pocs dies, una persona ens preguntava si és veritat el cas d'un que visqui sense escrúpols tota la vida, però al darrer moment  demana perdó a Déu, quedarà perdonat. La resposta amb criteris humans és que no: qui la fa la paga. Les lectures d'avui ens diuen que sí, que aquesta persona també tindrà recompensa.

El profeta Isaïes, en la primera lectura, explica que per injustos i malèfics que siguem, si ens convertim a Déu ell sempre s'apiadarà de nosaltres, perquè és generós a perdonar. Aquesta incondicionalitat divina és ben desconcertant als ulls humans. Però no oblidem que el profeta remarca que els camins i els pensaments divins estan tan allunyat dels humans com la distància del cel a la terra. El que per a Déu és comprensible i raonable no ho és per a nosaltres. Aprofitem l'avinentesa, perquè les mesures divines són diferents de les nostres.

Perquè com deia el salm responsorial, Déu "és compassiu i benigne, lent per al càstig i gran en l'amor". Ho escoltàvem també en el salm responsorial de la setmana passada, expressant l'inrevés de nosaltres: que som ràpids en el càstig i lents en la reconciliació. El salm també deia que Déu "estima entranyablement tot el que ha ell ha creat". Es tracta, per tant, repetint un cop més el salm, que invoquem el Senyor amb sinceritat.

Però nosaltres afegim que, fins i tot si invoquem el Senyor sense sinceritat, recordant-nos d'ell el darrer instant de la nostra vida per precaució, això també serveix. A favor d'això tenim la paràbola de l'evangeli de Mateu. L'exemple dels treballadors d'una vinya, que acaben cobrant igual tant els qui han treballat tot el dia com els que han fet ben poc, planteja el tema de la recompensa divina: els qui s'han escarrassat a treballar i a complir en la vinya de la vida rebran el mateix que els qui s'han despertat a darrera hora, i aquests últims perquè l'amo de la vinya els ha anat a cercar perquè estaven desvagats. Uns i altres rebran la mateixa recompensa divina, perquè en el Regne del cel no es tracta d'entrar primers, o amb més mèrits, sinó d'entrar tots. I qui estigui desvagat se'l va a buscar.

És en aquest sentit de recompensa que entendrem sant Pau quan diu: "per a mi, morir em seria un guany", i també: "el meu desig és de morir per estar en Crist, cosa incomparablement millor". L'apòstol sap que hi haurà recompensa i la vol gaudir. Però també demana serietat fins que no arribi aquesta recompensa, dient: "porteu una vida digna de l'evangeli de Crist".

divendres, 18 de setembre del 2020

Anaven amb ell algunes dones (Divendres 24)

"Anaven amb ell els dotze i algunes dones". Ens ho explicava l'evangeli de Lluc, quan menciona els acompanyants de Jesús.

Que algunes dones acompanyessin Jesús té la seva rellevància pel simple fet que l'evangelista en faci menció. Fins i tot explicita el nom d'algunes d'elles: Maria Magdalena, la més anomenada pels evangelistes; Joana, la dona d'un administrador d'Herodes, un detall que cridaria l'atenció als qui la veurien acompanyant Jesús, hostil amb el tetrarca; Susanna, de qui no s'aporta cap detall. Ben segur que aquestes tres dones serien uns referents en la primitiva comunitat cristiana, car s'han preservat els seus noms.

També es diu que n'hi havia moltes altres, que guarides per Jesús en un primer moment, es dedicaven a proveir-lo i a tenir cura material d'ell. De bell principi, la presència de dones que es consideraven deixebles i seguidores de Jesús és un fet, i vint i un segles després encara continuen relegades a la cura de les coses materials de la comunitat, importants certament, però sense cap capacitat de decisió.

dijous, 17 de setembre del 2020

El cadafal cap a la creu (Estigmatització de sant Francesc 2020)

Podem sintetitzar l'espiritualitat cristiana amb la imatge d'un cadafal que puja a la creu.

Mentre uns pugem un graó i en baixem dos, o no ens atrevim a seguir pujant perquè ens atemoreix tanta proximitat amb la creu, els sants com sant Francesc, els han pujat tots, arribant al replà que permet fusionar-se místicament amb el Crucificat.

Els estigmes impresos en sant Francesc que avui commemorem són un detall extern de l'essencial d'aquest procés ascensional, que és esdevenir u amb Jesucrist, que és oblidar-se d'un mateix per entrar en una dimensió crística, que és ascendir fins a la creu i no baixar-ne.

dimarts, 15 de setembre del 2020

Silenci pròxim i adolorit (Mare de Déu dels Dolors 2020)

Sabem que Maria és present en la crucifixió de Jesús perquè els evangelis ho expliquen. Fins i tot l'evangeli de Joan que hem proclamat detalla la conversa de Jesús amb el deixeble Joan davant de Maria.

Maria participa de la crucifixió en silenci, un silenci de proximitat i de contemplació adolorida. Maria esdevé un referent inigualable de saber acompanyar en el sofriment.

dilluns, 14 de setembre del 2020

Exaltació de la Creu 2020

A l'església de sant Cristòfol de Beget llueix un Crist majestat de mida natural: és una digníssima representació de l'exaltació de la creu que avui celebrem litúrgicament.

El cos de Crist Ressuscitat d'aquesta talla romànica apareix digníssim i vivent, abillat amb una túnica reial que li cobreix tot el cos. Només s'aprecien els peus, les mans i el cap, tot intencionadament regalimant de sang.

Se'ns acut una altra figura per representar l'exaltació de la creu, aquesta humana i molt menys vistosa, fins i tot desmanegada, però amb el mateix segell cristològic joànic de voler salvar tothom, inclosos els empresonats. Ens referim al pare Manel Pousa, un estendard guaridor de les cruels mossegades de la marginació, un crucificat voluntari juntament amb Crist, vivint una vida que no era seva, sinó deixant que fos Crist que visqués en ell, com diu sant Pau als Gàlates.  

diumenge, 13 de setembre del 2020

L'ego inflat (Diumenge 24)

 "Recorda't dels manaments i no seràs rancorós amb els altres", és una de les sentències de Jesús fill de Sira, que hem escoltat en la primera lectura. El tema de la rancúnia apareix diverses vegades en el text, així com irritar-se amb l'altre. També menciona realitats interiors indomables, com venjar-se o perdonar els altres. Però més que fer de psicòleg, Ben Sira tracta aquestes intensíssimes pulsions interiors com a creient, posant-nos entre l'espasa i la paret: ¿com ens atrevim a suplicar la compassió divina mentre som implacables amb els qui ens envolten? Això no encaixa en la Llei divina i els seus manaments ens recorden que això és incompatible.

L'evangeli segueix la mateixa línia de la primera lectura, quan Pere, convençut que les coses tenen un límit, demana quin és el límit de perdonar a qui ens fa mal. La resposta de Jesús la sabem: sempre. Però també sabem que una cosa és dir, i l'altra fer. Per això, Jesús explica la paràbola del rei que demana comptes als seus súbdits: un retrat paradigmàtic de la nostra realitat creient, on nosaltres tipifiquem el tarannà del servent malvat, que sabent-nos perdonats per Déu, som incapaços de perdonar els altres.

De fet, toquem un tema molt delicat, que té com a comú denominador el nostre ego que se sent ultratjat: la irritació, la rancúnia, la venjança, perdonar els altres, són sentiments molts intensos que costaran d'apaivagar en la mesura de la inflor del nostre ego. Com més inflat el tinguem, més ens costarà remetre aquests sentiments tan destructius; com menys inflat el tinguem, més fàcilment els podrem dominar. Així de clar.

Si sortim del nostre ego que es contempla com a centre de tot, i projectem la nostra existència al voltant de Déu, tenim un primer pas fonamental realitzat: "Pensa en l'Aliança de l'Altíssim i no tindràs en compte l'ofensa rebuda", deia Ben Sira, convidant a aquest exercici de posar-nos en segon lloc i a posar l'Altíssim en el primer. L'evangeli ens ho mostra amb claredat en la paràbola, on la presència del rei, que representa Déu, posa al mateix nivell a tots els súbdits, sense distincions d'egos.

També ens hi ajuda sant Pau en la segona lectura quan diu: "cap de nosaltres no viu ni mor per a ell  mateix", és a dir, l'existència no gira al voltant nostre, sinó a l'inrevés: nosaltres girem al voltant de l'existència. A més, com a creients, vivim i morim per al Senyor Jesucrist. Ell ens acompanya en tot moment il·luminant la nostra vida i desinflant egos.

Que les rancúnies, la irritació, les venjances, la dificultat a perdonar ens pessiguin el cor és ben humà, però si el dominen, significa que tenim l'ego massa inflat. Ens cal desinflar-lo amb la pregària i amb la humilitat que sempre ens aporta creure en Déu.

Del general al concret (Diumenge 23)

 "Estima els altres com a tu mateix", deia sant Pau en la segona lectura. "Qui estima no fa cap mal als altres", també deia. Per últim, també afirmava: "Estimar és tota la Llei".

Aquestes frases són veritats com un temple: són principis o afirmacions generals que no entren en el detall, que no tracten la lletra menuda, però tots sabem que quan entrem en el detall és quan plora la criatura, quan tractem el concret és quan apareixen les dificultats: d'això tracta la primera lectura i l'evangeli.

Quan Iahvè diu al profeta Ezequiel que el fa sentinella per vetllar sobre el poble, li demana que s'ocupi del concret, però seguint el criteri de la veu divina per avaluar la seva acció vigilant: en primer lloc, ha d'estar atent a la veu divina, i en segon lloc advertir el pecador, el punt més difícil i desagradable. De fet, el títol de sentinella té una connotació de control i de responsabilitat afegida.

A l'evangeli de Mateu, Jesús dona instruccions als deixebles per quan hi hagi conflictes en la primitiva comunitat, on apreciem els següents criteris. En primer lloc, el criteri de delicadesa i de tracte personal: quan un germà peca, li parles de tu a tu per fer-lo reflexionar, i si no t'escolta, convoca dos o tres per fer-li entendre el seu error. En segon lloc, el criteri d'autoritat per lligar i deslligar: si el germà no fa cas, convoqueu tota la comunitat i expulseu-lo. En tercer lloc, el criteri de posar-se davant de Jesucrist en pregària, perquè ell és enmig dels qui es reuneixen en el seu nom a fi de realitzar les coses com ell.

Nosaltres, en la nostra realitat, també ens toca fer de sentinelles, com Ezequiel, ens toca vetllar pels altres si exercim de professors, o som responsables de treballadors, o som alcaldes, o rectors de parròquia, o som responsables dels fills o dels pares grans. Les lectures d'avui ens poden ajudar a exercir la nostra responsabilitat amb la delicadesa que ens aporta el valor afegit de la fe.