dissabte, 24 de setembre de 2022

La fossa immensa entre pobres i rics (Diumenge 26)

Pensa que entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa”, era l’explicació d’Abraham a l’home ric en la paràbola de l’evangeli. La fossa immensa que, després de morir, separa el pobre Llàtzer, assegut a la falda d’Abraham, del ric sense nom submergit en un lloc de turments, esdevé el capgirament de la fossa també immensa que els separava en vida. Aleshores, l’home ric, vestit de porpra i lli finíssim, s’asseia celebrant festes esplèndides, mentre que el pobre Llàtzer, nafrat i pidolaire, vivia turmentat per la misèria: malgrat la proximitat física els separava la fossa immensa de la seva condició social.

Adonem-nos que la paràbola no explica en cap moment que el ric sigui dolent i el pobre sigui bo, i que, després de morir, cadascú rebi el càstig o el premi merescut. La paràbola de Jesús esdevé un clam a favor dels pobres no perquè siguin bons, sinó simplement perquè són pobres; i simultàniament esdevé un advertiment als rics, no perquè siguin dolents, sinó perquè viuen insensibles a les necessitats dels pobres. Per rematar l'advertiment, es subratlla fins i tot la seva insensibilitat a les veus celestials; per això Abraham sentencia amb duresa: “Ni que ressuscités algú entre els morts no es deixarien convèncer”.

En la primera lectura, el profeta Amós també denunciava amb contundència l’ostentació i la insensibilitat dels rics del seu temps: descrivia la seva tranquil·litat ajaguts en llits de marfil i aclofats en sofàs, cruspint-se els millors anyells al so de l’arpa, bevent vi en grans copes i ungint-se amb els millors perfums; però el profeta critica sobretot que viuen insensibles als patiments del poble: “no els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep”. Però Amós anuncia que ells també seran deportats quan els assiris conquereixin el regne del Nord i els adreça un judici implacable: “Seran els primers en les files dels deportats; així s’acabarà l’orgia dels vividors”.

És cert que el salm responsorial proclamava que Déu és qui té la cura veritable dels oprimits, dels famolencs, dels presos, dels cecs, dels vençuts, dels forasters, de les viudes i dels orfes; però Jesús i el profeta Amós assenyalen amb el dit els rics que viuen insensibles a les necessitats de l’entorn, deixant “a la mà de Déu” aquests col·lectius i vivint aliens a les seves dificultats per superar el dia a dia.

Al parlar de rics no hem de pensar únicament en el milió de ciutadans espanyols a qui el govern estatal vol gravar amb un impost addicional, o en el llistat de persones més riques del món que es publica periòdicament, perquè aleshores la immensa majoria quedem alliberats de qualsevol pressió. Parlar de rics també és aplicable a col·lectius, comunitats, pobles, barris, ciutats, municipis, regions, països, confederacions de països i continents. Aleshores apareixen amb molta claredat les fosses immenses que separen rics i pobres. Però les paraules de sant Pau a Timoteu ens poden ajudar a omplir-les: “Busca de practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l'amor, la paciència, la mansuetud”.

dissabte, 17 de setembre de 2022

Sense fer trampes (Diumenge 25)

“Farem trampa amb les balances i vendrem el rebuig barrejat amb el gra”. Amb aquesta frase i altres, el profeta Amós denunciava les classes benestants del seu temps, que utilitzaven els privilegis de la seva condició per aprofitar-se dels pobres i omplir-se les butxaques. La situació que el profeta critica no caduca: fa pocs dies apareixia al diari l’arrest dels responsables d’una clínica barcelonina acusats de desviació de fons. En aquest cas, la trampa no es feia amb les balances sinó amb les factures.

La paràbola que Jesús explica a l’evangeli de sant Lluc també al·ludeix a fer trampes: és el cas d’un administrador que malversa els béns del seu amo. Denunciat per l’entorn, l’amo li anuncia l’acomiadament. Però mentrestant l’home continua amb les trampes: retoca els rebuts a favor dels clients perquè li tornin el favor quan es quedi sense feina. Sorprenentment, l’amo lloa la intel·ligència del seu administrador: “Has estat prudentli diu. Però aquesta lloança esdevé la gran acusació: ha utilitzat la intel·ligència només per fer trampes i en benefici propi.

D’aquí la sentència que pronuncia Jesús en l’evangeli: “L’home que és fidel en els béns que valen poc també ho serà en els de més valor”. És a dir, i tornant a les trampes: si fem trampes en les coses petites, farem trampes en les coses grans, i també farem trampes amb Déu. Si som fidels i de fiar en les coses petites, ho serem en les coses importants i ho serem amb Déu.

De fet, quan Jesús sentenciava a l’evangeli: “No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses” està dient-nos que si utilitzem la nostra intel·ligència en servir les riqueses perdrem el nord i serem infidels als nostres principis, ens oblidarem dels altres i de Déu; però si utilitzem la nostra intel·ligència en servir Déu fidelment no perdrem el nord i farem molt de bé als altres. Jesús és taxatiu: servir Déu i les riqueses és incompatible, perquè servir les riqueses és centrar-se en un mateix mentre que servir Déu implica sortir d’un mateix. Així de clar i així d’important.

Això ho podem aplicar al què escrivia sant Pau a Timoteu: “Desitjo que els homes puguin alçar les mans netes, evitant les baralles i les discussions”. Si servim les riqueses les mans se’ns embrutaran tard o d’hora, i les baralles i discussions seran inevitables. Si servim Déu, les mans es mantindran netes o seran més fàcils de rentar, així com les baralles i les discussions seran més fàcils de reconduir i de pacificar.

diumenge, 11 de setembre de 2022

L'ABRAÇADA

No es pot abraçar un enemic. Feu-ne la prova. No ens faltaran, ben segur, els moments de dificultat, de disgust, de malentès amb algú, potser, fins i tot, amb algú estimat. En calent, en el moment precís en què ens hem llançat les paraules més dures (fins i tot les que potser mai haguéssim volgut dir a qui estimem), intenteu d’abraçar-lo... d’abraçar-la... IMPOSSIBLE!

De sobte és com si un gran abisme, impossible de flanquejar, s’hagués posat enmig nostre. I, en el supòsit que encara algú pogués donar una abraçada a l’altre, seria inevitable que s’hi alcés la sospita i ens demanéssim: “Què vol aquest, ara; què pretén; què busca?”. Perquè l’experiència ens diu que és impossible: no es pot abraçar un enemic, un que m’ha fet mal i, s’hi ho fa, és per buscar-me el punt feble.

Però l’Evangeli d’avui diumenge sembla llençar-nos la pregunta: “I què passaria si algú, trencant tota convenció, sense cap mena de ressentiment pel mal rebut, amb un desig desmesurat i incomprensible per refer la relació amb l’altre, fins i tot perquè està plenament convençut que el més important no és el mal que s’ha rebut de l’altre, sinó la relació que s’ha perdut... abracés l’enemic... m’abracés a mi? A mi: amb totes les meves incoherències, amb totes les meves imperfeccions, amb totes les meves limitacions, amb totes les meves pors que em fan generar mil i una excuses per sospitar de l’altre! No seria el millor regal que algú mai no ens podria donar?

Em sembla que l’Evangeli d’avui diumenge, amb el relat del Pare bo (abans més conegut com el Del fill pròdig), és el que ens vol dir: HI HA ALGÚ CAPAÇ DE FER-HO, D’ABRAÇAR-NOS, D’ABRAÇAR-ME D’AQUESTA MANERA... a mi i al pitjor pecador del món... ÉS L’ABRAÇADA DE DÉU. Amb aquesta imatge tan increïblement entranyable d’un pare que surt a les cruïlles dels camins tot esperant un fill que no sap quan tornarà, però que està disposat a esperar el que calgui perquè quan torni (si vol fer-ho, perquè el Pare mai no el forçarà), el fill trobi no un “ja t’ho vaig dir”, no un “ara vine i em sentiràs”, no un “ja m’ho pagaràs”...  sinó UNA ABRAÇADA, UNA ENORME I TENDRA ABRAÇADA... i una festa, i un convit.

A nosaltres mai no se’ns passaria pel cap de fer-ho. Nosaltres necessitem temps per omplir l’abisme que les paraules o els gestos de menyspreu poden generar, per pair el que ha passat. I sovint ni tant sols ho païm bé. Però l’Evangeli ens diu que Déu ho ha fet amb nosaltres i qui ho ha fet en concret és Jesús qui, estenent els braços en la Creu, ens convida a la gran abraçada de la reconciliació i ens ensenya el camí per fer-ho; no donant abraçades a tort i a dret, perquè seguim necessitant de conversió, però sí posant-nos en camí per fer-ho possible.

Comencem el curs, deixant ja l’estiu i les vacances, però comencem esperonats per aquesta gran abraçada de Déu. Benvinguts, bentornats, una forta abraçada a tothom!

dissabte, 10 de setembre de 2022

Entre els pecadors jo soc el primer (Diumenge 24)

“S’han fet un vedell de fosa i l’han adorat” era la lamentació que Iahvè adreçava a Moisès en la primera lectura. Per arrodonir la malifeta, els israelites adoren el vedell com el protagonista de l’alliberament d’Egipte. La pèrdua de referents esdevé total i l’evident indignació de Iahvè pel despit dels israelites és apaivagada per Moisès, el qual aconsegueix que Iahvè es desdigui del mal que havia amenaçat de fer al seu poble. Aquesta lamentable escena bíblica del vedell d’or continua repetint-se en les nostres societats i en les nostres vides: construïm ídols polítics, econòmics, socials, artístics, culturals, tecnològics, esportius i àdhuc religiosos i després malmetem les nostres energies adorant-los. En l’àmbit personal també convertim les nostres passions que tenen múltiples ramificacions en ídols que destrueixen la nostra identitat.

Per això són tan encertades les paraules del salm responsorial: “Compadiu-vos de mi Déu meu, vós que estimeu tant”. Necessitem la compassiu divina després de constatar que els ídols exteriors i els ídols interiors que hem construït són pura façana i sempre acaben decebent.

La compassió divina també esdevé la protagonista de la conversió de sant Pau. Així ho explicava sobre Jesucrist en la 2a carta al seu company Timoteu: “primer blasfemava contra ell, i el perseguia i injuriava. Però Déu s’apiadà de mi”. És increïble la transformació que l’apòstol experimentà deixant que la misericòrdia divina actués en ell.

Això és el que reclama el fill pròdig en la paràbola de l’evangeli: després de constatar el fracàs de la seva vida idolatrant les seves passions, torna a casa a buscar consol, que troba immediatament amb abraçades i petons: “el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà”. La misericòrdia que irradia aquest pare bo pel seu fill exemplifica la misericòrdia divina pels humans, abraçant les nostres misèries, vivificant-nos l’ànima i el cos malmesos pels ídols destructors.

No pensem que l’ovella esgarriada són els altres, no pensem que els necessitats de misericòrdia divina són els altres, no pensem que els qui construeixen ídols són els altres, perquè ens perdrem el millor que pot experimentar un creient: que és l’abraçada misericordiosa de Déu, que ens arriba principalment per Jesucrist. Les paraules de sant Pau ens van com anell al dit: “Jesucrist vingué al món per salvar els pecadors i entre els pecadors jo soc el primer”. Fem-nos nostra la frase i diguem-la convençuts!