diumenge, 11 de setembre de 2022

L'ABRAÇADA

No es pot abraçar un enemic. Feu-ne la prova. No ens faltaran, ben segur, els moments de dificultat, de disgust, de malentès amb algú, potser, fins i tot, amb algú estimat. En calent, en el moment precís en què ens hem llançat les paraules més dures (fins i tot les que potser mai haguéssim volgut dir a qui estimem), intenteu d’abraçar-lo... d’abraçar-la... IMPOSSIBLE!

De sobte és com si un gran abisme, impossible de flanquejar, s’hagués posat enmig nostre. I, en el supòsit que encara algú pogués donar una abraçada a l’altre, seria inevitable que s’hi alcés la sospita i ens demanéssim: “Què vol aquest, ara; què pretén; què busca?”. Perquè l’experiència ens diu que és impossible: no es pot abraçar un enemic, un que m’ha fet mal i, s’hi ho fa, és per buscar-me el punt feble.

Però l’Evangeli d’avui diumenge sembla llençar-nos la pregunta: “I què passaria si algú, trencant tota convenció, sense cap mena de ressentiment pel mal rebut, amb un desig desmesurat i incomprensible per refer la relació amb l’altre, fins i tot perquè està plenament convençut que el més important no és el mal que s’ha rebut de l’altre, sinó la relació que s’ha perdut... abracés l’enemic... m’abracés a mi? A mi: amb totes les meves incoherències, amb totes les meves imperfeccions, amb totes les meves limitacions, amb totes les meves pors que em fan generar mil i una excuses per sospitar de l’altre! No seria el millor regal que algú mai no ens podria donar?

Em sembla que l’Evangeli d’avui diumenge, amb el relat del Pare bo (abans més conegut com el Del fill pròdig), és el que ens vol dir: HI HA ALGÚ CAPAÇ DE FER-HO, D’ABRAÇAR-NOS, D’ABRAÇAR-ME D’AQUESTA MANERA... a mi i al pitjor pecador del món... ÉS L’ABRAÇADA DE DÉU. Amb aquesta imatge tan increïblement entranyable d’un pare que surt a les cruïlles dels camins tot esperant un fill que no sap quan tornarà, però que està disposat a esperar el que calgui perquè quan torni (si vol fer-ho, perquè el Pare mai no el forçarà), el fill trobi no un “ja t’ho vaig dir”, no un “ara vine i em sentiràs”, no un “ja m’ho pagaràs”...  sinó UNA ABRAÇADA, UNA ENORME I TENDRA ABRAÇADA... i una festa, i un convit.

A nosaltres mai no se’ns passaria pel cap de fer-ho. Nosaltres necessitem temps per omplir l’abisme que les paraules o els gestos de menyspreu poden generar, per pair el que ha passat. I sovint ni tant sols ho païm bé. Però l’Evangeli ens diu que Déu ho ha fet amb nosaltres i qui ho ha fet en concret és Jesús qui, estenent els braços en la Creu, ens convida a la gran abraçada de la reconciliació i ens ensenya el camí per fer-ho; no donant abraçades a tort i a dret, perquè seguim necessitant de conversió, però sí posant-nos en camí per fer-ho possible.

Comencem el curs, deixant ja l’estiu i les vacances, però comencem esperonats per aquesta gran abraçada de Déu. Benvinguts, bentornats, una forta abraçada a tothom!