diumenge, 27 d’octubre del 2019

Donar-se cops al pit (Diumenge 30)


"Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador", és la invocació del cobrador d'impostos de la paràbola que explica Jesús en l'evangeli. El cobrador d'impostos reconeix els seus pecats i en demana perdó, perquè la seva mirada interior ha estat honesta i reacciona de manera compungida donant-se cops al pit. El fariseu, en canvi, presentat com un creient modèlic, es dedica a mirar enfora, comparant-se amb els altres i exhibint-se. La seva mirada interior queda anul·lada per la mirada exterior, per això es queda en la superficialitat i torna a casa tal i com ha vingut: satisfet de si mateix. Però s'ha perdut l'essencial, que és sentir-se "satisfet" de Déu, quelcom que el cobrador d'impostos sí que aconsegueix: insatisfet de si mateix, torna satisfet interiorment perquè ha tastat el perdó diví. 

Aquesta és l'experiència de fe que gaudim quan realitzem una pregària humil: tastar el perdó i la proximitat divina. La primera lectura, del llibre de Ben Sira, ens ho explicava: "El Senyor rep benèvolament els qui l'honoren, el clam d'aquests homes arriba al cel". La pregària humil puja ràpid al cel i baixa ràpid a la terra en forma de consol i d'assossec, de pau i de serenor, de força i de motivació. El salm responsorial també ens ho deia: "El Senyor salva els homes que se senten desfets". 

L'experiència també l'explica sant Pau en la segona lectura, en un fragment de la segona carta escrita al seu company Timoteu des de la presó. Li explica la solitud que visqué en el judici: "Durant la meva primera defensa davant el tribunal no es presentà ningú a fer-me costat; tothom m'abandonà". Però aquesta duríssima experiència de solitud quedava agombolada pel suport diví. Per això afegeix l'apòstol: "Però el Senyor m'assistia i em donà forces". És cert que el suport exterior que rep una persona empresonada és fonamental, com succeeix amb els nostres presos, que no hem abandonat, però el sentiment d'indefensió davant la situació penal que els toca assumir és total. Per això sant Pau comparteix l'experiència personal de fortalesa interior, que és fruit de la seva súplica insistent: "Déu m'ha salvat de la gola del lleó. El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar". Sant Pau explica a Timoteu que s'ha alliberat de ser llençat a les feres en el circ romà, i posa la seva situació de manera confiada a les mans de Déu. 

Els pares del desert d'Egipte, amb una espiritualitat ben simple, deien que l'inici de la salvació és l'acusació d'un mateix. Seguint aquest principi, desconfiem de les veus pròpies, de les veus properes, i de les veus socials que es dediquen a acusar els altres i mai no s'acusen a si mateixes.

diumenge, 20 d’octubre del 2019

Mantenir les mans alçades (Diumenge 29)


"Mentre Moisès mantenia les mans alçades, guanyava Israel". Escoltàvem la frase en la primera lectura. L'episodi del llibre de l'Èxode explicava que els amalequites, homes del desert, ataquen els indefensos israelites en plena travessa. El israelites, escapats d'Egipte i travessat meravellosament el mar Roig, busquen camins pacífics en la seva marxa vers la llibertat. Però el conflicte esdevé inevitable i cal lluitar per defensar-se. No obstant l'escenari bèl·lic de l'episodi, es subratlla tothora que la victòria israelita no és fruit de la força de les armes, sinó de la pregària de Moisès dalt la muntanya, una pregària llarga i sostinguda amb les mans alçades, que necessita l'ajut d'Aaron i Hur. 

Aquests dies, enmig de marxes de la llibertat, també hem viscut escenes d'atacs, de defenses, de contraatacs, de provocacions, de reaccions violentes, que més que portar a la victòria d'uns o altres, porten tothom a la derrota: a uns posant en evidència les seves aspiracions i als altres la seva capacitat de governar. És innegable que la sentència del passat dilluns ha creat un conflicte; era d'esperar. Una part important del poble català se sent atacada i, com els israelites, es vol defensar. Però aquesta defensa no ha de ser tirant més llenya al foc, sinó pacífica i intel·ligent, i sobretot, confiant que algun Moisès dalt la muntanya, ajudat per un Aaron i Hur, mantinguin les mans alçades i preguin amb una pregària llarga i sostinguda, perquè el poble continuï el seu camí vers la terra promesa. 

Jesús, en l'evangeli, "per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l'esperança", explica una paràbola protagonitzada per un jutge prepotent i una viuda indefensa que reclama justícia. De nou es repeteixen els rols del fort i de l'indefens de la primera lectura, on el feble torna a guanyar la partida. La paràbola de Jesús conclou que la insistència de la viuda acaba doblegant l'obstinació del jutge. El més feble aconsegueix el seu propòsit, però no a la primera, ni a la segona, ni a la tercera, sinó després d'insistir i insistir. No defallir i insistir és l'única arma que posseeix la viuda indefensa, i la sap utilitzar molt bé. Prenguem exemple, a tots els nivells. 

El llibre de l'Èxode deia que Moisès mantenia les mans alçades, i quan li pesaven, Aaron i Hur l'ajudaven. A l'evangeli, Jesús anima a pregar sempre, sense perdre mai l'esperança. Són missatges espirituals encarnats en la realitat, que ens ajuden a mantenir la calma quan la immediatesa dels esdeveniments sembla que se'ns vulgui menjar; ens ajuden a mantenir la perspectiva quan volem arreglar les coses d'avui per demà.

dissabte, 19 d’octubre del 2019

Contra tota esperança esperà (Dissabte 28)


"Contra tota esperança esperà", escriu sant Pau, referint-se al patriarca Abraham. Assumim aquesta consigna per mantenir-nos perseverants en la realitat social i política que ens envolta. 

També l'assumim en l'àmbit eclesial i provincial, on els equilibris i el sosteniment són simultàniament difícils i dignes d'elogi. 

Abraham se'n sortí, malgrat les dificultats. La tradició jueva explica que el patriarca hagué de passar per deu proves, que superà perquè "cregué fermament", com diu sant Pau. Si creiem fermament com ell, nosaltres també hauríem de sortir-nos-en en les proves que ens envolten.

divendres, 18 d’octubre del 2019

Tothom l'abandonà (Sant Lluc evangelista 2019)


Sant Pau escriu una segona carta al seu company Timoteu des de la presó. L'apòstol li explica que durant la seva primera defensa davant el tribunal ningú li va fer costat, que tothom l'abandonà. 

Presó, tribunal, judici, sentència, són realitats que fan tremolar al més valent. Però el més dolorós de tot és sentir-se abandonat de tothom, com lamenta Pau. 

No és aquesta la realitat dels nostres presos. Nosaltres som la seva força, i ells, com Pau evangelitzant des de la presó, han esdevingut uns referents dignes de crèdit.

dijous, 17 d’octubre del 2019

Un exemple a seguir (Dijous 28)


Sant Pau, quan escriu als cristians de Roma, elabora un discurs a dues bandes.

Als cristians de matriu gentil, que eren majoria a la comunitat quan escriu la carta, els exhorta a no menysprear els cristians de matriu jueva, una minoria reivindicativa i amb personalitat. 

Als cristians de matriu jueva els exhorta a baixar els fums de la seva identitat i tradició. 

Ambdós han d'aprendre a conviure en la comprensió i el respecte mutu, construint quelcom aleshores nou i inaudit: comunitats de cristians d'orígens, estatus, cultures i mentalitats diferents. Tot un exemple a seguir.