Ahir ens visitava un bon amic, immigrat a Catalunya fa ja deu anys. Malgrat tenir permis de residència i de treball, no té feina i ja se li ha acabat el subsidi d’atur. Els anys van passant i la seva estabilització encara està lluny. Ens expressava la seva situació amb una imatge: veu que ho té tot davant dels ulls però que no hi té accés. I això, dèia, és molt frustrant. La seva explicació ens va fer pensar immediatament en el pobre Llàtzer de la paràbola evangèlica que hem escoltat: malgrat que visqués al costat del portal del ric només li arribàven les molles que sobraven.
Allò que la paràbola evangèlica subratlla amb tanta claredat -la penúria d’un i la insensibilitat de l’altre- ja no esdevé tan clar quan parlem de l’amic immigrat i dels qui viuen en penúria a casa nostra. Les justificacions i els arguments brollen amb convicció: ningú els ha obligats a venir, que tornin al seu país si estan malament, primer són els de casa que els de fora, no podem deixar entrar a tothom, etc...
La paràbola evangèlica estableix un destí al ric i al pobre després de la mort: Llàtzer al cel al sí d’Abraham i el ric al lloc dels turments. La paràbola, però, no ens diu els motius de tal destinació. Tan sols diu que Llàtzer, després d’una vida de sofriment, ara rep consol, i el ric, després d’una vida de gaudi, ara li toca sofrir. Però tampoc ens diu el perquè.
Les raons ens les explica la mateixa paràbola amb les peticions que el ric li fa a Abraham. Són peticions que demostren que, malgrat estar enmig de turments, segueix creient-se aquell ric que tot ho pot, que tot ho domina, que dóna ordres a tothom i que tothom les ha d’obeïr. Llàtzer segueix essent per ell un pobre desgraciat que li ha de fer de xicot dels encàrrecs, primer alleugerint el seu sofriment, i segon baixant a la terra a avisar els seus germans.
Les respostes d’Abraham són sempre tallants i evidencien que les coses, ara, són diferents. Ell ja no mana, ni té poder, ni té subdits a qui donar ordres. Fins i tot les respectuosíssimes peticions a Abraham no serveixen. El pecat del ric no és ser ric, sinó la seva prepotència, el seu orgull, la seva vanitat, la convicció que la seva superioritat és merescuda, que els seus criteris són sempre els millors i que sempre acabarà sortint-se amb la seva. Ni enmig dels turments és capaç de reaccionar.
Com diem en català: “qui sigui frare, que prengui candela”.
Allò que la paràbola evangèlica subratlla amb tanta claredat -la penúria d’un i la insensibilitat de l’altre- ja no esdevé tan clar quan parlem de l’amic immigrat i dels qui viuen en penúria a casa nostra. Les justificacions i els arguments brollen amb convicció: ningú els ha obligats a venir, que tornin al seu país si estan malament, primer són els de casa que els de fora, no podem deixar entrar a tothom, etc...
La paràbola evangèlica estableix un destí al ric i al pobre després de la mort: Llàtzer al cel al sí d’Abraham i el ric al lloc dels turments. La paràbola, però, no ens diu els motius de tal destinació. Tan sols diu que Llàtzer, després d’una vida de sofriment, ara rep consol, i el ric, després d’una vida de gaudi, ara li toca sofrir. Però tampoc ens diu el perquè.
Les raons ens les explica la mateixa paràbola amb les peticions que el ric li fa a Abraham. Són peticions que demostren que, malgrat estar enmig de turments, segueix creient-se aquell ric que tot ho pot, que tot ho domina, que dóna ordres a tothom i que tothom les ha d’obeïr. Llàtzer segueix essent per ell un pobre desgraciat que li ha de fer de xicot dels encàrrecs, primer alleugerint el seu sofriment, i segon baixant a la terra a avisar els seus germans.
Les respostes d’Abraham són sempre tallants i evidencien que les coses, ara, són diferents. Ell ja no mana, ni té poder, ni té subdits a qui donar ordres. Fins i tot les respectuosíssimes peticions a Abraham no serveixen. El pecat del ric no és ser ric, sinó la seva prepotència, el seu orgull, la seva vanitat, la convicció que la seva superioritat és merescuda, que els seus criteris són sempre els millors i que sempre acabarà sortint-se amb la seva. Ni enmig dels turments és capaç de reaccionar.
Com diem en català: “qui sigui frare, que prengui candela”.