diumenge, 19 de setembre de 2010

“O caixa o faixa” (Diumenge 25)

No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses”, és una sentència que l’evangelista Lluc posa en boca de Jesús. Les sentències acostumen a ser dites breus que contenen un missatge moral, com és el nostre cas. De forma tallant, s’exclou taxativament servir –alhora- a Déu i el diner. Si Jesús hagués estat català hauria afegit: “o caixa o faixa”.

I per què no podem ajuntar-ho? No podríem servir el diner per, posteriorment, servir millor Déu amb els guanys obtinguts? Si es fa correctament és una combinació possible i positiva. Ho trobem en l’antic Pròxim Orient, on els temples egipcis i mesopotàmics eren un motor de l’economia. A Europa ho veiem amb la introducció de la vida monàstica, on l’activitat econòmica es desplega a redós dels monestirs. Actualment, escoles selectes de direcció d’empreses d’inspiració cristiana també fan aquesta funció.

No és fàcil navegar entre dues aigües, sobretot quan l’especulació és un corrent que ens empeny a tots en la mateixa direcció, o encara més, esdevé una obligació social. Condicionats per uns principis econòmics intocables, basats en optimitzar beneficis i en el mercat obert, tots estem convençudíssims que tenir patrimoni i diners i no especular amb ells és ser un estúpid. El dilema està servit, per exemple, en les economies dels bisbats, dels ordes religiosos o d’institucions religioses, que acumulen un patrimoni o quantitats significatives de diners col·lectius. Què fer amb aquests béns o aquests diners? Especular amb ells perquè donin el màxim de rèdits i poder “servir Déu” en millors condicions...? Posar-ho tot dins un mitjó és anacrònic, però especular sense criteri és esdevenir servidor del diner i allunyar-se de Déu.

Hem de reconèixer que la nostra societat capitalista -on tot sembla vàlid i on tot resta ambigu- aigualeix definitívament la sentència de Jesús. Però els sospirs per una societat marxista que neutralitzi les riqueses hem vist que, a la llarga, també implica la neutralització de servir a Déu.

Si acudim a un altre referent, sant Francesc d’Assís, encara pitjor: ens tirem pedres al propi teulat. Mil anys després de la sentència de Jesús, Francesc diu als seus frares que no toquin i no acceptin diners, i que s’allunyin d’ells com si fos el mateix diable. També diu de no tenir propietats. Idealismes d’un sant? Certament, però idealismes fonamentats en la lucidesa i la saviesa de l’evangeli.

Reconeixem que els nostres raonaments a favor de la sentència de Jesús són –intencionadament- poc convincents, però preferim instal·lar-nos en aquesta pobresa d’arguments. Malgrat siguem titllats de poc pràctics i anacrònics, seguirem mirant amb recel el diner i les possessions, perquè molt subtilment neutralitzen la llibertat que et dóna l’opció decidída per Déu.