Els tres consells (Rondalles beduïnes 5)

Hi havia una vegada un jove beduí, pobre i casat de poc. Decidí marxar a un lloc llunyà a cercar treball i tornar al seu campament amb alguna cosa per a ell i per la seva nova família. Trobà un home ric que tenia molts camells i treballà per ell durant tres anys. A la fi dels tres anys rebé, com a compensació, tres camells, un per cada any treballat. Aleshores, decidí marxar i tornar amb la seva família, però abans de fer-ho demanà a aquell home tres consells. L’home acceptà donar-li els tres consells, però li demanà com a compensació un camell per cada consell. El jove beduí acceptà.

El primer consell fou aquest: “No passis el primer per un torrent quan hi baixi aigua”. Escoltat el consell, el jove beduí lliurà un camell a l’home i li demanà el segon consell. El segon consell fou aquest: “Quan el sol comença a pondre’s, atura’t per passar la nit”. Després d’escoltar-lo li donà el segon camell i li demanà el tercer consell. El tercer consell va ser: “Dorm enrabiat, però no matis”. Escoltat el tercer consell, donà a l’home el tercer camell i el beduí marxà amb les mans buides, tal com havia arribat tres anys abans.

Fent el camí de retorn al seu poblat trobà un home molt ric, que també viatjava, muntat sobre un bellíssim cavall. Van fer, plegats, un tros de camí, fins al capvespre. El jove beduí, recordant el consell que li havia costat un camell, digué al ric: “Aturem-nos aquí per passar la nit, que el sol s’està ponent”. Però el ric li respongué: “Encara hi ha molta llum i podem continuar encara una mica més de camí. Anem més endavant!”. Però el jove beduí decidí de passar la nit en aquell indret, seguint el consell de l’home per qui havia treballat tres anys, mentre que el ric continuà cavalcant.

El nostre protagonista recollí branques seques per fer foc, menjà alguna cosa i s’adormí. El matí següent, a primera hora, el jove beduí reprengué el camí i, passada una hora, trobà el cos de l’home ric a terra, mort d’una mossegada de serp, i el seu cavall que rondava entorn seu. “Es deu haver aturat quan ja era fosc -pensà el beduí- i no ha pogut triar bé el lloc on passar la nit i no haurà vist que allí hi havia una serp”. El jove beduí, content d’haver seguit el consell que li havia costat un camell, prengué amb ell el cavall i l'or d’aquell home i continuà el seu camí. Aquell consell havia valgut el preu d’un camell!

El jove beduí trobà un altre home ric, que viatjava en la mateixa direcció amb un gran ramat de camells. Els dos es saludaren i continuaren el camí plegats. Arribats a un torrent que hi baixava aigua, el jove beduí deixà passar primer aquell home que, fou endut pel corrent, s’ofegà i morí, deixant rera seu els camells. El jove beduí prengué els camells de l’home mort, i trobat un gual segur, continuà el camí amb el cavall, l’or i els camells. També el segon consell havia valgut més que el preu d’un camell.

Passats uns dies, el jove beduí arribà al seu campament i veié que en la seva tenda, junt a la seva dona, hi havia algú altre ajagut. Encol·lerit, volgué córrer a la tenda per matar a la seva dona i a qui jeia amb ella, però es recordà del tercer consell i, valorant els dos consells anteriors com un tresor preciós, decidí de passar la nit enfurismat, però sense matar.

En efecte, el jove beduí anà a passar la nit a la maga’d (la tenda pels hostes que hi ha en tot campament beduí), però no reeixí a aclucar l’ull, furibund per l’escena que havia presenciat de lluny. A l’alba, segons el costum de l'hospitalitat beduïna, un infant vingué a la tenda a portar l’esmorzar a l’hoste desconegut. El jove beduí demanà al nen: “Qui ets? De qui ets fill?”. Ell respongué: “Sóc fill de tal. El meu pare no l’he conegut, perquè fa tres anys que va marxar cercant treball i fer fortuna, però encara no ha tornat”.

El jove beduí descobrí que aquell noi era el seu fill i constatà amb emoció: “També el tercer consell és més valuós que el preu d’un camell. Si no l’hagués seguit, hagués mort el meu propi fill i la meva dona”.