dilluns, 16 d’agost de 2010

Quadre evangèlic (Cròniques sarrianenques 31)

Entra el primer a la capella del centre penitenciari, sense presses, però amb una decisió natural. És baix i molt escardalenc. Porta una samarreta “imperi” de color negre que li accentua la magror dels braços i li ressalta els ossos de les espatlles. Té les galtes xuclades i la dentadura malmesa. Deu haver tingut problemes amb les drogues. Però la mirada i el to de veu, malgrat són apagats, no tenen aquella somnolència que traspuen els qui estan consumint o prenent medicació.

S’asseu a prop de l’altar, potser per estar més tranquil i separat dels altres companys que, més vergonyosos, seuen més lluny. Durant la missa se’l veu atent i passa inadvertit, a diferència d’altres que, més nerviosos i inquiets, necessiten moure’s i parlar.

Acabem de repartir la comunió i el veiem assegut, amb el cap abaixat, els avantbraços arrepenjats damunt les cames, i els dits de les mans entrecreuats. El recolliment que irradia aquest xicot absorbeix completament la nostra atenció. La nostra sensibilitat religiosa ens diu que està molt concentrat i pregant amb intensitat. Quin contrast amb el seu físic escanyolit i fràgil!, o més ben dit: quina imatge més evangèlica estem contemplant!

Seduits per aquesta escena, enllestim ràpidament els quefers litúrgics i ens asseiem, molt suaument, al seu costat, allargant uns moments més el silenci de després de combregar. Volem, ni que sigui un instant, formar part d’aquell quadre evangèlic.

Desafortunadament, al captar que algú s’asseu al seu costat, ha deixat el seu recolliment, aixecant lentament la mirada, com si res hagués passat.