dissabte, 7 d’agost de 2010

La fortuna que Déu dóna a cadascú (Rondalles beduïnes 2)

Aquesta rondalla, l’anterior (Rondalles beduïnes 1), i les que vindran, les explicà el cameller Atayeg, un beduí del desert del Sinaí, de la tribu Mezeena, durant la nostra expedició per aquelles terres.
Hi havia una vegada un beduí que tenia una dona. En aquells temps no hi havia molt per a menjar i els beduins vivien senzillament: les dones portaven l’aigua a la tenda i els homes anaven a caçar. Un dia l’home anà a caçar i veié una escena de la vida del desert: un escurçó, immòbil, amagat i mimetitzat sota la sorra -com fan durant el dia pel calor (surten de nit)-, en un indret on la sorra era bellíssima i finíssima. Després d’una estona que el beduí observava l’escurçó amagat sota la sorra, un ocellet s’aturà just davant de la seva boca. Aquest, d’un salt, mossegà l’ocell i tot seguit l’englotí. L’home es digué a si mateix: “Guaita com Déu ha donat de menjar a l’escurçó mentre aquest dormitava sota la sorra! No som, ell i jo, criatures del mateix Déu? També a mi Déu m’ha donar de menjar mentre dormo! Romandré a casa i no aniré a caçar fins que Déu no m’hagi donat de menjar com a l’escurçó, i restaré així, encara que hagi de morir de fam!”.

Tornà a casa, i el dia següent, enlloc d’alçar-se per anar a caçar, romangué sobre el seu jaç. La dona li digué: “Per què no t’alçes per anar a caçar? No tenim res per a menjar!”. L’home li respongué: “Ahir era de caça quan vaig veure un escurçó que dormia amagat sota un sorral finíssim. En un cert moment un ocellet s’aturà just davant de la seva boca i l’escurçó, desvetllat de sobte, l’ha mossegat i se l’ha menjat. Aleshores jo he pensat dins meu: “No som potser, l’escurçó i jo, criatures del mateix Creador? Si Déu dóna de menjar a l’escurçó fins i tot quan dorm, també ho ha de fer per a mi!”. Per això he decidit que no aniré a caçar fins que Déu no em doni allò que necessito mentre dormo, encara que hagi de morir de fam”.

La dona, preocupada, intentà de convèncer el seu marit que s’alçés i anés a caçar, però no ho aconseguí. Descoratjada, cridà als ancians del campament. També ells van intentar de persuadir el beduí del seu propòsit, però tampoc ho van aconseguir. Desconsolada, la dona decidí, malgrat tot, anar al pou a cercar aigua. Arribant a prop del pou, descobrí una gerra mig soterrada. S’hi acostà, posà la mà dins la gerra i descobrí que era plena d’or. Procurà enterrar-la, però no ho aconseguí, i com era plena d’or, pesava tant que no podia carregar-la ella sola. Tornà corrents a la tenda i despertà el seu marit dient-li: “Marit meu, aixeca’t! Déu t’ha escoltat! He sortit per anar a cercar aigua al pou, i allí a prop he trobat soterrada en la sorra una gran gerra plena d’or. Ràpid, aixeca’t i vine amb mi a agafar-la!”. L’home mirà a la dona i li respongué: “No, dona meva, no m’aixecaré per anar a buscar aquella gerra plena d’or. Déu ha de donar-me de què viure mentre dormo, tal i com ho ha fet amb l’escurçó”. Es girà de l’altra part i tornà a dormir.
La dona, transtornada, anà a parlar amb un home i es posà d’acord amb ell amb aquests termes: “Et diré on he trobat una gerra plena d’or. Aquesta nit aniràs a buscar-la, i tu i jo ens dividirem l’or”. L’home li demanà perquè no hi anava el seu marit, a cercar l’or, i la dona li explicà la seva miserable decisió de no moure’s. Aleshores l’home assentí i la dona li digué on era la gerra. Arribada la nit, l’home anà al lloc que la dona li havia assenyalat i trobà la gerra tal i com la dona li havia dit. Posà la mà dins per tocar l’or, però enlloc de trobar el tresor del que li havia parlat la dona, va ser picat per una multitud de formigues terribles. Tragué la mà adolorida de la gerra i, furibund, pensà dintre seu: “Aquests dos m’han jugat una mala passada fent-me creure que en aquesta gerra hi havia or! Vull venjar-me ara mateix! Prendré la gerra i, mentre dormen, vessaré el seu horrible contingut sobre els seus rostres!”. L’home, amb molta fatiga, aconseguí desenterrar la gerra i arribà a la tenda de la parella. Entrà sense fer soroll i, arribat a prop del seu jaç, vessà al costat dels seus caps el contingut de la gerra i, sense despertar-los, fugí pregustant amb complaença la seva terrible venjança.

La dona i el seu marti no s’adonaren de res, fins que, de matinada, despertant-se del seu son, es trobaren recoberts d’or. La dona entengué aleshores que aquell or no li pertanyia a ella, sinó únicament al seu marit, que havia estat recompensat per Déu a causa de la seva fe.

1 comentari:

Anònim ha dit...

gràcies per portar les rondalles des del desert fins aqui