Hem trigat uns quants mesos a escriure aquest episodi, com comprovareu per l’esdeveniment que es cita. Però com segueix viu en la nostra memòria ens decidim a posar-lo per escrit.
Eucarístia dominical en un centre penintenciari. Mentre preparem la celebració, s’apropa un intern, baixet i musculós, discret i fidel a la missa. Ens comenta de fer una col·lecta pels damnificats del terratrèmol d’Haití. Entendrits per la proposta, li responem que ja sap que no fem col·lectes, que ells ja tenen prou necessitats i dificultats per tirar endavant.
Ens respon, amb determinació, que ells tenen l’essencial assegurat; per tant, estan en millor situació que molta gent. Remata aquest argument dient que ells també han d’ajudar, com tothom ho està fent. Amb aquests raonaments tan inqüestionables -de sensiblitat social i de normalització social- ens quedem desarmats i callats. Ell aprofita per explicar-nos que la setmana anterior –que no hi erem- ja van fer una col·lecta i només calia recordar-ho.
Al final de la celebració, complim fidelment l’encàrrec. Un bon grup d'interns s’acosta per deixar discretament la seva aportació dins d’una bossa blanca, on també hi ha el que es va recollir la setmana anterior. En un àmbit carcerari impregnat de prevencions i desconfiances, el gest de deixar diners en una bossa, amb la convicció que no es perdran pel camí i que seran per a gent que estan pitjor que ells, esdevé una alenada d’aire net, pur, impol·lut, que eixampla l’esperit de tots els qui vivim aquesta escena.
Eucarístia dominical en un centre penintenciari. Mentre preparem la celebració, s’apropa un intern, baixet i musculós, discret i fidel a la missa. Ens comenta de fer una col·lecta pels damnificats del terratrèmol d’Haití. Entendrits per la proposta, li responem que ja sap que no fem col·lectes, que ells ja tenen prou necessitats i dificultats per tirar endavant.
Ens respon, amb determinació, que ells tenen l’essencial assegurat; per tant, estan en millor situació que molta gent. Remata aquest argument dient que ells també han d’ajudar, com tothom ho està fent. Amb aquests raonaments tan inqüestionables -de sensiblitat social i de normalització social- ens quedem desarmats i callats. Ell aprofita per explicar-nos que la setmana anterior –que no hi erem- ja van fer una col·lecta i només calia recordar-ho.
Al final de la celebració, complim fidelment l’encàrrec. Un bon grup d'interns s’acosta per deixar discretament la seva aportació dins d’una bossa blanca, on també hi ha el que es va recollir la setmana anterior. En un àmbit carcerari impregnat de prevencions i desconfiances, el gest de deixar diners en una bossa, amb la convicció que no es perdran pel camí i que seran per a gent que estan pitjor que ells, esdevé una alenada d’aire net, pur, impol·lut, que eixampla l’esperit de tots els qui vivim aquesta escena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada