diumenge, 30 de desembre del 2007

Crisi de creixement (Sagrada Família 2007)

“Sóc un apòstol modern de la fe”, manifestava la cronista dels viatges del papa, a la contraportada de La Vanguardia d’ahir. Amb declaracions femenines com les que es llegeixen a l’entrevista, els homes, vull dir els mascles, podem recuperar tranquil.lament el nostre masclisme. El fragment de la 2a lectura d’avui, on diu que les dones siguin submisses als marits, ja no caldrà llegir-lo baixet o ràpid, o saltar-se’l, o canviar “submisses” per un altre mot. Les postures d’aquesta dona “moderna”, més que coincidir, repeteixen, la doctrina moral de l’Església catòlica: no a la clonació, no al divorci, no als matrimonis homosexuals. També un no taxatiu al sacerdoci femení amb arguments marians que fan riure, o més aviat plorar.

No és qüestió, fent-nos els oberts i els progressistes, de menystenir aquesta dona per tancada i tradicionalista. Seria entrar en un debat estèril, perquè als catòlics progressistes “els toca" estar a favor del divorci, de la clonació, i dels matrimonis homosexuals, i als catòlics conservadors “els toca" estar en contra... Més enllà de qui té la raó, que sembla com una lliuta interna de poders, el que sorprèn d’aquesta entrevista és que, una dona, intel.ligent i “moderna”, assumeixi un to tan clerical, un tret típicament masculí. Si hi ha quelcom que necessita l’Església és, precísament, el contrari: feminitzar el seu discurs, la seva reflexió, el seu tarannà. I dient això, potser ens haurem de fer protestants o anglicans, com diu ella.

En el mateix sentit, si hi ha quelcom que necessita la família i la societat és, precisament, feminitzar el seu discurs, la seva reflexió i el seu tarannà. En la societat occidental la dona ha trencat, amb molt d’esforç i definitivament, el seu rol de subsidiarietat masculina. La família, fins fa quatre dies, era un model masculinitzat. La dona depenia de totes, totes, de l’home. Sortosament, ja no és així, i el model tradicional de família, no només el de família cristiana, ha entrat en crisi. Però no és una crisi de decadència, com pensen sectors durs del catolicisme que s’han manifestat avui a Madrid amb la bandera espanyola i reivindicant la “família catòlica tradicional espanyola”. La crisi del model familiar és una crisi de creixement. El que surti d’aquí ha de ser millor.

Aquesta crisi, com totes les crisis, és dolorosa, i ens toca pagar el seu preu: augment de separacions, de divorcis, d’avortaments... És quelcom que ningú desitja fer. És molt fàcil donar les culpes d’aquesta crisi a la legislació actual. Com pot un parlament, votat pels ciutadans, afavorir mesures que vagin en contra de la família, que és la base de tota societat? Cert és que, segons el partit polític, aquestes mesures seran més o menys obertes o restrictives; cert és que potser s’ha volgut imitar massa els models legislatius europeus; però en els casos de divorci, d’avortament, d’unions homosexuals, la legislació intenta posar ordre a una realitat que s’imposa i que no és pot amagar.

Som una societat i un estat laic, però encara hem d’aprendre a moure’ns amb soltura en ell. Encara hem de saber trobar, entre tots, el lloc que li pertoca a la dona. Encara hem de saber trobar un model de família, més despert i adaptable als constants canvis socials. Encara hem de saber trobar la mesura per educar humana i cristianament, dins la llar familiar, als nostres fills i filles.

Que Sant Josep i la Mare de Déu, que també els tocà patir les vicissituds del seu moment històric, ens ajudin a ser lúcids, i a confiar que, el model familiar del futur, serà millor.

dimarts, 25 de desembre del 2007

Déu no ha mort! (Nadal 2007)

“Déu no ha mort” expressava, a La Vanguardia de diumenge, el prestigiós sociòleg Berger, negant la ja centenària i solemne afirmació de Nietsche: “Déu ha mort”. Berger explicava, en una recent conferència a l’Institut d’Estudis Catalans, que Nietsche es va equivocar, que el segle XXI és un segle d’intensa vida religiosa. L’excepció que confirma la regla la trobem a Europa Occidental i Central i en el que Berger anomena la “intel.ligència internacional”, que ell qualifica d’antireligiosa i anticlerical.

Seguint el que diu Berger, nosaltres formem part, per partida doble, d’aquesta excepció que confirma la regla. Primer, per ser europeus occidentals, i segon, per estar fortament influenciats pel sector dur de la “intel.ligència internacional”, que associa modernitat amb secularització en lloc d’associar-la amb pluralitat. Dit en llenguatge pessebrístic, els catalans i els europeus fem, enmig del pessebre religiós mundial, de caganers.

Però no podem renunciar al que som i al que ens configura. Som europeus, per bé i per mal. Tenim, també per bé i per mal, un pensament modern fonamentat en els valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Tenim a Catalunya, de nou per bé i per mal, una tradició anticlerical representada per aquesta figura del pessebre. Per tant, no podem sublimar la nostra realitat perquè té moltes fisures, però tampoc podem carregar-nos-la, perquè té moltes coses bones.

Seguint la metàfora del pessebre podem dir que, el caganer, és el personatge més important del pessebre social català. El programa televisiu Polònia és un exemple d’aquest rol, on la caricatura desperta més interès que la mateixa realitat. És també la figura de pessebre més venuda a les fires. És així! I no hem de fer-lo fora..., primer, perquè eliminem a un element popular, i segon, perquè té un paper de crítica i de rebel.lia, quelcom important en una societat.

El que hem de procurar, entre tots, és que s’adoni que les seves gracietes, o pitjor, la seva repressió subtil, fereix vivències molt profundes que mereixen un grau de respecte i de delicadesa. Berger parlava que, a més del fonamentalisme religiós, també hi ha un fonamentalisme ateu, que és clarament antireligiós. El caganer del pessebre, per simpàtic i popular que sigui, tipifica molt bé aquest fonamentalisme ateu antireligiós.

Hem d’intentar que, de tant el tant, aquest català arrupit, deixi la seva postura i actitud, que es cordi els pantalons, i que s’acosti a la cova, i s’adoni que són molts els qui, discreta i devotament estan adorant a Jesús; que s’adoni que molts es posaran neguitosos al veure’l per por a ser ridiculitzats; que s’adoni que és una figura sobrevinguda a un pessebre que té molta més tradició i història que ell; i fins i tot que s’adoni -quin cop baix!- que no és una figura indispensable, que el pessebre, sense ell, continua tenint sentit; que s’adoni que el centre del pessebre és Jesús i no ell.

Avui és Nadal. Avui, com per Pasqua, celebrem que Déu no és mort, que Déu és ple de vida. I el caganer “ja pot anar dient missa”, al menys, avui, no li farem cas...

Nadal del Senyor de 2007

Apa, doncs, i no badem...

Que ja és hora que marxem...

Cap a Betlem!

Bon Nadal!

Neix "A la caputxina!"

Tots els dies són bons perquè neixi un blog, però que aquest ho faci precísament en el dia de Nadal no és cap casualitat, és intencionat. El Naixement en majúscules que acabem de celebrar a la Missa del Gall és el marc referencial del naixement de A la caputxina!, i dels continguts que apareixeran.

Benvinguts!