dimarts, 25 de desembre de 2007

Déu no ha mort! (Nadal 2007)

“Déu no ha mort” expressava, a La Vanguardia de diumenge, el prestigiós sociòleg Berger, negant la ja centenària i solemne afirmació de Nietsche: “Déu ha mort”. Berger explicava, en una recent conferència a l’Institut d’Estudis Catalans, que Nietsche es va equivocar, que el segle XXI és un segle d’intensa vida religiosa. L’excepció que confirma la regla la trobem a Europa Occidental i Central i en el que Berger anomena la “intel.ligència internacional”, que ell qualifica d’antireligiosa i anticlerical.

Seguint el que diu Berger, nosaltres formem part, per partida doble, d’aquesta excepció que confirma la regla. Primer, per ser europeus occidentals, i segon, per estar fortament influenciats pel sector dur de la “intel.ligència internacional”, que associa modernitat amb secularització en lloc d’associar-la amb pluralitat. Dit en llenguatge pessebrístic, els catalans i els europeus fem, enmig del pessebre religiós mundial, de caganers.

Però no podem renunciar al que som i al que ens configura. Som europeus, per bé i per mal. Tenim, també per bé i per mal, un pensament modern fonamentat en els valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Tenim a Catalunya, de nou per bé i per mal, una tradició anticlerical representada per aquesta figura del pessebre. Per tant, no podem sublimar la nostra realitat perquè té moltes fisures, però tampoc podem carregar-nos-la, perquè té moltes coses bones.

Seguint la metàfora del pessebre podem dir que, el caganer, és el personatge més important del pessebre social català. El programa televisiu Polònia és un exemple d’aquest rol, on la caricatura desperta més interès que la mateixa realitat. És també la figura de pessebre més venuda a les fires. És així! I no hem de fer-lo fora..., primer, perquè eliminem a un element popular, i segon, perquè té un paper de crítica i de rebel.lia, quelcom important en una societat.

El que hem de procurar, entre tots, és que s’adoni que les seves gracietes, o pitjor, la seva repressió subtil, fereix vivències molt profundes que mereixen un grau de respecte i de delicadesa. Berger parlava que, a més del fonamentalisme religiós, també hi ha un fonamentalisme ateu, que és clarament antireligiós. El caganer del pessebre, per simpàtic i popular que sigui, tipifica molt bé aquest fonamentalisme ateu antireligiós.

Hem d’intentar que, de tant el tant, aquest català arrupit, deixi la seva postura i actitud, que es cordi els pantalons, i que s’acosti a la cova, i s’adoni que són molts els qui, discreta i devotament estan adorant a Jesús; que s’adoni que molts es posaran neguitosos al veure’l per por a ser ridiculitzats; que s’adoni que és una figura sobrevinguda a un pessebre que té molta més tradició i història que ell; i fins i tot que s’adoni -quin cop baix!- que no és una figura indispensable, que el pessebre, sense ell, continua tenint sentit; que s’adoni que el centre del pessebre és Jesús i no ell.

Avui és Nadal. Avui, com per Pasqua, celebrem que Déu no és mort, que Déu és ple de vida. I el caganer “ja pot anar dient missa”, al menys, avui, no li farem cas...