Accés al Regne de Déu per Jesucrist (Diumenge 31)

“No ets lluny del Regne de Déu”, li respon Jesús a un mestre de la Llei que debatia amb ell sobre el manament més important de la Torà. La sintonia dels dos interlocutors és total: coincideixen en la citació del Deuteronomi d’estimar Déu sobre totes les coses i en la citació del Levític d’estimar els altres com a un mateix. De fet, la frase “No ets lluny del Regne de Déu” vol subratllar que el missatge de Jesús i el missatge de la Torà convergeixen: són propers i compatibles malgrat les dues tradicions religioses hagin optat per camins de confrontació i recel enlloc de seguir camins paral·lels i cordials. El judaisme no és lluny del Regne de Déu si compleix els manaments de la Torà resumits en estimar Déu i els altres. El cristianisme no és lluny del Regne de Déu si compleix el manament de Jesucrist: “Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat”, fonamentat en els dos manaments de la Torà.

La tradició jueva i la tradició cristiana coincidim en aquesta visió transcendent de l’existència, centrada en un Déu creador, bo, fidel, just, misericordiós i salvador. També coincidim en formar comunitats que exigeixen un comportament concret, cara endins i cara enfora. Es tracta de la dimensió vertical i creient de la vida que es complementa amb la dimensió horitzontal i social de la mateixa. Són les dues realitats de la condició humana, malgrat escoltem veus que tracten amb desdeny o neguen la dimensió vertical de la nostra existència amb l’argument que no és tangible ni visible.

Aquesta línia vertical que ens connecta amb Déu queda enfortida i garantida per Jesucrist, “que viu per sempre”. Ho explica la carta als Hebreus quan parla dels sacerdots temporals del temple antic que acaben morint en virtut de la seva condició humana. Però Jesucrist és el sacerdot etern, que ressuscitat i enlairat a les altures, manté la connexió amb Déu a través de la seva intercessió constant. Jesucrist és la víctima perfecta perquè no té pecat, però també és el sacerdot perfecte perquè “viu per sempre”. Jesucrist consolida l’enllaç continu entre cel i terra, entre Déu i els qui creuen en la dimensió vertical i transcendent de la vida. Aquests som nosaltres.

Seguir-lo camí enllà (Diumenge 30)

“Jo sóc un pare per Israel”. Són paraules que el profeta Jeremies anuncia en nom de Iahvè. Es tracta de revelar als israelites, exiliats a Babilònia, dispersats per les nacions veïnes, i malvivint en la pròpia terra, que la renovació d’Israel és propera, i que s’acosta el retorn a casa. No hi faltaran els més limitats com cecs i coixos, ni els més ocupats com les mares que crien. Seran una gran gentada la que es retrobarà salvada pel Senyor, que estima Israel com un fill.

També eren molta gent els qui envoltaven Jesús quan travessava la ciutat de Jericó. Entre ells, o més ben dit, darrere d’ells, en un marge del camí, hi havia assegut, demanant caritat, el cec Bartimeu. Escoltant de qui es tracta, i conscient de les seves limitacions, es posa a cridar: “Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi”. Bartimeu invoca Jesús com a Messies salvador perquè desitja participar de la salvació divina que ell irradia. Malgrat el volen silenciar, el cec es referma en la seva reivindicació  i continua cridant fins aconseguir el que vol: que Jesús l’escolti, el cridi, i el guareixi. “I el seguia camí enllà”, acaba l’episodi, significant que la fe en Jesús li esdevé guaridora i el converteix en el seu seguidor. La convicció i perseverança de Bartimeu han de ser per a nosaltres un estímul a alçar la veu quan la multitud vulguin silenciar-nos perquè proclamem la nostra fe. El seguiment de Jesús camí enllà que realitza el cec guarit ha de ser per a nosaltres un estímul a deixar els nostres espais de confort, per petits que siguin, i posar-nos decididament a seguir Jesucrist, faci fred o faci calor.

La carta als Hebreus, posant els sacerdots del temple antic com exemple d’indulgència, parla de Jesucrist com a gran sacerdot celestial, que des de les altures exerceix la gran indulgència vers els humans. També explica que ell esdevé la gran mediació pels nostres pecats, culminant al cel davant el Pare, el que inicià a la terra davant els humans: escoltar i guarir el qui està al marge del camí, esdevenir el gran portaveu de la salvació divina per aplegar una gran multitud i posar-la davant el Pare perquè els abraci eternament. Per formar part d'aquesta multitud i rebre aquesta abraçada paternal hem d'aixecar-nos i seguir Jesucrist camí enllà.

La mort espiritual (Divendres 29)

“Aquest cos em porta a la mort. ¡Qui me’n podrà alliberar?”. Són paraules de sant Pau als Romans, que no es refereixen a la mort física, que és irremeiable, sinó a la mort espiritual a causa del pecat que habita en nosaltres.

Preguntant-se retòricament qui pot alliberar-lo de la mort espiritual, ell mateix dona la resposta: “Jesucrist, el Senyor, ell és qui ens allibera”. Ho formula en plural, per exhortar a la comunitat a reconduir l’estira i arronsa interior on la llei de Déu i la llei de la raó es veuen sacsejades per la llei del pecat, que ens arrossega a la mort espiritual. Però Jesucrist ens allibera omplint-nos de vida espiritual.

L’auxili del Senyor (Dimecres 29)

“El nostre auxili és el nom del Senyor”. Ho repetíem plegats en el salm responsorial que evocava l’alliberament diví d’assetjaments humans i d’imprevistos de la natura.

Però la frase també serveix per respondre a realitats interiors. La carta als Romans deia que no deixem que el pecat s’apoderi de nosaltres de manera permanent, que no ens governi. Per aconseguir-ho tenim l’auxili del nom del Senyor, que invocat constantment amb jaculatòries i pregàries, o amb el pensament, esdevé un magnífic antídot contra el pecat que sempre s’introdueix subtilment en el nostre interior.

També podem associar la frase amb l’evangeli, quan Jesús exhorta a vetllar perquè cap lladre furtiu entri d’amagat en el nostre interior i malmeti el tresor de la nostra fe. Hem de ser administradors fidels i prudents del do que se’ns ha regalat, sempre amb l’auxili del nom del Senyor.