diumenge, 27 de juliol del 2008

El Regne i els regnes (Diumenge 17)


“Digue’m què vols que et doni?” –li preguntà Déu al rei Salomó. Això és el màxim que li pot esdevenir a un creient: la mateixa divinitat, irromp en la teva vida, i t’ofereix el que vulguis... La resposta de Salomó és definitiva: “Feu al vostre servent la gràcia de saber escoltar”. La versió orginal hebrea, més simple, però sempre més expressiva diu: “Doneu-me un cor que escolti”. Salomó no ha demanat llarga vida, ni riquesa, ni càstig als seus enemics: demana un cor que escolti, que és el mateix que dir un cor atent, un cor receptiu, un cor sensible, un cor obert.

Salomó, en la seva demanda, està fent quelcom difícil: pensar més en els altres que en ell mateix, i també no perdre el referent de Déu en el seu estatus reial. Dit altrament, i en llenguatge popular, a Salomó no li pugen els fums al cap, no s’aferra a la cadira –en aquest cas, al tron-, no perd el cap, no es llepa els llavis complagut. Per això la recompensa divina és extraordinària: “Et faré tan prudent i sagaç que no se’t podrà comparar”.

Un missatge molt semblant ens diuen les paràboles del tresor amagat i la perla fina per a explicar-nos com és el Regne de Déu; un Regne que és inaccessible quan ens busquem a nosaltres mateixos, quan no parem de mirar-nos el melic, quan vivim només centrats en els nostres problemes, quan mirem amb recel tot allò que no pertany al nostre regne personal.

Per trobar el Regne de Déu cal, en primer lloc, el mateix que Salomó: un cor atent, receptiu, sensible, obert. Només així trobarem aquest tresor i aquesta perla fina, difícils d’identificar si funcionem per la vida endurits, recelosos, altius i egoistes. En segon lloc, cal relativitzar el que un és i el que un té, els “regnes personals”, i posar-ho tot el funció d’aquesta descoberta, d’aquesta magnífica troballa: “l’home va a vendre tot el que té i compra aquest camp”, “anà a vendre tot el que tenia i comprà la perla fina”.

Les coses autèntiques demanen actituds autèntiques i gestos autèntics. El Regne de Déu, el més autèntic que l’ésser humà pugui experimentar, és accessible i assumible en l’ara i aquí de la nostra existència. Només cal un cor que escolti i jugar-s’ho tot a una carta. Perquè un hi creu...

dissabte, 26 de juliol del 2008

Les crítiques profètiques (Dissabte 16)

Un tret característic dels profetes són les crítiques, enceses i saccejadores, al culte del temple de Jerusalem. La manca de moralitat, la idolatria, el ritualisme, un culte buit de contingut, són els seus principals arguments a l’hora de concretar les seves acusacions.

Això no vol dir que els profetes estiguin en contra del temple i del seu culte. Si el profeta Jeremies les engalta –com hem escoltat- amb tanta vehemència és, precisament, perquè reconeix el valor determinant del culte i del temple com a aglutinant i com a expressió màxima de la religiositat del poble d’Israel. Per això denuncia les manipulacions polítiques, econòmiques, morals i religioses que s’hi esdevenen: “¿Que el teniu per una cova de lladres, aquest temple que porta el meu nom?”, ens diu Jeremies amb uns mots que, segles després, són assumits per Jesús per a denunciar el mateix. Jeremies és, en definitiva, un purista, com tots els profetes.

Però el que fa més mal de Jeremies no és la seva crítica, sinó des d’on la fa. Déu li diu a Jeremies que es situi en la entrada del temple i que allí parli. Tots els qui entrin per aquella porta faran les seves pràctiques cultuals amb el ressó d’aquells mots. El destorb que això provoca és integral: físic, anímic, moral i espiritual.

Les crítiques que més ens molesten i que més ens afecten són les que ens fan els de dins, els del nostre costat, i no els de fora. Per això, no només el judaisme, sinó totes les religions, tractem amb més duresa i menyspreu els crítics interns que els externs. Jeremies, Jesús, i vides de sants i santes ens ho corroboren.

dijous, 24 de juliol del 2008

L'entranyable proximitat de Jahvè (Dijous 16)

Si el profeta Osees es caracteritza per utilitzar la metàfora esponsal per a explicar les relacions entre Jahvè i Israel, el profeta Jeremies utilitza quelcom semblant: la metàfora nupcial.
La primera lectura, junt amb el colpidor capitol 16, descriuen a Jahvè com un nuvi sol.licit i delicat, i a Jerusalem com una núvia enamoradissa que s’acaba tornant egoista i despreocupada com la seva mare Israel. De tal mare, tal filla, dirà el profeta.

Aquestes metàfores utilitzades pels profetes són d’una gran expressivitat i tenen la virtut de donar una gran càrrega d’emotivitat, i sovint de dramatisme, a l’hora d’explicar les relacions entre Déu i el poble d’Israel.

La intenció d’aquest llenguatge no és el lluïment oratori o literari, sinó expressar la cura, la fidelitat i la proximitat de Déu: el que teològicament definim com la immanència divina.

Ben sovint caracteritzem tòpicament el Déu de l’Antic Testament com un Déu llunya, inflexible, despietat. Res més allunyat d’aquestes entranyables metàfores profètiques.

dimarts, 22 de juliol del 2008

La mística cristiana (Dimecres 16)

L’escriptor Josep Pla insistia que el secret d’una bona cuina consisteix en dedicar-hi temps, en no tenir pressa, en tenir paciència, tenacitat i bona voluntat. El mateix podriem dir de l’experiència mística.

L’experiència mística no s’improvisa. Calen, certament unes aptituds i dons personals, com santa Brígida, però no és cap patrimoni d’uns privilegiats. L’experiència mística és accessible a tot creient quan hi ha hores de dedicació a la pregària, al silenci i a la contemplació.

L’experiència mística és, en definitiva, saber mirar i gaudir intensament de les coses amb els ulls de la fe. La mística cristiana té un afegit: és saber mirar i gaudir intensament de les coses amb els ulls de Jesucrist. Per això el místic cristià és aquell que, com sant Pau, està plenament identificat amb Jesús: “Estic clavat a la creu juntament amb Crist”, “La vida que visc és Crist que viu en mi”. L’evangeli de sant Joan, amb un llenguatge més al.legòric, expressa el mateix amb la metàfora del del cep i dels sarments: “Estigueu en mi i jo en vosaltres” “Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit”.

El secret per a cuinar aquest suculent i exquisit plat místic és dedicar-hi temps, no tenir pressa, tenir paciència, tenacitat i bona voluntat.

Missatge dels profetes (Dimarts 16)

Quan escoltem textos profètics, com el de la primera lectura, tendim a sentir-nos desubicats: els noms, les imatges, les al.lusions, les comparances... ens sonen, de vegades, llunyanes.

Miquees ens parlava de Basan i de Galaad, llocs de bones pastures situats a la Transjordània, i que ara, pel que explica, ja no pertanyen a Israel. Per què aquestes referències, ens preguntem? Possiblement aquests noms són molt més que unes simples al.lusions a terres ufanoses i nodrides de bons ramats. Un viatge a aquell moment històric ens ajudaria a respondre l’interrogant.

Miquees es lamenta, en definitiva, de la realitat tan irrisòria que els toca viure, i també, del sentiment de llunyania de Déu. Per això evoca els temps antics, envoltats de prodigis i de la presència palpable de Déu, com s’esdevingué en l’alliberament d’Egipte. Miquees evoca també els orígens del poble, quan els patriarques Abraham i Jacob, receptius i confiats, foren omplerts de la benvolença i les benediccions de Jahvè.

Basan i Galaad ens queden lluny, però no la sensació d’irrisorietat. La convicció que Déu és capaç de transformar la realitat humana i la confiança en les seves promeses ens poden ajudar a viure el nostre present com un avui amarat de Déu.

dilluns, 21 de juliol del 2008

Les arrels del Nou Testament (Dilluns 16)

Les referències al profeta Jonàs, als ninivites, a la reina de Saba, a Salomó mencionades per Jesús en l’evangeli de Mateu, ens permeten afirmar que els relats de l’Antic Testament eren, ja al segle I, un referent ineludible pel judaisme. Però no només els relats bíblics: també les diferents interpretacions i relectures del text que la tradició jueva havia anat fent posteriorment.

Jonàs, segons l’evangeli, apareix com el referent jueu de la conversió. Salomó apareix com el referent jueu de la saviesa. El salt teológic i hermenèutic esdevé senzillísim de fer i senzillíssim d’entendre: “Aquí teniu més que Jonàs!” “Aqui teniu més que Salomó!” Els dos personatges de l’Antic Testament esdevenen aquí, amb gran simplicitat, el fonament sobre el qual és construeix la identitat de Jesús. Per a explicar qui és Jesús, només dient que és més que Salomó i més que Jonàs, ja n’hi ha prou! El poble ja sap qui són. La seva significativitat en la història del poble d’Israel és inqüestionable, absoluta, sense fisures. Aleshores Jesús esdevé, segons Mateu, la Conversió en majúscules, la Saviesa en majúscules.

Per això la tradició cristiana, fidel al missatge neotestamentàri, no ha volgut mai deslligar-se de l’Antic Testament per considerar-lo un patrimoni religiós, teológic i espiritual del qual neix, de forma natural, el Nou Testament. Els Pares de l’Església, veritables mestres de fer lectures al.legòriques dels textos bíblics, ho feren indistintament de l’Antic i del Nou Testament. ¿Per què nosaltres, ens entossudim a posar barreres i recels a uns textos que han estat el fonament de la nostra teologia?

diumenge, 20 de juliol del 2008

La religió és el jull del poble (Diumenge 16)

L’any 1843 apareixia la frase de Marx: “La religió és l’opi del poble”. Una frase comprensible en una societat religiosament asfixiant i defensora d’un poder polític sobirà. Una frase que ha esdevingut patrimoni del pensament marxista posterior que ha anat evolucionant en molts aspectes però, en el tema religiós, ha quedat tristament ancorat en aquesta frase. Una frase que, actualment, ja no té sentit en molts països, com a casa nostra, on queda desautoritzada per ella mateixa. Aprofitant el llenguatge de la paràbola de l’evangeli d’avui proposem actualitzar-la amb aquesta altra: “la religió és el jull del poble”.

Aquest és, en el fons, el pensament de la part més significativa de la nostra societat catalana. El debat social gira al voltant de com acotar -i també de com neutralitzar- el jull de la religió, del nostre camp de blat català. Hi ha els qui, com els mossos de la paràbola, més expeditius, no volen barreges: volen eliminar el jull sense contemplacions. Hi ha els qui, com l’amo dels sembrats, més moderats, o també més “políticament correctes”, accepten les barreges: alguns perquè no els molesten; altres qui sap si amb la intenció final de recollir el jull i cremar-lo.

Deixant el llenguage simbòlic, casualment ahir sortia als mitjans de comunicació que el PSC, en el seu congrés, es desmarcava dels postulats laicistes del PSOE, i defensava posicions més moderades respecte al paper de les religions en un estat laic. També casualment, el full dominical d’aquest diumenge i de diumenge passat parlen de laicitat i laicisme. Els partits polítics catalans, condicionats com tothom, per aquest pensament social que veu la religió com quelcom eliminable, s’adonen que la realitat és una altra, i discretament i subtilment, van retocant el seu discurs.

Però fixem-nos que hem fet una aplicació bastant inusual -o si voleu, provocativa- de la paràbola de l’evangeli, on el jull sembrat per l’enemic, els dolents, som precisament nosaltres. La nostra lectura habitual – o si voleu, tòpica- és que el jull, els dolents, és precisament aquest àmbit descregut amb qui convivim. I aleshores també apareixen els qui, com els mossos de l’evangeli, més expeditius, no volen barreges i condemnen a tothom. També hi ha els qui, més moderats, accepten les barreges, alguns amb por i resignació, altres amb confiança i convicció.

Però també podriem adaptar la paràbola del blat i del jull a l'àmbit intraeclesial, i citar amb claredat, l’inaudita realitat dels capellans pederastes de qui el papa Benet XVI, avergonyit, ha fet menció aquests dies a Austràlia. Aquests capellans estaven discretament barrejats amb el blat però, amb el temps, han quedat en evidència. Es mereixen, sense cap dubte, ser separats, però no amb la fúria excloent dels expeditius, sinó amb la moderada sensibilitat de l’amo del sembrats que, com deia la primera lectura: “sou moderat en les sentències i ens governeu amb tota consideració”, i també dèia: “els justos han de ser humans amb tothom” i “doneu ocasió de penedir-se dels pecats”.

Per últim, la paràbola és aplicable també a la nostra realitat interior, on blat i jull conviuen, de vegades, barrejats i sense adonar-nos-en. Però les reaccions expeditives i impulsives no porten enlloc. La moderació, el seny, la confiança i la paciència ens portaran, sempre, a discernir clarament el blat del jull. En tots els àmbits.

diumenge, 13 de juliol del 2008

Llavors que reboten (Diumenge 15)

Seguint el llenguatge metafòric de la paràbola del sembrador, si haguéssim de definir quin tipus de terreny és la societat catalana respecte a la paraula de Déu, podriem proposar el ciment armat. La realitat social catalana ha format, respecte a la religió, una capa ben gruixuda de ciment armat on les llavors que se sembren pràcticament reboten. No tenen ni possibilitats d’entrar! menys de germinar! i menys encara de créixer! La sensació és que això no hi ha qui ho canviï, que no hi ha res a fer i, resignats, diem “Que Déu hi faci més que nosaltres!”.

I així és! Déu hi fa més que nosaltres! Això és el que ens diuen les lectures d’avui amb imatges camperoles: que els designis divins acaben, tard o d’hora, amb o sense la col.laboració humana, portant-se a terme. Això és un missatge intencionadament esperançador i estimulant. La primera lectura, del profeta Isaïes, posa en boca de Déu quelcom definitiu: “la paraula que surt dels meus llavis no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia i haver acomplert la missió que jo li havia confiat”. Tots responiem, en el salm: “la llavor caigué en bona terra i donà fruit”. L’evangeli, igualment, acabava dient que, malgrat els terrenys, les llavors sembrades sempre acaben donant fruit: cent, o seixanta, o trentat. Déu apareix, en aquests textos bíblics, caracteritzat com un bon pagès, confiat en les capacitats germinadores de la seva bona llavor, confiat també en les capacitats germinadores dels éssers humans.

Per això no hem de desinflar-nos davant d’aquesta dura, espessa, desmoralitzant capa de ciment armat, perquè la seva inexpugnabilitat acabarà, tard o d’hora, cedint. Tots tenim visualitzada la imatge d’una petita planta o de l’herba que brolla, inexplicablement, en un racó de qualsevol superficie dura. L’aigua de la pluja va filtrant-se i obrint petitíssimes escletxes que permeten, posteriorment, que les llavors germinin i creixin. Tots sabem també què passa quan no es té cura d’aquestes superficies dures. L’aigua i la vegetació acaba, sempre, passant factura i menjant-s’ho tot.

Per això, els afanys humans per a mantenir inexpugnable aquesta capa de ciment són perquè, en el fons, hi ha la profunda consciència de la seva pròpia vulnerabilitat.. I el seu gruix va en consonància amb la por que aquestes llavors religioses puguin realment germinar i créixer, transformant el paisatge, la vida i el cor de les persones.

En el fons, aquesta capa de ciment és un mecanisme de defensa que evidencia la pròpia feblesa, la pròpia buidor, la incapacitat de donar respostes que omplin i que donin sentit a la vida. Per això se la protegeix amb consignes que demonitzen la religió i que els mateixos creients acabem empassant-nos: que la religió és quelcom innecessari, manipulador, repressor, de baix sostre, superat, estricte.

Malgrat les aparences, les llavors no reboten. Malgrat les aparences, el ciment armat no és inexpugnable. Malgrat les aparences, continuem donant fruit, potser ara trenta, però continuem donant fruit, que d’això és tracta... “Qui tingui orelles, que ho senti”.

diumenge, 6 de juliol del 2008

Humils de cor (Diumenge 14)

Els humans, dones i homes, tendim a entendre la vida com si fos un gran escenari on, sigui com sigui, cal pujar i actuar. Dins d’aquest mega-escenari i, segons les nostres possibilitats, intentem situar-nos en el nivell més alt possible. Això implica proveïr-se (o “carregar-se”) d’un vestuari i d’unes comoditats concretes, adoptar un estil i uns costums definits, tenir unes relacions socials i un cercle d’amistats específic... I com més alt sigui el nivell assolit, més protagonisme, més popularitat i més vistositat adquirirem. Serem els referents de tothom, encara que ens toqui patir alguna moció de censura.

Un cop superada l’empenta inicial per pujar a un determinat nivell de l’escenari, arriben els problemes, arriba el neguit. Ara cal mantenir el lloc, cal mantenir la posició, cal mantenir l’estatus aconseguit. I allò que inicialment era un anhel i una il.lusió acaba convertint-se en un esclavatge, en un pes feixuc i opressor. Podem acabar vivint en una autèntica gàbia d’or construïda tenaçment per nosaltres mateixos!

Les lectures que hem escoltat van en direcció totalment oposada. Utilitzant la imatge de l’escenari, les lectures ens proposen que ens convertim en uns senzills espectadors. En lloc d’afanyar-nos a pujar en un escenari irreal, on tothom gasta moltes energies per fer creure que és real i autèntic, se’ns diu que ens quedem, reposadament, en el pati de butaques. De vegades gaudint, de vegades plorant, de vegades criticant, de vegades patint, de vegades mirant benèvolament el que veiem. Aquesta opció, inicialment mal vista, perquè tots volem ser protagonistes i no pas espectadors, és més autèntica i toca més de peus a terra. Qui està en el pati de butaques té la llibertat de marxar si no es troba a gust, cosa que no pot, ni vol fer, qui està dalt d’aquest escenari irreal.

Quan Jesús diu a l’evangeli “Veniu a mi els qui esteu cansats i afeixugats”, està dirigint-se a tothom que, conscient o inconscientment, està fart d’aguantar el tipus en aquest escenari i de fer el numeret en aquesta comèdia absurda. Quan Jesús afegeix “que jo us faré reposar” ens està convidant a baixar al pati de butaques i a gaudir lúcidament de la vida. Quan ens diu “feu-vos deixebles meus que jo sóc benèvol i humil de cor” ens està dient que la vida no consisteix en pujar en un escenari, sinó en gaudir, tot el que es pugui, de la gran quantitat de coses positives i petites que ens envolten, sense perdre el temps en afanys buits i que acaben deixant mal gust de boca i insatisfacció. Quan El Senyor arrodoneix això dient que “aleshores trobareu el repòs que tant desitjàveu” no ens diu que ser benèvol i humil de cor sigui anar a l’encalç d’utopies, ens parla de fer opcions de vida ben definides: gaudir d’una elaborada vida interior o viure de cara a la galeria; assumir humilment i lúcidament els propis límits o optar per la insatisfacció permanent; optar, com ens deia Pau, per les coses de la carn o per les coses de l’Esperit.

Això, com bé diu Jesús, no ho entendran ni ho acceptaran mai els savis i els entesos, els qui ocupen el nivell més destacat de l’escenari. Fins i tot, convençuts i amb mil arguments, ens faran creure que ells tenen raó i que ells són els autèntics models. Ens faran sentir que som uns passius i uns covards, i que el nostre model, Jesús, ara ja no serveix.
Optar per seure al pati de butaques sols ho poden entendre i assumir els senzills. És allí on trobarem, assegut i somrient, a Jesús.

dimecres, 2 de juliol del 2008

Pol.len i reflexió

Les abelles, mentre xuclen el nèctar de les flors per elaborar la mel, amb les potes del darrere, adherents i en forma de cassola, recullen el pol.len del voltant que, pastat amb nèctar i amb mel en forma de boletes multicolors, és emmagatzemat en el rebost del rusc com a aliment.

De retruc, part d’aquest pol.len transportat per l’abella va caient i contribuint a la pol.linització. Un meravellós treball d’enginyeria mediambiental que ens serveix per entendre la també meravellosa enginyeria del procés reflexiu de l’ésser humà.

Les persones, ocupades i preocupades per la quotidianitat, anem impregnant-nos de vivències i de missatges que, com el pol.len, ens enduem enganxats cap a casa. Pel camí haurem deixat caure, inconscientment, alguns d’aquests impactes acumulats que hauran fet algun bé, o algun mal, en els llocs per on haurem passat.
Arribats a casa ve el moment d’anar pastant, lentament i metòdicament, la informació que se’ns ha adherit; informació amb textures, formes, tamanys i colors diferents que es va barrejant, una i altra vegada, amb els nostres criteris, idees, creences, valors i sensibilitat. El resultat d’aquest procés són unes boles de reflexió multicolor fetes a consciència que evidencien, per una banda, l’origen de la informació rebuda, i per l’altra, la personalització a que ha estat sotmesa.
Un fruit nutritiu de reflexió, un aliment d’alta qualitat existencial que s’emmagatzema curosament. Després, a poc a poc, assaborirem el seu gust intens, profund, original, elaborat.