Humils de cor (Diumenge 14)

Els humans, dones i homes, tendim a entendre la vida com si fos un gran escenari on, sigui com sigui, cal pujar i actuar. Dins d’aquest mega-escenari i, segons les nostres possibilitats, intentem situar-nos en el nivell més alt possible. Això implica proveïr-se (o “carregar-se”) d’un vestuari i d’unes comoditats concretes, adoptar un estil i uns costums definits, tenir unes relacions socials i un cercle d’amistats específic... I com més alt sigui el nivell assolit, més protagonisme, més popularitat i més vistositat adquirirem. Serem els referents de tothom, encara que ens toqui patir alguna moció de censura.

Un cop superada l’empenta inicial per pujar a un determinat nivell de l’escenari, arriben els problemes, arriba el neguit. Ara cal mantenir el lloc, cal mantenir la posició, cal mantenir l’estatus aconseguit. I allò que inicialment era un anhel i una il.lusió acaba convertint-se en un esclavatge, en un pes feixuc i opressor. Podem acabar vivint en una autèntica gàbia d’or construïda tenaçment per nosaltres mateixos!

Les lectures que hem escoltat van en direcció totalment oposada. Utilitzant la imatge de l’escenari, les lectures ens proposen que ens convertim en uns senzills espectadors. En lloc d’afanyar-nos a pujar en un escenari irreal, on tothom gasta moltes energies per fer creure que és real i autèntic, se’ns diu que ens quedem, reposadament, en el pati de butaques. De vegades gaudint, de vegades plorant, de vegades criticant, de vegades patint, de vegades mirant benèvolament el que veiem. Aquesta opció, inicialment mal vista, perquè tots volem ser protagonistes i no pas espectadors, és més autèntica i toca més de peus a terra. Qui està en el pati de butaques té la llibertat de marxar si no es troba a gust, cosa que no pot, ni vol fer, qui està dalt d’aquest escenari irreal.

Quan Jesús diu a l’evangeli “Veniu a mi els qui esteu cansats i afeixugats”, està dirigint-se a tothom que, conscient o inconscientment, està fart d’aguantar el tipus en aquest escenari i de fer el numeret en aquesta comèdia absurda. Quan Jesús afegeix “que jo us faré reposar” ens està convidant a baixar al pati de butaques i a gaudir lúcidament de la vida. Quan ens diu “feu-vos deixebles meus que jo sóc benèvol i humil de cor” ens està dient que la vida no consisteix en pujar en un escenari, sinó en gaudir, tot el que es pugui, de la gran quantitat de coses positives i petites que ens envolten, sense perdre el temps en afanys buits i que acaben deixant mal gust de boca i insatisfacció. Quan El Senyor arrodoneix això dient que “aleshores trobareu el repòs que tant desitjàveu” no ens diu que ser benèvol i humil de cor sigui anar a l’encalç d’utopies, ens parla de fer opcions de vida ben definides: gaudir d’una elaborada vida interior o viure de cara a la galeria; assumir humilment i lúcidament els propis límits o optar per la insatisfacció permanent; optar, com ens deia Pau, per les coses de la carn o per les coses de l’Esperit.

Això, com bé diu Jesús, no ho entendran ni ho acceptaran mai els savis i els entesos, els qui ocupen el nivell més destacat de l’escenari. Fins i tot, convençuts i amb mil arguments, ens faran creure que ells tenen raó i que ells són els autèntics models. Ens faran sentir que som uns passius i uns covards, i que el nostre model, Jesús, ara ja no serveix.

Optar per seure al pati de butaques sols ho poden entendre i assumir els senzills. És allí on trobarem, assegut i somrient, a Jesús.