dissabte, 26 de juliol de 2008

Les crítiques profètiques (Dissabte 16)

Un tret característic dels profetes són les crítiques, enceses i saccejadores, al culte del temple de Jerusalem. La manca de moralitat, la idolatria, el ritualisme, un culte buit de contingut, són els seus principals arguments a l’hora de concretar les seves acusacions.

Això no vol dir que els profetes estiguin en contra del temple i del seu culte. Si el profeta Jeremies les engalta –com hem escoltat- amb tanta vehemència és, precisament, perquè reconeix el valor determinant del culte i del temple com a aglutinant i com a expressió màxima de la religiositat del poble d’Israel. Per això denuncia les manipulacions polítiques, econòmiques, morals i religioses que s’hi esdevenen: “¿Que el teniu per una cova de lladres, aquest temple que porta el meu nom?”, ens diu Jeremies amb uns mots que, segles després, són assumits per Jesús per a denunciar el mateix. Jeremies és, en definitiva, un purista, com tots els profetes.

Però el que fa més mal de Jeremies no és la seva crítica, sinó des d’on la fa. Déu li diu a Jeremies que es situi en la entrada del temple i que allí parli. Tots els qui entrin per aquella porta faran les seves pràctiques cultuals amb el ressó d’aquells mots. El destorb que això provoca és integral: físic, anímic, moral i espiritual.

Les crítiques que més ens molesten i que més ens afecten són les que ens fan els de dins, els del nostre costat, i no els de fora. Per això, no només el judaisme, sinó totes les religions, tractem amb més duresa i menyspreu els crítics interns que els externs. Jeremies, Jesús, i vides de sants i santes ens ho corroboren.