Llavors que reboten (Diumenge 15)

Seguint el llenguatge metafòric de la paràbola del sembrador, si haguéssim de definir quin tipus de terreny és la societat catalana respecte a la paraula de Déu, podriem proposar el ciment armat. La realitat social catalana ha format, respecte a la religió, una capa ben gruixuda de ciment armat on les llavors que se sembren pràcticament reboten. No tenen ni possibilitats d’entrar! menys de germinar! i menys encara de créixer! La sensació és que això no hi ha qui ho canviï, que no hi ha res a fer i, resignats, diem “Que Déu hi faci més que nosaltres!”.

I així és! Déu hi fa més que nosaltres! Això és el que ens diuen les lectures d’avui amb imatges camperoles: que els designis divins acaben, tard o d’hora, amb o sense la col.laboració humana, portant-se a terme. Això és un missatge intencionadament esperançador i estimulant. La primera lectura, del profeta Isaïes, posa en boca de Déu quelcom definitiu: “la paraula que surt dels meus llavis no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia i haver acomplert la missió que jo li havia confiat”. Tots responiem, en el salm: “la llavor caigué en bona terra i donà fruit”. L’evangeli, igualment, acabava dient que, malgrat els terrenys, les llavors sembrades sempre acaben donant fruit: cent, o seixanta, o trentat. Déu apareix, en aquests textos bíblics, caracteritzat com un bon pagès, confiat en les capacitats germinadores de la seva bona llavor, confiat també en les capacitats germinadores dels éssers humans.

Per això no hem de desinflar-nos davant d’aquesta dura, espessa, desmoralitzant capa de ciment armat, perquè la seva inexpugnabilitat acabarà, tard o d’hora, cedint. Tots tenim visualitzada la imatge d’una petita planta o de l’herba que brolla, inexplicablement, en un racó de qualsevol superficie dura. L’aigua de la pluja va filtrant-se i obrint petitíssimes escletxes que permeten, posteriorment, que les llavors germinin i creixin. Tots sabem també què passa quan no es té cura d’aquestes superficies dures. L’aigua i la vegetació acaba, sempre, passant factura i menjant-s’ho tot.

Per això, els afanys humans per a mantenir inexpugnable aquesta capa de ciment són perquè, en el fons, hi ha la profunda consciència de la seva pròpia vulnerabilitat.. I el seu gruix va en consonància amb la por que aquestes llavors religioses puguin realment germinar i créixer, transformant el paisatge, la vida i el cor de les persones.

En el fons, aquesta capa de ciment és un mecanisme de defensa que evidencia la pròpia feblesa, la pròpia buidor, la incapacitat de donar respostes que omplin i que donin sentit a la vida. Per això se la protegeix amb consignes que demonitzen la religió i que els mateixos creients acabem empassant-nos: que la religió és quelcom innecessari, manipulador, repressor, de baix sostre, superat, estricte.

Malgrat les aparences, les llavors no reboten. Malgrat les aparences, el ciment armat no és inexpugnable. Malgrat les aparences, continuem donant fruit, potser ara trenta, però continuem donant fruit, que d’això és tracta... “Qui tingui orelles, que ho senti”.