“Digue’m què vols que et doni?” –li preguntà Déu al rei Salomó. Això és el màxim que li pot esdevenir a un creient: la mateixa divinitat, irromp en la teva vida, i t’ofereix el que vulguis... La resposta de Salomó és definitiva: “Feu al vostre servent la gràcia de saber escoltar”. La versió orginal hebrea, més simple, però sempre més expressiva diu: “Doneu-me un cor que escolti”. Salomó no ha demanat llarga vida, ni riquesa, ni càstig als seus enemics: demana un cor que escolti, que és el mateix que dir un cor atent, un cor receptiu, un cor sensible, un cor obert.
Salomó, en la seva demanda, està fent quelcom difícil: pensar més en els altres que en ell mateix, i també no perdre el referent de Déu en el seu estatus reial. Dit altrament, i en llenguatge popular, a Salomó no li pugen els fums al cap, no s’aferra a la cadira –en aquest cas, al tron-, no perd el cap, no es llepa els llavis complagut. Per això la recompensa divina és extraordinària: “Et faré tan prudent i sagaç que no se’t podrà comparar”.
Un missatge molt semblant ens diuen les paràboles del tresor amagat i la perla fina per a explicar-nos com és el Regne de Déu; un Regne que és inaccessible quan ens busquem a nosaltres mateixos, quan no parem de mirar-nos el melic, quan vivim només centrats en els nostres problemes, quan mirem amb recel tot allò que no pertany al nostre regne personal.
Per trobar el Regne de Déu cal, en primer lloc, el mateix que Salomó: un cor atent, receptiu, sensible, obert. Només així trobarem aquest tresor i aquesta perla fina, difícils d’identificar si funcionem per la vida endurits, recelosos, altius i egoistes. En segon lloc, cal relativitzar el que un és i el que un té, els “regnes personals”, i posar-ho tot el funció d’aquesta descoberta, d’aquesta magnífica troballa: “l’home va a vendre tot el que té i compra aquest camp”, “anà a vendre tot el que tenia i comprà la perla fina”.
Les coses autèntiques demanen actituds autèntiques i gestos autèntics. El Regne de Déu, el més autèntic que l’ésser humà pugui experimentar, és accessible i assumible en l’ara i aquí de la nostra existència. Només cal un cor que escolti i jugar-s’ho tot a una carta. Perquè un hi creu...
Salomó, en la seva demanda, està fent quelcom difícil: pensar més en els altres que en ell mateix, i també no perdre el referent de Déu en el seu estatus reial. Dit altrament, i en llenguatge popular, a Salomó no li pugen els fums al cap, no s’aferra a la cadira –en aquest cas, al tron-, no perd el cap, no es llepa els llavis complagut. Per això la recompensa divina és extraordinària: “Et faré tan prudent i sagaç que no se’t podrà comparar”.
Un missatge molt semblant ens diuen les paràboles del tresor amagat i la perla fina per a explicar-nos com és el Regne de Déu; un Regne que és inaccessible quan ens busquem a nosaltres mateixos, quan no parem de mirar-nos el melic, quan vivim només centrats en els nostres problemes, quan mirem amb recel tot allò que no pertany al nostre regne personal.
Per trobar el Regne de Déu cal, en primer lloc, el mateix que Salomó: un cor atent, receptiu, sensible, obert. Només així trobarem aquest tresor i aquesta perla fina, difícils d’identificar si funcionem per la vida endurits, recelosos, altius i egoistes. En segon lloc, cal relativitzar el que un és i el que un té, els “regnes personals”, i posar-ho tot el funció d’aquesta descoberta, d’aquesta magnífica troballa: “l’home va a vendre tot el que té i compra aquest camp”, “anà a vendre tot el que tenia i comprà la perla fina”.
Les coses autèntiques demanen actituds autèntiques i gestos autèntics. El Regne de Déu, el més autèntic que l’ésser humà pugui experimentar, és accessible i assumible en l’ara i aquí de la nostra existència. Només cal un cor que escolti i jugar-s’ho tot a una carta. Perquè un hi creu...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada