diumenge, 20 de juliol de 2008

La religió és el jull del poble (Diumenge 16)

L’any 1843 apareixia la frase de Marx: “La religió és l’opi del poble”. Una frase comprensible en una societat religiosament asfixiant i defensora d’un poder polític sobirà. Una frase que ha esdevingut patrimoni del pensament marxista posterior que ha anat evolucionant en molts aspectes però, en el tema religiós, ha quedat tristament ancorat en aquesta frase. Una frase que, actualment, ja no té sentit en molts països, com a casa nostra, on queda desautoritzada per ella mateixa. Aprofitant el llenguatge de la paràbola de l’evangeli d’avui proposem actualitzar-la amb aquesta altra: “la religió és el jull del poble”.

Aquest és, en el fons, el pensament de la part més significativa de la nostra societat catalana. El debat social gira al voltant de com acotar -i també de com neutralitzar- el jull de la religió, del nostre camp de blat català. Hi ha els qui, com els mossos de la paràbola, més expeditius, no volen barreges: volen eliminar el jull sense contemplacions. Hi ha els qui, com l’amo dels sembrats, més moderats, o també més “políticament correctes”, accepten les barreges: alguns perquè no els molesten; altres qui sap si amb la intenció final de recollir el jull i cremar-lo.

Deixant el llenguage simbòlic, casualment ahir sortia als mitjans de comunicació que el PSC, en el seu congrés, es desmarcava dels postulats laicistes del PSOE, i defensava posicions més moderades respecte al paper de les religions en un estat laic. També casualment, el full dominical d’aquest diumenge i de diumenge passat parlen de laicitat i laicisme. Els partits polítics catalans, condicionats com tothom, per aquest pensament social que veu la religió com quelcom eliminable, s’adonen que la realitat és una altra, i discretament i subtilment, van retocant el seu discurs.

Però fixem-nos que hem fet una aplicació bastant inusual -o si voleu, provocativa- de la paràbola de l’evangeli, on el jull sembrat per l’enemic, els dolents, som precisament nosaltres. La nostra lectura habitual – o si voleu, tòpica- és que el jull, els dolents, és precisament aquest àmbit descregut amb qui convivim. I aleshores també apareixen els qui, com els mossos de l’evangeli, més expeditius, no volen barreges i condemnen a tothom. També hi ha els qui, més moderats, accepten les barreges, alguns amb por i resignació, altres amb confiança i convicció.

Però també podriem adaptar la paràbola del blat i del jull a l'àmbit intraeclesial, i citar amb claredat, l’inaudita realitat dels capellans pederastes de qui el papa Benet XVI, avergonyit, ha fet menció aquests dies a Austràlia. Aquests capellans estaven discretament barrejats amb el blat però, amb el temps, han quedat en evidència. Es mereixen, sense cap dubte, ser separats, però no amb la fúria excloent dels expeditius, sinó amb la moderada sensibilitat de l’amo del sembrats que, com deia la primera lectura: “sou moderat en les sentències i ens governeu amb tota consideració”, i també dèia: “els justos han de ser humans amb tothom” i “doneu ocasió de penedir-se dels pecats”.

Per últim, la paràbola és aplicable també a la nostra realitat interior, on blat i jull conviuen, de vegades, barrejats i sense adonar-nos-en. Però les reaccions expeditives i impulsives no porten enlloc. La moderació, el seny, la confiança i la paciència ens portaran, sempre, a discernir clarament el blat del jull. En tots els àmbits.

2 comentaris:

Francesc xerric ha dit...

Amb aquesta interpretació de la paràbola d'avui he pogut ampliar l'abast del seu missatge en mi, en l'Església i en la societat. Em quedo amb la impressió d'haver donat un pas més en el procés d'aproximació a la Veritat.
Grácies.

jesuscaputxi ha dit...

Aplaudeixo la menció al tracte que l'amo dels sembrats hauria de donar als tristos i vergonyosos casos de pederàstia realitzats per capellans i religiosos.

Ho aplaudeixo des de la reacció (com sempre filtrada pels mitjans de comunicació)que em produeixen certes posicions dins la nostra Església. Resulta que, en la nostra justícia, un violador (per posar un exemple) pot veure reduïda la pena si es comprova que psicològicament no hi és (o no hi era) tot quan va cometre el delicte. En canvi, un capellà pederasta sembla que ha de rebre damunt d'ell tota la força de la llei.

Sense oblidar les víctimes (mai no s'han d'oblidar!!!!), l'Església no pot deixar-se portar, crec, per una justícia de "blanc i negre", sinó per alguna cosa més, com em sembla que tu apuntes bé en el teu article.

Gràcies per tenir-ho en compte!