diumenge, 29 de gener del 2017

Les restes benaurades (Diumenge 4)


Estem habituats a veure escenes de refugiats que fugen dels seus països per venir a Europa. Sabem els noms dels líders d'aquests països en conflicte, els noms dels grups que els combaten, també els països que ajuden uns i altres. Però hi ha un col·lectiu completament ignorat: el poble que resta en el lloc d'origen perquè no ha tingut possibilitats econòmiques o ànims per fugir. Són una resta humil i pobre que ha romàs en la seva terra i que passa desapercebuda malgrat també visquin el mateix drama. 

Semblantment passa amb l'anunci del tancament de la presó Model de Barcelona, una notícia que ha esdevingut mediàtica i que a través dels mitjans de comunicació coneixem els polítics que han signat l'acord, la nova direcció del centre penitenciari, les queixes dels sindicats de funcionaris. Però hi ha un col·lectiu que no té veu en els mitjans a més dels interns: els familiars dels presos, que setmanalment els visiten i els proveeixen de roba o els ingressen diners. Són una resta humil i pobra, irrellevant i que passa desapercebuda, però que viurà resignadament en la pròpia pell les conseqüències del tancament del centre sense abandonar el seu familiar per lluny que el desplacin. 

Quelcom molt semblant passa amb el "poble humil i pobre" que es menciona en la primera lectura, una resta  que romangué en la terra d'Israel després de la invasió dels babilonis i  la destrucció de Jerusalem, de l'exili de la jet-set d'Israel a Babilònia i de l'inici de la diàspora jueva. La Bíblia i la història ens ha deixat els noms dels protagonistes d'un i altre costat, però només els profetes dels temps exílics, entre ells Sofonies, recorden alguna vegada aquest col·lectiu ignorat i irrellevant que romangué en el país esperant temps millors, on els seus ais no arribaven a les orelles de ningú però sí a les de Iahvè. 

I la resposta solemne de Déu a aquests clams no escoltats de tantes restes humils i pobres la tenim en les benaurances que pronuncià Jesús, anomenant feliços els infeliços, convertint els seus silencis i les seves penes en benaurança: feliços els pobres en l'esperit que no saben com expressar-se; els aclaparats pel dol; els humils que no gosen aixecar la veu; els qui volen ser justos, compassius, nets de cor, posar pau, seguir Jesucrist i passen desapercebuts i són considerats irrellevants, sempre tapats pels protagonistes de torn. A tots ells, que són molts, Jesús els diu: "la vostra recompensa és gran el cel". Ens atrevirem a voler ser un d'aquests benaurats que mai surten ni sortiran a la foto?

dimecres, 25 de gener del 2017

DONEU-ME LA VOSTRA GRÀCIA!

Dimarts III, 24 de gener de 2017
Sant Francesc de Sales, bisbe i doctor de l’Església
He 10, 1-10/Sl 39/Mc 3, 31-35

En temps de Jesús la família era molt important, moltes coses depenien del clan familiar. Hi depenia, per exemple, la identitat d’un mateix, doncs quan hom es trobava amb algú desconegut no se li preguntava, com ara fem: Com et dius?, sinó: De qui ets fill? Hi depenien també les relacions i afectes més íntims, doncs els casaments es concertaven no a plaer dels joves en edat núbil sinó dels pares, on era important fer llaços, emparentar-se, amb alguna família coneguda, amb diners, amb bona posició o, al menys, que no tingués mala fama, fos pietosa, de bon nom. I, finalment, hi depenia també per al coneixement de les pròpies arrels, per saber dels propis orígens i tradicions familiars, per situar-se dins la història concreta del clan, una cosa tan important com perquè dos dels nostres Evangelis (Mateu i Lluc) hi dediquin tot un capítol a la genealogia del mateix Jesús (per fer-nos saber, segons seguim un o l’altre, que Jesús està emparentat amb David o amb Déu, directament).

Si tenim això present podem fer-nos una idea de la novetat i la profunditat de les paraules de Jesús avui: Aquests són la meva mare i els meus familiars: tothom qui compleix la voluntat de Déu és el meu parent, la meva parenta, la meva mare. Perquè aquesta no és una resposta de menyspreu a la seva família que el demana de fora estant, sinó un estendre els llaços afegint-nos a tu i a mi, a la humanitat sencera, en aquesta família nova que Jesús crea al seu voltant, al voltant dels qui escolten la seva Paraula i no solament l’escolten, sinó a tothom qui compleix la voluntat de Déu.

Penso que per a Jesús (i per a l’Evangelista que ens l’ha transmès) és important aquesta condició, la de complir la voluntat de Déu, perquè ens col·loca en l’òrbita de la seva manera d’actuar, tot fent més íntims i forts els lligams amb Ell mateix. Complir la voluntat del Pare és justament el que Jesús, segons hem escoltat en la primera lectura, va venir a fer. La carta als Hebreus, a més, apunta a un resultat “visible” d’aquest Jesús que ha vingut en tot a complir la voluntat del Pare: A nosaltres ens ha santificat l’ofrena del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre per complir aquesta “voluntat” de Déu. Jesús ha complert aquesta voluntat de Déu donant-se del tot, sacrificant-se, buidant-se Ell mateix de glòries i honors, entrant en la nostra convulsa història i encarnant-se tot fent-se dels pobres, dels petits. És fent tot això que ens ha emparentat amb Déu santificant-nos (fent-nos sants). Per això qui compleix la voluntat de Déu (El qui afirma que està en ell ha de viure tal com Jesús vivia, sentencia 1 Jn 2, 6), entra en la família de Jesús, emparenta directament amb Ell i això, a nosaltres, ens dóna identitat (som fills de Déu), ens forneix llaços amb Déu (qui esdevé el nostre Pare, que té cura de nosaltres, que procura el nostre bé, la nostra salut) i ens fa també, en certa mesura, sabedors de les nostres arrels més profundes: que som creació Seva, que som imatge i semblança d’Ell.


Ens asseiem avui també com aquells oients de Jesús al voltant seu. Ell mateix ve a donar-nos l’aliment de la seva Paraula i l’aliment del seu Cos i Sang. Escoltem també nosaltres aquestes paraules que ens fan entrar en el seu cercle més íntim, tornem-les a escoltar del fons del cor: Aquests són la meva mare i els meus familiars: tothom qui compleix la voluntat de Déu és el meu parent, la meva parenta, la meva mare. Gràcies, Senyor, per fer-me parent vostre. Doneu-me la gràcia per ser-ne digne!

dimarts, 24 de gener del 2017

Setmana de pregària per la unitat dels cristians (dimarts 24 gener)

 
"Tothom qui compleix la voluntat de Déu és el meu parent, la meva parenta, la meva mare". La frase de Jesús eixampla el sentit de família més enllà dels lligams de sang obrint-lo a qualsevol persona creient. 

Pel baptisme els cristians esdevenim membres d'una mateixa família espiritual, i la taula eucarística és el màxim exponent antropològic i sagramental d'aquesta comunió familiar que malauradament no compartim de manera plena. És el pas que ens manca pel reagrupament. Per això ens alegrem d'aquells indrets i situacions pastorals, habitualment en la precarietat, on la necessitat desvetlla aquesta compartició eucarística. Són realitats discretíssimes que ens indiquen el camí de comunió a seguir.

SAVIS I ENTESOS


Hi ha una associació que va nàixer a  Barcelona l’any 1914. El nom d’aquesta associació és Reial Acadèmia Europea de Doctors. I la seva finalitat és agrupar els millors savis de cada especialitat en benefici de la societat. La presideix, actualment, Alfredo Rocafort, i està composta per doctors que excel·leixen en la seva especialitat, molts d’ells premis Nobel. No n’hi ha prou en ser doctor.
Lògicament que el procés de selecció per formar part d’aquest grup d’elit és molt exigent i curosament elaborat. No tot doctor pot formar-hi part, només aquells que excel·leixen en la seva especialitat i passen per una estricta selecció. Els components de l’associació treballen per afrontar els problemes actuals i assessorar tant els politics com els particulars tot cercant camins I solucions.
Tant la finalitat, el benefici de la societat, com els mitjans, els millors especialistes, són realment per lloar i encoratjar. La situació que ens envolta ho necessita. No són pas pocs els qui viuen la seva situació semblant al que diu Isaïes:  “és poble que viu en el país tenebrós, que avança a les fosques”, que viu com si estès sota el pes d’un jou. Per tant tothom qui pugui aportar llum és benvingut i necessari.
Però malgrat això crida l’atenció que Jesús no actua d’aquesta manera. Jesús no convoca ni  reuneix una elit de savis i entesos. Jesús cerca els seus col·laboradors a la vora dels camins , entre pescadors i pecadors. Dirà “us enalteixo Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè això que heu amagat a savis i entesos ho heu revelat als senzills”. I d’això n’és molt conscient el seu deixeble Pau que diu :” Crist m’ha enviat ha enunciar l’Evangeli, i a fer-ho sense recórrer a un llenguatge de savis perquè la creu de Crist no perdi el seu valor”.
I és que no sols Jesús ha escollit els pobres i senzills, sinó que Ell forma part dels pobres i perseguits. N’és un d’ells. S’ha fet pobre i ha esdevingut la llum que brilla en el país tenebrós, la gran llum per els qui viuen a les fosques. Ell és Déu-amb-nosaltres. Ell és el Regne de Déu. El Regne de Déu que és a prop nostre. Aquest és la bona nova que Pau anuncia.
Certament que aquells que Jesús crida no són els savis i entesos. Ningú queda exclòs, per simple i senzill que sigui. I el qui és cridat sap que sense Jesús no pot res. Però el fet de ser cridat no és indiferent, ni porta a la passivitat. Quan la mirada de Jesús reposa sobra nosaltres i ens crida ens compromet totalment: “Segueix-me!” És una crida imperativa que ens implica en tot i per tot. El text evangèlic, no diu que els apòstols s’ho pensaren, sospesaren els pros i els contra sinó que el text diu “immediatament”. Al moment, no dilataren la resposta. Això es troba sovint en l’Evangeli. I “deixant-t’ho tot el seguiren”.
Els qui crida Jesús no són dels savis i entesos, però sí que a través del seguiment esdevindran miralls, sagraris de la presència de Jesús en el món. Miralls on es reflectirà la llum que esvaeix la fosca d’aquells que viuen en un país tenebrós. I instruments de reconciliació :”que no hi hagi divisions entre vosaltres”, dirà Pau.
No som dels savis i entesos, però hem de tenir encara molta més dedicació i entrega que ells.
No som dels savis ni entesos, però els hem de supera en amor a la veritat.
No som dels savis i entesos, però  hem de ser encara més honestos, exigents i coherents.
Tot depèn de Jesús, ell és el Regne de Déu entre nosaltres. Però el qui el segueix s’ho juga tot. No és un joc.
  


L’ESQUERDA


Aquesta setmana ha mort Leonard Cohen, músic, escriptor, poeta. En un dels seus poemes deia: “Hi ha una esquerda en cada cosa i és per aquí que hi entra la llum”.  La llum entra per les esquerdes de la vida, no per la seguretat i la fermesa. El temple de Jerusalem semblava no tenir esquerdes, tot era fermesa: “Les seves pedres magnifiques, i les ofrenes que el decoraven”. Però Jesús sí que hi veia l’esquerda: “no quedarà pedra sobre pedra”. A la mort de Jesús s’esquinçarà el vel del lloc sant i després, a partir d’aquesta esquerda, tot el temple serà destruït, però la llum es filtrarà per les seves esquerdes i anunciarà al món la victòria del ressuscitat. De fet l’esquerda del temple per on entrava la llum és Jesús mateix.
Però el mateix podem dir del món. El món se’ns apareix com el temple de Jerusalem. Compacta, sense esquerdes, tancat en si mateix pels segles dels segles en les seves fórmules matemàtiques. Però només cal callar una mica i mirar l’estelada del cel i deixar que creixi el silenci de tantes paraules i respostes buides en el nostre pit, per veure una esquerda silenciosa que ho traspassa  tot. I a través d’ella sorgeix un gran interrogant. Una esquerda esfereïdora que pot deixar passar la llum d’una pregunta radical, de la que formo part: la fi. La fi ens posa davant del fi. La fi de tot ens pregunta sobre el fi, el sentit, el perquè de tot.
I Jesús continua dient: “Però abans que passi tot això se us enduran detinguts i us perseguiran”. Les raons de la persecució són moltes. I algunes culpables per part nostra. Però crec que hi ha una realitat fonda del perquè de la persecució que prediu i va viure el mateix Jesús. I m’ha ajudat a comprendre-ho un escriptor romanès. Ell diu que davant la desgracia de l’altre ens costa molt reaccionar, o simplement caiem en la indiferència. Però això no passa davant la felicitat de l’altre. No ens deixa indiferents sinó que la envejarà visceralment. Quasi inconscientment, involuntàriament. I això, per un sentit de justícia que veiem vulnerat en la felicitat de l’altre contrastant amb la nostra evident i feridora infelicitat.
Crec que és l’alegria de la fe la causa de la repulsió que causa el cristianisme (i la seva fascinació). Perquè manifesta el fi, l’orientació, el sentit de tot. Que tot ho il·lumina.
Crist, al posar-nos davant la fi ens posa davant el fi, davant el sentit, que es revela en Ell, que és Ell. És com diu Malaquies: “aquell dia abrusador com una fornal” que quan t’hi apropes et devora, et consumeix, et purifica. Ho crema tot, i et deixa sol amb el que ets i prou, com un tió fumejant i quasi consumit. Però Crist també és “el sol de la felicitat i els seus raigs són saludables”. Ell fa caure, crema tota falsa aparença i , a l’hora, guareix . Fem nostra la pregària de la litúrgia: “feu que us puguem servir sempre amb el goig a l’ànima, perquè la felicitat és plena i perdurable quan us servim a vós”.
“Hi ha una esquerda en cada cosa, i és per aquí que hi entra la llum” deia Leonard Cohen. No ens avergonyim de les nostres esquerdes i deixem que s’hi filtri la llum, el foc de la fornal i el sol de la felicitat que és Jesús.


LA POSVERITAT


En un article de M. Carol, hi deia que el diccionari Oxford ha introduït una nova paraula. Post-truth, o sigui postveritat. I fins ha estat escollida com paraula de l’any. És una de les més emprades. I què vol dir postveritat? La paraula vol subratllar una manera de fer del nostre temps en què ha deixat d’interessar la veritat. Hem escollit viure en un món on allò que és veritat ha deixat d’interessar. Preferim viure en un món on és més important el que ens agrada que el que és real. L’important no és el que passa sinó el que la gent està disposada a creure que passa. La veritat no compta.
L’any passat per la festa de Crist Rei la litúrgia ens proposava un text de sant Joan on Jesús diu: “teniu raó, sóc rei. La meva missió és ser testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu” I el text evangèlic continua amb les paraules de Pilat: “I què és la veritat?” que marxa sense esperar la resposta. No li interessa la veritat. Pilat ja és en el món de la postveritat.
Però un món sense veritat, un món sense passió per cercar la veritat, és un mon condemnat a la buidor i a l’arbitrarietat. Deixar de respondre amb raons a qui ens demana el perquè del nostre obrar és fer un món d’irresponsables, que no responen sinó que només argumenten pels seus gustos, a partir del que els agrada o no. És un món de petits (o grans) dictadors juxtaposats que no són responsables, que no responen dels seus actes. Sense veritat, viure en la falsedat, on el no i el sí es confonen. On ni el sí és sí i el no és no. Aquí no es pot construir res. Els fonaments s’enfonsen. Fonaments de la pròpia personalitat i de la relació amb els altres.
Bartomeu I, patriarca de Constantinoble,  en el seu viacrucis ens recorda que aquest estar davant de la veritat no és una pregunta, més o menys teòrica, sinó profundament vital. Ho vulguem o no  participem de la creu de Crist. I aquesta participació pot ser com el lladre de la dreta o el de l’esquerra. Podem estar centrats en la pròpia creu i blasmar Déu. No centrar-nos en la veritat de Déu ni en la pròpia veritat. O al contrari posar-nos davant la veritat d’un Déu que ha vingut a compartir la nostra vida. Posar-nos davant la veritat nostra, com ho fa al bon lladre: “Ell no ha fet res de mal”, som nosaltres els homes, jo, que estic fent un món ple d’injustícia i dolor. L’home ha de deixar de culpabilitzar Déu i assumir la pròpia responsabilitat. Ell hi és i ens ofereix el seu regne. Ens demana, truca a la nostra porta per deixar-lo regnar. Ell que és la veritat.
Nosaltres hem elegit viure en fals on la veritat no interessa. Centrats en el que m’agrada o no. On no em pregunto per la pròpia responsabilitat. Un món postveritat. Posthumà. Però si ens girem cap a Jesús  escoltarem d’ell: Avui, ara, seràs amb mi al paradís. En el seu regne, que és enmig nostre, on persones com sant Francesc, Santa Elisabet l’anticipen amb una total donació de si mateixos. On és veritat el que diu, el que fa. Crist és entre nosaltres i anticipa el seu Regne de Déu entre nosaltres. La font de Paradís ja ara pot rajar si ens decidim a viure en el món real, en la veritat, on Crist regna.



diumenge, 22 de gener del 2017

Gnosticismes catòlics (Diumenge 3)

"El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum; una llum resplendeix per als qui vivien en país tenebrós". Hem escoltat aquesta frase dues vegades: en la primera lectura i en l'evangeli. Ja sabem que l'evangelista Mateu destaca intencionadament que les accions i les paraules de Jesús són l'acompliment de les Escriptures; el cas d'avui és un passatge del profeta Isaïes que utilitza la imatge de la llum i de la foscor per manifestar la rellevància de la presència de Jesús. 

No són poques les vegades que els qui som d'església ―especialment els qui ens toca predicar― que contraposem la llum i la foscor en els nostres discursos com un mecanisme de defensa o d'atac: desqualifiquem el nostre entorn pintant-lo de color negre per expressar amb convicció que nosaltres som l'única llum que hi ha enmig de tanta tenebra. Els mitjans de comunicació sovint ens ho posen en safata i només hem de subratllar el que diuen les notícies, com si tot allò de fosc i negatiu fos aliè a nosaltres corroborant encara més la nostra lluminositat. Caient en aquesta contraposició repetim una de les primeres heretgies cristianes que alguns escrits del Nou Testament ja van combatre: el gnosticisme, una visió dualista i oposada de la realitat, de llum i foscor, de bons i dolents, on només uns creients escollits se salvaran enmig d'un món pervers i malèvol.

Però ni el profeta Isaïes ni l'evangelista Mateu no tenen aquests esquemes gnòstics quan diuen "El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum; una llum resplendeix per als qui vivien en país tenebrós". És tot el contrari, expliquen amb convicció que no hi ha foscor humana que Déu no pugui il·luminar, o diguem-ho d'una altra manera: Déu ve precisament a il·luminar les tenebres personals, comunitàries i socials. Per això Jesús predicava dient "El Regne del cel és a prop", donant a entendre que Déu s'encarna enmig de la nostra realitat més sòrdida, obscura, bruta i pecadora, i que la il·lumina. Per això Jesús quan crida els primers deixebles dient-los: "Veniu amb mi i us faré pescador d'homes", no cercava una elit de creients jueus destacats per les seves aptituds; sinó homes normals i corrents per apropar-se a la gent normal i corrent, evitant catalogar, separar, dividir, eliminar, o excloure ningú. 

Jesús es barreja amb la quotidianitat humana on no tot són ombres, sinó que hi ha llums i ombres entremesclades. Jesús escull uns deixebles amb llums i ombres, per anunciar la Bona Nova a una humanitat amb llums i ombres. La Bona Nova és que, gràcies a Jesucrist, definitivament hi ha molta més llum que ombres. És el que hem respost plegats en el salm responsorial: "El Senyor m'il·lumina i em salva".

dimecres, 18 de gener del 2017

SANTIFICAR LES FESTES

Dimarts II, 17 de gener de 2017
Sant Antoni, abat
He 6, 10-20/Sl 110/Mc 2, 23-28


El repòs del dissabte ha estat fet per a l’home, no l’home per al repòs del dissabte... sembla una resposta òbvia. Fins i tot sembla una resposta esperada per nosaltres, lectors o oïdors de l’Evangeli d’avui que ja estem avesats a veure els fariseus una mica com els dolents de la pel·lícula i els deixebles de Jesús com els pobrets que acaben salvats, com sempre, mercès a una original intervenció de Jesús.

Imaginem per un moment l’escena. Un dia de repòs, el dissabte, i un grup de amics (Jesús i els deixebles) que potser tranquil·lament estan de passeig donat que tots saben que és dia de repòs, que no es pot fer cap feina i, per tant, el moment convida a la trobada i a l’esbarjo. Entre mig apareixen la gana i l’ocasió de poder-la saciar. I el senzill gest de collir espigues... i els fariseus que passen i se senten amb l’obligació de corregir el grup (¿no és també una de les nostres obres de misericòrdia espirituals la d’ensenyar l’ignorant o corregir el qui s’equivoca?) dient-los: Mira, ¿com és que fan una feina que no és permesa en dissabte?

Jesús necessitarà il·lustrar els mestres de la Torah amb una pàgina de les Escriptures per recordar-los com és de fàcil fer de la llei un codi penal, fer del manament un absolut, fer d’allò diví una càrrega pesada per a l’home. Els fariseus protagonistes d’avui, ens ho fa palès la resposta del Mestre, no entenen d’aquestes subtileses. Per a ells passar per un camp i collir les espigues és fer una feina i la feina en dissabte no es pot fer i qui ho fa ha de ser corregit i reprès. Jesús, a ells i a nosaltres, ens posa avui també sobre avís, perquè sóc jo també qui, sovint, faig del manament de Déu, sant i bo, la divina justificació per la meva indiferència, el meu egoisme, el meu cor tancat vers la dignitat de l’altre; sóc jo també qui, sovint, faig de les meves devocions o deures religiosos l’absolut que em permet la crítica agressiva o la condemna gratuïta de tots aquells que no fan com jo, quan la celebració i la festa m’haurien de portar a la invitació, al perdó, a l’acolliment, la visita, la companyia del qui més ho necessiti.


El Mestre ens ensenya que el manament de santificar les festes arriba a la seva plenitud quan en la festa incloc l’altre. I també, prenent com a model avui la vida de Sant Antoni abat de qui celebrem la memòria, els manaments no són per assenyalar l’altre... sinó perquè canviï jo. Com Sant Antoni, en escoltar a l’església la lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu que deia: Si realment vols se perfecte, vés, ven tots els teus béns i dóna’ls als pobres i tindràs un tresor al cel (Mt 19, 21). No mirà els rics del seu voltant dient-los: Vinga, convertiu-vos i canvieu que això va per vosaltres... sinó que ell ho féu i ell canvià. Que el Senyor ens trobi amb aquesta mateixa actitud per obeir amb promptitud sigui quina sigui la seva crida.

diumenge, 15 de gener del 2017

"Jo no sabia qui era" (Diumenge 2)


"Jo no sabia qui era", és una frase que Joan Baptista repeteix dues vegades en l'evangeli que hem proclamat. No deixa de ser sorprenent aquesta declaració, que ens suscita aquesta pregunta: Si Joan Baptista no sabia qui era Jesús, com és que parlava d'ell? 

La resposta la podem deduir del principi i del final del relat quan Joan explica que al veure personalment i físicament Jesús se li encengueren tots els llums. És a dir, tot el que ell creia, sabia i intuïa, se li corroborà en un instant i exclamà amb vehemència i convicció: "Mireu l'Anyell de Déu que pren damunt seu el pecat del món", i també: "Jo ho he vist i dono testimoni que aquest és el Fill de Déu". Per això podem arrodonir la frase del Baptista dient que ell no sabia qui era Jesús de forma personal i directa, però sí que ho creia i ho intuïa per la fe. 

El que li succeeix a Joan Baptista és molt semblant a la nostra experiència de fe: nosaltres som creients, hem estat batejats, hem fet la primera comunió o la confirmació, hem estat catequitzats, coneixem la Bíblia, tenim cultura religiosa, anem a missa els diumenges, etc; és a dir, tenim tots els elements per parlar de Jesucrist però ens pot mancar quelcom determinant: l'encontre personal i directe amb ell, tenir una experiència clara de Jesús. 

És cert que la nostra vida sacramental ens ha propiciat i ens propicia petits encontres amb ell; o la nostra religiositat ens haurà obsequiat amb moments d'una vivència intensa de fe, però ens pot passar com al Baptista que parla d'ell amb convicció i devoció, però sense haver-lo experimentat cara a cara. Aleshores ens podem preguntar: com puc saber que he tingut un encontre real amb Jesucrist? La resposta és senzilla: perquè aquesta trobada m'ha condicionat la manera de pensar, la manera de veure la realitat, i també la manera d'actuar. Seguirem sent els mateixos per fora, però per dins hi ha un certesa interior que ens fa diferents, i les coses no seran com abans. 

Però si les circumstàncies de la vida ens allunyen progressivament de Jesucrist, i aquell encontre determinant es va difuminant perquè altres realitats ens han robat el cor; fins i tot en aquests moments d'allunyament podem saber si la trobada amb Jesucrist va ser veritable: si va ser veritable, tard o d'hora tornarem a ell, perquè ens adonarem finalment que l'únic que dóna pau als nostres cors i que dóna sentit a la nostra existència és Jesucrist.

dimecres, 11 de gener del 2017

QUÈ VOLS DE MI, JESÚS DE NATZARET?

Dimarts, 10 de gener de 2017
He 2, 5-12/Sl 8/Mc 1, 21-28


Llegeixo l’Evangeli d’avui i descobreixo, molt a contra cor meu, que jo també sóc com l’home protagonista del relat. També jo tinc un esperit impur... i, si m’hi paro a pensar, potser més d’un i tot!

M’he descobert a mi mateix no poques vegades amb una reacció visceral, quasi salvatge, ratllant a violenta, sortida no sé ben bé d’on però que amb paraules quasi calcades crida: Per què et fiques amb mi, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-me? I després el silenci. Aquest silenci m’ha omplert de dubte, o de por, o de tristor, o de mil sensacions que s’han traduït en paràlisi, en solitud, en descoratjament... en manca de llibertat i d’alegria, de fet. M’ha faltat tantes vegades que aquest esperit impur cridés TOTA LA VERITAT com ho fa en l’Evangeli d’avui: Ja sé prou qui ets: ETS EL SANT DE DÉU! Perquè AQUEST reconeixement és la BONA NOVA de veritat: que hi ha Algú que fins i tot és conegut pels més obscurs dimonis i esperits impurs com EL SANT DE DÉU, com el qui els pot vèncer tots amb sols una paraula, el Crist i Senyor que aquests dies la lectura contínua de la carta als Hebreus ens va descrivint com per exemple avui: Hem vist que Jesús, abaixat (el gran Misteri de la seva Encarnació que acabem de contemplar i celebrar aquests dies passats), va ser posat un moment per sota dels àngels, però, ara, després de la passió i la mort, el veiem coronat de glòria i de prestigi; perquè Déu que ens estima, va voler que morís per tots.

Hi ha una part en mi que ha de morir. I aquesta part es rebel·la una i una altra vegada com pot i sap perquè no vol morir. I és un esperit impur perquè “no (em) diu” mai tota la veritat. No és Déu qui em vol esclau, no és Déu qui em vol malament, no és Déu qui em vol destruir, qui vol enredar-me, qui vol enganyar-me... No. Al contrari: Déu m’estima, Déu em vol lliure, adult i responsable. Però estranyament hi ha una part en mi, que sóc jo mateix, que em segueixo rebel·lant, malfiant-me d’aquest amor desinteressat, cortès i noble que és l’amor de Déu.

Calla, i surt d’aquest home! Només Ell, Jesús, té l’autoritat i el poder per encarar-se amb aquesta part de mi que vacil·la, que equivocadament dubta i tem Déu com si fos un enemic, quan és l’amic de les nostres ànimes. Penso que més que mai ens cal fer nostra la pregària que hem resat al començar la nostra Eucaristia avui: concediu-nos de veure el que hem de fer i doneu-nos la força per a portar-ho a terme. Sí, Senyor, pronuncieu aquest calla amb autoritat perquè sigui més forta dins meu la veu del vostre Esperit Sant que crida: Abba, Pare!



diumenge, 8 de gener del 2017

De l'Epifania al Baptisme (Baptisme del Senyor 2017)

"El temps vola" diu la frase feta; i en la litúrgia també: divendres, celebrant l'Epifania, escoltàvem l'evangeli de l'adoració dels tres mags al nen Jesús; avui l'infant s'ha convertit en adult i l'evangeli el situa batejant-se en el riu Jordà.

No obstant el salt cronològic, hem d'unir amb fil i agulla teològica els dos esdeveniments, marcats ambdós pel segell de la manifestació divina: l'Epifania, com resa el mateix nom, és la manifestació de Jesús no només com a rei d'Israel sinó com a rei de tots els pobles; el baptisme és la manifestació de Jesús com a veritable fill de Déu, l'estimat del Pare.

Per això Joan Baptista, intuint de qui es tracta, es nega a batejar-lo i demana canvi de papers; és com si Jesús estigués assegut en un banc de l'església i un servidor seguís celebrant l'eucaristia en nom seu. "¿Com és que tu vens a mi?", li pregunta el Baptista desconcertat, quan de fet es compleix l'anunci de la seva prèdica: "Convertiu-vos que el regne de Déu és a prop".

Jesús trenca els esquemes del mateix Joan Baptista, que potser s'esperaria un altre tipus de manifestació, potser més espectacular, més vistosa; o que aquest "regne de Déu que és a prop" que predicava no s'esperava que ho fos tant. Però Jesús és taxatiu amb el Baptista: "Convé que complim tot el que és bo de fer". I què és el bo de fer? ―ens preguntem també desconcertats, acostumats com el Baptista a que les coses importants es facin amb parafernàlia i les vegem des de lluny. "El que és bo de fer" és posar-se a la cua i participar amb els altres dels esdeveniments.

Aquesta és la sorprenent i extraordinària manera de Jesús de revelar-nos qui és el Pare. Aquesta és la sorprenent i extraordinària manera del Pare de revelar-nos que Jesús és el seu fill estimat: enmig de la gent, com un de més, accessible a tothom, sense guardaespatlles, sense escorcoll previ.

Aquesta és la gran lliçó que ens dóna Déu amb Jesús, una manera diferent d'apropar-se als humans. Aquest és el missatge que ens deixa el bisbe emèrit de Girona, Jaume Camprodon, recentment traspassat, en el seu testament espiritual publicat avui al full diocesà de Girona. Entre altres coses, diu: "Déu és entre els crucificats i entre els altruistes d’avui. No el busqueu en el cercle dels aposentats i les parafernàlies, encara que es vesteixin amb orles de religiositat. També hi és, però amb les mans lligades".

divendres, 6 de gener del 2017

El veritable protagonista (Epifania 2017)

"Quan va néixer Jesús, a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren d'Orient uns mags". Així començava l'evangeli, dibuixant l'escenari de l'esdeveniment ―Betlem― i presentant els protagonistes ―Jesús, Herodes i els mags d'Orient―.

Però fixem-nos en el detall que el nom de Jesús únicament apareix en aquesta frase inicial; a la resta de l'episodi se l'anomena indirectament com "el rei dels jueus" o com "el nen", Jesús infant, acompanyat de Maria, no fa res ni diu res, només hi és, cedint el protagonisme escènic als altres personatges que són els dinamitzadors dels esdeveniments. Però malgrat ells siguin els qui parlen i es mouen, tots giren al voltant del nen, cadascú pels seus motius: Herodes per recel, els mags d'Orient per reverència, els grans sacerdots i els lletrats per coneixement, l'estrella com a designi diví. Podríem concloure que l'episodi ens presenta dos protagonismes: l'escènic, en primer terme, representat sobretot per Herodes i els mags; i el veritable, en segon terme, representat per Jesús acompanyat de Maria.

Això que veiem tan clar en l'episodi de l'evangeli, succeeix de manera semblant en la nostra societat, on els afanys d'aquest protagonisme escènic afecten també a la gent d'Església sense deixar-nos apreciar el valor del protagonisme veritable. Ens lamentem de viure en una societat laica que ens domina, que té el protagonisme escènic de tot, però fixem-nos què passa per Nadal: Per què hem de fer un gran sorteig de loteria la vigília de Nadal, per Cap d'any o el dia de Reis? Per què el rei i el president fan un discurs institucional en aquestes festes? Per què avui se celebra la Pasqua militar? Per què es fan tantes campanyes solidàries? Per què les empreses, les associacions, els clubs, fan sopars o dinars nadalencs? Perquè les escoles i les universitats fan vacances de Nadal? Per què s'il·luminen els carrers? ¿No es podrien buscar altres dates aprofitant escaiences polítiques, socials o del calendari astrològic? Una resposta genèrica seria "Ho fem per tradició", però des de l'evangeli de l'Epifania hem de respondre: "Perquè tot gira conscient o inconscientment al voltant del nen".

La segona lectura ens ho explica també abaixant el to de veu: "El secret és aquest: que tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència". Qui hauria de dir a aquells primers cristians, dominats per una societat hostil, minoritaris, perseguits, martiritzats per seguir Jesucrist, que segles després tantes societats d'arreu del món serien directament o indirectament cristianes? Els cristians no tenim dret a la lamentació perquè hem perdut el protagonisme mediàtic, perquè el protagonisme veritable segueix essent de Jesús; malgrat tanta gent en receli com Herodes, però tanta gent el venera com els mags d'Orient, i tanta gent sap que neix a Betlem com els grans sacerdots i els lletrats. I l'estel segueix indicant-nos el camí a tots plegats.

dimecres, 4 de gener del 2017

JO NO SABIA QUI ERA

Dimarts, 3 de gener de 2017
Santíssim Nom de Jesús
1 Jn 2, 29-3, 6/Sl 97/Jn 1, 29-34


Jo no sabia qui era... diu el Baptista per dos cops als qui reben el seu testimoniatge, però... segueix dient, com per dir-nos que no va restar ensopit, tancat en si mateix davant del que podria semblar un problema irresoluble...  però vaig venir a batejar amb aigua perquè ell es manifestés a Israel... però qui m’envià a batejar amb aigua em digué “Aquell sobre el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa és el qui bateja amb l’Esperit Sant.

Jo no sabia qui era... és l’experiència de tothom quan només hem sentit parlar de Jesús; quan només en tenim un coneixement que no va més enllà de la raó (per cultura, per costum, per tradició, pel que hem sentit a dir...); molt diferent és quan Jesús irromp en la nostra vida, no com un personatge interessant o suggerent de la història, sinó com el Vivent, com el qui bateja amb l’Esperit Sant que vol entrar en comunió amb mi, ara i aquí. Això és: quan passem no sols a conèixer amb la raó, sinó també a conèixer per experiència, amb el cor; quan s’ha establert una RELACIÓ amb aquest Jesús; quan, segons el model bíblic, coneixem el Seu Nom, és a dir, coneixem i aprofundim cada cop més la seva Persona (per la pregària, per la caritat, per la meditació de la seva Paraula), coneixem i aprofundim el que Ell és veritablement i el que Ell ha vingut a fer, tot allò que Ell és i significa. En paraules de l’àngel a Josep: Maria tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble. JESÚS ÉS EL SALVADOR...  ningú altre pot vantar-se d’aquesta missió, d’aquesta prerrogativa. No hi ha, ni mai no hi haurà, NINGÚ COM ELL.

Jo no sabia qui era... però quan el Baptista el reconeix entre la multitud no pot estar-se de dir: Mireu l’Anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món. No pot deixar de fer referència a allò més propi de Jesús, que és salvador, que ve a donar-nos vida, que ve a perdonar-nos. Contemplant aquest Jesús podem entendre aquestes paraules de Sant Bernardí de Siena, franciscà impulsor de la devoció al Santíssim Nom de Jesús que avui celebrem: Amagueu, Senyor, us prego, el nom del poder, no se sentí el nom del càstig, s’aturi el nom de la justícia; però doneu-nos, Senyor, això sí, el nom de la misericòrdia, soni el Nom de Jesús a les meves orelles, perquè veritablement “la vostra veu és dolça i la vostra cara, bonica” (Ct 2, 14).

En aquesta Eucaristia tornem a contemplar-lo tot escoltant les mateixes paraules del Baptista abans de combregar. Nosaltres també, en el Pa i el Vi consagrats, reconeixem aquest Jesús, aquest Anyell de Déu que ve a trobar-nos per salvar-nos, per guarir-nos, per fer de cadascú de nosaltres fills i filles de Déu. Per això mateix, perquè el seu amor és tan gran envers nosaltres: a Ell tota lloança, tot honor i tota glòria pels segles dels segles. Amén.

diumenge, 1 de gener del 2017

"Li posaren el nom de Jesús" (Solemnitat de la Mare de Déu 2017)

Quan es confirma l'embaràs a una parella, comença el procés entranyable i bell de cercar-li nom: "Si és nena es dirà així, si és nen es dirà aixà". De vegades la parella ja té decidit el nom fins i tot abans de l'embaràs; i al darrere sempre hi ha una raó: per tradició o homenatge familiar, que sigui bíblic o d'un sant o santa, que es pronunciï igual en català que en castellà, també per inspiració del moment, o que tingui una sonoritat agradable... 

Aquest procés de posar nom al nou nat i la raó d'anomenar-lo així també apareix a l'evangeli d'avui: "Li posaren el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l'àngel abans que el concebés la seva mare". Quan arribà el moment de circumcidar l'infant, en el vuitè dia com prescriu la Llei de Moisès, li posaren el nom que ja tenien decidit abans de l'embaràs. I la raó del nom és assumir la indicació de l'àngel Gabriel a Maria: "Tindràs un fill i l'anomenaràs Jesús". De fet, el nom de hebreu de Jesús: Iexua, significa Salvador. Per això la tria del nom no és aleatòria. Com acostuma a passar amb bona part dels personatges bíblics, el significat hebreu del seu nom expressa la seva missió, que en el cas de Jesús serà la de Salvador.  

Però el que passa desapercebut en l'evangeli és que Maria esdevé la portaveu del nom de Jesús: és ella qui rebé l'anunci de l'àngel i retingué el missatge; és ella qui convenç al seu espòs Josep de posar-li aquest nom. Potser avui dia tendeix a ser així, que l'opinió femenina tingui més pes a l'hora de decidir, però podem suposar que antigament, i no tan antigament, l'opinió femenina era irrellevant per posar nom a un infant. 

Sigui com sigui, la veu de Maria, desapercebuda en l'evangeli, és decisiva a l'hora de posar el nom al seu fill. El seu protagonisme el concreta l'evangeli en aquesta frase, aplicable no només a Maria mare de Déu, sinó a totes les mares en actiu i en projecte: "Maria conservava tots aquests records en el seu cor i els meditava". Malgrat que els homes gaudeixin a partir d'avui d'un mes de baixa laboral per paternitat, el misteri de la maternitat ―i no només de Maria sinó de tota dona― mereix ser admirat i contemplat de manera silenciosa i agraïda.