Dimarts III, 24 de gener de 2017
Sant Francesc de Sales, bisbe i
doctor de l’Església
He 10, 1-10/Sl 39/Mc 3, 31-35
En temps de
Jesús la família era molt important, moltes coses depenien del clan familiar.
Hi depenia, per exemple, la identitat d’un mateix, doncs quan hom es trobava
amb algú desconegut no se li preguntava, com ara fem: Com et dius?, sinó: De qui
ets fill? Hi depenien també les relacions i afectes més íntims, doncs els
casaments es concertaven no a plaer dels joves en edat núbil sinó dels pares,
on era important fer llaços, emparentar-se, amb alguna família coneguda, amb
diners, amb bona posició o, al menys, que no tingués mala fama, fos pietosa, de
bon nom. I, finalment, hi depenia també per al coneixement de les pròpies
arrels, per saber dels propis orígens i tradicions familiars, per situar-se
dins la història concreta del clan, una cosa tan important com perquè dos dels
nostres Evangelis (Mateu i Lluc) hi dediquin tot un capítol a la genealogia del
mateix Jesús (per fer-nos saber, segons seguim un o l’altre, que Jesús està
emparentat amb David o amb Déu, directament).
Si tenim
això present podem fer-nos una idea de la novetat i la profunditat de les
paraules de Jesús avui: Aquests són la
meva mare i els meus familiars: tothom qui compleix la voluntat de Déu és el
meu parent, la meva parenta, la meva mare. Perquè aquesta no és una
resposta de menyspreu a la seva família que el demana de fora estant, sinó un
estendre els llaços afegint-nos a tu i a mi, a la humanitat sencera, en aquesta
família nova que Jesús crea al seu voltant, al voltant dels qui escolten la
seva Paraula i no solament l’escolten, sinó a tothom qui compleix la voluntat
de Déu.
Penso que
per a Jesús (i per a l’Evangelista que ens l’ha transmès) és important aquesta
condició, la de complir la voluntat de
Déu, perquè ens col·loca en l’òrbita de la seva manera d’actuar, tot fent més
íntims i forts els lligams amb Ell mateix. Complir
la voluntat del Pare és justament el que Jesús, segons hem escoltat en la
primera lectura, va venir a fer. La carta als Hebreus, a més, apunta a un
resultat “visible” d’aquest Jesús que ha vingut en tot a complir la voluntat
del Pare: A nosaltres ens ha santificat l’ofrena del cos de
Jesucrist, feta una vegada per sempre per complir aquesta “voluntat” de Déu. Jesús
ha complert aquesta voluntat de Déu
donant-se del tot, sacrificant-se, buidant-se Ell mateix de glòries i honors,
entrant en la nostra convulsa història i encarnant-se tot fent-se dels pobres,
dels petits. És fent tot això que ens ha emparentat
amb Déu santificant-nos (fent-nos sants). Per això qui compleix la voluntat de
Déu (El qui afirma que està en ell ha de
viure tal com Jesús vivia, sentencia 1
Jn 2, 6), entra en la família de Jesús, emparenta directament amb Ell i
això, a nosaltres, ens dóna identitat (som fills de Déu), ens forneix llaços
amb Déu (qui esdevé el nostre Pare, que té cura de nosaltres, que procura el
nostre bé, la nostra salut) i ens fa també, en certa mesura, sabedors de les
nostres arrels més profundes: que som creació Seva, que som imatge i semblança
d’Ell.
Ens asseiem
avui també com aquells oients de Jesús al voltant seu. Ell mateix ve a
donar-nos l’aliment de la seva Paraula i l’aliment del seu Cos i Sang. Escoltem
també nosaltres aquestes paraules que ens fan entrar en el seu cercle més
íntim, tornem-les a escoltar del fons del cor: Aquests són la meva mare i els meus familiars: tothom qui compleix la
voluntat de Déu és el meu parent, la meva parenta, la meva mare. Gràcies,
Senyor, per fer-me parent vostre. Doneu-me la gràcia per ser-ne digne!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada