QUÈ VOLS DE MI, JESÚS DE NATZARET?

Dimarts, 10 de gener de 2017

He 2, 5-12/Sl 8/Mc 1, 21-28

Llegeixo l’Evangeli d’avui i descobreixo, molt a contra cor meu, que jo també sóc com l’home protagonista del relat. També jo tinc un esperit impur... i, si m’hi paro a pensar, potser més d’un i tot!

M’he descobert a mi mateix no poques vegades amb una reacció visceral, quasi salvatge, ratllant a violenta, sortida no sé ben bé d’on però que amb paraules quasi calcades crida: Per què et fiques amb mi, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-me? I després el silenci. Aquest silenci m’ha omplert de dubte, o de por, o de tristor, o de mil sensacions que s’han traduït en paràlisi, en solitud, en descoratjament... en manca de llibertat i d’alegria, de fet. M’ha faltat tantes vegades que aquest esperit impur cridés TOTA LA VERITAT com ho fa en l’Evangeli d’avui: Ja sé prou qui ets: ETS EL SANT DE DÉU! Perquè AQUEST reconeixement és la BONA NOVA de veritat: que hi ha Algú que fins i tot és conegut pels més obscurs dimonis i esperits impurs com EL SANT DE DÉU, com el qui els pot vèncer tots amb sols una paraula, el Crist i Senyor que aquests dies la lectura contínua de la carta als Hebreus ens va descrivint com per exemple avui: Hem vist que Jesús, abaixat (el gran Misteri de la seva Encarnació que acabem de contemplar i celebrar aquests dies passats), va ser posat un moment per sota dels àngels, però, ara, després de la passió i la mort, el veiem coronat de glòria i de prestigi; perquè Déu que ens estima, va voler que morís per tots.

Hi ha una part en mi que ha de morir. I aquesta part es rebel·la una i una altra vegada com pot i sap perquè no vol morir. I és un esperit impur perquè “no (em) diu” mai tota la veritat. No és Déu qui em vol esclau, no és Déu qui em vol malament, no és Déu qui em vol destruir, qui vol enredar-me, qui vol enganyar-me... No. Al contrari: Déu m’estima, Déu em vol lliure, adult i responsable. Però estranyament hi ha una part en mi, que sóc jo mateix, que em segueixo rebel·lant, malfiant-me d’aquest amor desinteressat, cortès i noble que és l’amor de Déu.

Calla, i surt d’aquest home! Només Ell, Jesús, té l’autoritat i el poder per encarar-se amb aquesta part de mi que vacil·la, que equivocadament dubta i tem Déu com si fos un enemic, quan és l’amic de les nostres ànimes. Penso que més que mai ens cal fer nostra la pregària que hem resat al començar la nostra Eucaristia avui: concediu-nos de veure el que hem de fer i doneu-nos la força per a portar-ho a terme. Sí, Senyor, pronuncieu aquest calla amb autoritat perquè sigui més forta dins meu la veu del vostre Esperit Sant que crida: Abba, Pare!