El 22 de desembre passat
el Papa va felicitar el Nadal a la
Cúria romana. El contingut d’aquesta felicitació ha tingut
molt de ressò. De fet, és com una preparació per a la celebració de la penitència.
És presentat com un examen de consciència per al personal de la Cúria. Molts ho han llegit com
una llista de greuges o acusacions contra la
Cúria. I ho podria ser. De fet, assenyala
tot un seguit de vicis que descriuen moltes situacions que sembla que el Papa
coneix molt de prop. No parla de 15 pecats, sinó de 15 malalties que es poden
donar a la Cúria ,
però també en d’altres llocs com ara qualsevol comunitat, parròquia, família...
tot cristià està exposat a aquestes malalties. L’Església és un cos exposat a
la malaltia.
Només em vull fixar
en tres d’aquestes malalties. Però, abans de dir quines són, vull esmentar les
medecines que recepta. Recepta passar temps amb la família, fer vacances per
recarregar-se físicament i espiritualment. La malaltia que vol curar amb
aquesta medecina és el “martalisme” (jo diria “martitis aguda”). O sigui,
quedar pres per la feina com li succeí a la Marta de l’Evangeli qui rep la
reprensió de Jesús: “Marta, Marta estàs ocupada en moltes coses i només una és
necessària”. Són aquells que sempre van atrafegats, que no tenen temps per a
res i acaben creient-se imprescindibles. Per això el Papa també els recomana
una visita habitual als cementiris, per poder repassar els noms de tantes
persones que es creien indispensables. El Papa parla sovint de la mort amb
sentit de l’humor, segurament ha de ser una de les fonts de la seva alegria.
En aquesta llista
de malalties hi ha una bona descripció dels mals que té la Cúria, l’Església,
el món, la meva família, jo... Ens parla d’excessiva planificació, de falta de
coordinació, de fer cara de funeral, de no tenir en compte els altres. De fet,
el Papa, abans de fer aquesta llista, va anar a menjar i a compartir amb els
treballadors de la Cúria, aquells que normalment no surten enlloc.
Però hi ha una de
les malalties que voldria subratllar especialment, ja que penso que està a
l’origen de moltes altres. És la que ell anomena l’Alzheimer espiritual, o sigui, la pèrdua de memòria. L’oblit del
seu primer amor. L’oblit de la pròpia història de la salvació. És importantíssim
per a una parella, per exemple, recordar, retornar als primers moments. I això és
el que fa l’Eglésia. Recorda Abraham: com va sortir de la seva terra sense
saber a on anava, com Abraham cregué en el Senyor i hi confià. Aquesta és la
roca d’on hem estat tallats. Però sobretot cal creure en “la potència de la
humilitat” que està a l’origen del que som i del que creiem: Jesús. Qui va
viure i treballar com a fuster en el si d’una humil família a Natzaret. És Ell
qui ara ens convoca, qui vol lluitar contra la nostra tendència a l’oblit, qui
vol reviure aquells moments tant intensos de la nostra vida de fe. És Ell qui
ara ens reuneix, no simplement el seu record, sinó Ell mateix en persona i ens
fa germans, ens fa una família.
És bo que en la
família es transmetin els records familiars, es bo que es visquin les tradicions
que tenim com a poble. Però, encara més, cal que es visqui, es pregui, s’aculli
no sols el record del Senyor sinó a Ell mateix. Perquè molts poden oblidar el
Senyor, però n’hi ha que ni se’ls hi ha parlat, que ni li han prega’t. Molts no
saben que és pregar. I això és necessari per combatre la malaltia del “martalisme”,
de tanta ocupació (o distracció). Les famílies estan molt ocupades i es fa difícil
seure i escoltar-se, riure, conviure. Acollir l’altre de casa, de la comunitat,
sense presses ni distraccions. També nosaltres necessitem passejar-nos pel
cementiri i contemplar tants imprescindibles... també a nosaltres ens cal parar
i mirar els ulls de l’altre, també a nosaltres ens cal protegir-nos de l’Alzheimer,
de l’oblit de la nostra història amb Déu, de l’oblit de Déu, de pregar-li.
Diu l’Evangeli que
Jesús creixia i s’enfortia això hem
de demanar que passi en nosaltres, però cal que el cuidem, que l’escoltem, que
no tinguem pressa.