Is
40, 25-31/Sl 102/Mt 11, 28-30
Ahir, no sabria ara dir-vos exactament en quin
context, però en un moment donat uns pocs frares ens vam trobar comentant sobre
el nostre estil de vida. No entraré en detalls, però us puc dir que som força
crítics quan ens hi posem. De fet, una de les coses que ens preocupava, i molt,
era la manera de gestionar el nostre temps. Ens adonàvem que, malgrat bones
raons de fons, acabàvem complicant-nos la vida fent un munt de coses i, sovint,
d’una manera que ens sentíem una mica com vivint a corre-cuita, un xic estressats. Quan va sortir aquesta
paraula un germà ens recordà quelcom que sovint ja havíem sentit alguna cop:
Que la gent que ens coneix, que pot conviure amb nosaltres i compartir un xic
de la nostra vida, ens sol dir: Quina pau
es respira aquí, què diferent que és fora d’aquest convent! Quan aquest
germà féu aquest comentari, immediatament tots vam pensar: Déu meu, si nosaltres anem de bòlit i la gent encara quan ens veu diu
que hi respira pau... què deu ser l’estrès que es viu fora, al carrer, al món?
Tornant cap a Arenys, si no recordo malament, els
qui anàvem en el mateix cotxe vam poder fer un tast d’aquest estrès amagat en
llums rutilants. Barcelona és bonica a l’Advent i al Nadal amb tots els carrers
il·luminats. De sobte, però, ara no sé si era en un tram de la Gran Via, els
llums de colors es convertiren en un anunci explícit: DING, DANG, DONG; NYAM,
NYAM, NYAM; MUAK, MUAK, MUAK; XIN, XIN, XIN... A tots se’ns va caure l’ànima
als peus. No és sols que els llums de colors ja no signifiquin res,
desapareixent aquells llums que representaven estels, angelets, campanes, els
reis, neu... que convidaven, si voleu, a la contemplació tot portant-nos les
imatges més típiques del Nadal, les imatges que recorden a Pessebre en un cantó
del menjador; a família reunida entorn d’una taula ben parada; a nens jugant
tot fent cagar el tió... No, ja directament Nadal és una música impersonal
(Ding, dang, dong); és menjar com si s’acabés el món (nyam, nyam, nyam); és
trobada trivial i passatgera (muak, muak, muak) i beure pels descosits (xin, xin,
xin). Em direu que és qüestió d’interpretacions, potser sí, però per a mi el
missatge sembla clar: Nadal ja no és contemplar el misteri de l’Encarnació,
Nadal és fer i consumir quant més
millor, perquè el veritable protagonista del Nadal, qui li dóna el seu sentit
ple, ha estat bandejat fa temps dels nostres il·luminats carrers, quan no dels
nostres propis cors.
Davant d’aquest estrès, d’aquest fer per fer, fer
per oblidar, fer per intentar silenciar el crit més pregon de la nostra
ànima... ens arriba en ple Advent aquesta invitació del mateix Jesús: VENIU A
MI... No està feta a qualsevol persona (els qui estan immergits dins el brogit
dels dings, nyams, muaks i xin-xins,
poc podran escoltar aquesta invitació), sinó només als CANSATS I AFEIXUGATS...
perquè el que Jesús proposa no és estressar-nos més, no és complicar-nos la
vida (aquesta ja és prou complicada en si mateixa): JO US FARÉ DESCANSAR, diu Jesús.
Jesús, amb aquesta invitació, esdevé la concreció
de la crida de Déu Pare a la humanitat caiguda al jardí de l’Edèn que vam
escoltar en la lectura del llibre del Gènesi el passat dia de la Immaculada.
Déu crida, cerca, tant l’home i la dona d’antuvi com els d’avui: ON ETS? I la
resposta ja la sabem: amagar-nos, escapolir-nos, fer la viu-viu, dissimular o
posar-hi pedaços per ofegar aquesta pregunta que no cerca jutjar-nos, sinó
despertar-nos. Jesús concreta aquesta pregunta del Pare dient-nos avui: VENIU A MI. Ell segueix buscant-te, a tu i a
mi. Ho diu, però, amb calidesa, la calidesa d’una mare que cerca la resposta
del seu infantó, tot obrint els seus braços i convidant-nos a la vida. Aquest
vespre, deixem-nos novament convidar per Ell: VENIU A MI, QUE SÓC BENÈVOL I
HUMIL DE COR, I TROBAREU EL REPÒS QUE TANT DESITJÀVEU!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada