CÀNTIC ESPIRITUAL

Dimecres, 17 de desembre de 2014

Fèria Privilegiada d’Advent

Gn 49, 1-2.8-10/Sl 71/Mt, 1-17

No em demaneu per què m’ha vingut al cap el poema CÀNTIC ESPIRITUAL de Joan Maragall quan he llegit aquest matí l’Evangeli d’avui, perquè crec que no us ho sabria dir, però hi ha uns versos que voldria destacar perquè, posats en contrast amb l’Evangeli d’avui, em semblen especialment evocadors.

¡Tant se val! Aquest món, sia com sia, 
tan divers, tan extens, tan temporal; 
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria, 
és ma pàtria, Senyor; ¿i no podria 
esser també una pàtria celestial? 
Home só i és humana ma mesura 
per tot quant puga creure i esperar: 
si ma fe i ma esperança aquí s’atura, 
¿me’n fareu una culpa més enllà? 

Sembla que entre 1909 i 1910 el poeta va escriure aquest poema. En una seva carta a l’amic Pérez Jorba revelava, a tall de confessió, l’esperit que el va moure: El fer de la vida humana, terrena i ultraterrena, una sola cosa, ve-li aquí el sentit més personal del meu poema, que no és sinó la preocupació fonamental de la meva vida. Joan Maragall va morir el 20 de desembre de 1911, un any després d’escriure el Càntic Espiritual.

Fer de la vida huma, terrena i ultraterrena, una sola cosa... vet aquí, jo diria, que això mateix que el poeta va plasmar, el que feia constar com un desig, quasi com una pregària adreçada, sembla, a un Déu que el depassa, que no acaba d’entendre, perquè Home só i és humana ma mesura..., perquè quan “pensem Déu” l’acabem reduint, vulguis que no, als nostres humans i ben limitats paràmetres... això mateix, aquest esdevenir una sola cosa, no a la baixa sinó donant-li altura, és el que esdevé la Bona Notícia d’aquest pròleg en l’Evangeli de Mateu que acabem d’escoltar.

Ho dic perquè la genealogia de Mateu vol expressar de quina pasta està fet el Messies sobre el qui escriurà als seus lectors i, fent-ho, justament esdevé aquest miracle: cel i terra s’uneixen, sense confusió, però ja per sempre més unides. Aquest Jesús, fill de David (el Rei model, l’Ungit escollit per Déu mateix per a pasturar el seu poble) i fill d’Abraham (el model de la fe i l’amistat amb Déu) que neix miraculosament de Maria, per intervenció divina, que és, certament, Fill de l’Altíssim, és humà, és terraqui, és de carn i ossos com tots nosaltres. I no només és pastat de terra (neix dins una cultura determinada, una religió concreta, parlarà una llengua minoritària), és també pastat de fang. Si agafeu aquesta nit o demà aquest text i dediqueu un temps a veure què ens diu la Bíblia mateixa sobre els personatges que són citats, veureu què vull dir amb això de pastat de fang: hi ha nòmades, ramaders, reis i gent de poble; gent d’una fe posada a prova i gent de baixa moral; sants, adúlters i assassins. I quan Mateu, estranyament, nomenarà quatre dones (que com molts de la llista no sobresurten en virtuts) tres d’elles no són ni del poble d’Israel, sinó estrangeres, alienes a l’aliança amb el Déu d’Abraham.

Déu, el nostre Pare, enviant Jesús el Messies ha fet possible, més encara, ha fet realitat, que terra i cel s’agermanin, que Jesús prengui seriosament què significa pertànyer a la nissaga humana. Aquesta llista, entre els oients del temps de Mateu, hauria d’escandalitzar més d’un, perquè no és precisament l’arbre genealògic que hom esperaria d’un Rei, d’un noble de pedigrí... però, per a nosaltres, que també tenim un passat amb ombres i llums, ens omple d’esperança cada any que ens apropem a les festes del Nadal, perquè celebrem la vida, celebrem que Cel i Terra s’han agermanat, que amb el misteri de l’Encarnació Déu no ha rebutjat la humanitat, hi ha posat el segell que ja als primers capítols del Gènesi, en parlar de la Creació, hi anava apareixent: hi veié que tot era molt bo, ha apostat per la humanitat i la seva història, fent-la història de salvació.