DÉU, AMB ACCENT... HUMÀ!

SANTUARI DE GRECCIO (RIETI)

Dijous, 25 de desembre de 2014

Nadal de Nostre Senyor Jesucrist / Missa de la Nit

Is 9, 1-3.5-6/Sl 95/Tt 2, 11-14/Lc 2, 1-14

Fa anys, molts anys, al s. XIII, ni més ni menys, a Greccio, un poble de la província de Rieti, al Lazio italià, es va viure una nit diferent, com fins aleshores mai no s’havia viscut. Un frare, de nom Francesc, nat a Assís, de la veïna província d’Umbria, els hi havia proposat per la Nit de Nadal de fer una representació tota especial. Tomàs de Celano, un dels seus biògrafs, ho expressa així: Vivia en aquella comarca un home que es deia Joan, de bona fama i de vida més exemplar encara; era molt estimat de sant Francesc, perquè tot i que provenia de família noble i distingida, menystenia la noblesa de sang, estimant la noblesa de l’esperit. El benaurat Francesc el cridà, como solia fer-ho sovint, quinze dies abans de Nadal i li digué: “Si vols que celebrem a Greccio aquesta festa del Senyor, corre i comença ja a preparar tot el que et diré: vull representar l’infant nascut a Betlem i veure amb els meus propis ulls com va sofrir les incomoditats, com fou reclinat en un pessebre i posat en un jaç de palla entre el bou i l’ase”. Tot just sentí això el fidel i bon amic, s’afanyà a preparar en el lloc assenyalat tot el que li havia suggerit el sant.

Des d’aleshores, des d’aquest primer “pessebre vivent” a Greccio, a casa nostra s’han representat per les mateixes dates “pessebres vivents” arreu. També a la nostra parròquia que, tot i ser, podríem dir-ho, un “pessebre vivent” íntim (perquè som poquets els qui Nadal rere Nadal en fruïm), no té res d’envejar a “pessebres vivents” de més nombre de participants o més anomenada. Perquè el nostre Pessebre Vivent compta amb l’art i la professionalitat dels qui l’han dissenyat amb il·lusió i que cada any el construeixen; compta amb els nens i nenes que li donen vida prestant les seves persones a representar els pastors, els àngels, la Sagrada Família...; compten amb les mares i pares que volen, també amb tota la il·lusió del món, veure els fills representant aquestes Sagrades Escenes... però enguany voldria que hi comptés també, si de cas no ho feia, amb la intenció del perquè fem això.

Sant Francesc va representar el primer pessebre vivent de la història volent veure amb els meus propis ulls –deia– com va sofrir les incomoditats, com fou reclinat en un pessebre i posat en un jaç de palla entre el bou i l’ase, perquè Francesc volia veure i tastar tant com fos possible el misteri del Déu que es fa Nen per a nosaltres. M’agradaria que aquesta també fos la nostra il·lusió en el nostre pessebre tan bonic: que cremés en el fons dels nostres cors el desig de veure i tastar un Déu que és posat en una menjadora, justament per a ser “menjat”, per a deixar-se “tastar” per cadascun de nosaltres, per donar-li l’oportunitat d’entrar a les nostres vides i omplir-les de llum i d’esperança.

Ahir van donar un documental molt bonic per TV3 titulat Déu, amb accent. Era bonic de veure el panorama religiós que hi ha a Catalunya i pensar que aquest ventall de religions, de maneres de veure i viure Déu pot ser una riquesa en la diversitat i una font d’enteniment mutu, de col·laboració en la nostra societat. Aquesta nit, jo diria, però, que és Déu mateix qui posa un accent a la seva essència que ja mai més no podrà canviar: DÉU S’HA FET CARN, s’ha fet un de nosaltres... Això, com contemplar amb ulls nous el nostre Pessebre Vivent, no ens pot deixar indiferents, no ens pot fer tornar a casa nostra com si no hagués passat res... DÉU FET UN COM TU I COM JO, en la feblesa, despertant tendresa i compassió, no por ni desconfiança. Avui Déu és més proper, més accessible per a tu i per a mi, per a la humanitat sencera... I aquesta accessibilitat de Déu pren, ara i aquí, la forma de l’Eucaristia, tant que avui el rebrem sensiblement en la forma de Pa i de Vi i, amb els ulls de la fe, el creurem viu i present entre nosaltres. ÀNIMS, DONCS, TASTEU I VEUREU, QUE N’ÉS DE BO EL SENYOR, I DEIXEU-VOS TRANSFORMAR PER ELL!