Un dels empresaris
més importants del món del disseny és un jove madrileny que afirma: “L’aprenentatge
de la meva vida ha estat ser un fracassat”. I, certament, que ho era. No va
poder acabar els estudis i no va poder accedir a la universitat. Es va dedicar
a fer d’electricista i paleta, però no li va anar bé. Va fer diferents negocis
que van anar fracassant un darrera l’altre. Però aquest va ser el seu
aprenentatge. Aprendre dels errors i dels fracassos i, a partir d’aquesta
experiència, construir un camí cap a l’èxit professional. Certament que davant
el fracàs hom pot ensorrar-se o aprendre; compadir-se o reaccionar encara amb
més força; fer-se el víctima o reconèixer allò en què he fallat o he estat
culpable. D’escollir-ne una o la contrària d’aquestes actituds contraposades depèn,
en bona part, la nostra vida. No sols en el camp econòmic, sinó també en
d’altres, sobretot en la relació amb les persones.
De fet, aquesta és
l’actitud que té el mateix Déu en la història d’Israel. Israel no està a l’alçada
de la crida que el Senyor li fa però, malgrat tot, el Senyor no sols es manté
fidel, sinó que a més aprofita els fracassos i infidelitats del poble per
inventar nous camins i així Israel pot aprendre dels seus fracassos. Quan en
temps de Samuel el poble d’Israel va demanar-li un rei, Déu va comunicar a
Samuel que no era del seu grat aquesta proposta però, malgrat tot, els hi donà
un rei. La Bíblia
està plena del refús a la monarquia però, malgrat això, Déu l’aprofita i li fa
la més gran promesa a David: “El teu casal, la teva dinastia, es perpetuarà
davant meu, el teu tron es mantindrà per sempre” i, malgrat totes les
infidelitats de la dinastia davídica, Déu acompleix la seva promesa en Maria: “Tindràs
un fill i li posaràs el nom de Jesús... El Senyor Déu li donarà el tron de
David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no
tindrà fi”.
Certament, la
nostra vida està plena de fets que anomenem fracassos i d’altres que anomenem
èxits: però són realment fracassos allò que anomenem fracassos i són èxits el
que nosaltres anomenem èxits? Quin és el criteri per dir-ho? El que es té per
tal en el nostre entorn? El que jo he pensat? Són criteris, certament. Però el
criteri últim és el criteri de Déu. Déu té un pla que es revela en Jesucrist.
Aquest és el criteri últim d’allò que és fracàs o èxit. I aquí hem de treure
realment els criteris de fracàs i èxit. Què diferentment podrem mirar un
marginat si el nostre criteri només és el que correntment es té d’èxit o
fracàs. Què diferentment ens veurem a nosaltres mateixos segons quin criteri
tinguem. I què diferentment enfrontarem la vida si creiem que Déu és amb
nosaltres i que per a Ell no hi ha res d’impossible.
Pau diu que Déu
tenia un “pla amagat en el silenci dels segles”, “Allò que proclamen de
Jesucrist és el pla de Déu amagat en el silenci del segles”. I malgrat totes
les infidelitats, aquest pla es duu a terme. O millor dit, no malgrat les
infidelitats, sinó a través d’aquests fracassos Déu construeix el seu pla
perquè “a Déu res no li és impossible” com diu l’àngel a Maria.
Els creients no som
simplement gent amb molta moral, amb molt d’optimisme. No. Sinó que, bàsicament,
creiem que a Déu res no li és impossible, creiem que Ell pot transformar els
nostres fracassos i infidelitats en part del seu projecte. Creiem que res no
pot interposar-se a la voluntat alliberadora de Déu. Només una cosa pot impedir
que Déu no actuï: la nostra falta de confiança en Ell. Sense el nostre “sí”, Ell
no pot res. Però si som capaços, amb Maria, de dir “facis en mi segons la
vostra paraula” tot és possible. Res pot impedir que el pla de Déu amagat en
els segles i que es manifesta en Jesucrist es faci realitat entre nosaltres. És
Déu mateix que, com diu Pau, té el poder de confirmar-nos en la
Bona Nova. Déu mateix que, com en Maria,
ens cobreix amb l’ombra del poder de l’Altíssim. Déu mateix que farà carn de
nostra carn la seva Paraula en nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada