Festa
de la Sagrada Família
Sir
3, 2-6.12-14/Sl 127/Col 3, 12-21/Lc 2, 22-40
En celebrar aquesta festa, podríem reflexionar
sobre el que ha de significar avui la família, institució bàsica de la
societat, que no és aliena a una profunda crisi. De fet, ens trobem celebrant
una festa en la qual emmirallar-nos també nosaltres davant d’aquesta reflexió
que l’Església amb el proper Sínode vol fer sobre la família i el seu valor.
Amb el pas dels anys ha canviat l’estructura familiar
i en ocasions, ho hem de reconèixer, poc s’assembla al que ens diu la primera
lectura del Siràcida: Fill meu, acull el
teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui... S’ha retardat
l’edat de ser pare o mare, avui el treball condiciona fortament la família,
treballen els dos i tot just en ocasions es veuen, no diguem res de la manca de
treball, s’ha passat d’una família extensa a una família restringida, s’ha
reduït el nombre de fills, la cura de la gent gran ha passat a les residències,
hi ha diversos tipus de famílies i parelles, no és estrany que entre els
nostres familiars ens trobem amb divorciats i separats. Als nens, per altra
banda, sovint se’ls dóna tot fet satisfent els seus capricis, perquè resulta
més fàcil fer això que trobar temps per dedicar-los després d’una esgotadora
jornada laboral; potser nosaltres mateixos tenim en ment casos semblants. És
curiós que són molts els joves que avui prefereixen eludir el seu compromís de
parella-família, recordem que el matrimoni és un sagrament, i sembla que per a
ells família i felicitat són incompatibles i per això prefereixen les unions de
fet, els compromisos temporals. Ja sabem, però, que això no ve d’ara, que ve de
lluny. Quan això passa no cal buscar
culpables, ens cal acollir el que hi ha sota el prisma de l’amor de Déu que
sempre se’ns avança.
La segona lectura de Sant Pau als cristians de Colosses,
ens dóna algunes claus: Dones, marits,
fills... El matrimoni ofereix a la parella l’oportunitat meravellosa de
saber-se pares i mares. Per als fills, els pares es transformen en dadors de vida,
es fan educadors. Però no n’hi ha prou amb els fills perquè hi hagi veritables
pares, abans hi ha d’haver una autèntica parella: que sàpiga compartir,
dialogar, créixer junts, educar mútuament. Només així es pot entendre la
família i la parella com una donació de si mateix i ser el que Déu va voler que
fos: una comunió en l’amor. Cal defensar i promoure tot el que d’humà i
humanitzador té la família. I no hi ha res de més humà com l’afecte,
l’estimació, l’amor que tenen el seu referent fonamental en la família, com a
lloc privilegiat d’experiència on l’amor és gratuït i es manifesta com a
recerca esforçada del bé per a la persona estimada i com educació progressiva
per a tots els seus membres. Això vol
dir donar allò que en Crist hem rebut primer.
La família també és el lloc de socialització de la
persona, ens ho recorda l’Evangeli d’avui, amb la purificació i presentació del
Nen en el temple, en societat. La família representa el primer model de
societat que el nen percep. Si el model és bo, si és harmònic i font de goig,
sabrà enfrontar-se a la societat amb esperit positiu i constructiu que fa dels
seus membres persones obertes i solidàries. També la família és la primera
comunitat cristiana (“Església domèstica” la va nomenar el Concili Vaticà II),
en què els fills i tots creixen en la fe i han d’experimentar la seva
pertinença a l’Església, tota ella considerada com la gran família de Déu. Això és fer de Déu el centre de les nostres
famílies.
Poc sabem de l’experiència familiar de Josep, Maria
i Jesús, però sabem que Jesús va fer tota la seva preparació messiànica dins d’una
llar. Si ho creiem tal i com ens ho diuen els Evangelis vora trenta anys de
vida callada, reclosa en el silenci de la quotidianitat. Va a haver de viure
sense pressa al costat d’una dona contemplativa, que tot ho guardava en el seu
cor, perquè els seus ulls aprenguessin a mirar més enllà de les coses, i va
haver de treballar amb Josep fins que les espatlles es tornessin prou fortes per
aguantar els cops i resistir el pes d’una creu. En aquella llar humil de
treball, de meditació i de saviesa, com diu el text: El noi creixia i es feia fort, era entenimentat..., va aprendre a
ser home i es va preparar per proclamar el Regne. Que aquesta festa ens ajudi també a pensar en el que tenim a casa, per
valorar-lo i donar-ne gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada