JESÚS NAT ÉS EL CENTRE

Dijous, 25 de desembre de 2014

Nadal de Nostre Senyor Jesucrist / Missa del dia

Is 52, 7-10/Sl 97/He i, 1-6/Jn 1, 1-18

Ahir vespre en l’homilia posava l’accent en el fet de la intenció de sant Francesc quan va escenificar per primer cop a Greccio el que diríem fou el primer pessebre vivent de la història, és a dir, allò que el sant d’Assís volia veure i tastar en fer aquella representació. Perquè sant Francesc mai no feia res que no tingués significat o que no servís per a elevar els nostres pensaments a les coses de Déu.

Avui, però, m’ha vingut a mans un altre text sobre sant Francesc i el Nadal que està escrit pel mateix biògraf, Tomàs de Celano, en una segona versió de la vida del Pobrissó que redactà passats uns anys de la mort del sant i que diu així: Per damunt de tota altra festivitat, Francesc celebrava amb inefable alegria el naixement del nen Jesús i anomenava “festa de les festes” la diada en què Déu, fet Infant, mamava, com tots els fills dels homes, els pits d’una mare. Besava mentalment, amb l’ànim abrusat, les imatges del nen Jesús. La compassió vers l’Infant el feia balbucejar paraules de tendresa, com fan les criatures. El nom de Nadal era per a ell dolç com una bresca de mel a la boca.

Un dia, estant els frares discutint sobre si podien menjar carn o no, donat que el Nadal s’escaigué en aquell any en divendres, Francesc digué a fra Morico: “Germà, és un pecat anomenar “Dia de Venus” el dia en què ens ha nascut l’Infant. Desitjaria –afegí– que en semblant diada fins les parets mengessin carn, però, com que no és possible, que en siguin almenys untades pel defora”.

Volia també que en aquesta jornada els rics donessin queviures abundants als pobres i famolencs, i que els bous i ases rebessin més gra de l’habitual. “Si em fos possible parlar amb l’emperador –deia–, li demanaria que promulgués un edicte general perquè tots els qui poguessin fossin obligats a tirar gra de blat o altres llegums pels camins; perquè, en tan gran solemnitat, els ocellets, sobretot les germanes aloses, mengessin en abundància”. No aconseguia eixugar les llàgrimes, pensant en l’extrema indigència que patia aquell dia la Verge, senyora pobrissona.

Sens dubte ens pot semblar una exageració aquestes reaccions, però voldria fixar-me en com el Nadal, per sant Francesc, es concreta en accions i si aquestes no ens poden dir quelcom a nosaltres. Primer: per Francesc, ni que la festa caigui en divendres (dia, per a la tradició catòlica, en què fem l’abstenció de carn tot recordant que el Senyor fou clavat en creu i morí per nosaltres), s’ha de menjar carn. Per què? Perquè és un dia de festa màxima. Per Francesc, que siguem salvats no és quelcom que té sentit en el moment en què Jesús mor en creu, sinó en el mateix moment en què es dóna el misteri de la Encarnació, en el moment en què tot un Déu, fet home, mamava, com tots els fills dels homes, els pits d’una mare. Què celebro, jo, per Nadal? Que tinc uns dies de festa? Que puc anar de compres? És la qüestió que em llança aquesta actitud de sant Francesc al Nadal.

Segon: Volia també que en aquesta jornada els rics donessin queviures abundants als pobres i famolencs, i que els bous i ases rebessin més gra de l’habitual. Nadal no és una festa individual, no és un acte de pietat tancat en el meu interior, com si fos una mena de mantra o de pregària que es fa entre Déu i jo, en la intimitat, per al meu profit i creiexement individual com a persona i res més. No. El Nadal és una festa col·lectiva, que em fa sortir de mi mateix. Francesc no entén que la festa tingui sentit si els rics que neden en l’abundància no comparteixen i en fan participants els pobres en el mateix goig i alegria. I, encara més, Francesc no entén tampoc que celebrar que Déu hagi entrat en la nostra història, en el nostre cosmos, no tingui la seva correspondència en fer participar de la mateixa alegria els animals domèstics i les aus del cel. Quin valor li dono al Nadal? És també quelcom que em força a demanar-me l’actitud de sant Francesc. És sols una festa per celebrar en família? És una festa que em fa pensar només en mi? Recordo aquell malalt o aquell avi que està sol per visitar-lo, per trucar-lo?

Sant Francesc plorava de pensar en la Verge Maria i l’extrema indigència que patia; plorava en pensar en el Nen Jesús posat en una menjadora... en el Nadal, JESÚS NAT era el centre. Que la celebració d’aquesta festa, doncs, ens ajudi a tornar al centre, a Jesús, per compartir-lo entre els amics i veïns.