CONJUNCIÓ ASTRAL DE TEXTS

Dimecres I d’Advent, 

3 de desembre de 2014

Sant Francesc Xavier, prevere

Is 25, 6-10a/Sl 22/Mt 15, 29-37

Els texts d’avui són molt bonics. No sempre tenim l’oportunitat, dins la litúrgia, de trobar-nos amb una mena de conjunció astral de texts, és a dir, trobar un al costat de l’altre uns texts que mostrin la tensió entre promesa i acompliment com els dos texts que tenim avui, de manera que l’un i l’altre s’il·luminin recíprocament i, a la vegada, ens facin mirar cap a un acompliment, cap a un plenitud que està per arribar.

El text d’Isaïes és molt interessant. I ho és, a mi em crida l’atenció al menys, per la seva visió d’un Déu proper i amfitrió que crida al seu convit tots els pobles, sense distincions. El text, aquest capítol 25 d’Isaïes, és tan estrany en aquesta crida universal de salvació que molts estudiosos acaben opinant que no pot haver estat escrit pel profeta Isaïes històric, qui visqué pels volts del s. VIII aC, sinó que ha de ser un afegitó post-exílic. Però, si això fos cert, encara ho fa més curiós: com un poble que ha estat bandejat pels pagans i que ha experimentat les penúries de l’exili, el viure enmig de gent estranya que els oprimeix... acull una promesa com aquesta, en la qual Déu obre la seva salvació a tota raça i tota nació que no són del poble elegit? El Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit... Això és el que fa que la Paraula de Déu sigui sempre una sorpresa per aquells que hi creiem i ens disposem a escoltar-la i acollir-la com a tal Paraula de Déu per a nosaltres avui. Aquesta és la gran promesa: hi haurà un final i és un final que té sentors de salvació, de comunió, d’harmonia, de pau, d’aliança eterna: Farà desaparèixer en aquesta muntanya el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions, engolirà per sempre la Mort.

Per a l’Evangelista Mateu, aquesta profecia d’Isaïes s’ha acomplert parcialment: Jesús arribà vora el llac de Galilea, pujà a la muntanya i s’assegué. El Senyor ja està assegut en aquella muntanya en la qual el profeta albirava el convit definitiu, l’aliança eterna amb tota la humanitat. I és, justament, el que Jesús fa tal i com hem escoltat: li són portats invàlids, esguerrats, cecs, sords-muts i molts d’altres tarats... i els guareix tots, sense distincions, no ens consta que passessin un examen de doctrina. Perquè per a Mateu el Regne ja és present en Jesús i tothom que s’apropa a Ell és guarit de les seves xacres, netejat de les seves ferides, acollit per pur amor: Aquesta gent em fa compassió, dirà Jesús, i podem estar segurs que aquesta mirada de Jesús no ha canviat ni canviarà mentre el món sigui món. Per això, per pur amor, per compassió, Jesús, l’Emmanuel, el Déu-amb-nosaltres, prepara novament el convit: No vull que se’n vagin dejuns. El Regne ja és aquí. Mateu ho té clar. I avui, escoltant l’Evangeli, podem estar segurs que Jesús no vol que tornem a les nostres cases dejuns, sinó alimentats amb aquell aliment que pot assaciar les nostres ànimes: la seva Paraula, el seu Cos i la seva Sang. Vol i pot proveir-nos abastament per al nostre camí diari.

Però, ja ho veiem (també ho veia l’Evangelista Mateu), encara impera la mort i la violència, per tant en l’Advent fem memòria de tot això i recordem que l’acompliment és parcial. Suficient per a tu i per a mi mentre fem camí, però esperem l’acompliment definitiu, allò a què apuntava la profecia d’Isaïes i que podem esperar perquè ha començat a ser realitat en Jesús. El que marca, però, aquest temps intermedi és que el que diu Mateu: Jesús ordenà que la gent s’assegués a terra, prengué els set pans amb els peixos, digué l’acció de gràcies, els partí, en donava els trossos als deixebles, i ells els donaven a la gent. Advent és també avançar el Regne mentre tu i jo repartim de franc allò que de Jesús hem rebut de franc, és convertir la nostra vida en una missió per als altres, com ho esdevingué la vida de Sant Francesc Xavier que avui celebrem.