“Li donà el nom d’Eva,
perquè ella ha estat la mare de tots els qui viuen”. Aquesta és la cloenda, de to positiu, del fragment del
llibre del Gènesi que anomenem tradicionalment relat del pecat original.
Ens centrarem només en el significat del nom d’Eva que en el text hebreu original vol dir “Vida”. Eva equival a Vida. Per això el relat explica amb naturalitat que ella, diguem-li Sra. Vida, és “la mare de tots els qui viuen”. Les antigues traduccions gregues i llatines preserven el significat simbòlic del nom d’Eva, però amb els segles hem anat convertint “la mare de tots els qui viuen” en un personatge històric que silencia el batec al·legòric del nom i provoca una lectura literalista de l’escena del paradís i dels seus personatges, inclosa la serp. A conseqüència d’aquesta lectura literalista hem convertit l’episodi bíblic en una caricatura, i Eva esdevé l’ase dels cops de les culpes humanes i dels càstigs divins per haver suscitat, amb la col·laboració d’una serp, el primer pecat cronològic de la humanitat.
Però l’Eva del relat del Gènesi supera qualsevol personatge històric perquè ella és “la mare de tots els qui viuen”. Eva tipifica la vida humana, tots els qui vivim, i que som ambigus per naturalesa malgrat ens dolgui acceptar-ho i ho justifiquem beneint humanament tals ambigüitats. Per una banda portem empelts divins i per l’altre ens deixem entabanar de mil maneres malmetent constantment la nostra integritat.
Eva no encarna la fatalitat de l’ésser humà desobedient i castigat per Déu, sinó que tipifica l’ambigüitat de la condició humana: benaurada i alhora desgraciada, pacífica i alhora guerrera, bondadosa i alhora cruel, generosa i alhora egoista, constructora i alhora destructora, propera i alhora allunyada de Déu. El relat del Gènesi ho manifesta sense dramatismes dient que Adam i Eva segueixen junts, que no se separen malgrat el daltabaix, que comencen a engendrar com si res no hagués passat, i que Déu els protegeix.
Però els interrogants existencials que desvetlla la nostra ambigüitat queden sacsejats per la festa que celebrem: la immaculada concepció de Maria. Avui proclamem que Déu, en la seva excel·lència, feu néixer un ésser humà sense ambigüitats, absolutament íntegre. El Déu Altíssim, en la seva benvolença i segons els seus designis inescrutables, omplí Maria de gràcia divinal des del primer instant de la seva existència. Aquest naixement immaculat, i una infantesa i adolescència viscuts sota l’empara divina, van suscitar la resposta lliure i generosa de Maria: “Sóc la serventa del Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules”.
Els humans som inexorablement fills d’Eva, ambigus, però gràcies a la fe en Jesucrist també esdevenim íntegres i, de retruc, fills adoptius de Maria. No esdevenim absolutament íntegres com ella, però tanmateix íntegres. Això ens permet esvair progressivament les ambigüitats, i fins i tot respondre Déu amb una llibertat i una generositat semblants a la de Maria.
Ens centrarem només en el significat del nom d’Eva que en el text hebreu original vol dir “Vida”. Eva equival a Vida. Per això el relat explica amb naturalitat que ella, diguem-li Sra. Vida, és “la mare de tots els qui viuen”. Les antigues traduccions gregues i llatines preserven el significat simbòlic del nom d’Eva, però amb els segles hem anat convertint “la mare de tots els qui viuen” en un personatge històric que silencia el batec al·legòric del nom i provoca una lectura literalista de l’escena del paradís i dels seus personatges, inclosa la serp. A conseqüència d’aquesta lectura literalista hem convertit l’episodi bíblic en una caricatura, i Eva esdevé l’ase dels cops de les culpes humanes i dels càstigs divins per haver suscitat, amb la col·laboració d’una serp, el primer pecat cronològic de la humanitat.
Però l’Eva del relat del Gènesi supera qualsevol personatge històric perquè ella és “la mare de tots els qui viuen”. Eva tipifica la vida humana, tots els qui vivim, i que som ambigus per naturalesa malgrat ens dolgui acceptar-ho i ho justifiquem beneint humanament tals ambigüitats. Per una banda portem empelts divins i per l’altre ens deixem entabanar de mil maneres malmetent constantment la nostra integritat.
Eva no encarna la fatalitat de l’ésser humà desobedient i castigat per Déu, sinó que tipifica l’ambigüitat de la condició humana: benaurada i alhora desgraciada, pacífica i alhora guerrera, bondadosa i alhora cruel, generosa i alhora egoista, constructora i alhora destructora, propera i alhora allunyada de Déu. El relat del Gènesi ho manifesta sense dramatismes dient que Adam i Eva segueixen junts, que no se separen malgrat el daltabaix, que comencen a engendrar com si res no hagués passat, i que Déu els protegeix.
Però els interrogants existencials que desvetlla la nostra ambigüitat queden sacsejats per la festa que celebrem: la immaculada concepció de Maria. Avui proclamem que Déu, en la seva excel·lència, feu néixer un ésser humà sense ambigüitats, absolutament íntegre. El Déu Altíssim, en la seva benvolença i segons els seus designis inescrutables, omplí Maria de gràcia divinal des del primer instant de la seva existència. Aquest naixement immaculat, i una infantesa i adolescència viscuts sota l’empara divina, van suscitar la resposta lliure i generosa de Maria: “Sóc la serventa del Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules”.
Els humans som inexorablement fills d’Eva, ambigus, però gràcies a la fe en Jesucrist també esdevenim íntegres i, de retruc, fills adoptius de Maria. No esdevenim absolutament íntegres com ella, però tanmateix íntegres. Això ens permet esvair progressivament les ambigüitats, i fins i tot respondre Déu amb una llibertat i una generositat semblants a la de Maria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada