Astúcia o favor diví? (Dimecres 26)

Des de la vessant teatral, a Nehemies li va sortir una escena rodona. Ell mateix ens explica en primera persona que el rei persa, del qual era coper, a resultes de la seva mala cara i explicacions, l’autoritzà a deixar temporalment la cort i, a més, li signà cartes de recomanació per reconstruir Jerusalem.

Es tracta d’una escena pintoresca on Nehemies utilitza les armes del feble per aconseguir el que vol del poderós. Nehemies tipifica el poble d’Israel del postexili que, malgrat la seva insignificança davant l’imperi persa, aconseguí amb astúcia el seus propòsits, acompanyat del favor de la mà bondadosa de Déu, com bé especifica Nehemies.

Escenes semblants a la de Nehemies davant el rei ens succeeixen a les porteries dels convents, on els necessitats aconsegueixen els seus propòsits amb els seus arguments, que acaben tocant-nos el cor i ben sovint accedim a les seves demandes. Serà que la mà bondadosa de Déu també els afavoreix?

“Què us en sembla?” (Diumenge 26)

“Què us en sembla?” diu Jesús, introduint la paràbola del fill rondinaire però complidor, i del fill enganyosament obedient.

“Què us en sembla?” afegim nosaltres, per explicar una realitat semblant. En primer lloc, mencionem un col•lectiu significatiu de fills de l’església catalana, que manifesten educadament el seu desacord -i també crítica- vers declaracions, documents, actituds, o comportaments eclesials. Aquests fills són vistos amb molt de recel pels pares que porten les regnes eclesials, però sens dubte, aquesta amalgama de laics, religiosos, i capellans rondinaires estan ben arremangats feinejant en parròquies, comunitats cristianes, escoles, moviments, i fent acció social. Malgrat la seva queixa, no s’instal•len en ella, i són a la vinya treballant de forma compromesa.

Seguint els models de comportament descrits per la paràbola evangèlica, fa un parell de dies sortia la notícia que un diaca permanent, que visitava presos en algun centre penitenciari català, ha estat condemnat a dos anys de presó. Estafà alguns interns fent ostentació de la seva responsabilitat diocesana i les influències del seu càrrec. Els prometia aconseguir beneficis penitenciaris a canvi de diners, i si es queixaven de la seva passivitat els amenaçava d’agreujar la seva estada a la presó. El més xocant és que altres capellans, religiosos, i voluntaris de l’àmbit carcerari van donar l’alerta a les pertinents autoritats diocesanes. Però la formalitat i obediència que enganyosament els professava neutralitzaven les alarmes.

Preguntà Jesús, finida la paràbola: “Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia?”. Li respongueren: “El primer”.

“Yo también” (Des de l’Ajuda-2)

Tornem al convent per un dels carrers petits i estrets de ciutat vella. Portem l’hàbit. De sobte, un infant que no deu passar gaire de la desena, grassonet i amb al cabell curtíssim, obre els braços al veure’ns venir de cara.

- ¡Hola! – ens saluda de lluny, mentre se’ns atansa decidit i s’abraça a la nostra cintura. Palplantats i ruboritzats pel gest, no sabem com reaccionar.

-¿Quién eres?- ens pregunta el noiet, aixecant el cap i agafant-nos la corda de l’hàbit amb curiositat.

- Un frare- li responem amb timidesa. Els pares, somrients, l’agafen de la mà i se l’enduen, sense reprimir la seva espontaneïtat.

- ¡Yo también quiero serlo cuando sea mayor! – ens respon a distància i girant-se vers nosaltres.

Reaccionant a tal escena, ens sembla haver fet un salt a l’antigor, i recordem anècdotes semblants explicades pels frares ancians. Sense pretendre-ho, sentim haver format part d’una floreta franciscana ¿Serà veritat el que ha dit el xicot?

“A sota, mig amagada” (Des de l’Ajuda-1)

Entrem en una biblioteca pública de barriada. Resseguim els corredors amb prestatgeries que voregen un gran pati central, al voltant del qual hi ha ubicada la biblioteca. Llegim, entre altres, la indicació “filosofia i religions”, i sentim la curiositat de donar un cop d’ull a aquesta secció.

Travessem el primer passadís, i el rètol ens indica de continuar. Girem 90 graus i resseguim pel segon corredor fins al final, on novament se’ns indica de seguir avançant. Entrem en el tercer i ens succeeix el mateix. Finalment, en la darrera prestatgeria del darrer passadís trobem els títols filosofia, moral i ètica, però res de religions.

Tirem enrere revisant els prestatges anteriors, però no encertem a descobrir el que cerquem. Optem per preguntar en un dels punts d’informació.

-Religió és a la meitat del passadís, en una prestatgeria baixa que separa les taules de lectura; és a sota, mig amagada – ens responen amb naturalitat.

Interpretem aquest emplaçament com un signe manifest d'on es preten ubicar la religió en la nostra societat catalana: al final, a sota, i mig amagada.

“No té perdó de Déu” (Diumenge 24)

“No té perdó de Déu” és una expressió que utilitzem per subratllar una acció humana que considerem mereixedora d’una severa punició. Com a cristians, malgrat diguem la frase feta amb èmfasi quan s’hi escau, en un moment més reflexiu podríem afirmar que es tracta d’una frase poc cristiana: a catequesi ja ensenyem els nens que Déu perdona sempre al qui es penedeix, perquè és un pare bo. Tenim arguments definitius per justificar-ho: quan Jesús dalt la creu perdona als seus botxins, o l’evangeli d’avui quan Jesús diu de perdonar setanta vegades set, és a dir, sempre.

Malgrat la satisfacció que ens produeix un discurs tan convincent i ben elaborat sobre el perdó, interiorment quedem insatisfets al constatar un gran abisme amb la nostra realitat personal, comunitària i social al respecte. De fet, la Bíblia -que toca més de peus a terra que els nostres enardits sermons- no fa aquesta afirmació, ni en l’Antic ni en el Nou Testament. Sí que es subratlla insistentment que Déu és ric en misericòrdia, lent per al càstig i fidel en l’amor, però també es remarca que Déu és just, i que fa justícia quan els humans som incapaços de fer-la.

Aquest és el cas de les lectures d’avui, que ens donen un missatge ben clar: No demanis perdó a Déu si no el saps oferir als altres. Déu no perdonarà a qui no perdoni als altres. La primera lectura ho diu de forma més directe: “Perdona als altres el mal que t’han fet, i Déu et perdonarà els pecats quan tu preguis”. L’evangeli ho amoroseix amb una paràbola, però el missatge és encara més contundent: “Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial si cadascú no perdona de cor el seu germà”. Recordem que el càstig ordenat pel rei al ministre és lliurar-lo a mans dels botxins perquè el torturin. És cert que es tracta, un i altre, d’advertiments que pretenen desvetllar un canvi d’actitud, però sense ignorar que al darrera hi ha un Déu just –no justicier- que dirà la última paraula.

Però les lectures d’avui afegeixen un detall que ens passa per alt -entusiasmats en voler perdonar a tothom, i desanimats perquè no hi arribem-. El llibre de Ben Sira, quan parla de perdonar i no irritar-se amb els altres, es refereix a un israelita, és a dir, a aquell amb qui es comparteix la mateixa aliança, el compliment dels mateixos manaments, i la pertinença al mateix poble. Quan Pere pregunta a Jesús les vegades que ha de perdonar el seu germà, no es refereix ni a un germà abstracte, ni a un germà de sang, sinó a aquells amb qui comparteix el mateix seguiment de Jesucrist en comunitat.

Les lectures d’avui no es fiquen en camises d’onze vares i toquen molt de peus a terra: se centren en l’immediat, on s’hi couen les mongetes, on apareix la pedra a la sabata, on ens trepitgen l’ull de poll. És aquí on hem de començar a posar en pràctica aquest missatge. Després, si ho hem fet bé, anirem ampliant els cercles. Però ens és més còmode fer discursos universalistes.