“No té perdó de Déu” (Diumenge 24)

“No té perdó de Déu” és una expressió que utilitzem per subratllar una acció humana que considerem mereixedora d’una severa punició. Com a cristians, malgrat diguem la frase feta amb èmfasi quan s’hi escau, en un moment més reflexiu podríem afirmar que es tracta d’una frase poc cristiana: a catequesi ja ensenyem els nens que Déu perdona sempre al qui es penedeix, perquè és un pare bo. Tenim arguments definitius per justificar-ho: quan Jesús dalt la creu perdona als seus botxins, o l’evangeli d’avui quan Jesús diu de perdonar setanta vegades set, és a dir, sempre.

Malgrat la satisfacció que ens produeix un discurs tan convincent i ben elaborat sobre el perdó, interiorment quedem insatisfets al constatar un gran abisme amb la nostra realitat personal, comunitària i social al respecte. De fet, la Bíblia -que toca més de peus a terra que els nostres enardits sermons- no fa aquesta afirmació, ni en l’Antic ni en el Nou Testament. Sí que es subratlla insistentment que Déu és ric en misericòrdia, lent per al càstig i fidel en l’amor, però també es remarca que Déu és just, i que fa justícia quan els humans som incapaços de fer-la.

Aquest és el cas de les lectures d’avui, que ens donen un missatge ben clar: No demanis perdó a Déu si no el saps oferir als altres. Déu no perdonarà a qui no perdoni als altres. La primera lectura ho diu de forma més directe: “Perdona als altres el mal que t’han fet, i Déu et perdonarà els pecats quan tu preguis”. L’evangeli ho amoroseix amb una paràbola, però el missatge és encara més contundent: “Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial si cadascú no perdona de cor el seu germà”. Recordem que el càstig ordenat pel rei al ministre és lliurar-lo a mans dels botxins perquè el torturin. És cert que es tracta, un i altre, d’advertiments que pretenen desvetllar un canvi d’actitud, però sense ignorar que al darrera hi ha un Déu just –no justicier- que dirà la última paraula.

Però les lectures d’avui afegeixen un detall que ens passa per alt -entusiasmats en voler perdonar a tothom, i desanimats perquè no hi arribem-. El llibre de Ben Sira, quan parla de perdonar i no irritar-se amb els altres, es refereix a un israelita, és a dir, a aquell amb qui es comparteix la mateixa aliança, el compliment dels mateixos manaments, i la pertinença al mateix poble. Quan Pere pregunta a Jesús les vegades que ha de perdonar el seu germà, no es refereix ni a un germà abstracte, ni a un germà de sang, sinó a aquells amb qui comparteix el mateix seguiment de Jesucrist en comunitat.

Les lectures d’avui no es fiquen en camises d’onze vares i toquen molt de peus a terra: se centren en l’immediat, on s’hi couen les mongetes, on apareix la pedra a la sabata, on ens trepitgen l’ull de poll. És aquí on hem de començar a posar en pràctica aquest missatge. Després, si ho hem fet bé, anirem ampliant els cercles. Però ens és més còmode fer discursos universalistes.