Tornem al convent per un dels carrers petits i estrets de ciutat vella. Portem l’hàbit. De sobte, un infant que no deu passar gaire de la desena, grassonet i amb al cabell curtíssim, obre els braços al veure’ns venir de cara.
- ¡Hola! – ens saluda de lluny, mentre se’ns atansa decidit i s’abraça a la nostra cintura. Palplantats i ruboritzats pel gest, no sabem com reaccionar.
-¿Quién eres?- ens pregunta el noiet, aixecant el cap i agafant-nos la corda de l’hàbit amb curiositat.
- Un frare- li responem amb timidesa. Els pares, somrients, l’agafen de la mà i se l’enduen, sense reprimir la seva espontaneïtat.
- ¡Yo también quiero serlo cuando sea mayor! – ens respon a distància i girant-se vers nosaltres.
Reaccionant a tal escena, ens sembla haver fet un salt a l’antigor, i recordem anècdotes semblants explicades pels frares ancians. Sense pretendre-ho, sentim haver format part d’una floreta franciscana ¿Serà veritat el que ha dit el xicot?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada