dimecres, 29 de juny del 2016

CONVERTIR-NOS EN APÒSTOLS

Dimecres, 29 de juny de 2016
Sant Pere i sant Pau, apòstols
Ac 12, 1-11/Sl 33/2 Tm 4, 6-8.17-18/Mt 16, 13-19

Avui es podria dir que he començat el dia filosofant. Conversava amb una persona que està passant pel tràngol de veure com algú que estima molt es va acabant. I em comentava com l’altre dia es va sorprendre quan aquesta persona malalta li confessava: Saps que és el que més m’agradaria? I un pensaria que respondria: poder sortir a donar un volt, poder estar a casa tranquil·lament en lloc de l’hospital, potser amb algun amic... La resposta fou sorprenentment concreta: Poder anar al bany sola. Esperàveu aquesta resposta?

A mi i a la persona amb qui filosofava ens ha sorprès molt la resposta. De fet ha estat com el resort que ens ha portat a pensar en quantitat de coses que a les nostres vides donem per suposades, entre elles la mateixa salut, i que sols valorem quan ens manquen. Per exemple, no som gens conscients (necessitem un documental del National Geografic perquè ens ho faci veure), de la quantitat de microbis, virus i bactèries que estan a l’aguait per aprofitar-se de nosaltres per poc que ens baixin les defenses. I no som gens conscients de tot això perquè anem tirant. Sense fer res de forma voluntària i conscient, el nostre cos lluita aferrissadament contra tot aquest cúmul d’enemics que són al nostre voltant i que ni tan sols veiem. LA VIDA ÉS UN DO TOTALMENT GRATUÏT I IMMERESCUT. Però el donem per suposat. I quan el normal, que la invasió microbiana s’obri una escletxa en el nostre microunivers, es fa realitat ens sorprenem... Quan la veritable sorpresa, el veritable miracle, és que cada dia puguem obrir els ulls i portar la nostra vida que diem normal!

El que ens passa en la vida física té, crec, el seu paral·lel en la vida de la fe i en la vida espiritual. Els que avui som aquí estem acostumats a la nostra vida de fe. La donem com una cosa normal, perquè hem tingut la sort de créixer en un ambient favorable, en un moment de la història del nostre país on ser cristià (encara que fos a l’estil nacional-catòlic) es desenvolupava dins una bombolla protectora on tot al nostre voltant sonava a cristià. Però oblidem que la mateixa fe que tenim és un do. Ho anem veient ara quan ens trobem amb nens a la catequesi que no saben ni les pregàries més senzilles, quan els mateixos pares ja han perdut el costum de pregar i Déu és quelcom llunyà, Algú a qui es recorre per formalitzar situacions civils: bateigs, casaments o enterraments, però no en el dia a dia. Oblidem que el normal és també, que hi hagi tot un corrent que no pugui entendre el cristianisme i que fins i tot el vulgui deixar de banda o directament el persegueixi. Passava al principi del cristianisme, com hem vist a la primera lectura amb la mort de Jaume i l’empresonament frustrat de Pere, o en la segona lectura, amb un Pau que ja intueix que haurà de donar la seva vida o com ho podem veure en la persecució actual de tants germans arreu del món. Celebrar sant Pere i sant Pau és celebrar aquest do de la fe, una fe que canvia vides des de la vida d’un pescador arrauxat i poruc com era Pere, a la vida del gelós i perseguidor Pau, convertint-los tots dos en apòstols. Celebrar sant Pere i sant Pau és recordar també que l’Església només podrà anar fent camí, vencent obstacles, en la mesura que vagi creient, pregant i aprofundint més i més en el que significa aquella confessió de Pere: Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.


La nostra vida física és un do... la nostra fe també ho és. Si seguim filosofant com jo feia aquest matí no podrem més que donar gràcies a Déu per fer-nos conscients de la vida que tenim i per anar descobrint que aquesta sols pren sentit quan és una vida que serveix els altres, especialment els més desfavorits a qui la vida no somriu, a qui se’ls nega potser el mateix senzill viure. I també és donar gràcies a Déu per sant Pere, sant Pau, tots els sants, però també per tants i tants cristians anònims que amb les seves vides ens ensenyen que viure la fe en profunditat és anar esdevenint, de mica en mica, apòstols (enviats, emissaris) de Crist.

dilluns, 27 de juny del 2016

RESOLGUÉ DECIDIDAMENT D'ENCAMINAR-SE A JERUSALEM

Diumenge XIII, 26 de juny de 2016
1 Re 19, 16b.19-21/Sl 15/Ga 5, 1.13-18/Lc 9, 51-62

Quan s’acostaven els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, ell resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem. Quan cal prendre la decisió més agosarada (la d’anar a Jerusalem sabent que li espera no el reconeixement ni l’èxit, sinó la mort), quan cal posar-se a fer la feina grossa, la de més pes i la més desagraïda humanament parlant (la d’obeir la voluntat de Déu amb totes les seves conseqüències, la d’estimar fins al fons, sense mesurar-ne el preu), allà hi és Jesús resolent decididament d’encaminar-se a Jerusalem.

L’Evangelista Lluc ens posa al començament d’aquesta decisió presa per Jesús aquests breus episodis d’intenció de seguiment d’alguns espontanis, penso, perquè l’aprofundim i en traguem les conseqüències. Potser mai no ho havíem pensat, però aquests episodis poden interpretar-se com a subtils temptacions a Jesús de fer un camí divers. Veiem primer que els samaritans no el volen rebre, perquè per a ells és un jueu amb qui no han de tractar i menys encara si va a adorar al temple de Jerusalem quan ells adoren en un altre temple. Jaume i Joan (encara no eren sants!) ho tenen claríssim: Senyor, voleu que manem que baixi foc del cel i els consumeixi? Què fàcil és caure en la temptació del poder exercit despòticament, de la violència desmesurada contra qui és més feble que jo i no pot defensar-se! Jesús no cau en la temptació. Ell es girà i els renyà. Ell està fent el camí de la no-violència. Però també els altres episodis que segueixen aquest són subtils temptacions perquè Jesús opti per fer un camí suau, que no passi per la creu, sinó per les seguretats d’aquest món (que no són tals, perquè tenen data de caducitat): Us seguiré pertot arreu..., diu un; permeteu-me primer d’anar-me’n a casa, fins que hauré enterrat el meu pare..., diu un altre; vinc amb vós, Senyor, però permeteu-me primer que digui adéu als de casa..., assegura un tercer. Jesús tampoc no cau en aquestes temptacions subtils: Jesús, resolent decididament d’encaminar-se a Jerusalem no torna a les seguretats de la llar familiar, no torna al caliu de sentir-se a casa amb la seva mare i els parents, no mira vers el passat, sinó vers el futur. Sant Pau ens advertia: mireu només de no convertir la llibertat en un pretext per a fer el vostre propi gust. I Jesús no ha vingut a fer el seu propi gust, però fent ple ús de la seva llibertat va a la mort perquè aposta i creu en tu i en mi.


Ara bé, i crec que aquesta és la genialitat de Lluc, les subtils temptacions vençudes pel Mestre que el fan ara afermar el seu pas vers Jerusalem esdevenen el model de seguiment per als seus deixebles, per als qui ens vantem de portar el nom de cristians. Nosaltres tenim tota la llibertat del món, però no per fer el que volem, sinó per fer el bé, per fer fraternitat, per cercar el bé comú, no només el de la meva parcel·leta, sinó per construir un món millor, un món que potser ha d’aprendre a ser més auster, que s’ha de saber administrar millor perquè allò que és bàsic pugui arribar a tothom. I això implica, com féu Jesús, saber dir no a comoditats, a excentricitats, a coses secundàries, a no actuar amb violència, a saber dialogar i construir. Són les coses que potser avui votant demanem als polítics, però que també com a cristians hem estat cridats a viure-les nosaltres en primera persona, a ser responsables, perquè Déu ens demana estimar el país i el món que ha posat a les nostres mans de la mateixa manera com Jesús l’estimà: resolent decididament d’encaminar-se a Jerusalem.

divendres, 24 de juny del 2016

M'HAIG DE DIR JOAN!

Divendres, 24 de juny de 2016
Naixement de Sant Joan Baptista
Is 49, 1-6/Sl 138/Ac 13, 22-26/Lc 1, 57-66.80


Avui fa cinc anys que em van ordenar de diaca, era el primer pas per a ser ordenat, set mesos més tard, de sacerdot. Us podeu imaginar els nervis. Que tot estigui a punt, que no manqui res: las invitacions, els recordatoris, els frares, els familiars, els amics, el pica-pica, el bisbe!!! Un munt de detalls que, gràcies a Déu, no vaig haver d’afrontar sol: tinc sort de viure en comunitat! Però, entre totes aquestes coses de detall, al menys en el meu cas, hi ha una altra que m’importava i molt: les lectures de la missa de la celebració. Quines eren, què deien... perquè d’alguna manera me les volia fer especialment meves en una dia tan especial, les volia prendre com unes lectures dirigides especialment a mi.

Us podeu imaginar què va significar per a mi escoltar, com avui, en la lectura del profeta Isaïes, per exemple, coses com aquestes: Ets el meu servent... estic orgullós de tu... és massa poc que siguis el meu servent... t’he fet llum de tots els pobles. És clar, un ja sap que, en el seu context, aquestes paraules van dirigides a un personatge concret, però proclamades en una assemblea litúrgica, com la nostra avui, són paraules adreçades per Déu a cadascú de nosaltres... Paraules que vénen a trobar-nos de part d’Ell en la nostra o les nostres situacions concretes... Si hi parem bé l’oïda, aleshores descobrirem que Déu ens parla.

No sé a vosaltres, però un escolta aquestes paraules i es demana: Senyor, de veritat? Estàs orgullós de mi? Però si sempre estic caient en les mateixes coses, si sempre ensopego en la mateixa pedra, si sempre, sempre, sempre... perquè per poc sensibles que siguem al model de Jesús i dels seus sants, hom veu que queda curt, que no està a l’alçada. Però, malgrat tot, la paraula em retorna tossudament: Ets el meu servent... estic orgullós de tu... és massa poc que siguis el meu servent... t’he fet llum de tots els pobles... perquè Déu no veu només el que ara sóc, sinó el potencial que hi ha en mi i el que podria ser... perquè Déu no es cansa mai de mi i segueix dient-me que té quelcom especial preparat per a mi com per a tots els qui portem el seu nom. La meva vida pot ser una ben concreta, però en Jesús sempre és una vida cridada a més. Com en la meva ordenació de diaca, que no era per a ser-ho permanentment, sinó com a pas previ per a un pas més endavant i de més gruix, el de ser sacerdot, la vida de cada creient en Jesús està marcada per aquest plus que ve de la crida que Déu ens fa a tu i a mi en la nostra vida concreta.


S’ha de dir Joan... hem escoltat a l’Evangeli que diuen els pares del Baptista passant per damunt de la tradició familiar. Joan vol dir “Déu és misericòrdia”. Aquell nen, Joan el Baptista, naixia amb un nom que era tot un programa de vida: fer de precursor del Messies Jesús tot anunciant per endavant aquest Déu que, primer de tot, és amor, compassió, misericòrdia. Avui aquestes paraules vénen també a nosaltres potser per a convertir-les en el nostre lema: que les nostres vides proclamin i anunciïn a tothom QUE DÉU ÉS MISERICÒRDIA. Jo també m’haig de dir JOAN!

dijous, 23 de juny del 2016

GUARDEU-VOS DELS FALSOS PROFETES

Dimecres, 22 de juny de 2016
Sants Joan Fisher i Tomàs More, màrtirs
2 Re 22, 8-13; 23, 1-3/Sl 118/Mt 7, 15-20

Guardeu-vos dels falsos profetes. Vénen disfressats d’ovella, però de fet són llops afamats... Els coneixereu pels seus fruits. Aquestes paraules de Jesús són dures de pair. Un engega la ràdio o la televisió i segons qui pren la paraula en aquests dies de campanya electoral creu haver identificat uns quants d’aquests llops amb pell d’ovella, uns quants d’aquests falsos profetes que, per aconseguir el nostre vot, ens prometen un munt de coses. Però no, ho sento molt si sóc decebedor, crec que no són aquestes persones les que Jesús, el nostre Mestre, tenia al cap quan va dir aquestes paraules.

Un profeta és, per definició i segons la Bíblia, algú que representa Déu, que porta un missatge de part d’Ell. Certament que tenim en les nostres bíblies exemples de profetes que més aviat advertien de perills i desastres que no pas donaven bones notícies; però tots se sabien portadors d’un missatge i perquè entenien que no era un missatge d’ells, sinó d’un Altre, el transmetien amb cura i diligència sense importar-los les conseqüències. Com Tomàs More qui abans que li tallessin el cap va dir: Moro essent el bon servent del Rei, però primer de Déu. Per això podem deduir que quan Jesús posa en guàrdia sobre els falsos profetes no té en ment cap polític, té en ment aquelles persones que fent-se passar per deixebles, fent-se passar per apòstols, fent-se passar per fidels de veritat són persones que han fet una opció fonamental clara: la de fer la pròpia voluntat, la de cercar els propis interessos a qualsevol preu, restant amagats aquests interessos personals per la seva capacitat de camuflatge. I aquí està allò que és greu: a primera vista són gent que convenç, teòlegs, gent d’església... Gent amb una retòrica fascinadora, amb belles i ampul·loses paraules potser, però que són la cortina de fum que amaga llurs vides. I no cal que siguin vides d’escàndol, això podria sortir fàcilment als mitjans de comunicació i tothom ho veuria, només cal que siguin vides buides i transmetin buidor, divisió, judicis o prejudicis gratuïts, o una imatge falsa de Déu...

Compte, però, també ens és molt fàcil caure en la trampa de jutjar l’altre, de tornar a reproduir el que dilluns passat ens recordava el mateix evangeli: la gran facilitat que tenim de veure l’estella en l’ull de l’altre, abans de veure la biga en el meu. Per això és important recordar el següent: aquest Evangeli que avui he sentit proclamar està dirigit en primer terme A MI. Així doncs, recordo sovint, per exemple, que pel meu baptisme he estat ungit per a ser, amb l’ajut de la gràcia de Déu, sacerdot, profeta i rei? Si és així: Quina mena de sacerdot sóc? Sóc dels que només prego per mi i els meus interessos o dels que veu abans les necessitats del meu proïsme? Sóc dels que justifica els pecats propis però condemna els dels altres; o dels que amb caritat mira de posar-se en la pell del pecador que té al davant per entendre’l? Quina mena de profeta sóc? Sóc dels que busca figurar, que tothom vegi que en sóc de bo o de pietós; o sóc dels que cerca predicar Crist, encara que no estigui de moda, abans que predicar-me a mi mateix? Quina mena de rei sóc? Els reis d’Israel eren ungits per a ser defensors dels pobres i desvalguts. Sóc un dèspota insuportable del qui tothom se n’allunya; o un amic que cerca sempre el bé de l’altre?


Aquí és on són importants els fruits que donem, com diu Jesús, perquè ho vulguem o no, aquests ja diuen als altres qui som i en qui creiem. Que el Senyor ens guardi de ser mai falsos profetes!!!!

diumenge, 19 de juny del 2016

I VOSALTRES, QUI DIEU QUE SÓC?

Diumenge XII, 19 de juny de 2016
Za 12, 10-11;13, 1/Sl 62/Ga 3, 26-29/Lc 9, 18-24

Qui diu la gent que sóc, jo? Si per l’Evangeli d’avui no sabéssim que és Jesús mateix qui fa aquesta pregunta, ens semblaria la pregunta d’algú preocupat pel què diran, preocupat per la seva imatge, del que els altres pensen sobre ell. Però no ens consta que Jesús tingués problemes d’imatge, ni que estigués gens preocupat pel que deia la gent d’Ell (i això que li deien de grosses, com ara golut i bevedor o pitjor encara: blasfem).

Més aviat aquesta pregunta sobre el que els altres pensen sobre Ell sembla una pregunta retòrica que introdueix, davant els deixebles que l’han vist pregar durant una bona estona, la pregunta clau: I vosaltres, qui dieu que sóc? Aquesta sí que és, diria jo, la pregunta que preocupa a Jesús i crec que no tant pel que fa a Ell (Ell prou que sap qui és, no necessita gens, com sovint nosaltres erròniament fem, de l’opinió dels altres per refermar la personalitat), sinó pel que fa als deixebles: la seva fe, les seves conviccions i, amb aquestes, tot el sentit de llurs vides, que ben aviat es veuran posades a prova.

Pere, com sempre, pren la paraula tot responent: El Messies, l’Ungit de Déu. Curiosament l’Evangeli de Lluc no té paraules d’enhorabona per a Pere del tipus: Molt ben dit, Pere, l’has encertada o com trobem en un altre Evangeli (Mt 16, 17): Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat ni la carn ni la sang, sinó el meu Pare del cel... Sinó que Jesús de seguida hi posa un correctiu, perquè l’encertada conclusió de Pere amaga una ambigüitat: de quina mena de Messies estàs parlant, Pere? Jesús no deixa lloc al dubte, el Messies que Ell ve a encarnar és el següent: El Fill de l’home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort, i ressuscitarà el tercer dia. Per això aquell qui vulgui anar darrera d’un Messies com aquest, Si algú vol venir amb mi –diu Jesús–, que es negui ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi, la salvarà. Aquestes paraules vénen a refermar aquelles del profeta Zacaries a la primera lectura, un text que sentim durant la Setmana Santa: Miraran aquell que han traspassat... i un doll d’aigua abundant rentarà els pecats i les immundícies de la casa de David i dels habitants de Jerusalem. Cal que el Messies pateixi, perquè aquest doll d’aigua de vida brolli dins nostre.


Aquestes paraules de Pere, aquesta confessió de fe en Ell com a Messies, és quelcom que Diumenge rere Diumenge fem en recitar o cantar el Credo. Tenim el perill, en repetir-les mecànicament, que oblidem el que impliquen que les mal interpretem com li va passar a Pere mateix: seguir Jesús té un preu, potser no és directament el martiri com en altres llocs ho està sent per a milers de germans nostres, però implica anar contracorrent, implica no estar a la moda, implica ser incomprès, ridiculitzat, deixat de banda... però aquells que el seguim, ni que sigui amb moltes imperfeccions, experimentem el mateix que el salmista ens deia avui: L’amor que em teniu val més que la vida. Per això no podem callar, per això no podem deixar de confessar-lo i de servir-lo. 

dissabte, 18 de juny del 2016

QUE PARLIN LES OBRES!

Dilluns, 13 de juny de 2016
Sant Antoni de Pàdua, prevere i doctor de l’Església
Ef 4, 7-9.11-15/Sl 39/Mc 16, 15-20


Sant Antoni és famós, a part de tota la tradició de miracles que té a nivell popular, per les seves dots de teòleg i de predicador. Per això entre els escrits de Sant Francesc d’Assís es conserva una curta carta al nostre sant on aprova que ensenyi teologia als frares.

Curiosament, però, es conserva un sermó de Sant Antoni (que tenim en l’ofici de lectura d’avui) on deixa entendre què era per a ell exactament l’exercici de la predicació: La paraula és viva –deia– quan parlen les obres. Prou de paraules, us ho prego: que parlin les obres!

Ens arriben aquestes paraules de Sant Antoni quan tenim encara en la ment la imatge de la dona pecadora de l’Evangeli d’ahir Diumenge que, tot sentint que Jesús havia estat convidat a casa d’un fariseu, allà que hi va per a demostrar-li amb les obres el seu profund amor.

A mi m’agrada pensar que aquell gest d’amor de la dona pecadora que la va fer tornar a casa en pau i plena de la joia del perdó i l’amor de Jesús, és un gest que va impressionar Jesús fins al punt que el va repetir amb els seus la nit del Dijous Sant quan, fent d’esclau, s’agenollà davant dels seus deixebles i els rentà els peus. Però Jesús no es va quedar només amb aquell gest que apuntava a la seva plena donació per nosaltres, sinó que va demanar als seus deixebles que allò mateix que havia fet és el que ells havien de fer els uns per als altres i per a tothom.

Sant Antoni devia tenir molt assumit aquest manament del Senyor, perquè la seva fama es va concretar en la cura que tenia pels pobres i els desemparats, per tots aquells que passaven per proves i dificultats, fins al punt de no tenir cap problema d’encarar-se contra aquells que, emparant-se en el poder, feien de la injustícia el pa de cada dia.

Que parlin les obres! Podria ser el lema de la nostra festa avui. El lema de tots els qui avui ens trobem aquí per celebrar Sant Antoni, sobretot voluntaris, comunitat cristiana, amics que de forma totalment espontània, generosa i a vegades anònima doneu temps, diners, esforç i tantes coses que convertiu en aquestes obres que parlen de solidaritat, de comunió, de delicadesa i d’estimació per aquells que es veuen més desfavorits.


A tots i a totes moltes gràcies i demanem a Sant Antoni que no deixi d’intercedir per tots nosaltres, perquè per molts anys puguem parlar amb gestos concrets que Déu estima d’una forma especial els que per al món són, massa sovint, deixats de banda.

dimecres, 1 de juny del 2016

LA VIDA SEGONS DÉU

Dimecres, 1 de juny de 2016
Sant Justí, màrtir
2 Tm 1, 1-3.6-12/Sl 122/Mc 12, 18-27

Hi ha frases a l’Evangeli que sovint són d’aquelles que mereixen escriure’s en lletres grosses, de bona cal·ligrafia, i emmarcar-les. No per oblidar-les, sinó per a tenir-les presents com una jaculatòria, una pregària curta que, a força de repetir-la, va fent-se part de la nostra vida i, quan ens n’adonem, ja s’ha incorporat i ha anat configurant la nostra vida a allò que anàvem repetint.

La d’avui surt, com no, fruit d’una nova controvèrsia entre el que ensenya Jesús sobre la resurrecció i el que ensenyen els saduceus, el grup de la noblesa jueva, partidaris del statu quo amb els romans, que no hi creuen gens en ella. Ells li presenten un cas portat al límit: la dona casada set vegades i que suscita la pregunta ridícula dels saduceus: ¿De quin dels set serà l’esposa aquesta dona? Perquè tots set s’hi havien casat! És Jesús qui –sembla mentida–, ha de recordar les Escriptures als saduceus per dir-los: I pel que fa a la resurrecció dels morts, ¿no heu llegit en el llibre de Moisès, en el passatge de la Bardissa, que Déu li digué: “Jo sóc el Déu d’Abraham, Déu d’Isaac i Déu de Jacob?” No és Déu de morts, sinó de vius. Per tant aneu ben errats. Aquesta és per a mi la frase estrella també per a nosaltres avui: Déu no és un Déu de morts, sinó de vius!

Ara bé, el nostre Déu, que ÉS, que EXISTEIX, que ÉS CREADOR de totes les coses visibles i invisibles (com confessem en el Credo), que per això mateix sabem que ÉS FONT DE VIDA, ¿què significa per a nosaltres? ¿Quina conseqüència té per a nosaltres que Ell sigui Déu de vius? Se m’acudeixen algunes coses que són també per pensar-hi, per meditar-hi. Ell és el Déu viu i el Déu que crida a la vida. Hi ha una altra frase lapidària de Jesús que, aplicada a si mateix també ens ho recorda: Jo sóc el Bon Pastor... jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir. Per a mi la primera conseqüència és esguardar el meu entorn i admirar aquest gran desplegament de vida al meu voltant que lluita per fer-se pas, per presentar-se davant meu i parlar-me d’aquest Algú que l’ha creada. I aquest esguard, en la mesura que és net, esdevé un compromís també de vida, de tenir cura del creat, d’aquesta casa comuna que és el món on vivim. De saber valorar tot el que hi ha com un gran tresor que se’ns dóna, no per espoliar-lo, sinó per preservar-lo i fer-li donar fruit. Una segona conseqüència té a veure amb el meu proïsme. No puc oblidar que el gran compromís de Déu des dels inicis, des d’aquell Adam, on ets? del Gènesi, és omplir de sentit la vida de la humanitat sencera, rescatant-la de la buidor de l’egoisme inhumà, guarint-la de les seves mesquineses, per transformar-la en una gran fraternitat. Per això Déu s’ha compromès esdevenint, de veritat, el Déu-amb-nosaltres a través de la persona del Seu Fill, de Jesucrist, que s’ha fet un com nosaltres, llevat del pecat, i ha participat de la humanitat fins a experimentar la traïció i la mort per nosaltres. Aquest esguard també impedeix que resti plegat de mans davant tantes injustícies que fan de la vida, aquesta vida cridada a ser senzilla però plena, un infern per a tants. Aquest esguard nou, fet a través de la mirada de Jesús, del seu ensenyament, transforma l’estrany en el meu germà. I, en tercer lloc, no puc oblidar que el Déu de vius, si ho és com se’ns ha revelat que veritablement ho és, és un Déu que crida a una comunió, a una relació personal, ara i aquí, però també per sempre, a tots aquells que accepten que Jesucrist esdevingui el Cap d’aquest gran cos que som nosaltres, els qui creiem en Ell, aquest cos que és l’Església, la seva Estimada, malgrat les nostres moltes infidelitats.


El mateix Pau ens ho recorda en la primera lectura quan escriu a Timoteu: Pau, apòstol de Jesucrist per voler de Déu, que compleix en Jesucrist la seva promesa DE VIDA. Som cridats a la vida, a cuidar-la i a transmetre-la: la vida segons Déu.