Sant Pere i sant Pau, apòstols
Ac 12, 1-11/Sl 33/2 Tm 4, 6-8.17-18/Mt 16, 13-19
Avui es podria dir que he començat el
dia filosofant. Conversava amb una persona que està passant pel tràngol de
veure com algú que estima molt es va acabant. I em comentava com l’altre dia es
va sorprendre quan aquesta persona malalta li confessava: Saps que és el que més m’agradaria? I un pensaria que respondria:
poder sortir a donar un volt, poder estar a casa tranquil·lament en lloc de
l’hospital, potser amb algun amic... La resposta fou sorprenentment concreta: Poder anar al bany sola. Esperàveu
aquesta resposta?
A mi i a la persona amb qui
filosofava ens ha sorprès molt la resposta. De fet ha estat com el resort que
ens ha portat a pensar en quantitat de coses que a les nostres vides donem per
suposades, entre elles la mateixa salut, i que sols valorem quan ens manquen. Per
exemple, no som gens conscients (necessitem un documental del National Geografic perquè ens ho faci
veure), de la quantitat de microbis, virus i bactèries que estan a l’aguait per
aprofitar-se de nosaltres per poc que ens baixin les defenses. I no som gens
conscients de tot això perquè anem tirant. Sense fer res de forma voluntària i
conscient, el nostre cos lluita aferrissadament contra tot aquest cúmul
d’enemics que són al nostre voltant i que ni tan sols veiem. LA VIDA ÉS UN DO
TOTALMENT GRATUÏT I IMMERESCUT. Però el donem per suposat. I quan el normal, que
la invasió microbiana s’obri una escletxa en el nostre microunivers, es fa
realitat ens sorprenem... Quan la veritable sorpresa, el veritable miracle, és
que cada dia puguem obrir els ulls i portar la nostra vida que diem normal!
El que ens passa en la vida física
té, crec, el seu paral·lel en la vida de la fe i en la vida espiritual. Els que
avui som aquí estem acostumats a la nostra vida de fe. La donem com una cosa
normal, perquè hem tingut la sort de créixer en un ambient favorable, en un
moment de la història del nostre país on ser cristià (encara que fos a l’estil nacional-catòlic) es desenvolupava dins una
bombolla protectora on tot al nostre voltant sonava a cristià. Però oblidem que la mateixa fe que tenim és un
do. Ho anem veient ara quan ens trobem amb nens a la catequesi que no saben ni
les pregàries més senzilles, quan els mateixos pares ja han perdut el costum de
pregar i Déu és quelcom llunyà, Algú a qui es recorre per formalitzar
situacions civils: bateigs, casaments o enterraments, però no en el dia a dia.
Oblidem que el normal és també, que
hi hagi tot un corrent que no pugui entendre el cristianisme i que fins i tot
el vulgui deixar de banda o directament el persegueixi. Passava al principi del
cristianisme, com hem vist a la primera lectura amb la mort de Jaume i
l’empresonament frustrat de Pere, o en la segona lectura, amb un Pau que ja
intueix que haurà de donar la seva vida o com ho podem veure en la persecució
actual de tants germans arreu del món. Celebrar sant Pere i sant Pau és
celebrar aquest do de la fe, una fe que canvia vides des de la vida d’un
pescador arrauxat i poruc com era Pere, a la vida del gelós i perseguidor Pau,
convertint-los tots dos en apòstols. Celebrar sant Pere i sant Pau és recordar
també que l’Església només podrà anar fent camí, vencent obstacles, en la
mesura que vagi creient, pregant i aprofundint més i més en el que significa
aquella confessió de Pere: Tu ets el
Messies, el Fill del Déu viu.
La nostra vida física és un do... la nostra fe també ho
és. Si seguim filosofant com jo feia aquest matí no podrem més que donar gràcies
a Déu per fer-nos conscients de la vida que tenim i per anar descobrint que
aquesta sols pren sentit quan és una vida que serveix els altres, especialment els més desfavorits a qui la vida
no somriu, a qui se’ls nega potser el mateix senzill viure. I també és donar
gràcies a Déu per sant Pere, sant Pau, tots els sants, però també per tants i
tants cristians anònims que amb les seves vides ens ensenyen que viure la fe en
profunditat és anar esdevenint, de mica en mica, apòstols (enviats, emissaris)
de Crist.