"Digue'm què vols que et doni" Així de clar parla Iahvè a
Salomó en un somni, en el santuari de Gabaon. L'oferta divina a l'incipient rei
dona humanament per fregar-se les mans, talment com si es tractés d'una làmpada
d'Al·ladí, que amb un sol desig n'hi ha suficient. El relat explica que Salomó
no demana llarga vida, ni riquesa, ni el coll dels seus enemics: el jove rei
demana la "gràcia de saber escoltar
per fer justícia al poble i destriar el bé del mal". Tant de bo tots
els reis fessin sempre aquesta petició.
Pensat fredament, i mirant-ho
en perspectiva, saber escoltar l'altre i destriar el bé del mal —el discerniment, també diu el text—, és un tresor immaterial incalculable, que ben
utilitzat, aporta grans riqueses interiors i exteriors. Pensem-ho! En canvi,
quants fracassos no haurem tingut a la vida, quants tresors de tota mena no haurem
perdut per anar a la nostra sense escoltar l'altre, per no aturar-nos a
discernir si el que havíem de fer era bo o dolent.
El salm responsorial expressa
amb molta lucidesa el valor dels tresors immaterials: "M'estimo més la llei que surt dels vostres
llavis, que mil monedes d'or o de plata".
Sant Pau també descriu la
riquesa intangible de confiar en Déu per damunt de les altres coses. Així diu
als cristians de Roma del segle I: "Déu
ho disposa tot en bé dels qui l'estimen". Si estimem Déu, "ell ens fa
justos i ens glorifica": això és
una riquesa immaterial, una riquesa que no és veu, però que és real.
Per això Jesús, a l'evangeli,
explica dues paràboles sobre la realitat amagada del regne de Déu. La primera
compara el regne de Déu amb un tresor amagat, i que resta amagat malgrat la
descoberta. La segona compara el regne de Déu amb una perla fina, petita i
difícil de descobrir el seu gran valor. En els dos casos, l'opció per la
descoberta és total. El missatge de les dues paràboles és que el regne de Déu, i
els seus valors, no s'aprecia amb facilitat: cal buscar-lo! I quan es
descobreix, cal fer opcions materials per gaudir d'aquesta immaterialitat.
Fixem-nos, que hi ha
esdeveniments culturals que són declarats patrimoni immaterial o intangible de
la humanitat. El Regne de Déu és un patrimoni no cultural, sinó existencial de
la humanitat. Això no ho pot declarar la Unesco, però ho fem els creients. Un
patrimoni que, pels cristians, té la persona de Jesucrist com a referent immaterial
però real, visible espiritualment a través de les mediacions sagramentals i del
testimoniatge de les Esglésies esteses d'Orient a Occident.