diumenge, 26 de juliol del 2020

El tresor de les coses immaterials (Diumenge 17)

"Digue'm què vols que et doni" Així de clar parla Iahvè a Salomó en un somni, en el santuari de Gabaon. L'oferta divina a l'incipient rei dona humanament per fregar-se les mans, talment com si es tractés d'una làmpada d'Al·ladí, que amb un sol desig n'hi ha suficient. El relat explica que Salomó no demana llarga vida, ni riquesa, ni el coll dels seus enemics: el jove rei demana la "gràcia de saber escoltar per fer justícia al poble i destriar el bé del mal". Tant de bo tots els reis fessin sempre aquesta petició. 

Pensat fredament, i mirant-ho en perspectiva, saber escoltar l'altre i destriar el bé del mal —el discerniment, també diu el text—, és un tresor immaterial incalculable, que ben utilitzat, aporta grans riqueses interiors i exteriors. Pensem-ho! En canvi, quants fracassos no haurem tingut a la vida, quants tresors de tota mena no haurem perdut per anar a la nostra sense escoltar l'altre, per no aturar-nos a discernir si el que havíem de fer era bo o dolent. 

El salm responsorial expressa amb molta lucidesa el valor dels tresors immaterials: "M'estimo més la llei que surt dels vostres llavis, que mil monedes d'or o de plata". 

Sant Pau també descriu la riquesa intangible de confiar en Déu per damunt de les altres coses. Així diu als cristians de Roma del segle I: "Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen". Si estimem Déu, "ell ens fa justos i ens glorifica": això és una riquesa immaterial, una riquesa que no és veu, però que és real. 

Per això Jesús, a l'evangeli, explica dues paràboles sobre la realitat amagada del regne de Déu. La primera compara el regne de Déu amb un tresor amagat, i que resta amagat malgrat la descoberta. La segona compara el regne de Déu amb una perla fina, petita i difícil de descobrir el seu gran valor. En els dos casos, l'opció per la descoberta és total. El missatge de les dues paràboles és que el regne de Déu, i els seus valors, no s'aprecia amb facilitat: cal buscar-lo! I quan es descobreix, cal fer opcions materials per gaudir d'aquesta immaterialitat. 

Fixem-nos, que hi ha esdeveniments culturals que són declarats patrimoni immaterial o intangible de la humanitat. El Regne de Déu és un patrimoni no cultural, sinó existencial de la humanitat. Això no ho pot declarar la Unesco, però ho fem els creients. Un patrimoni que, pels cristians, té la persona de Jesucrist com a referent immaterial però real, visible espiritualment a través de les mediacions sagramentals i del testimoniatge de les Esglésies esteses d'Orient a Occident.

diumenge, 19 de juliol del 2020

Sou moderat en les sentències (Diumenge 16)


"Vós que disposeu de la força, sou moderat en les sentències i ens governeu amb tota consideració". Així és com el llibre de la Saviesa dibuixa la figura de Déu: per un costat fort per constitució; i per l'altre, de tarannà moderat i considerat. La frase esdevé ben sucosa si la passem al terreny políticojurídic, especialment quan diu: "sou moderat en les sentències". D'aquí, podem deduir que la feblesa provoca duresa en les sentències, malgrat el sistema penitenciari ja concedeixi els tercers graus. 

Però tornant al terreny religiós, que és el que ens convoca, la lectura proclama cinc vegades la força divina, que es combina adequadament amb la consideració vers els humans. Per aquesta raó, els creients "han de ser humans amb tothom", com subratlla la lectura, evitant la desconsideració, evitant la rigidesa envers els altres. Si Déu dona ocasió de penedir-nos dels pecats, el mateix hem de saber fer nosaltres amb els qui ens fan mal o han pecat contra nosaltres. Això és fàcil de dir i difícil d'acomplir! 

Sant Pau escriu als cristians de Roma compartint la seva freixura creient. Explica que l'Esperit Sant es barreja amb la nostra feblesa per empènyer-nos vers Déu. L'Esperit Sant es posa en lloc nostre, gemega en lloc nostre, i intercedeix per nosaltres perquè Déu ens estiri cap amunt. Deixem-lo treballar, sense fer-li nosa. 

A l'evangeli, Jesús continua explicant paràboles. La setmana passada era la paràbola del sembrador. Avui n'hem escoltat tres. La primera era la del jull sembrat enmig del blat: una al·legoria del bé i del mal que viuen barrejats a la terra. El sembrador, que és Jesucrist, diu que no siguem expeditius, que no ens alterem per la presència del mal perquè no podrà engolir-nos. Proposa que deixem a Déu que sigui el protagonista de posar les coses a lloc, en el moment que pertoqui. 

La paràbola del gra de mostassa i del llevat dins la pasta expressen el tarannà dels creients en el món: sense fer soroll, sense prodigar-nos en les xarxes socials, sense fer proclames, sense concedir entrevistes, sense assenyalar amb el dit, sense humiliar ningú, hem de ser un lloc visible de recer pels petits, hem de ser ferment de concòrdia humana.

dissabte, 18 de juliol del 2020

"A vós s'abandona l'indefens" (Dissabte 15)

"Ai d'aquells que, del llit estant, planegen de fer mal, i ho acompleixen així que es fa clar". El profeta Miquees segueix la línia de denúncia social que exercí amb contundència el profeta Amós. El seu atac a la impunitat de rics i de dirigents va unit amb l'anunci que les properes calamitats els deixaran sense res, com així succeirà amb la invasió dels assiris. 

Aquest anunci profètic ens fan pensar que si algú ens hagués anunciat el mes de gener la malastrugança que estem vivint amb la pandèmia l'hauríem tractat de boig. 

Envoltats de tanta indefensió col·lectiva, assumim els mots del salmista: "A vós s'abandona l'indefens".

dimecres, 15 de juliol del 2020

Plenitud de felicitat (Sant Bonaventura 2020)

Sant Bonaventura escriví el següent en el pròleg d'una obra: "El fruit de conèixer la Sagrada Escriptura no és una cosa qualsevol: és la plenitud de la felicitat eterna. Hem d'estudiar l'Escriptura, hem d'ensenyar-la i també hem d'oir-la amb aquesta finalitat" (Pròleg al Breviloqui, 4). 

El sant franciscà ressalta, amb aquest comentari, que la finalitat de l'Escriptura és portar-nos a la plenitud de la felicitat eterna. Déu n'hi do! 

Malgrat estiguem encaparrats, desconcentrats, adormits o desganats quan llegim o quan escoltem l'Escriptura, ella seguirà regalant-nos un petit tast de felicitat eterna. Aprofitar-lo depèn exclusivament de nosaltres.

dimarts, 14 de juliol del 2020

No t'esveris, no perdis l'esperança (Dimarts 15)


"No t'esveris, no perdis l'esperança", diu Iahvè al profeta Isaïes, davant la foguerada del rei dels arameus i del rei d'Israel, que decideixen unir forces per atacar Jerusalem. 

Iahvè treu llenya del foc, qualificant els dos reis de caps de tió que només fan fumarada. La història donarà la raó a Iahvè: els dos reis no conqueriran la ciutat i els assiris sí que conqueriran els respectius regnes. 

No són poques les vegades que a nivell col·lectiu i a nivell personal ens presentem com una gran foguerada, però el temps i els esdeveniments ens converteixen també en fumarada de caps de tió.