dilluns, 30 de març del 2009

Reportatge del Circ Crec al Caire (13-22 febrer-2009)















El Dr. Adel i l’abouna Asheia ens donaven la benvinguda a l’aeroport del Caire. Era un divendres al capvespre. L’abouna va venir expressament des del seu monestir on havia de tornar aquella mateixa nit. Amb un atrotinat petit autobus blanc anavem al Salaam Center, al barri de Ezbeth El Nahkl. Allí ens esperava la germana Maria.

Aquest barri de quasi 800.000 habitants té una població de 20.000 drapaires, dels quals 3.000 encara viuen en barraques i en condicions de molta precarietat. Els altres 17.000 gràcies a l’acció educativa i de promoció social de les germanes han anat deixant les barraques, utilitzant-les només pel bestiar i com a lloc de treball.

Al dia següent, dissabte al matí, teniem la primera actuació en el Salaam Center amb els nens i nenes que fan repàs escolar. Era el primer dia de classe després de les vacances de l’any nou musulmà que tota la societat egipcia celebra. Bona manera de reiniciar les activitats: amb un petit circ!

Diumenge vam anar a una missa copta a l'església de Maadi, al costat del Nil, on la tradició copta situa a la Sagrada Família embarcant-se cap a l'Alt Egipte. Vam aprofitar per fer un relaxant passeig en faluca pel Nil. A la tarda vam visitar el "Vell Caire" amb les seves antiquíssimes esglésies.















Dilluns, dimarts i dimecres els vam dedicar a l’escola Mahaba, situada al costat de les barraques: als matins dues actuacions seguides pels nens i nenes de primària. Al migdia tallers de dances d’arrel tradicional. Vam aprofitar la tarda del dimecres per anar a escoltar la conferència que setmanalment ofereix el papa Shenouda III en la catedral del Caire (veure Cròniques coptes 3).

El dijous al matí fou pel Salaam Center: una breu actuació amb les noies dels tallers de costura i tres actuacions seguides: a la guarderia, amb els disminuïts i amb els ancians. A la tarda vam tenir temps de visitar un altre barri de drapaires del Caire: Moqattam, on el Dr. Adel havia treballat de metge durant catorze anys (veure Cròniques coptes 5).

Divendres, al ser festiu, les germanes organitzaren una furgoneta que ens acompanyés, amb el Dr. Adel, a visitar els monestirs de Wadi Natroun. De retorn al Caire vam anar al barri de Zeitun, amb una considerable població cristiana, on hi ha l’església de la Mare de Déu de Zeitun. Vam visitar tres famílies coptes, inclosa la del Dr. Adel. Tornant, ens vam afegir a una festa de casament (veure Cròniques coptes 2) que hi havia en un carrer veí del Salaam Center.

Dissabte, merescut dia de relax per fer el turista (piràmides, museu egipci...) després de la feina feta: deu actuacions i tres sessions de dances tradicionals. Diumenge, de bon matí, cap a l’aeroport, patint una mica pels embussos i per les rascades amb altres cotxes, però finalment arribats. Un cop més ha estat una experiència inoblidable.

dissabte, 28 de març del 2009

Un Getsemaní global (Quaresma 5)

El mot Getsemaní l’associem, de forma espontània, amb el relat dels evangelis sinòptics de Mateu, Marc i Lluc. Situen a Jesús en l’hort de les oliveres després del sopar pasqual: és quan els deixebles Pere, Jaume i Joan s’adormen mentre Jesús prega al Pare que li allunyi aquell calze; és quan Judes traeix a Jesús, l’empresonen i els deixebles es dispersen.

L’evangeli de Joan també explica Getsemaní però no fa cap referència a l’intensíssim debat intern de Jesús. Ho explica just abans del sopar pasqual. Ho hem escoltat avui: “En aquests moments em sento torbat. ¿Què he de dir? ¿Pare, salveu-me d’aquesta hora? No, és per arribar en aquesta hora que jo he vingut”.

La carta als Hebreus també dóna la seva versió particular: “Jesús, durant la seva vida mortal, s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i amb llàgrimes. Déu l’escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir”.

Malgrat la diversitat de "Getsemanís" que ens ofereix el Nou Testament, constatem que els relats coincideixen en tres punts: expressen l’angoixa de Jesús davant la crua realitat del moment; expressen la seva decisió d’assumir el que està passant malgrat no ho desitgi; i finalment i el més fonamental: expressen la seva confiança i fidelitat en Déu, que li donen les forces necessàries.

Aquesta aproximació bíblica ens va de perles per situar-nos en el gran Getsemaní que l’actual crisi econòmica està provocant. Utilitzant imatges bíbliques: ara anem sortint esglaonadament del paradís per entrar, resignadament, en l’hort de l’agonia, on alguns ja comencen a suar gotes de sang. És el que ens toca viure ara per ara, i coincidim amb Jesús en el torbament interior i exterior; també coincidim en haver d’assumir una realitat que no desitgem.

El Getsemaní de Jesús i el Getsemaní de la nostra crisi tenen dos trets fonamentals: la vivència que tot l’entorn que et configura s’ensorra, i un sentiment agut de desprotecció i de feblesa. A Getsemaní Jesús constata dolorosament el seu desconcert: tot es trenca i esdevé hostil; Jesús palpa els seus límits i les seves pors.

El nostre Getsemaní també ens ha desmuntat totes les nostres seguretats: les ciències, el progrés, els governs, els bancs, els empresaris, els intel.lectuals, han abaixat el seu to satisfet i grandiloqüent i es limiten a donar percentatges i a fer prediccions. El nostre Getsemaní ens fa besar el terra i ens fa constatar la nostra limitació, la nostra contingència, la nostra precarietat física, psíquica, moral i religiosa. La nostra societat que se sentia “tot-poderosa” ara se sent “tot-tremolosa”. Una societat, com la nostra, que es construeix intencionadament prescindint de Déu acaba, tard o d’hora, com la torre de Babel: fent fallida.

És en aquest moment d’aclaparament, de pèrdua dels punts de referència, de manca de seguretats materials, quan cal encarar-se decidídament amb l’Absolut, amb l’Únic capaç de donar estabilitat, protecció i confiança perennes. És quan ens sentim despullats física, moral i existencialment quan apareix amb determinació l’experiència de fe. Sols si sabem, des de la fe, palpar i assumir la nostra contingència, aconseguirem, com el gra de blat, donar molt de fruit.

diumenge, 22 de març del 2009

Condemnats o sols jutjats? (Quaresma 4)

Els qui no creuen, ja han estat condemnats”. “Déu els ha condemnat”. Així de rotund, així de definitiu s’expressa l’evangeli de Joan. Com reaccionem davant d’aquestes expressions que no donen cap concessió...? Imaginem que deu haver-hi cristians que es prenen aquestes frases al peu de la lletra, acceptant convençudíssims el que diuen i fins i tot proclamant-ho amb vehemència. A l’altre costat deu haver-hi cristians que no les accepten de cap manera, considerant-les una aberració i proclamant que tots ens salvem amb o sense la intervenció de Jesús. Altres, confosos i desorientats, callen.

Hem de reconèixer que aquestes expressions molesten la sensibilitat religiosa de molts cristians de casa nostra. Una primera dada és que no acaben de lligar amb el verset precedent: “Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnes, sinó per salvar el món gràcies a ell”. En què quedem, Jesús salva o condemna? Algú podria respondre que Jesús salva els qui creuen en ell i condemna els qui no, com resa el verset següent. La cosa quedaria aclarida, però la nostra incomoditat continuaria...

Si accedim a una traducció no litúrgica d’aquests versets constatarem que la Bíblia catalana Interconfessional, l’anomenada BCI, no diu “Déu els ha condemnat” sinó “La condemnació”. No és el mateix, opinem. Si seguim consultant versions d’altres llengües constatarem que algunes, en lloc de dir condemnar, sorprenentment diuen jutjar. Com és això? Si anem a l’antiga versió llatina de la Vulgata, novament sorpresos veurem que parla de “iudicare”. Definitivament anem a l’original grec i apareix “krino” que habitualment vol dir jutjar. Després d’aquest exercici de recerca bíblica la nostra sensibilitat religiosa se sent més còmode: no és el mateix condemnar que jutjar. Per tant el nostres versets quedarien més fidelment així: “Déu envià el seu Fill al món no perquè el jutgés, sinó per salvar el món gràcies a ell. Els qui creuen en ell no seran jutjats. Els qui no creuen, ja han estat jutjats perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu. El judici ha arribat per això: quan la llum ha vingut al món, els homes s'han estimat més la foscor que la llum”.

Cert que els mots continuen essent incisius, però ara no són excloents, que és el que ens incomodava. No es tracta, però, de suavitzar o aigualir el text per quedar bé amb una societat com la nostra on hi ha un notable col.lectiu no creient, i entre ell, gent que estimem, i que nosaltres adaptem intencionadament el text a la nostra conveniència a fi de repescar-ne alguns o molts. Es tracta, en conclusió, de ser fidels al sentit del text original.

L’evangeli ens presenta a Jesús com una proposta definitiva de salvació, per qui cal decidir-se, qui no pot ser refusat. L’evangeli empeny, sacceja, provoca, motiva a optar clarament per Jesús. L’exemple de la serp d’aram enlairada per Moisès per guarir els picats per serps verinoses seria molt entenedor. El llibre dels Nombres explica que aquells que miraven la serp d’aram salvaven la vida. Es tracta, segons l’evangeli de Joan, de fer el mateix: mirar a Jesús per salvar la vida. L’evangeli ens posa entre l’espasa la paret. No vol que anem fent la viu viu.

EL QUE EL PAPA VA DIR SOBRE ELS PRESERVATIUS


Donat que alguns germans i germanes s'han vist darrerament interpel·lats per companys de feina i amics arran de les suposades declaracions que el Papa ha fet sobre l'ús dels preservatius i la Sida en el seu darrer viatge al Camerun, he pensat que, lluny de tota polèmica, el millor que es pot fer és tenir accés a la informació original.

És per això que m'atreveixo a reproduir el fragment conflictiu objecte de la polèmica tal i com apareix en la pàgina de notícies http://www.zenit.net/ en la seva versió castellana que, si jo he pogut trobar, també deuen poder-la trobar qualssevol periodistes de prestigi i ofici.

Ho ofereixo com un servei a aquests germans i germanes que volen saber què va dir el Papa en realitat. Aquí ho teniu, doncs, i podreu contrastar-ho amb el que està circulant en els mitjans de comunicació.

Deixo per a cada lector/a la feina de treure'n les pròpies conclusions. Dit de passada, només em sembla estrany que altres discursos del Papa en aquest viatge contra les multinacionals, el deute extern i d'altres problemes que escanyen i porten a la misèria els nostres germans d'Àfrica no hagin aparegut amb tanta ressonància. Per què serà?

EL TEXT

P. Lombardi: Y ahora, damos de nuevo la palabra a una voz francesa: es nuestro colega Philippe Visseyrias de France 2:

Pregunta: Santidad, entre los muchos males que afligen a África, está en particular el de la difusión del Sida. La postura de la Iglesia católica sobre el modo de luchar contra él es considerada a menudo no realista ni eficaz. ¿Usted afrontará este tema, durante el viaje? Querido Santo Padre, ¿le sería posible responder en francés a esta pregunta?

Papa: Yo diría lo contrario: pienso que la realidad más eficiente, más presente en el frente de la lucha contra el Sida es precisamente la Iglesia católica, con sus movimientos, con sus diversas realidades. Pienso en la comunidad de San Egidio que hace tanto, visible e invisiblemente, en la lucha contra el Sida, en los Camilos, en todas las monjas que están a disposición de los enfermos... Diría que no se puede superar el problema del Sida sólo con eslóganes publicitarios. Si no está el alma, si no se ayuda a los africanos, no se puede solucionar este flagelo sólo distribuyendo profilácticos: al contrario, existe el riesgo de aumentar el problema. La solución puede encontrarse sólo en un doble empeño: el primero, una humanización de la sexualidad, es decir, una renovación espiritual y humano que traiga consigo una nueva forma de comportarse uno con el otro, y segundo, una verdadera amistad también y sobre todo hacia las personas que sufren, la disponibilidad incluso con sacrificios, con renuncias personales, a estar con los que sufren. Y estos son factores que ayudan y que traen progresos visibles. Por tanto, diría, esta doble fuerza nuestra de renovar al hombre interiormente, de dar fuerza espiritual y humana para un comportamiento justo hacia el propio cuerpo y hacia el prójimo, y esta capacidad de sufrir con los que sufren, de permanecer en los momentos de prueba. Me parece que ésta es la respuesta correcta, y que la Iglesia hace esto y ofrece así una contribución grandísima e importante. Agradecemos a todos los que lo hacen.

PREGÀRIA COL·LECTA DIUMENGE III DE QUARESMA

Oh Déu, Pare de misericòrdia i font de tota bondat, vós ens heu ensenyat que el dejuni, l'oració i l'almoina són remei per a les nostres culpes; escolteu la nostra humil confessió: que els qui ens sentim afeixugats per la nostra consciència, ens vegem alleujats per la vostra misericòrdia.
No és fàcil comentar aquesta pregària del III Diumenge de Quaresma (per això ho faig amb una setmana de retard!!!).

En primer lloc, perquè parlar de "dejuni, d'oració i d'almoina" semblen coses del passat. Un llenguatge llunyà, desfassat i antiquat. "Encara l'Església parla d'aquesta manera?" podem demanar-nos. Però, siguem honestos... potser el que ens molesta és que en parli, justament, l'Església.

Perquè, de dejuni no "manat" per l'Església, en trobem arreu. O no és dejuni les dietes Bio-el-que-sigui a les que voluntàriament ens sotmetem per a estar guapos i guapes ara que vé el bon temps? I, en canvi, no reparem en el fet que allò que ens sembla de ser un acte de llibertat nostre és, en veritat, una imposició de fora: la moda i el culte al cos (hedonisme pur i dur) que ens envolta.

D'oració no "manada" per l'Església també n'hi ha. Que els hi preguntin a tantes veus suplicants per una feina digna, per a un sou que permeti arribar a fi de mes, per a la regularització de papers de tants immigrants, de tantes persones que truquen a les portes dels nostres convents. No és una súplica "manada" per l'Església, sinó per un sistema que no té en compte els més necessitats.

I d'almoina no "manada" per l'Església també en podem trobar. Que els hi demanin als pocs que tenen la sort d'haver trobat un pis en condicions i que "religiosament" hauran de pagar en forma d'hipoteca bona part de la seva vida laboral (i amb la por de quedar-se sense feina).

I, en segon lloc, perquè encara sembla més "carca" (perdoneu-me l'expressió, dita sense voler ofendre ningú), quan la pregària que comentem afegeix que "són remei per a les nostres culpes". Perquè, no ens enganyem, parlar de "culpes" tampoc no ens agrada (a qui li agrada sentir-se assenyalat com a "culpable"?).

Ara bé, què vol dir l'Església quan afirma això en aquesta pregària? Crec que, a aclarir-ho, ens hi ajuda el text de l'Evangeli d'aquest Diumenge III: Joan 2, 13-25.

Ja es fa difícil imaginar-se Jesús empipat i treient a cops de fuet els canvistes i els mercaders del Temple. Potser ens agrada més aquest Jesús somrient, dolç i ensucrat. Un Jesús més fàcil d'acomodar als nostres interessos i que comporta pocs trasbalsos a la nostra vida de cada dia.

Però els cristians som temples de l'Esperit Sant. Temples que, sovint, en el fons del nostre cor, hem anat bastint d'històries, d'eleccions, d'opcions que han fet de la casa de Déu un mercat i del mateix Déu un ídol. Necessitem, una i una altra vegada, que entri Jesús amb el fuet per fer fora aquests mercaders ben aposentats.

Per això, l'Església (amb la saviesa dels segles que té a les seves espatlles), segueix proposant el dejuni, la pregària i l'almoina no per a fastidiar-nos i fer-nos la vida impossible (no nego que sovint abans se'ns pogués ensenyar així maldestrament), sinó per a exercitar-nos a sortir de nosaltres mateixos i de les nostres cabòries.

Ens cal seguir dejunant per a saber que no sols podem viure de pa, ni de les coses que ens poden semblar tan segures (menjar, vestit, habitatge, treball, posició social). Que hi ha una altra fam més profunda que també hem de saciar (sense oblidar tants altres a qui els hi manca el pa material de cada dia per a viure com a persones, dignament).

Ens cal seguir pregant, per adonar-nos que no totes les coses valuoses de veritat poden aconseguir-se a cop de talonari. Una pregària que ens faci mirar més enllà del nostre melic i de la crisi que ens envolta per a obrir portes al diàleg, a la comprensió, a la compassió, a la creativitat, a l'esperança...

Ens cal seguir practicant l'almoina, per a recordar-nos que, per poc que pensem una mica, allò que tenim ho debem a algú altre: el pa que hem comprat, que algú ha distribuït fins a portar-lo a una botiga a prop de casa nostra, que algú ha fabricat, la farina que algú ha mòlt, el pagès que l'ha cultivada... una xarxa que ens revela que els béns que tenim no són per al nostre ús exclusiu, sinó per a compartir-los amb d'altres.

Si fem això, de mica en mica, l'egoisme, l'orgull, l'ira, la idolatria, l'aburgesament i tants altres mercaders del nostre interior seran expulsats i podrem viure segons l'Esperit de Jesús, l'Esperit de la Pasqua.

dijous, 19 de març del 2009

“Jo feia de Tomàs” (Cròniques sarrianenques 22)

Els diumenges no falla a la missa, llevat que li toqui fer manteniment en alguna galeria del centre penitenciari. És alt com un sant Pau, de bona presència, i té una mirada de nen petit, candorosa i simpàtica. No arriba als trenta anys.

Avui porta posat al cap una mena de passamuntanyes de roba. Li preguntem, cordialment, si té fred. El rostre se li il.lumina a l’escoltar la nostra pregunta. Es descobreix i ens ensenya que porta cabells blancs tenyits. No havia tingut temps de dutxar-se: la nit del dissabte havia actuat en el retaule de sant Josep Oriol, el drama sacre que evoca la vida del sant capellà, que anualment se celebra a l’interior de l’església del Pi. Li havien donat un permís especial per participar-hi. Va tornar al centre a les 12 de la nit i a les 6 del matí l’havien aixecat per treballar.

Ens dóna totes aquestes explicacions radiant d’alegria. Li preguntem quin paper ha fet en el retaule. “Jo feia de Tomàs” –ens respon amb un to satisfet que dóna per descomptat que tothom ha de saber qui és aquest Tomàs. No volem trencar el seu discurs entusiasta i, dissimulant la nostra ignorància, el felicitem per l’esdeveniment, constatant que fer de Tomàs li ha donat ànims per uns quants dies o setmanes.

diumenge, 15 de març del 2009

Expulsions (Quaresma 3)

S’acostava la Pasqua i Jesús, entrant en el temple de Jerusalem, es dedicà a expulsar, a cops de fuet, els venedors i canvistes que allí hi havia...
S’acosta la Pasqua i si nosaltres haguéssim de fer expulsions de l’espai eclesial són bastants els qui sortirien malparats. Hi ha qui expulsaria als bisbes que condemnen públicament els altres, o millor dit, s’autoexpulsarien ells mateixos sabent que no ho podrien aconseguir. Hi ha qui expulsaria els ajuntats que combreguen, els que combreguen sense haver-se confessat, els qui viuen junts sense estar casats. Hi ha qui expulsaria els sacerdots i religiosos/es inconformistes, els teòlegs inquiets, els laics contestataris. En definitiva, els criteris d’expulsió serien variats i les víctimes, també.

I és precísament fent aquest debat intens i polèmic sobre qui es mereix ser expulsat, que convertiríem l’espai eclesial en el que Jesús critica a l’evangeli: “No convertiu en mercat la casa del meu Pare”. El mercat és, encara avui, el lloc del bullici atraient, el lloc d’encontre i de relacions socials; però també significa l’espai de la xerrameca fàcil i vanal, on es cerca el benefici personal, on hi ha interessos creats, on es regateja, on es discuteix, on es menteix, on es critica, on es crida, on hi ha baralles. En aquest sentit, la gent d’Església, tinguem la sensibilitat que tinguem, tendim a convertir l’espai eclesial en un veritable mercat de Calaf, que els mitjans de comunicació de vegades provoquen, de vegades engrandeixen, o de vegades tan sols expliquen.

No convertir en mercat la casa del Pare implica no quedar-se aturat en la plaça del mercat perdent el temps escoltant i dient xafarderies. No convertir en mercat la casa del Pare significa saber donar un pas més i entrar en el recinte sagrat, entrar en el santuari, entrar dins la nau, entrar dins la persona de Jesucrist. És aquí el lloc del trobament veritable amb Déu; és aquí el lloc de la pregària, del silenci profund i regenerador; és aquí el lloc de la comunió, del penediment sincer, del diàleg honest i transparent; és aquí el lloc en majúscules. Només aquí tastarem l’Absolut; a fora tot és contingència, necessària, imprescindible, però tanmateix contingència, digne només de donar-li l’atenció que es mereix, i no més. El punt no ens ha de fer perdre la línia.

Sant Pau, a la segona lectura, introdueix també una discusió típica de mercat: “Germans, els jueus demanen signes prodigiosos i els grecs demanen saviesa”. Es tractaria de convèncer a uns i a altres sobre qui és Jesús: un debat inacabable i abocat, irremeiablement, al fracàs. Sant Pau respon no des del mercat sinó des del lloc sagrat: “Nosaltres prediquem un Messies crucificat” quelcom desconcertant i que deixa sense arguments a uns i a altres. Per Pau no es tracta de debatre, ni de convèncer, sinó de veure i de tastar el poder i la saviesa de Déu presents en Jesucrist, molt diferents als poders i savieses humanes. Aquest veure i tastar només s’aconsegueix anant més enllà del mercat i entrant dins el santuari.

És a partir d’aquest trobament real i transformador amb Déu i amb Jesucrist que intentarem evitar debats, acusacions, condemnes, crítiques i expulsions.

divendres, 13 de març del 2009

SERMONETS D'UN QUE NO HI TOCA


MATEU 21, 33-43.45-46
“... El Regne de Déu us serà pres...”. (Mt 21, 43)

No sé ben bé perquè, però quan ahir em vaig posar a llegir les dues lectures que avui hem escoltat (Gn 37, 3-4.12-13a.17b-28 i Mt 21, 33-43.45-46) em va venir al cap una revista que anunciaven fa temps i que em sembla que encara es ven als quioscos: Ser padres.

Aquesta revista, plena de consells sobre alimentació, educació, etc, està adreçada a les famílies que fan per primer cop experiència de paternitat i maternitat, com vaig tenir ocasió de comprovar fa anys amb les meves companyes de feina, mares primerenques. Una revista que, de publicar-se fa uns segles potser hauria anat bé als pares de les dues històries d’avui.

Perquè, no em negareu, que els pares que avui trobem són d’una candidesa enorme i perillosa. L’un, Jacob, de qui se’ns diu que estimava més Josep que cap altre dels seus fills, perquè l’havia tingut quan ja començava a ser vell. Un amor tan focalitzat no podia fer altre cosa que despertar les gelosies dels seus germans i la candidesa de Jacob és la de no adonar-se de res del que passava i enviar Josep a la boca del llop: lluny de casa i amb els germans esperant-lo per a desfer-se’n d’ell. Sort que Déu, si seguim el relat, va saber treure’n profit de les circumstàncies!!!

L’altre, el propietari de la vinya. Un home que envia una i una altra vegada els seus homes a recollir el fruit de la vinya i, veient com acaben tots ells no té una altra idea millor que... enviar el seu fill, pensant que, almenys el fill, el respectarien. Bé, ja sabem també com acaba la història del fill: fora de la vinya i assassinat vilment.

El que sorprèn, però, en aquest segon relat és aquesta decisió del pare a enviar el seu fill. Una decisió que sembla inconscient, temerària, boja. Perquè, el que el relat sembla posar de relleu, és que al propietari li importa més la vinya que el seu propi fill.

Això, però, que ens semblaria tan condemnable de sentir-ho al Telenotícies nit d'avui, pren una altra dimensió en l’Evangeli. La clau, crec, la dóna Jesús mateix i s’intueix per la reacció dels grans sacerdots i els fariseus notables del poble. Aquests saben que la cosa va per a ells. Però la vinya ja se l’han feta ben seva i la defensaran amb ungles i dents. Volen agafar Jesús... però encara no poden fer-ho, ja trobaran el moment oportú més endavant!! La vinya, per Jesús, és el Regne que ja ha irromput amb força, amb una dinàmica imparable. Però el Regne, per Jesús, no és una abstracció: el formen homes i dones, limitats, amb mancaments, pecadors reconciliats amb Déu i amb el proïsme. Són (som) la propietat d’aquest propietari de la vinya que és Déu, que no és un propietari qualsevol, que és Algú que estima tant la seva vinya que no estalviarà esforços per veure-la fructificar, per veure-la créixer i produir. No dubtarà en enviar el Fill per recollir-ne els fruits. Aquest Fill, Jesús, és Déu fet home entre nosaltres. És Déu donant-se per la seva vinya, és Déu donant-se per nosaltres. Un Déu que es dóna així per als seus no pot tolerar uns vinyaters que no facin la seva feina, que visquin a costa del Regne, que visquin a costa dels altres. Per això esdevé també una crida a la responsabilitat per a nosaltres. Som dels que acollim o dels que marginem? Dels que creem llaços d’unió o dels que dividim? Dels que construïm o dels que critiquem per a destruir? Dels que dialoguem o dels que malparlem? Vigilem, doncs! Jesús també ens pot estar advertint a nosaltres: El Regne de Déu us serà pres...

diumenge, 8 de març del 2009

El nacional-laicisme (Quaresma 2)

"Si tenim Déu a favor nostre, qui tindrem en contra?" Són paraules de sant Pau que podem qualificar d’encoratjadores pels cristians de Roma. La intenció és neutralitzar precísament les contres que patiria la comunitat que, pel que diuen els versets següents, deduïm que serien acusacions, judicis i condemnes possiblement a mort: "Qui es presentarà a acusar els elegits de Déu? Qui gosarà condemnar-los?"

Nosaltres, a l’igual que aquells cristians de Roma a qui Pau escriu, a l’igual que moltes altres comunitats cristianes de diferents llocs i èpoques, també tenim les nostres contres: algunes d’elles en som conscients i d’altres no, algunes d’elles són evidents i d’altres no.

A casa nostra podríem englobar les contres amb el que ens atrevim de qualificar com a nacional-laicisme. Per entendre-ho ràpidament: es tracta de l’antic nacional-catolicisme però completament al revés. La reacció col.lectiva, evident i justíficadíssima, a un catolicisme imposat i sovint agafat del braç del poder dictatorial ha caigut, amb el temps, en el mateix defecte: ara vivim sota el jou d’una dictadura de pensament laicista on qualsevol manifestació de religiositat és hàbilment neutralitzada pel pensament social global, pels mitjans de comunicació i per la roda del progrés.

El pensament social global permet, respectuós i plural, expressar idees i condicions sexuals de tot tipus, menys les creences religioses que pertanyen -segons aquest pensament- al terreny de la privacitat. Més encara, aquest pensament ha arrelat tant en els mateixos creients que quan expressem la nostra religiositat ho fem cohibits i avergonyits. En definitiva, hem esdevingut un col.lectiu submís i ben domesticat.

Els mitjans de comunicació respiren, habitualment, una hostilitat que pot ser major o menor segons el grup o l’agència de comunicació que l'ofereixi, considerant l’àmbit eclesial com caducat, restauracionista i reaccionari fins al punt que haguem d’estar sempre justificant-nos que no estem ni caducats, ni som reaccionaris –al menys bastants-, ni tenim pretensions restauracionistes.

La roda del progrés que qualifiquem d’irrefrenable i ineludible, i que no sabem prou bé qui la mou i en quina direcció, ens domina amb els seus postulats: quan hi ha bonança ens hem de sotmetre a horaris laborals intensíssims; quan hi ha crisi ens hem de sotmetre a les conseqüències de la manca de treball. La roda del progrés ens aclapara amb un ventall immens de possibilitats de tot tipus i que no tenim prou capacitat d’assumir. Neguitosos i porucs ens movem com podem dins d’aquesta roda que, sense cap escrúpol, ens converteix en un simple instrument, dispersant-nos, diluïnt-nos, i desorientant-nos.

Els nostres temps no tenen més contres que els altres. No sofrim persecucions religioses, podem anar tranquil.lament a missa i fins i tot posar una creu en la declaració de renda per contribuir amb l’Església. No obstant, el nacional-laicisme que ens domina ens fa combregar clarament amb rodes de molí que ben sovint ens empassem. Però allò que, com a cristians, ens defineix i ens omple de debó no és combregar amb rodes de molí sinó combregar amb el cos de Jesucrist, “el qui està a la dreta de Déu intercedint per nosaltres”, com diu sant Pau. Per això repetim de nou i actualitzem els seus mots: "Si tenim Déu a favor nostre, qui tindrem en contra?"

PREGÀRIA COL·LECTA DIUMENGE II DE QUARESMA


Oh, Déu, vós que ens maneu d'escoltar el vostre Fill estimat i ens alimenteu espiritualment amb la vostra paraula; feu que, purificada la nostra visió interior, fruïm de la contemplació de la vostra glòria.

L'altra dia, en una classe de Llicència, a la Facultat de Teologia, vaig tenir l'oportunitat de veure la pel·lícula NO MATARÀS (dins de la sèrie que, sobre el Decàleg, dirigí el polac Kieslowski).

Una pel·lícula molt dura en algunes escenes que és tot un al·legat contra la pena de mort. Com aconsegueix qüestionar-nos, el director? Doncs mostrant-nos, d'una banda, la freda i salvatge comissió d'un assassinat, per després fer-nos conèixer més en detall la vida de l'assassí. Ara bé, no us quedeu, sisplau, amb aquest resum del film, us recomano veure'l, perquè no és una pel·lícula massa llarga i segur que tindreu material per a una discusió de grup.

Però ara us podeu demanar: "I a què vé tot això?" Miraré de fer-me entendre.

En el nostre món de relacions (fins i tot virtuals!!!) no estem pas exents de fer judicis i prejudicis sobre aquells amb qui tractem. Tant és així (o precisament perquè és així) ens podem trobar (ens trobem!!!) més d'un cop amb la sorpresa que aquella persona que ens semblava tant distant, ara ha esdevingut la nostra amistat més sincera i, a l'inrevés, aquella persona que era tant amiga... ara resulta que és la que més ens ha decebut. Això ens passa tant sovint que, com som encara capaços de jutjar el nostre proïsme?

I encara més... ara mirant-nos a nosaltres mateixos... ja ens coneixem prou? Potsem hem passat per reptes o proves que ens han fet veure dimensions de nosaltres mateixos, capacitats, forces... que ni tant sols sospitàvem que teníem... només pel fet que no s'havien donat encara les circumstàncies que ara les han fet aflorar.

Si això ens passa en el dia a dia i amb les persones que aquest dia a dia posa en el nostre camí... què no pot passar amb Déu?

La pregària d'aquest Diumenge II de Quaresma sembla que ens vulgui fer tocar de peus a terra, que siguem realistes, especialment amb Déu i, de retruc, també amb nosaltres mateixos.

Necessitem demanar una i una altra vegada que sigui purificada la nostra visió interior. D'una banda, perquè és en el nostre interior, en el nostre jo més profund, on nien i es couen tots els nostres judicis, prejudicis, opcions, accions i reaccions. Necessitem fer neteja, posar-nos al dia (fer un plan renove), d'allò que vivim i pensem. Com a cristians, no podem estar-nos de fer-ho. És allò tan clàssic de l'examen de consciència, que no és per a fustigar-nos o culpabilitzar-nos (això seria malaltís), sinó per anar ajustant la nostra vida a la manera de viure de Jesús de Natzaret.

Però, d'altra banda, perquè també en aquest jo profund nostre (siguem o no conscients) hi ha una idea de Déu que ha de ser contínuament contrastada per a ser purificada. No fos cas que estiguem adorant un ídol i no el Déu viu que ens vol presentar la Paraula de Déu (la Bíblia, vaja). Per a fer això, com ens recorda la pregària, cal contrastar-ho tot amb quelcom més objectiu que nosaltres mateixos, o que les nostres creences (que podrien ser molt pietoses, però també molt equivocades).

El text de l'Evangeli d'avui (Mc 9, 2-10) que ens relata la transfiguració de Jesús, val la pena tenir-lo en compte. Ens avisa que hi ha un Jesús superficial ("superficial" dit amb totes les cometes que calguin), amb el qual ens podem quedar embadalits: el pacificador, el profeta reaccionari contra-sistema, l'amic dels pobres i marginats... però hi ha un Jesús més profund: el Messies, el Crist, el Senyor, Déu fet home, amb una llum que no podrem esgotar per més que hi volguem penetrar en la seva lluentor.

Hi ha també la veu del Pare que segueix insistint: Aquest és el meu Fill, el meu estimat: escolteu-lo. Perquè són les paraules, els gests, les actituds de Jesús les que ens mostren qui i com és veritablement Déu.

La Quaresma ens recorda que la pregària, la lectura de la Paraula de Déu i els sagraments (especialment l'Eucaristia) són els mitjans idonis i ben al nostre abast per a contrastar allò que diu Jesús sobre Déu i allò que nosaltres ens pensem que és Déu. Aprofitem aquest temps, doncs, per aprofundir en el seu coneixement. Ens farà capaços de conèixer-nos a nosaltres mateixos i, de retruc, serem capaços de veure'l en el rostre dels nostres germans i germanes que tractem cada dia. Els veurem amb altres ulls i anirem, potser de mica en mica però fermament, eliminant judicis i prejudicis contra els altres.

divendres, 6 de març del 2009

Dinar amb els monjos (Cròniques coptes 21)

Després de la missa amb els sacerdots aprenents l'abouna Asheia ens diu que l'acompanyem. Entrem a la zona retolada: "No entry: monks cells". Ens adrecem a l'edifici que fa de cuina, de rebost i de menjador. Dinarem amb els monjos.
En els monestirs hi ha dos tipus de monjos: els que fan vida comunitària (preguen i mengen en comú, que són els més joves) i els qui fan vida retirada (preguen i mengen sols).
Entrem a l'edifici i, a peu pla, a la dreta, hi ha una gran càmara per conservar els aliments; a l'esquerra una sala amb uns armariets transparents on cada monjo guarda el seu plat i coberts.
Pugem al primer pis on hi ha el menjador. Al mig hi ha una taula llarga amb olives, cebes, halawa, faves tendres, llimones, patates fregides i falafels. Al final hi ha una nevera amb tomàquets, cogombres i pebrots verds.
Entrant a l'esquerra i ha uns recipients metàl.lics que guarden calent el menjar: faves estofades, arròs, i crema de llenties. Som a Quaresma.
A la dreta hi ha uns rentamans i unes piques per rentar els plats i els coberts. La resta són taules de marbre amb un encaix i potes de ferro forjat. Les cadires són de plàstic.
Hi ha una vintena de monjos, tots joves, menjant en silenci. Mengen amb una esgarrapada i cadascú, al seu aire, va marxant a continuar la jornada.

Sacerdots joves en rodatge (Cròniques coptes 20)

La missa del monestir de Baramous ha estat entranyable. Tres sacedots joves encara sense barba feien les primeres pràctiques litúrgiques orientats i assistits en tot moment pels monjos. Les indecisions, el no saber que fer, el cant desafinat, el quedar-se aturats en sec..., era amablement reconduit pels experts monjos.
Aquests sacerdots joves han estat escollits per la seva pròpia comunitat cristiana, com és habitual en l'Església copta. La comunitat, veient la necessitat de més presència sacerdotal escull un jove amb un itinerari ben definit (diaca, catequista, format en col.legi religiós, etc...) i el presenta al bisbe que és qui, finalment, acceptarà al candidat.
Aleshores és ordenat sacerdot amb la peculiaritat que se'l consagra a un altar concret, per tant, a una església concreta. També, el papa Shenouda ordena sacerdots "in genere" per assistir a comunitats necessitades.
Un cop ordenats sacerdots comencen les pràctiques litúrgiques en un monestir. Seran 40 dies on durant la missa matinal aniran ensinistrant-se en la seva celebració i, a les tardes, rebran formació litúrgica d'un monjo.
Al final dels 40 dies celebraran ells sols, i sense ajut, la seva primera missa on agafaran, per primer cop, el cos i la sang de Crist. Després faran una processó festiva per l'interior de l'església per celebrar l'esdeveniment.
Aquests sacerdots joves -el que els catòlics diem clergat secular- estan casats i no podran ser bisbes. Són els sacerdots habituals que tenen cura de les esglésies, com els nostres mossens.
Paral.lelament hi ha la vida monàstica -el que els catòlics diem clergat regular- que és el referent religiós de l'Església copta. És dels monestirs que són escollits els bisbes i, evidentment, el papa. Per això no ens ha de sorprendre que el papa Shenouda passi tres dies a la setmana al seu monestir i que l'anterior papa Kerolus fos un eremita abans de ser escollit.

El corban (Cròniques coptes 19)

El corban són els pans beneïts que el sacerdot reparteix -primer a bocins i després sencer- al final de la missa.
A l'inici de la celebració se li presenta al sacerdot un cove ple de pans rodons. Ell els revisarà un per un i triarà, per a ser consagrat, el més ben fet; els altres pans es repartiran al final. Feta la selecció el sacerdot farà el senyal de la creu a tots els pans -inclòs el que serà consagrat-. Ho farà amb el dit polze untat amb el vi que també es consagrarà.
Aquest pa beneït és una senzilla i eficaç catequesi eucarística que allarga els efectes de la missa més enllà de la celebració quan, al carrer o a la llar, és menjat devotament; sempre donant un petó al mos de pa abans de mossegar-lo.

Televisió copta (Cròniques coptes 18)

Actualment hi ha dos canals de televisió copta: CTV (Coptic TV) i Aghaby TV. No són canals locals de pa sucat amb oli. Arriben a tot el territori i es nota que hi ha mitjans i qualitat tècnica. La programació és fonamentalment religiosa: les conferències setmanals del papa Shenouda, debats juvenils amb el bisbe dels joves, catequesi infantil, dibuixos animats que ensenyen a pregar i a combregar, reportatges dels monestirs, pel.lícules de sants...
Ens ha agradat l'anunci d'un dels canals de televisió on, en forma de dibuixos animats, uns astronautes instal.len en un planeta una antena i una televisió per poder veure aquest canal.

El monestir de sant Samuel (Cròniques coptes 17)

Comencem a veure una mica de vegetació i, enllà, apareix un oasi. A l'apropar-nos anem distinguint els campanars del monestir, on arribem després d'uns 50 minuts de camí pel desert. L'ambient que s'ha creat dins l'autocar és de silenci total.
Un monjo ens acull i ens acompanya a visitar el recinte i l'església. Ens explica que les ones de telecomunicacions no arriben al monestir per estar ubicat en una depressió. Això vol dir res de telèfons mòbils ni internet. Tampoc els arriba la llum, ni menys encara l'aigua. Un generador propi els subministra la llum necessària i alimenta el motor dels pous.
També ens explica el fracàs d'altres a construir i a fer plantacions en aquest indret desèrtic. El monjo ens assegura que tots els edificis que veiem i la vegetació que els envolta són obra exclussiva de la mà de Déu i de l'ajut dels sants monjos difunts que han viscut aquí. Aquesta -ens assegura- és la vivència quotidiana que tenen tots els qui viuen en el recinte del monestir. Entenem el que ens està dient.
Fascinats, bocabadats, seduïts per aquest paratge, i amb ganes de quedar-nos-hi uns dies, refem el camí de sorra mentre el sol, suaument i càlidament, es va ponent. Les postes de sol al desert són una carícia de melangia que pessiga lleument el cor.
Arribem, a les 6,20 a la carretera asfaltada. El sol ha desaparegut i ja fosqueja. Trobem un home esperant en el trencall, també per anar al monestir. És tard, però segur que alguna mà provident el portarà a lloc.

Pur desert (Cròniques coptes 16)

Darrer dia del pelegrinatge. Visitem Gebel El Teir, un santuari marià dalt d'un petit penyasegat que frega la riba oriental del Nil. Una nova i magnífica panoràmica del riu i de la seva ribera envoltada de conreu i de palmeres. Una església -com sempre mil.lenària- amb el detall d'un baptisteri excavat en la pedra d'una de les columnes.
Però el plat fort vindrà després, un cop creuat el Nil amb un transbordador i retornats a la carretera principal que flueix per una zona desèrtica amb alguns conreus que comencen a apropar-se pel costat oriental. Abans d'arribar a l'oasi del Fayum, ens desviem cap a l'oest, en ple desert. Deixem la carretera asfaltada per agafar un camí de sorra. En el trencall trobem, asseguts, un grup d'uns 6 o 7 joves esperant que algú els porti a sant Samuel, un monestir situat a uns 30 Kms del trencall. Com tenim seients buits els recollim.
Són les tres de la tarda quan enfilem el camí de sorra del desert. Quan portem mitja hora -uns 15 Kms- on no hem vist cap indici de civilització, veiem a tres joves caminant en direcció al monestir. També els recollim.
Brollen interiorment, amb un lleu neguit, les preguntes: Qui hagués recollit a aquests nois si no haguéssim passat nosaltres? Els tres darrers han arribat caminant fins aquí? I si s'espatllés l'autocar, què faríem? Intuïm que devem ser els únics que pensem això. La resta fa una cara d'absoluta normalitat. Mai ens havíem endinsat tants kilòmetres enmig del desert. EL sentiment d'inseguretat i de neguit és espontani. Deixats de la mà de Déu? o precísament agafats únicament de la mà de Déu?

Acollidors (Cròniques coptes 15)

La gent de l'Alt Egipte supera -i ja és difícil- la capacitat d'acollida egípcia. Som al monestir d'Adra Hawawish i saludem, com és habitual, al prevere del lloc: abouna Thomas. Havia visitat Espanya i ens diu "Hola" amb una gran somriure, ens petoneja i ens abraça. Ens convida a dinar a casa seva - a 70 Kms de distància- però li diem que no, agraïts. Ho limita a un te que no podem refusar. Simultàniament se'ns acosta un jove d'aquella comunitat que ha estudiat filologia espanyola a la universitat de El Caire i s'ofereix per explicar-nos els detalls d'aquella església.
Acabada la visita i el te, l'abouna Thomas organitza un cotxe per acompanyar el nostre petit autobus al proper monestir. Malgrat hi ha lloc de sobres a l'autobus, dos de nosaltres puguem al cotxe de l'abouna, que amb el conductor i el jove que parla espanyol, som cinc.
Visitem el proper monestir acompanyats de les explicacions del jove filòleg. Veiem a la botiga d'objectes religiosos que tenen mantells negres i morats d'abouna que, si tenen un preu raonable, ens fa il.lusió adquirir-ne un. Aprofitem l'avinentesa del jove traductor per assabentar-nos del preu -raonabilíssim- i un cop constatada la qualitat del mantell per les dones del grup anem a pagar; però el jove se'ns avança i ens l'ofereix com a regal. Sabem que no podem refusar-ho. Ens diu que quan l'utilitzem sempre ens recordarem d'ell. Té raó. Ens acomiadem amb petons i abraçades sinceres i cordials.
Colpits per tanta gentilesa sortim del monestir per agafar l'autobus i veiem arribar un nou cotxe davant de l'abouna Thomas. Porten begudes i paquets de galetes en abundància per al grup. L'abouna no havia acceptat la nostra negativa de dinar a casa seva i ho compensa amb aquest present. A més, segueix acompanyant-nos en la visita dels altres monestirs. Al capvespre un emotiu comiat de somriures amples, de molts petons i de moltes abraçades ens deixen el cor amorosit.

dijous, 5 de març del 2009

Missa solemne de diumenge (Cròniques coptes 14)

Assistim a la missa que se celebra al monestir blanc, on hem dormit. Comença a les 7. Per recuperar son ens hi afegim al voltant de 2/4 de 8, com fan molts altres fidels, just abans de iniciar les lectures i el sermó que dura uns 40 minuts -sí, el que llegiu-, amb l'afegit que uns altaveus externs el fan audible a tot el voltant. Deu ser la rèplica cristiana als altaveus de les mesquites.
L'església es va omplint de gom a gom i constatem que devem ser dels grans que participen a la celebració. Hi ha molts nens petits portats a coll-i-bé pel pare o la mare. A 1/4 d'11 -la celebració ha durat 3 hores i quart- sortim de l'església remullats per l'aigua que l'abouna ha aspergit (més aviat ha escampat) per tots els fidels que cerquen, delerosos, que l'aigua toqui als seus fills.
Després de l'esmorzar-dinar a base de faves estofades continuem la ruta creuant el Nil pel llarg pont que hi ha a Sohag. Quin riu més impressionant i majestuós i quin entorn més paradisíac! Irradia calidesa i amabilitat, com els seus habititants.
Avui visitem els monestirs de la riba oriental del Nil, la zona de Akhmim: Sant Bisada, Sant Jordi el Hadidi (al costat del riu), la Verge de Hawawish, el monestir dels màrtirs, el monestir de l'àngel Miquel i el de sant Tomàs. Són monestirs petits, també mil.lenaris, alguns d'ells molt semblants en les dimensions i en l'edificació de les esglésies.

Al capvespre comença el camí de retorn. "Baixem" cap al nord, i a les 12 de la nit ens aturem a dormir a l'hospederia d'una església a Malawi, al nord d'Asyut.

Enterrament (Cròniques coptes 13)

Acabem de sopar al voltant de les nou. És plena nit i som al gran recinte que envolta el monestir blanc. Al costat de l'hospederia hi ha en cementiri -cristià, evidentment-. Veiem que sota uns arbres hi ha un grup d'homes i algun vehicle aturat. No hi parem esment fins que veiem atansar-se alhora uns quants cotxes i furgonetes.
Un d'ells porta, a la vaca, un taüt amb unes creus coptes gravades als seus costats. Amb naturalitat -que no vol dir insensibilitat- baixen el taüt, se'l carreguen a les espatlles i se l'enduen dins el cementiri. No hi ha ni un sol fanal de llum. Constatem, però, que tots els assitents són homes, una seixantena.
Passat un quart d'hora tornen, pugen als vehicles i marxen amb el mateix silenci, discreció i agilitat amb què han vingut.

Pedres vives (Cròniques coptes 12)

Visitem les restes de l'antic monestir blanc, dit així per la pedra calcària blanca que el configura. Es tracta d'una edificació originària del segle IV amb un nàrtex i una nau central solemníssimes. Tota aquesta part està semi enrunada i a l'aire lliure. Sols queden cobertes les tres capelles i dues fileres de cúpules que constitueixen l'actual església, que conserva bona part de la primitiva construcció.
Aquest espai mil.lenari queda omplert pel cant d'un grup de noies adolescents -acompanyades d'una monja jove- que han entrat a pregar. Són veus clares, netes, vives, amarades de la religiositat antiquíssima de les melodies coptes. Són veus que fan vibrar les pedres del segle IV i que secretament els estan dient que l'esperit que animà els seus avantpassats a fer aquella edificació continua viu i actiu en els seus cants.

Primera nit, primer dia (Cròniques coptes 11)

Amb quasi dues hores de retard -res anormal- ens posem en marxa. A Alexandria ha plogut intermitentment durant tot el dia i ha refrescat força. Durant el viatge nocturn ens hem pelat de fred malgrat la prevenció de posar-nos dos mitjons, una camisa de més, la jaqueta i la caputxa de l'hàbit. Avui hem comprovat perquè serveix la caputxa. Passem per l'autopista (així li diuen) Alexandria-Caire. A l'arribar a Giza, just a prop de les piràmides, prenem l'autopista que "puja" cap al sud: l'Alt Egipte, i que flueix paral.lela a la riba oest del Nil.
A les vuit del matí arribem al primer destí: el gran monestir de Muharraq, l'anomenat segon Betlem pels coptes. Segueixen els monestirs de sant Teodor, Durunka, Adra El Ganadia, l'església de l'abouna Isha-Mihail, i a Sohag el monestir vermell i el monestir blanc, on sojornarem. Ens hem mogut per la zona que va entre Asyut i Sohag, per les carreteres secundàries agrícoles que circulen al costat de ls canals de regadiu, a la riba dels quals la població de la zona viu i treballa.
Veiem, des de la finestra, a costat i costat, una immensa plana de color verd, plena de diferents cultius, esglaonats en tamanys i parcel.lats en quadrats ben definits. Entremig les palmeres que serveixen de letrines, de cobert pel bestiar, per construir barraques d'adob. Aquest serà el paisatge que ens acompanyarà la resta dels dies.
Contemplem algunes escenes alienes al pas del temps: tancats fets amb canyes seques de sucre amb els corresponents bous, ases, cabres i gallines; el sembrador amb la galabeia arremangada fins al genoll i amb els peus nus, trepitjant la terra acabada de llaurar, escampant les llavors; la nena passant pel caminoi entre uns sembrats tant alts com ella i portant una garba d'herba fresca pel bestiar; el bou lligat a la sínia i fent-la girar; les dones rentant la roba a la riba del canal; una colla d'homes i dones segant unes feixes d'herba i altres acostant-se muntats en ases...
En la frontera de la zona de regadiu amb el desert es troben els monestirs coptes, antigament aïllats en ple desert, ara envoltats de verdor i de cases. No obstant, malgrat el progrés els hagi envoltats, també romanen impertorbables al pas del temps. Tan sols els ventiladors, els fluorescents i algun aparell d'aire condicionat gosen alterar aquests espais mil.lenaris.

Pelegrins (Cròniques coptes 10)

És habitual entre els coptes organitzar romiatges a esglésies i monestirs els dies de festa. El nostre grup té com a destí els monestirs de l'Alt Egipte fins a Luxor. Està format per l'abouna Asheia, el seu germà Shaui, la seva germana Yvonne, sis coptes més coneguts de l'abouna, el conductor del petit autobus i un servidor.
Shaui, el germà de l'abouna, és el responsable del pelegrinatge i un expert animador d'aquest tipus de viatges. Micròfon en mà -encara que no calgui- ens presenta un per un i comença la pregària, gens protocolària, de tipus responsori, que fa participar a tothom. Segueix amb un concurs de preguntes de caire religiós on els acertants tindran sempre premi: un clauer, un raspall de dents, una pulsera... És una manera divertida i engrescadora de fer cultura religiosa.
Després d'això l'ambient ja està creat. Comencen les converses que seguiran els dos dies següents. Algú aprofitarà alguna estona per parlar amb l'Abouna Asheia i demanar-li consell.
La pregària i els cants ens aniran acompanyant durant els tres dies de romiatge. També, atesa la coincidència d'on anem, els acudits de l'abouna Asheia sobre la gent de l'Alt Egipte (una mena de Lepe) fan riure a desdir al grup.
Els horaris són intensos i els moments dels àpats imprevisibles, però res d'això pertorba els ànims, el bon humor i el fervor del grup, que a cada església fa la processó habitual de prostracions, petons i pregàries davant els altars, les icones i les relíquies dels sants; que saluda a l'abouna o al monjo del lloc i escolta, atent, les seves explicacions.
De retorn a Alexandria i després d'una llarga pregària, cadascú fa el seu discurs de comiat al micròfon i s'intercavien telèfons i adreces.
Arribem a Alexandria a les 12 de la nit del dilluns. Sortíem el divendres a quarts d'11 de la nit. Hem fet uns 1.600 Kms segons els conductor. Hem gaudit d'un típic pelegrinatge copte i ens sentim privilegiats d'haver fet aquesta experiència.

dilluns, 2 de març del 2009

PREGÀRIA COL·LECTA DIUMENGE I DE QUARESMA



Déu omnipotent, feu que les celebracions anyals de la santa Quaresma ens siguin profitoses per a conèixer més i més el misteri de Crist i per a viure'l d'acord amb les seves exigències.

Tot i que vagament, encara recordo de petit com es vivia la Quaresma a casa meva. Són records d'infantesa i, per tant, donen de si el que donen...

Per a un nen petit, la Quaresma representava un temps "trist" i "gris": música religiosa arreu, no fer soroll, exigència de portar-se més bé que de costum (tot un repte per a un marrec), pel·lícules de temàtica religiosa a la TV (res de pel·lis d'indis i vaquers, doncs!!) i no dic anar a missa, perquè a casa, en faltar l'àvia i haver de treballar pare i mare, l'anar a l'Església es va acabar...

El problema és que aquests records queden tan gravats en la memòria que un oblida fàcilment dues coses: que tot allò era la vivència d'un nen (que amb la seva hiperactivitat era fàcil que qualsevol cosa li resultés avorrida) i que la "tristor" i "grisor" que es podia viure també tenia una altra raó de fons (potser, fins i tot, més forta): la grisor dels darrers anys de la dictadura amb tantes mancances. De manera que, en oblidar-ho, un pot tornar-se tant categòric que, en sentir dir que "hem entrat en el temps de Quaresma", pensi automàticament: "això és un invent de l'Església per a fastidiar-nos la vida" o "Això sols ho segueixen una colla d'avorrits i prou".

Curiosament, però, la pregària d'aquest primer diumenge parla de celebració i no d'enterrament (que podria suggerir quelcom més trist), perquè es tracta de "celebrar", és a dir, "de viure com a festa", un temps que té per fita preparar-nos per la festa de les festes: la Pasqua.

La pregària encara ho concretitza més: aquesta celebració és per a conèixer més i més el misteri de Crist (això, com a mínim, per a què no arribem a Pasqua i pensem que "tal dia farà un any i fins l'any que ve").

Crist és el centre, és el veritable misteri. Misteri que aquest Diumenge I de Quaresma pren la forma d'un Déu que té cura dels homes i dones d'aquest món i que fa aliança (amistat, comunió), no sols amb nosaltres (no ens penséssim que som "els reis del mambo"), sinó amb tots els éssers vivents (Gn 9, 8-15).
D'un Déu que es fa home, en l'home Jesús de Natzaret (Mc 1, 112-15), que assumeix la nostra quotidianitat: passa en el desert quaranta dies, entre animals ferèstecs i alimentat per àngels... igual que nosaltres també podem fer experiència del dia a dia (potser també l'estem vivint com a desert o com a selva?), i sentir-nos envoltats dels nostres "animals ferèstecs" particulars (aquells que ens fan la guitza) i "alimentats per àngels" (aquella gent que ens estima i té cura de nosaltres, però que solen ser més discrets i passar desapercebuts).

Tot plegat per a viure aquest misteri de Crist d'acord amb les seves exigències, perquè seguir Jesús implica canviar el nostre Estatut (les lleis internes i externes que governen la nostra manera de viure) per la Constitució del Regne de Déu (fer camí tot mirant de viure les Benaurances, l'estimació a Déu i al proïsme), significa CONVERTIR-NOS I CREUE EN L'EVANGELI.

Ànims, tenim per davant tot un repte!!!!