Comencem a veure una mica de vegetació i, enllà, apareix un oasi. A l'apropar-nos anem distinguint els campanars del monestir, on arribem després d'uns 50 minuts de camí pel desert. L'ambient que s'ha creat dins l'autocar és de silenci total. Un monjo ens acull i ens acompanya a visitar el recinte i l'església. Ens explica que les ones de telecomunicacions no arriben al monestir per estar ubicat en una depressió. Això vol dir res de telèfons mòbils ni internet. Tampoc els arriba la llum, ni menys encara l'aigua. Un generador propi els subministra la llum necessària i alimenta el motor dels pous. També ens explica el fracàs d'altres a construir i a fer plantacions en aquest indret desèrtic. El monjo ens assegura que tots els edificis que veiem i la vegetació que els envolta són obra exclussiva de la mà de Déu i de l'ajut dels sants monjos difunts que han viscut aquí. Aquesta -ens assegura- és la vivència quotidiana que tenen tots els qui viuen en el recinte del monestir. Entenem el que ens està dient. Fascinats, bocabadats, seduïts per aquest paratge, i amb ganes de quedar-nos-hi uns dies, refem el camí de sorra mentre el sol, suaument i càlidament, es va ponent. Les postes de sol al desert són una carícia de melangia que pessiga lleument el cor. Arribem, a les 6,20 a la carretera asfaltada. El sol ha desaparegut i ja fosqueja. Trobem un home esperant en el trencall, també per anar al monestir. És tard, però segur que alguna mà provident el portarà a lloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada