diumenge, 22 de març de 2009

PREGÀRIA COL·LECTA DIUMENGE III DE QUARESMA

Oh Déu, Pare de misericòrdia i font de tota bondat, vós ens heu ensenyat que el dejuni, l'oració i l'almoina són remei per a les nostres culpes; escolteu la nostra humil confessió: que els qui ens sentim afeixugats per la nostra consciència, ens vegem alleujats per la vostra misericòrdia.
No és fàcil comentar aquesta pregària del III Diumenge de Quaresma (per això ho faig amb una setmana de retard!!!).

En primer lloc, perquè parlar de "dejuni, d'oració i d'almoina" semblen coses del passat. Un llenguatge llunyà, desfassat i antiquat. "Encara l'Església parla d'aquesta manera?" podem demanar-nos. Però, siguem honestos... potser el que ens molesta és que en parli, justament, l'Església.

Perquè, de dejuni no "manat" per l'Església, en trobem arreu. O no és dejuni les dietes Bio-el-que-sigui a les que voluntàriament ens sotmetem per a estar guapos i guapes ara que vé el bon temps? I, en canvi, no reparem en el fet que allò que ens sembla de ser un acte de llibertat nostre és, en veritat, una imposició de fora: la moda i el culte al cos (hedonisme pur i dur) que ens envolta.

D'oració no "manada" per l'Església també n'hi ha. Que els hi preguntin a tantes veus suplicants per una feina digna, per a un sou que permeti arribar a fi de mes, per a la regularització de papers de tants immigrants, de tantes persones que truquen a les portes dels nostres convents. No és una súplica "manada" per l'Església, sinó per un sistema que no té en compte els més necessitats.

I d'almoina no "manada" per l'Església també en podem trobar. Que els hi demanin als pocs que tenen la sort d'haver trobat un pis en condicions i que "religiosament" hauran de pagar en forma d'hipoteca bona part de la seva vida laboral (i amb la por de quedar-se sense feina).

I, en segon lloc, perquè encara sembla més "carca" (perdoneu-me l'expressió, dita sense voler ofendre ningú), quan la pregària que comentem afegeix que "són remei per a les nostres culpes". Perquè, no ens enganyem, parlar de "culpes" tampoc no ens agrada (a qui li agrada sentir-se assenyalat com a "culpable"?).

Ara bé, què vol dir l'Església quan afirma això en aquesta pregària? Crec que, a aclarir-ho, ens hi ajuda el text de l'Evangeli d'aquest Diumenge III: Joan 2, 13-25.

Ja es fa difícil imaginar-se Jesús empipat i treient a cops de fuet els canvistes i els mercaders del Temple. Potser ens agrada més aquest Jesús somrient, dolç i ensucrat. Un Jesús més fàcil d'acomodar als nostres interessos i que comporta pocs trasbalsos a la nostra vida de cada dia.

Però els cristians som temples de l'Esperit Sant. Temples que, sovint, en el fons del nostre cor, hem anat bastint d'històries, d'eleccions, d'opcions que han fet de la casa de Déu un mercat i del mateix Déu un ídol. Necessitem, una i una altra vegada, que entri Jesús amb el fuet per fer fora aquests mercaders ben aposentats.

Per això, l'Església (amb la saviesa dels segles que té a les seves espatlles), segueix proposant el dejuni, la pregària i l'almoina no per a fastidiar-nos i fer-nos la vida impossible (no nego que sovint abans se'ns pogués ensenyar així maldestrament), sinó per a exercitar-nos a sortir de nosaltres mateixos i de les nostres cabòries.

Ens cal seguir dejunant per a saber que no sols podem viure de pa, ni de les coses que ens poden semblar tan segures (menjar, vestit, habitatge, treball, posició social). Que hi ha una altra fam més profunda que també hem de saciar (sense oblidar tants altres a qui els hi manca el pa material de cada dia per a viure com a persones, dignament).

Ens cal seguir pregant, per adonar-nos que no totes les coses valuoses de veritat poden aconseguir-se a cop de talonari. Una pregària que ens faci mirar més enllà del nostre melic i de la crisi que ens envolta per a obrir portes al diàleg, a la comprensió, a la compassió, a la creativitat, a l'esperança...

Ens cal seguir practicant l'almoina, per a recordar-nos que, per poc que pensem una mica, allò que tenim ho debem a algú altre: el pa que hem comprat, que algú ha distribuït fins a portar-lo a una botiga a prop de casa nostra, que algú ha fabricat, la farina que algú ha mòlt, el pagès que l'ha cultivada... una xarxa que ens revela que els béns que tenim no són per al nostre ús exclusiu, sinó per a compartir-los amb d'altres.

Si fem això, de mica en mica, l'egoisme, l'orgull, l'ira, la idolatria, l'aburgesament i tants altres mercaders del nostre interior seran expulsats i podrem viure segons l'Esperit de Jesús, l'Esperit de la Pasqua.