Oh, Déu, vós que ens maneu d'escoltar el vostre Fill estimat i ens alimenteu espiritualment amb la vostra paraula; feu que, purificada la nostra visió interior, fruïm de la contemplació de la vostra glòria.
L'altra dia, en una classe de Llicència, a la Facultat de Teologia, vaig tenir l'oportunitat de veure la pel·lícula NO MATARÀS (dins de la sèrie que, sobre el Decàleg, dirigí el polac Kieslowski).
Una pel·lícula molt dura en algunes escenes que és tot un al·legat contra la pena de mort. Com aconsegueix qüestionar-nos, el director? Doncs mostrant-nos, d'una banda, la freda i salvatge comissió d'un assassinat, per després fer-nos conèixer més en detall la vida de l'assassí. Ara bé, no us quedeu, sisplau, amb aquest resum del film, us recomano veure'l, perquè no és una pel·lícula massa llarga i segur que tindreu material per a una discusió de grup.
Però ara us podeu demanar: "I a què vé tot això?" Miraré de fer-me entendre.
En el nostre món de relacions (fins i tot virtuals!!!) no estem pas exents de fer judicis i prejudicis sobre aquells amb qui tractem. Tant és així (o precisament perquè és així) ens podem trobar (ens trobem!!!) més d'un cop amb la sorpresa que aquella persona que ens semblava tant distant, ara ha esdevingut la nostra amistat més sincera i, a l'inrevés, aquella persona que era tant amiga... ara resulta que és la que més ens ha decebut. Això ens passa tant sovint que, com som encara capaços de jutjar el nostre proïsme?
I encara més... ara mirant-nos a nosaltres mateixos... ja ens coneixem prou? Potsem hem passat per reptes o proves que ens han fet veure dimensions de nosaltres mateixos, capacitats, forces... que ni tant sols sospitàvem que teníem... només pel fet que no s'havien donat encara les circumstàncies que ara les han fet aflorar.
Si això ens passa en el dia a dia i amb les persones que aquest dia a dia posa en el nostre camí... què no pot passar amb Déu?
La pregària d'aquest Diumenge II de Quaresma sembla que ens vulgui fer tocar de peus a terra, que siguem realistes, especialment amb Déu i, de retruc, també amb nosaltres mateixos.
Necessitem demanar una i una altra vegada que sigui purificada la nostra visió interior. D'una banda, perquè és en el nostre interior, en el nostre jo més profund, on nien i es couen tots els nostres judicis, prejudicis, opcions, accions i reaccions. Necessitem fer neteja, posar-nos al dia (fer un plan renove), d'allò que vivim i pensem. Com a cristians, no podem estar-nos de fer-ho. És allò tan clàssic de l'examen de consciència, que no és per a fustigar-nos o culpabilitzar-nos (això seria malaltís), sinó per anar ajustant la nostra vida a la manera de viure de Jesús de Natzaret.
Però, d'altra banda, perquè també en aquest jo profund nostre (siguem o no conscients) hi ha una idea de Déu que ha de ser contínuament contrastada per a ser purificada. No fos cas que estiguem adorant un ídol i no el Déu viu que ens vol presentar la Paraula de Déu (la Bíblia, vaja). Per a fer això, com ens recorda la pregària, cal contrastar-ho tot amb quelcom més objectiu que nosaltres mateixos, o que les nostres creences (que podrien ser molt pietoses, però també molt equivocades).
El text de l'Evangeli d'avui (Mc 9, 2-10) que ens relata la transfiguració de Jesús, val la pena tenir-lo en compte. Ens avisa que hi ha un Jesús superficial ("superficial" dit amb totes les cometes que calguin), amb el qual ens podem quedar embadalits: el pacificador, el profeta reaccionari contra-sistema, l'amic dels pobres i marginats... però hi ha un Jesús més profund: el Messies, el Crist, el Senyor, Déu fet home, amb una llum que no podrem esgotar per més que hi volguem penetrar en la seva lluentor.
Hi ha també la veu del Pare que segueix insistint: Aquest és el meu Fill, el meu estimat: escolteu-lo. Perquè són les paraules, els gests, les actituds de Jesús les que ens mostren qui i com és veritablement Déu.
La Quaresma ens recorda que la pregària, la lectura de la Paraula de Déu i els sagraments (especialment l'Eucaristia) són els mitjans idonis i ben al nostre abast per a contrastar allò que diu Jesús sobre Déu i allò que nosaltres ens pensem que és Déu. Aprofitem aquest temps, doncs, per aprofundir en el seu coneixement. Ens farà capaços de conèixer-nos a nosaltres mateixos i, de retruc, serem capaços de veure'l en el rostre dels nostres germans i germanes que tractem cada dia. Els veurem amb altres ulls i anirem, potser de mica en mica però fermament, eliminant judicis i prejudicis contra els altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada