divendres, 13 de març de 2009

SERMONETS D'UN QUE NO HI TOCA


MATEU 21, 33-43.45-46
“... El Regne de Déu us serà pres...”. (Mt 21, 43)

No sé ben bé perquè, però quan ahir em vaig posar a llegir les dues lectures que avui hem escoltat (Gn 37, 3-4.12-13a.17b-28 i Mt 21, 33-43.45-46) em va venir al cap una revista que anunciaven fa temps i que em sembla que encara es ven als quioscos: Ser padres.

Aquesta revista, plena de consells sobre alimentació, educació, etc, està adreçada a les famílies que fan per primer cop experiència de paternitat i maternitat, com vaig tenir ocasió de comprovar fa anys amb les meves companyes de feina, mares primerenques. Una revista que, de publicar-se fa uns segles potser hauria anat bé als pares de les dues històries d’avui.

Perquè, no em negareu, que els pares que avui trobem són d’una candidesa enorme i perillosa. L’un, Jacob, de qui se’ns diu que estimava més Josep que cap altre dels seus fills, perquè l’havia tingut quan ja començava a ser vell. Un amor tan focalitzat no podia fer altre cosa que despertar les gelosies dels seus germans i la candidesa de Jacob és la de no adonar-se de res del que passava i enviar Josep a la boca del llop: lluny de casa i amb els germans esperant-lo per a desfer-se’n d’ell. Sort que Déu, si seguim el relat, va saber treure’n profit de les circumstàncies!!!

L’altre, el propietari de la vinya. Un home que envia una i una altra vegada els seus homes a recollir el fruit de la vinya i, veient com acaben tots ells no té una altra idea millor que... enviar el seu fill, pensant que, almenys el fill, el respectarien. Bé, ja sabem també com acaba la història del fill: fora de la vinya i assassinat vilment.

El que sorprèn, però, en aquest segon relat és aquesta decisió del pare a enviar el seu fill. Una decisió que sembla inconscient, temerària, boja. Perquè, el que el relat sembla posar de relleu, és que al propietari li importa més la vinya que el seu propi fill.

Això, però, que ens semblaria tan condemnable de sentir-ho al Telenotícies nit d'avui, pren una altra dimensió en l’Evangeli. La clau, crec, la dóna Jesús mateix i s’intueix per la reacció dels grans sacerdots i els fariseus notables del poble. Aquests saben que la cosa va per a ells. Però la vinya ja se l’han feta ben seva i la defensaran amb ungles i dents. Volen agafar Jesús... però encara no poden fer-ho, ja trobaran el moment oportú més endavant!! La vinya, per Jesús, és el Regne que ja ha irromput amb força, amb una dinàmica imparable. Però el Regne, per Jesús, no és una abstracció: el formen homes i dones, limitats, amb mancaments, pecadors reconciliats amb Déu i amb el proïsme. Són (som) la propietat d’aquest propietari de la vinya que és Déu, que no és un propietari qualsevol, que és Algú que estima tant la seva vinya que no estalviarà esforços per veure-la fructificar, per veure-la créixer i produir. No dubtarà en enviar el Fill per recollir-ne els fruits. Aquest Fill, Jesús, és Déu fet home entre nosaltres. És Déu donant-se per la seva vinya, és Déu donant-se per nosaltres. Un Déu que es dóna així per als seus no pot tolerar uns vinyaters que no facin la seva feina, que visquin a costa del Regne, que visquin a costa dels altres. Per això esdevé també una crida a la responsabilitat per a nosaltres. Som dels que acollim o dels que marginem? Dels que creem llaços d’unió o dels que dividim? Dels que construïm o dels que critiquem per a destruir? Dels que dialoguem o dels que malparlem? Vigilem, doncs! Jesús també ens pot estar advertint a nosaltres: El Regne de Déu us serà pres...